Històries

Supervivents. Els ateneus i la reivindicació del patrimoni espoliat

Què mou els ateneus catalans a tirar endavant malgrat la repressió i l’espoli del franquisme? I a exigir el retorn del seu patrimoni després dels anys? Preguntes que són el termòmetre de la democràcia i la memòria d’un país

per Neus Moran Gimeno

Supervivents. Els ateneus i la reivindicació del patrimoni espoliat
Desfilada i instrucció militar d’infants al Centro Nacional, el requisat Ateneu Igualadí de la Classe Obrera, amb motiu del primer aniversari de la victòria franquista, 1940. (Fotografia de l’arxiu de l’Ateneu Igualadí)

Aquest és el teu article gratuït setmanal.

Fes-te subscriptor. Podràs llegir i fer possible tot el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi

Entreobrim la darrera porta en l’anàlisi de l’espoli patrimonial franquista als ateneus. Escodrinyar entre les qüestions plantejades al llarg de la sèrie ens porta a estirar un nou fil. Busquem els condicionants, els límits de la supervivència, el que impulsà els ateneus a seguir funcionant malgrat la coacció de la dictadura, i allò que els empeny a continuar exigint la restitució del seu patrimoni.

Històricament la solidaritat ha estat un motor de l’associacionisme. Potser sembla evident, connecta amb les arrels mateixes de les relacions socials. La solidaritat sempre està lligada a un temps, a un lloc i a un sentiment de pertinença a un col·lectiu. Açò és, a unes identificacions, a una consciència d’uns interessos comuns i a una relació de fraternitat, de sosteniment recíproc, entre les persones. La solidaritat sosté els fonaments de la cooperació, de l’ajut mutu, de les cooperatives, d’ateneus i sindicats. És necessari parar atenció en el món que havien construït i que la repressió de la dictadura desballestà.

La cooperació nasqué de la urgència de donar una resposta solidària, més o menys estructurada, a les necessitats d’uns treballadors i treballadores que s’encaraven amb unes condicions de vida deplorables des de finals del XIX. Malgrat ser conscients de l’absència absoluta de drets, s’enfrontaven a unes relacions de treball conflictives, subsidiàries de la imposició desbocada del capitalisme industrial. Unes relacions que generaven punts de fricció persistents amb la patronal —i de retruc, amb les autoritats governatives—, per diversos motius estructurals (retribucions, horaris, condicions de treball, gènere...). Aquesta lluita entre antagonismes de classe travessava totes les manifestacions de la quotidianitat, era present als carrers, en el dia a dia. I òbviament, traspua quan estudiem l’evolució del moviment associatiu. Ho veiem, per exemple, en l’aparició de les societats de resistència i els sindicats de classe, d’una banda, i en la de les unions de propietaris i empresaris, de l’altra.

Associats i famílies col·laborant en la construcció de l’Ateneu Santfeliuenc, 1922. (Fotografia: Arxiu Comarcal del Baix Llobregat, Col·lecció de l’Abans)

El cooperativisme emergí com una forma d’autoorganització, d’autogestió col·lectiva, que anà teixint un projecte social propi. Al bell mig de l’estructura, la cooperativa s’erigí en la seua institució bàsica; un espai autònom que anà madurant en un context polític de repressió contra el moviment obrer. Tot i que a l’inici estava aferrat a les demandes específiques de la gent que li havia donat forma, sabrà transformar-se en un espai de sociabilitat plural, acollidor, en un centre de participació social. Arreu dels pobles i barris de la geografia catalana, les cooperatives es convertiren en epicentres de la vida pública. Eren imprescindibles en l’atapeïda estructura del moviment associatiu. Com molts ateneus, les cooperatives eren “territoris de cruïlla i aiguabarreig de la cultura popular i obrera”, diu Pere Gabriel. Als seus espais “s’entrelligaven afirmacions i tradicions republicanes, obrerismes i catalanismes progressius, idees i morals llibertàries, socialismes reformistes o no tant, excursionismes i discursos naturistes, preocupacions higienistes, autodidactismes i exercicis de cultura, teatrals, d’oci”.

