Històries

El primer estiueig urbanitzat

Hi ha un lloc únic. La Colònia Bosc és el quilòmetre 0 de la primera urbanització de cases d’estiu de l’Estat a principis del segle XX. Hi anem i hi descobrim les empremtes d’un estiu que ja no existeix però també una vida i un aire que es mantenen

per Ícar Lite Soler

El primer estiueig urbanitzat
Francesc Soler, net petit de l’arquitecte Amigó, dissenyador de la Colònia Bosc, davant del Mas Po Canyadó, la casa que el seu avi va construir i on va viure. (Fotografies de Jordi Borràs Abelló)

Aquest és el teu article gratuït setmanal.

Fes-te subscriptor. Podràs llegir i fer possible tot el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi

La B-500, o carretera de la Conreria, connecta Badalona i Mollet del Vallès a través de la Serralada Prelitoral. Travessa Badalona, Tiana, Sant Fost de Campsentelles, Martorelles i Mollet del Vallès. És una via concorreguda per aquells que volen passar del Vallès Oriental a la costa, o viceversa, i evitar així l’autopista. Una drecera plena de revolts que, per una banda, mira el mar i per l’altra, la plana del Vallès. Però a prop del “revolt de la Paiella” ens aturem en un punt, aparentment, normal, usual. És el quilòmetre 6.

A un cantó de la carretera hi observem la casa de l’antic restaurant El Cau Brunet i a l’altre, l’alberg La Conreria (abans, Seminari de la Conreria; ara cedit a la Fundació Pere Tarrés amb funció de casa de colònies). Més avall, entre arbres, albirem la cartoixa de Montalegre —un monestir amb orígens el 1415 situat al terme de Tiana, l’única cartoixa catalana que encara conserva una comunitat de monjos—, però ens endinsem en direcció a El Cau Brunet. En un camí de sorra ens espera Kiko Reyes, rodejat d’un entorn dominat pel pi blanc i el pi pinyoner, eucaliptus i diferents arbustos. Com és habitual en el seu dia a dia, passeja la seva gossa en plena llibertat, la Lily. “Aquí dalt pot córrer tranquil·la”, diu. Caminem amb ells entre les cases que formen la Colònia Bosc, on viu en Kiko. La primera urbanització de cases d’estiu de Catalunya i de l’Estat.

Kiko Reyes ens rep a la Colònia Bosc, on encara viu, amb la seva gossa Lily.

La primera de les cases amb què ens topem és el Mas Po Canyadó. Aquí comença tot. “1919”, és el número que se’ns presenta a la façana i que indica l’any de la construcció de la casa. A la façana, però a un lateral, hi trobem el símbol del fènix amb l’escut de Catalunya, de ceràmica vidrada i de grans proporcions, que l’arquitecte modernista Lluís Domènech i Montaner dissenya com a ensenya de la Renaixença. “És una mostra que el catalanisme del meu avi era de la Renaixença, ja heretat del seu padrastre, que solia explicar llegendes de Guifré el Pelós, del rei En Jaume, d’en Fivaller —que era de Teià—, del príncep de Viana i dels grans herois romàntics”, explica l’historiador badaloní Joan Soler i Amigó, el més gran dels quatre nets de Joan Amigó Barriga, l’arquitecte modernista encarregat de dissenyar la urbanització de la Colònia Bosc i antic propietari del Mas Po Canyadó.

Pels volts del 1915, el promotor immobiliari Francesc Artigues Solà contacta amb l’arquitecte Joan Amigó Barriga per proposar-li un encàrrec: la urbanització d’una dotzena de cases d’estiueig. “Xalets, en deien”

Pels volts del 1915, el promotor immobiliari Francesc Artigues Solà contacta amb l’arquitecte Joan Amigó Barriga per proposar-li un encàrrec: la urbanització d’una dotzena de cases d’estiueig. “Xalets, en deien”, assegura Joan Soler i Amigó. En aquest cas, el promotor del projecte fou un dels hereus d’Evarist Arnús i el gerent, Francesc Artigues. “Era un projecte nou per a l’època. De fet, segons he sentit dir sempre a casa, Francesc Artigues ja havia portat altres pràctiques desconegudes de Santiago de Xile, la seva ciutat natal, a Badalona. Com per exemple, el pagament a terminis de les cases amb jardinet a l’anglesa de l’actual barri d’Artigues de Badalona, que oferia a gent treballadora l’oportunitat d’accedir a una casa en propietat.” En aquest cas, la Colònia Bosc també era una aposta innovadora. Per què?