La fórmula es replica. Al si d’ateneus, centres, orfeons i casals, hi proliferaren de manera extraordinària seccions cooperativistes amb tot el seu espectre. Hi havia cooperatives d’habitatge, sanitat, consum, treball, producció, ensenyament, cultura, teatre, art, caixes d’estalvi, caixes d’atur forçós, socors mutus... I alhora, a les cooperatives hi apareixien seccions cada cop més diverses, sovint enfocades a l’atenció plena de les famílies: corals, seccions d’instrucció d’infants i d’adults, grups excursionistes i esportius, de teatre, de cura... Com dèiem en el primer reportatge, els ateneus havien estat creats amb finalitats esperançadores. Confiaven que l’educació, la cultura, el mutualisme o la conscienciació política eren vies factibles per transformar la realitat. El cooperativisme també ho era. El possible era factible. I la solidaritat s’entrellaçava amb l’esperança.

La importància assolida pel cooperativisme a la Catalunya republicana queda reflectida en dos indicadors. Fins al final de la Guerra Civil hi hagué actives 559 cooperatives de consum, que superaven els 390.000 associats, i entre 540 i 600 cooperatives del camp o sindicats agrícoles

La importància assolida pel cooperativisme a la Catalunya republicana queda reflectida en dos indicadors. Fins al final de la Guerra Civil hi hagué actives 559 cooperatives de consum —aleshores molt més nombroses que les de producció o treball—, que superaven els 390.000 associats, i entre 540 i 600 cooperatives del camp o sindicats agrícoles, gairebé una a cada població. Més de dues terceres parts de les cooperatives de consum havien aconseguit tenir el seu estatge social i altres propietats inscrites (horts, forns, molins, trulls...). Algunes eren especialment grans, com ara la Unió Cooperatista Barcelonesa, La Flor de Maig de Barcelona, L’Econòmica Palafrugellenca, L’Equitativa de Palamós, La Fraternitat de Navàs o la Mútua de Pa i Queviures de Manlleu. Durant la guerra, les cooperatives de consum de cada població tendiren a fusionar-se i assumir les funcions d’abastiment racionat de queviures.

A Girona desaparegueren la meitat de les 1.400 entitats que havien existit durant la República; a la capital només en quedaren 40 de les 178 que hi havien funcionat. Dels més de 160 sindicats o cooperatives agrícoles que hi havia a Barcelona el 1936, en quedaven 39 el 1942, i només 30 el 1957

Tot aquest món desapareix durant la postguerra. L’esperança s’esvaïa. Segons les fonts consultades, a la demarcació de Girona desaparegueren la meitat de les 1.400 entitats que havien existit durant la República; a la capital només en quedaren 40 de les 178 que hi havien funcionat. Dels més de 160 sindicats o cooperatives agrícoles que hi havia a la demarcació de Barcelona el 1936, en quedaven 39 l’any 1942, i només 30 l’any 1957. El control del sindicat únic sobre aquest tipus d’associacions fou especialment dur fins a 1960. Sovint, se’ls impedí la reconstitució i en molts casos foren forçats a reemplaçar-se primer per “grupos sindicales de colonización”, i després, per l’Hermandad Sindical de Labradores y Ganaderos.

Fitxa de la imatge “Trobada de corals”, en què s’explica que els representants de La Glòria hagueren d’amagar la paraula Obrera per poder traure l’estendard de l’entitat, 22 de novembre de 1957. (Fotografia: arxiu de la Societat Coral Obrera La Glòria Sentmenatenca)

La confiscació del patrimoni de les cooperatives només es produí a Catalunya; no ho trobem en cap altre territori ocupat pels franquistes. I sobretot afectà de ple les entitats cooperatives dels pobles. En xifres, foren espoliades unes 300 cooperatives de consum; al voltant de 30 d’agràries i més d’una dotzena de cooperatives de treball. Tant hi feia si durant la República s’havien adscrit o no a alguns dels partits i sindicats extingits per la legislació franquista, l’espoli seguia. Habitualment la requisa fou precedida de saqueigs, incendis o robatoris només “alliberar” les poblacions. Unes poques cooperatives pogueren recuperar el seu patrimoni a partir de mitjan anys quaranta (La Rubinenca, La Unió de Canet de Mar, L’Amistat de Montesquiu, Cooperativa Obrera de Consum de Sant Quirze de Besora). Altres només n’aconseguiren una part (Cooperativa Obrera de Consum de Calella, La Progressiva de Parets del Vallès). Eren una minoria. Les cooperatives continuaren exigint la restitució del patrimoni que havia passat a la Delegación Nacional de Sindicatos (DNS). Els intents es multiplicaran a partir dels seixanta, però resultaren totalment infructuosos. El patrimoni de, com a mínim, 101 cooperatives no ha estat retornat mai.

Les seues propietats (habitatges, comptes, avals, terrenys...) eren requisades per pertànyer a entitats “dedicadas a la construcción de casas baratas, nacidas al calor de las organizaciones marxistas o separatistas”

La requisa patrimonial de les entitats inclogué també els béns de les seccions de cooperació. El cas de les cooperatives d’estatge n’és il·lustratiu. Quedaren extintes en aplicació de la llei del 23 de setembre de 1939. Les seues propietats (habitatges, comptes, avals, terrenys...) eren requisades per pertànyer a entitats “dedicadas a la construcción de casas baratas, nacidas al calor de las organizaciones marxistas o separatistas”. Passaven a mans de l’Instituto Nacional de Vivienda (INV), “destinatario natural, a juicio del Gobierno, como agente de la Política Social inmobiliaria del Régimen”. La mesura s’aplicava adduint que les cooperatives, lluny de complir una finalitat social, havien sigut un instrument que beneficiava directament els dirigents de partits i sindicats. En el termini d’un mes, els habitatges confiscats s’havien de desallotjar perquè els ocupessin els beneficiaris designats per l’INV.

Els adjudicataris havien de pagar a l’Instituto de Crédito para la Reconstrucción Nacional les amortitzacions pendents i la part corresponent de la sanció econòmica imposada a la cooperativa extingida, sempre tenint en compte el valor i les despeses de taxació de cadascuna de les cases en el moment de la confiscació. Les disposicions de la norma es convertirien en font de conflictes entre l’INV i alguns dels antics cooperativistes i propietaris d’habitatges que no estaven afectats per la Ley de Responsabilidades Políticas. Malgrat això, hagueren d’esperar fins a la regulació posterior de la mesura dictada pel Tribunal Nacional per poder recuperar en propietat els seus habitatges.

Acte per repartir sabates als infants el 1943 a l’Ateneu Igualadí. (Fotografia: arxiu de l’Ateneu Igualadí)

Comentàvem a l’inici la qüestió dels antagonismes de classe. Doncs bé, en l’espoli també hi hagué un component de classe. Probablement, això acabà decantant que alguns dels ateneus requisats no quedessin en mans del partit únic. Probablement, això determinà la supervivència d’algunes de les entitats. Les més interclassistes o que tenien algun vincle amb la burgesia aconseguiren sobreviure i salvaguardar els béns. N’hi hagué d’altres que buscaren mecanismes per subsistir, fórmules per assumir les imposicions de la dictadura, o bé s’adheriren a Educación y Descanso, una de les «obras sindicales» de la Delegación Nacional de Sindicatos, el Sindicato Vertical, que llavors ja es regia pels principis d’“unidad, totalidad y jerarquía”.