L’encàrrec a l’arquitecte també disposava d’una sèrie de directrius del tot modernes: respectar la natura i els espais, establir distàncies mínimes entre finques i torres, conservar la vegetació de la zona o edificar sense murs...

De primer no era habitual la construcció d’urbanitzacions de cases d’estiu, però la Conreria, a 20 quilòmetres de Barcelona i a 350 metres sobre el nivell del mar, és un bon lloc per incitar les famílies benestants a comprar-hi torres envoltades de bosc i amb vistes panoràmiques al mar. En segon lloc, l’encàrrec d’Artigues a Joan Amigó Barriga també disposava d’una sèrie de directrius del tot modernes: respectar la natura i els espais, establir distàncies mínimes entre finques i torres, conservar la vegetació de la zona o edificar sense murs —només es permetien filferreres i tanques arbustives— per no trencar la unitat del paisatge. L’enjardinament de les parcel·les havia de mantenir l’arbrat i la vegetació existent —pins, alzines, arboç, marfull...— i també els desnivells naturals del terreny, servint-se del granit, la pedra pròpia del lloc, ja que tampoc es permetia cimentar el terra. “Ara tot això s’ha perdut”, lamenta en Kiko.

El modernista Mas Po Canyadó, situat al terme municipal de Sant Fost de Campsentelles (Vallès Oriental), amb el fènix de la Renaixença al lateral.

Ell viu a la Colònia Bosc de manera fixa des dels anys vuitanta, abans hi estiuejava. Assenyala amb dits panoràmics que la indefinició del lloc, a causa de la divisió urbanística entre Tiana i Sant Fost, sovint comporta deixadesa: “Viure aquí és ideal perquè és el paisatge de la meva infància i això ho pot fer poca gent, és molt evocador. Recordo com respiràvem. Aquí mateix havíem partit molts pinyons i ens els menjàvem tota la colla, ara no podem perquè les poques pinyes que queden estan malaltes. Tot ha canviat i està envellit. Tenim camins que s’espatllen, no gaudim dels serveis bàsics, com el clavegueram o la il·luminació... Aquest mateix desordre té un encant, però es necessita un projecte per saber cap a on anem”.

El constructor sabia on volia anar i també va tenir una manera curiosa de pagar l’encàrrec a l’arquitecte: amb espècies. És a dir, deixant escollir una parcel·la amb l’única condició de construir-hi

En el passat, més enllà de les pràctiques innovadores d’Artigues, el constructor sabia on volia anar i també va tenir una manera curiosa de pagar l’encàrrec a l’arquitecte: amb espècies. És a dir, deixant escollir una parcel·la amb l’única condició de construir-hi. Joan Amigó Barriga va veure amb bons ulls l’opció de fer-se a mida una torre d’estiueig prop de la seva ciutat, Badalona, i va escollir la de situació i vista més privilegiades. Tanmateix, i com a història inversemblant, el seu net explica que una part de la casa es va basar en una rèplica de la seva residència habitual. “El meu avi volia fer-se una torre nova a la muntanya, però el seu padrastre, el mestre d’obres Jaume Botey, es va negar a passar els mesos d’estiu fora de casa seva. Atesa la seva reticència, en un acte de compromís i generositat, l’arquitecte va bastir-hi el nou Mas Po Canyadó, el qual integrava l’arquitectura d’aquella entranyable masia on havia nascut —amb una habitació calcada per a Jaume Botey—, conjuntament amb el nou estil de torre modernista: teules vidrades, torratxa, l’arc de la sala...” Tot es va fent, tot va a més.

Entre la frondositat dels boscos mediterranis s’eleven xalets que van albergar opulentes famílies catalanes.

Paral·lelament al Mas Po Canyadó, s’hi van construir una dotzena més de cases. A principis dels anys vint, la Colònia Bosc ja estava del tot preparada per acollir els estius de famílies benestants que buscaven el repòs i l’aire fresc de la muntanya. “Excursión pintoresca – Verano ideal: cerca de Barcelona, con fresca temperatura y aires sanos. Monte – Bosque con servicio para tomar Baños de Mar. En La Conrería de Montalegre y su Colonia – Bosque con chalets a plazos desde 1.000 pesetas anuales.” Amb anuncis com aquest, publicat a La Vanguardia el 5 de juliol del 1918, els promotors de la Colònia intentaven captar l’atenció dels possibles compradors. A la Conreria, anys abans de la nova urbanització, ja s’hi havien instal·lat cel·les d’estiu a l’edifici conegut com a Seminari, on s’havien hostatjat destacats empresaris, directors i enginyers de les indústries més importants de Catalunya i altres personalitats, com els Witty —un d’ells, jugador fundador del Barça—; els Pearson; els Noble —pares de l’àvia del president Maragall—; el dramaturg, periodista, publicista i advocat català Conrad Roure i Bofill; els Humet, i també la família del mateix arquitecte de la Colònia Bosc, els Amigó.

Amb la nova Colònia Bosc, de mica en mica es va anar creant una comunitat de veïns d’opulentes famílies, sobretot de Badalona

Amb la nova Colònia Bosc, de mica en mica es va anar creant una comunitat de veïns d’opulentes famílies, sobretot de Badalona. Els mateixos Amigó, els Humet, els Albéniz, els Pavillard, els Rombouts, l’arquitecte Callén, el pintor Francesc Labarta, els Trias i Pujol o els Cortès —família política de Jaume Aiguader i Miró, que, entre altres responsabilitats, fou alcalde de Barcelona i ministre del Govern espanyol. Aquests últims, els Trias i Pujol i els Cortès, eren famílies de metges, un gremi al qual va cridar molt l’atenció la zona de Montalegre per la seva salubritat: “Montalegre és un dels llocs més saludables dels voltants de Barcelona. El seu aire oxigenat, iodat per la marinada, embalsamat pels seus frondosos pins, és el més apropiat per mantenir l’equilibri del nostre funcionament orgànic. Montalegre és sanitat, font de vida, joia de viure. Però, per damunt de tot, és repòs. La vida moderna, tan agitada, tan febril, és causa que els nostres nervis estiguin estregats, que el perfecte ritme del nostre fisiologisme s’alteri constantment”. D’aquesta manera, pels volts dels anys vint, el doctor Cortès i Valls, propietari d’un xalet a la Colònia Bosc, recomanava l’estada de repòs.

La Colònia Bosc, a la serralada de la Marina, té un peu al Maresme i l’altre al Vallès. Aquesta indefinició territorial provoca, segons en Kiko, que no gaudeixin de serveis bàsics, com el clavegueram o l’enllumenat.

“Els estius, aleshores, eren llargs”, explica Josep Soler, germà d’en Joan, en Santi i en Francesc, els quatre nets d’Amigó Barriga. “La meva mare, la Paquita, pujava de juny a setembre, conjuntament amb la seva germana Eulàlia, els pares i un autèntic equip de servents: minyones, dides, cuiner, xofer quan calia... El primer dia visitaven i es presentaven als monjos cartoixans, amb els quals establien una certa relació perquè el meu avi, Amigó Barriga, també havia fet algunes reformes per a la cartoixa i perquè els dilluns, en temps de lleure, caminaven pels camins de la Conreria —nom que prové precisament dels antics conreus dels monjos. Un cop instal·lats, tothom descansava, excepte l’avi, que baixava a Badalona a treballar i es desplaçava amb tartana. A les tardes, jugaven al mahjong, un joc de taula xinès; llegien, o es trobaven amb els veïns per berenar.” Records per totes bandes.

“És un lloc viu i amb història. A vegades no hi veig la degradació perquè sé com era abans i ho miro amb uns altres ulls.” Quins?

Kiko Reyes, recordant els seus estius d’infància amb la bicicleta amunt i avall, també considera que aquest esperit de comunitat s’ha perdut: “Hauríem de fer més coses, amb la pandèmia encara ens hem tancat més. Hi ha una associació de veïns, però està molt inactiva”. En Kiko i la Lily caminen pel turó del Reig, observant des del record com era i com és l’actual Colònia Bosc. Mireu. On hi havia les escales majestuoses de la urbanització, on podem imaginar les passejades amb els vestits llargs dels anys vint, ara hi ha esglaons en mal estat perduts entre males herbes. Tanmateix, les vistes es mantenen intactes: “És un lloc viu i amb història. A vegades no hi veig la degradació perquè sé com era abans i ho miro amb uns altres ulls”. Quins?