Altres entitats, ofegades per la manca de recursos i per les càrregues hipotecàries, acabaren venent o fent donacions de les seues propietats a organismes franquistes, associacions i mútues permeses pel règim, o bé a les entitats bancàries que reclamaven el pagament d’uns deutes inabastables. Ho feren de manera més o menys opaca, amb més o menys implicació d’uns associats que havien quedat atrapats en el vesc de la postguerra. Un d’aquests casos fou el de l’Institut de Cultura i Biblioteca Popular per a la Dona, que vérem en el tercer reportatge.

Hem de tenir present que, a partir de 1941, les entitats “sense significació política” i que podien justificar que funcionaven abans de la guerra passaren per un tortuós procés de revalidació, que habitualment no superaven. I també que sobreviure tenia un cost: acceptar juntes directives que fossin ben vistes per les noves autoritats, depurar els associats i purgar els estatuts adaptant-los als paràmetres de l’ideari feixista del Nuevo Estado.

Subsistir permeté que l’Ateneu Barcelonès conservés la biblioteca, prèvia depuració dels fons. “L’ànima de l’Ateneu”, com l’havia anomenat l’arquitecte Bonaventura Bassegoda, era purgada. Els llibres foren destriats sota vigilància policial i inspecció de la Jefatura de Bibliotecas y Archivos

D’altra banda, subsistir permeté que, per exemple, l’Ateneu Barcelonès conservés la biblioteca, prèvia depuració dels fons. “L’ànima de l’Ateneu”, com l’havia anomenat l’arquitecte Bonaventura Bassegoda, era purgada. Els llibres foren destriats sota vigilància policial i inspecció de la Jefatura de Bibliotecas y Archivos. No eren destruïts, anaven al que en l’argot bibliotecari es denomina “l’infern”. Eren separats i emmagatzemats, deixaven de ser consultables perquè es considerava que afavorien o difonien ideologies incompatibles amb el franquisme. Parlem d’uns 15.000 volums. Amb el temps una part escollida tornà als prestatges. Tot i això, es calcula que el 1975, “l’infern” encara albergava uns 4.000 volums.

La directiva de l’Ateneu, presidida pel falangista Luis Santamarina, estudià la possibilitat d’aconseguir biblioteques d’ateneistes exiliats que havien estat requisades per les autoritats del nou règim. La maniobra permeté la incorporació al dipòsit de l’entitat de valuosíssimes biblioteques

En paral·lel, la directiva de l’Ateneu, presidida pel falangista Luis Santamarina, estudià la possibilitat d’aconseguir biblioteques d’ateneistes exiliats que havien estat requisades per les autoritats del nou règim. La maniobra, que es començà a gestionar l’estiu de 1939, permeté la incorporació al dipòsit de l’entitat de les valuosíssimes biblioteques de Just Cabot, Pere Coromines i Joaquim Casas Carbó. La de Cabot, periodista que havia dirigit la important revista cultural Mirador, hi arribà a principis de 1940, després de moltes gestions perquè no es traslladés a l’Editorial Nacional de Madrid. La de l’escriptor i polític republicà Pere Coromines, comissari general de Museus de la Generalitat durant la guerra, s’obtingué el maig de 1941, després de més d’un any de gestions amb la Junta de Museos.

Dones dels Lluïsos de Gràcia col·laborant amb la Sección de Caridad, Obra de la Infancia Hospitalizada, 1945. (Fotografia: arxiu dels Lluïsos de Gràcia)

El règim, dèiem, esbardellà el món associatiu que havia existit durant la Catalunya republicana i que li havia donat forma. L’ensulsiada de 1939 suposà un trencament profund que impactà sobre la densitat associativa i alterà tots els tipus de sociabilitat, dels més informals als formals. Malgrat tot, el règim no triomfà en la imposició del seu pla d’ordenació de la sociabilitat. Carles Santacana hi aporta una clau: la feblesa de Falange, que era l’encarregada d’enquadrar inicialment la població dins dels mecanismes del franquisme. Un fet estructural que permeté que la societat pogués mobilitzar-se amb més solidesa les darreres dècades del règim. L’associacionisme fou en part reparat gràcies a una renovació generacional que apostava per fórmules de sociabilitat alternatives, d’acord amb noves necessitats. S’enfrontaven, però, a l’anorreament associatiu, l’hegemonia del teixit nacionalcatòlic i el fracàs de l’associacionisme impulsat pel règim. Haurien de superar la legislació de 1964.

Encara que pretesament liberalitzadora, la norma seguia considerant “desafectes” les entitats: tenien finalitats il·lícites i eren contràries als principis fonamentals del Movimiento. Citem la professora Montserrat Duch: “La doble ruptura —repressiva i socioeconòmica— havia desfigurat les formes i espais de sociabilitat, que si bé no es va convertir en l’instrument que els vencedors de la guerra haurien desitjat, tampoc no es podria refer, perquè la cultura que el vehiculava havia sortit completament derrotada”.

La gran majoria de les organitzacions il·legalitzades pel franquisme no aconseguiren sobreviure a la dictadura i reconstituir-se després de 1979. Les que ho feren han hagut d’afrontar processos judicials per ser reconegudes com a hereves de les extintes

La gran majoria de les organitzacions il·legalitzades pel franquisme no aconseguiren sobreviure a la dictadura i reconstituir-se després de 1979. Les que ho feren han hagut d’afrontar processos judicials per ser reconegudes com a hereves de les extintes. En comptades ocasions han pogut assolir, per la via judicial o per l’administrativa, la recuperació del seu patrimoni, o almenys un rescabalament. La Mútua Escolar Blanquerna de Barcelona reclamà en ple franquisme la legitimitat de les seues pretensions, però el 1993 el Tribunal Suprem de Justícia desestimava el recurs contenciós administratiu contra el decret d’expropiació de l’edifici de la Mútua, l’actual institut Menéndez y Pelayo. La Blanquerna es dissolgué sense haver aconseguit cap indemnització.

Altres entitats optaren per propiciar la recuperació seguint la via administrativa, amb el suport de les corporacions locals. Fou el cas d’ateneus emblemàtics com L’Amistat d’Agullana i cooperatives com el Sindicat Agrícola Cooperatiu d’Avinyonet del Penedès, recuperat pels antics socis i l’Ajuntament el 1997. Un exemple paradigmàtic és el de l’Ateneu Democràtic i Progressista de Caldes de Montbui. Gràcies al fet que uns pocs socis pagaren l’impost de béns immobles de l’entitat al llarg de la dictadura, es pogué recuperar la possessió de l’estatge social de l’entitat el 1978 per la via de l’ocupació; tot i això, no es pogueren fer les correccions registrals oportunes per restablir-ne la plena propietat fins a l’any 2003.

Si ens fixem en els partits d’àmbit català que iniciaren la via administrativa en aplicació de la Llei 43/1998 (Unió Democràtica de Catalunya, Partit Comunista de Catalunya, Esquerra Republicana de Catalunya i Partit Socialista Unificat de Catalunya), solament foren estimades les peticions d’ERC i el PSUC

Una altra possibilitat fou exigir el retorn patrimonial emparant-se en les dues lleis de restitució dictades a l’Estat, i atenent les adhesions polítiques i sindicals que moltes de les organitzacions havien efectuat durant la Guerra Civil. Cal mencionar que els particulars quedaven expressament exclosos d’ambdues lleis. Si ens fixem en els partits d’àmbit català que iniciaren la via administrativa en aplicació de la Llei 43/1998 (Unió Democràtica de Catalunya, Partit Comunista de Catalunya, Esquerra Republicana de Catalunya i Partit Socialista Unificat de Catalunya), solament foren estimades les peticions d’ERC i el PSUC. A Esquerra, dels més de 2.000 immobles que reclamava, solament li’n fou restituït un, i fou compensada amb 1.678.630,31 €. Entre 2003 i 2004, aconseguí recuperar un immoble més per via judicial. El PSUC fou compensat amb 574,35 € pels saldos (dipòsits, comptes corrents) usurpats el 1939, però no rebé cap dels divuit immobles que exigia.