Un cop feta la volta al turó, on es troben les cases originals, en Kiko proposa caminar fins a la font de les Monges o, més ben dit, on hi havia la font de les Monges. “Aquí, on ara hi ha aquestes runes, veníem a berenar, també hi havia un restaurant i les diferents famílies s’hi reunien.” Pere Camps, l’avi d’en Kiko, va comprar la casa l’any 1946, però abans, Josep Soler explica que als anys vint, quan la seva mare era jove, aquestes trobades a les fonts també eren costum. Aquí tots els ulls de les famílies es troben i s’emmirallen. I també es trenquen, tristament, com un vas fràgil de vidre, en mil bocins.

Les formes i els ornaments modernistes dels xalets de la Colònia Bosc es fonen amb el paisatge que els envolta, tot relatant-nos el respecte per la natura del projecte de Joan Amigó.
Després de la guerra, algunes cases es van buidar i malvendre perquè algunes famílies republicanes havien marxat a l’exili; altres, com és el cas del Mas Po Canyadó, fins i tot van ser ocupades per refugiats

Després de la guerra, algunes cases es van buidar i malvendre perquè algunes famílies republicanes havien marxat a l’exili; altres, com és el cas del Mas Po Canyadó, fins i tot van ser ocupades per refugiats. Més endavant, els Amigó van mantenir l’hàbit de pujar-hi, ja amb les noves generacions. “Quan jo era petit passàvem tots els estius a la Colònia Bosc. Allà dalt ens ho emportàvem tot, era absurd. Ho pujàvem amb un camió descobert: les paelles, l’oli... Eren partidaris de portar-ho tot perquè allà dalt teníem poques vies de subministraments, només Tiana i Martorelles. Tot i això, el meu pare, que era metge de família i havia de baixar a fer consultes, també aprofitava per portar o encarregar el que necessitéssim de Badalona. Allà dalt no hi havia telèfon, només a El Cau, l’antic restaurant ubicat just davant del Mas Po Canyadó. Des d’allà la Matilde i en Luciano, propietaris del restaurant i guardes de la Colònia Bosc de la Conreria, tenien una campana per avisar a tocs de pic i repicó, segons la seva distància, cada família quan rebien alguna trucada”, explica Joan Soler i Amigó, que també recorda altres responsabilitats dels guardes d’El Cau: “Una altra funció d’en Luciano i la Matilde consistia a anar pels boscos apagant cada incendi forestal que es presentés, tot i que eren els cartoixans els més amatents a apagar-ne amb la túnica arremangada; també era missió d’en Luciano pujar drecera amunt des de Tiana, boina llisa, front pelat i fumant Ideales, menant un matxo amb sàrries carregades de fruites i verdures i de gasoses i Orange Crush, «con el sabor dulciamargo del primer amor», perquè la Coca-cola encara no havia arribat, fins al llegendari Arbre dels Nassos, un arbre de Judes o de la passió que emmalaltí i morí per la nevada del 62”.

Josep Soler recorda amb nostàlgia als ulls la il·lusió d’aquells estius passats amb els seus pares i germans: “A la Conreria hi anàvem amb alegria perquè els meus pares, que eren molt estrictes, es relaxaven i jugaven amb nosaltres a indis i cowboys. També fèiem excursions i els diumenges menjàvem pa amb mantega i xocolata desfeta. Més endavant, quan ja vam ser més grans, no ens agradava tant perquè quedàvem aïllats de la colla de Badalona i intentàvem anar-hi el mínim temps possible”.

Kiko Reyes ens explica els records d’una Colònia Bosc esplendorosa de passat i amb un present menys lluminós.