És representatiu el cas de la Joventut Republicana de Lleida. Com ha estudiat Daniel Vallès, l’entitat reclamava, en el marc d’aquesta llei, els dos béns que li foren confiscats el 1939: l’estatge social, ubicat al 64 de l’avinguda Blondel, i el camp d’esports de la carretera de l’Avançada, adquirits el 1916 i el 1919 respectivament. La sentència del Suprem reconegué la titularitat registral dels béns i la personalitat jurídica autònoma de la Joventut, desvinculant-la d’ERC, però en desestimà el retorn perquè considerà que cap dels béns estava destinat estrictament a activitats polítiques. En l’actualitat l’entitat continua reclamant la restitució dels seus béns.

Habitatges construïts per la cooperativa del CADCI el 1932. L’entitat és una de les associacions que pateix un espoli més gran, encara pendent de reconeixement i retorn. (Font: revista Acció, òrgan del CADCI)

L’Assemblea General de les Nacions Unides, en la Resolució 60/147, del 16 de desembre de 2005, entén que la restitució de béns i drets és una manera de reparar els danys soferts per les víctimes de violacions dels drets humans. Especifica que les víctimes i supervivents tenen dret a interposar recursos i assolir rescabalaments. La restitució ha de ser integral (restitutio in integrum) i ha de retornar la víctima, “sempre que sigui possible”, a la “situació anterior a la violació manifesta de les normes internacionals de drets humans o a la violació greu del dret internacional humanitari”. La restitució comprèn, segons correspongui, “el restabliment de la llibertat; la fruïció dels drets humans, la identitat, la vida familiar i la ciutadania; el retorn al seu lloc de residència; la reintegració al seu lloc de treball, i el retorn dels seus béns”.

Si busquem experiències de restitució de propietats, la mirada sovint es dirigeix a Alemanya, on s’imposà el deure de reparació a les víctimes del nazisme, tot i que no fou automàtic i encara hi ha processos oberts. La comparació, però, perd sentit per la durada dispar de les dictadures. Cal mirar el Tractat de Reunificació per trobar categoritzada com a acció prioritària la restitució dels béns nacionalitzats per l’RDA. Després de ser matisada degut a l’allau de casos i de les peticions presentades pel sector privat, quedaren expressament excloses de la restitució totes les propietats adquirides “de bona fe” per persones i organitzacions socials o que s’haguessin destinat a l’ús comunitari.

L’Estat espanyol, encara que és signatari de tots els convenis internacionals en matèria de restitució de béns culturals, ha obstaculitzat el retorn de les propietats confiscades a la xarxa associativa catalana, i això, per extensió, afecta el conjunt de la societat

L’Estat espanyol, encara que és signatari de tots els convenis internacionals en matèria de restitució de béns culturals, ha obstaculitzat el retorn de les propietats confiscades a la xarxa associativa catalana i això, per extensió, afecta el conjunt de la societat. Cal assenyalar també les dificultats que existeixen per localitzar informació pública sobre els immobles espoliats i adscrits als diferents ministeris. Massa sovint l’espoli i l’enriquiment subsegüent continuen sent un assumpte que des dels organismes estatals es manté allotjat en la màxima opacitat. La demanda de restitució dels béns espoliats ens interpel·la com a societat, com a poble. Va directa a les arrels més profundes que la solidaritat ha teixit al llarg de la nostra història. Únicament depèn de nosaltres avançar; “viure vol dir prendre partit”.

Ateneistes de l’Ateneu Obrer de Sant Andreu de Palomar, Barcelona, ca. 1920-1930. (Fotografia: fons de la família Vinyes Roig)

Aquest és el teu article gratuït setmanal.

Fes-te subscriptor. Podràs llegir i fer possible tot el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi
Foto de perfil

Neus Moran Gimeno

Col·laboradora de LA MIRA

    Comentaris