“Això també ens va passar a nosaltres”, confessa en Kiko. Tot i que en el seu cas, més endavant, hi tornaria per viure. Les generacions, igual que el temps, també passen i tot canvia. La Colònia Bosc als anys setanta ja no era un lloc tret d’un conte de fades, però els mateixos que havien deixat d’anar-hi anys enrere perquè ja no eren nens i l’havien avorrit a còpia d’estius extremament llargs, van començar a retornar-hi amb els seus fills. Betina Soler, filla gran de Joan Soler i Amigó, també guarda un bon record de la Conreria: “Potser no hi estàvem temporades tan llargues, com sí que havia fet la meva àvia o el meu pare, però també hi anàvem uns quants dies. Aquella casa, tan gran, ens feia una mica de por. Però ho passàvem bé, el meu pare ens feia fer moltes activitats per conèixer l’entorn geogràfic i la seva vegetació”. En Francesc, oncle de la Betina, també recorda ara aquelles setmanes de convivència familiar: “Hi coincidíem, sobretot, amb el meu germà, en Joan; la seva dona, la Isabel, i els seus fills”.

Joan Soler, el gran dels quatre nets de l’arquitecte Joan Amigó Barriga, explica per què la seva família va decidir donar la torre, que s’ha convertit en una casa de colònies de la Fundació Pere Tarrés

Amb en Kiko retornem on hem començat, davant del Mas Po Canyadó. Allà observem el rètol “Casa de Colònies. Fundació Pere Tarrés”. “La meva mare, cap a mitjans dels vuitanta, ens va preguntar, als meus germans i a mi, si hi continuaríem pujant. Els nostres fills ja havien crescut, la casa implicava molta feina i nosaltres, malauradament, tampoc disposàvem d’aquell exèrcit de servents d’altres èpoques... Per tant, vam dir que no. La meva mare, tal com havia acordat amb el meu pare abans de la seva mort, va decidir donar el Mas Po Canyadó a l’Església.” D’aquesta manera, Joan Soler, el gran dels quatre nets de l’arquitecte Joan Amigó Barriga, explica per què la seva família va decidir donar la torre, que s’ha convertit en una casa de colònies de la Fundació Pere Tarrés.

Les cases de la Colònia són un testimoni, un record del que ja no hi és però que encara es respira.
“El transport públic va fatal... Passa en franges molt àmplies. Abans pujaven amb tartana o carros, però ara tampoc podem dir que estiguem molt més ben connectats”

Anem marxant, però no ho acabem de fer, i continuem parlant amb Kiko Reyes. “Sort que avui no és diumenge! Si no, veuries com s’omple això de cotxes privats... En canvi, el transport públic va fatal... Passa en franges molt àmplies, és el problema de trobar-nos en un punt indefinit. Abans pujaven amb tartana o carros, però ara tampoc podem dir que estiguem molt més ben connectats.” I aquí, a El Cau Brunet, s’hi menjava bé? “De primeríssima qualitat. En saps la història? En Llorenç Brunet va estudiar Belles Arts a La Llotja, i va ser deixeble avantatjat de Claudio Lorenzale. Una mica inspirat en el Cau Ferrat, Brunet va crear El Cau Brunet l’any 1921 en aquesta torre que tenia en propietat a la Colònia Bosc, de la qual tenia intenció de fer un museu amb els objectes que havia anat acumulant amb els anys. Era un punt de trobada per als excursionistes. «Pintura, dibuix i excursionisme», encara avui es conserven les rajoles que testimonien la seva activitat.”

Un dels cotxes aparcats davant l’antic Cau Brunet és el nostre. És el moment de marxar. Ho fem mirant pel retrovisor com en Kiko, sempre acompanyat de la Lily, ens diu adeu amb la mà dreta. Ja a la carretera, agafant de nou “el revolt de la Paiella”, abandonem el quilòmetre 0 del primer estiueig. No es veu, forma part del record, de la memòria, del que no hi és, però un segle després també en Kiko torna a casa. Tot ha canviat, tot és diferent, però encara hi ha alguna cosa a l’aire, al paisatge. La Colònia Bosc mira la imatge panoràmica de la costa o del Vallès respirant la Conreria. La Colònia Bosc ens mira.

Francesc Soler, germà petit d’en Josep i en Joan, acompanyat d’en Kiko a l’esplanada d’El Cau, mirant el passat, el present i el futur de la Colònia. 

Aquest és el teu article gratuït setmanal.

Fes-te subscriptor. Podràs llegir i fer possible tot el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi
Foto de perfil

Ícar Lite Soler

Col·laborador de LA MIRA

Comentaris