Històries

“No es robar apropiarse de cuanto existe en un domicilio rojo”

L’estructura de complicitats que construeix l’espoli franquista en tots els àmbits arriba també com una piconadora als ateneus. Descobrim els mecanismes per aterrar i requisar definitivament els immobles de les associacions catalanes

per Neus Moran Gimeno

“No es robar apropiarse de cuanto existe en un domicilio rojo”
Commemoració del primer aniversari de la “Liberación”. El general Orgaz fent el discurs d’inauguració del monument a l’exèrcit franquista davant les autoritats locals de Sentmenat. (Fotografia: arxiu de la Societat Coral Obrera La Glòria Sentmenatenca, 28 de gener de 1940)

Aquest és el teu article gratuït setmanal.

Fes-te subscriptor. Podràs llegir i fer possible tot el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi

En l’espoli hi hagué complicitats que se superposen. Les trames s’evidencien quan analitzem els mètodes per fiançar la requisa del patrimoni immoble del moviment associatiu. Descabdellar-les ens ajuda a resoldre una qüestió clau. Si ho recordem, en el primer reportatge, al·ludíem la importància dels inventaris que el 1978 dugué a terme l’Asociación Institucional de Servicios Socioprofesionales (AISS), l’organisme interministerial encarregat de liquidar el Sindicato Vertical i realitzar l’auditoria dels béns que havia acumulat durant la dictadura. Dèiem que els inventaris ens oferien una panoràmica privilegiada de l’espoli. Amb l’anàlisi d’aquesta documentació i d’altra, havíem identificat 228 propietats immobles que foren requisades al final de guerra. Una xifra, dèiem, de partida, de mínims. Després dels processos instruïts per la Comisión Calificadora de Bienes Marxistas (CCBSM), almenys 177 propietats foren adjudicades a la DNS, la Delegación Nacional de Sindicatos (vegeu el segon reportatge de la sèrie). Segons els mateixos informes, entrada la Transició el Ministerio de Trabajo retenia 301 propietats provinents de la requisa franquista a tot l’Estat. El 14% (42) es trobava arreu de les comarques catalanes (Barcelona, 23; Lleida, 3; Girona, 3; Tarragona, 13). La pregunta és: per què no n’hi havia cap a les quatre capitals de província catalanes?

L’Institut de Cultura i Biblioteca Popular per a la Dona, Falange el tenia ocupat des del 27 de gener de 1939. Des d’aleshores, les membres del consell directiu de l’entitat extingida maldaren per recuperar-lo

Dèiem també, al segon reportatge de la sèrie, que des de bon començament la requisa fou generalitzada i Falange s’arrogà la propietat de molts estatges de les entitats extingides. Sabem —ho veurem—, que hi hagué vendes entre organismes del règim i que de vegades les entitats feren donacions directes després d’assemblees més o menys “opaques”. Un exemple és l’assemblea celebrada el 1940 per les sòcies de l’Institut de Cultura i Biblioteca Popular per a la Dona, l’actual Espai Francesca Bonnemaison de la Diputació de Barcelona. Tenien l’estatge social a la Casa Cordelles, una construcció noble del segle XVI situada al carrer de Sant Pere Més Baix. Falange el tenia ocupat des del 27 de gener de 1939, no feia ni un dia que l’exèrcit franquista havia envaït la ciutat. Des d’aleshores, les membres del consell directiu de l’entitat extingida maldaren per recuperar-lo. Més d’un any de gestions totalment infructuoses, que ensopegaren amb la junta extraordinària celebrada en segona convocatòria per falta de quòrum. L’assemblea resolgué la controvertida cessió de l’estatge a la Diputació. Controvertida perquè a l’hora de votar nou dones havien abandonat la sala, la qual cosa facilità que s’aprovés per unanimitat. Un cop assegurat, el 1942, la Diputació en cedí l’usdefruit a 25 anys i sense contraprestació econòmica a la Sección Femenina de Falange. S’hi quedaren fins poc abans del restabliment de la democràcia.

Fotografies de la façana i la sala d’espectacles dels Lluïsos de Gràcia, 1928. (Font: arxiu Lluïsos de Gràcia)

Però tornem a la pregunta: com es pot constatar amb dades fefaents que les entitats de les capitals foren espoliades? A la ciutat de Barcelona podem resseguir un nou fil. Ací, l’espoli general esdevé un procés complex. L’execució és única, atípica podríem dir, pel nivell de planificació que s’assoleix i l’acció coordinada entre els cossos. Uns esforços que alhora ens revelen l’envergadura del teixit associatiu i l’aclaparadora força assolida per l’entramat sociabilista a la ciutat republicana. I és que, simultàniament a l’espoli dels béns immobles, hi arribava un altre cos per confiscar el patrimoni documental: la Delegación del Estado para la Recuperación de Documentos (DERD). L’estudi de la seua documentació ens aporta una informació extraordinària pel que fa al volum d’entitats de la ciutat susceptibles de patir la requisa patrimonial. Ens ajuda a identificar els estatges que podrien haver estat apropiats i que no consten en les llistes de l’AISS ni en la resta de fonts consultades.

Barcelona era ocupada el migdia del 26 de gener de 1939. S’assolia el “punto culminante de la victoriosa ofensiva del Ejército Nacional sobre Catalunya”. S’implantava l’estat de guerra

Anem a l’inici. Barcelona era ocupada el migdia del 26 de gener de 1939. S’assolia el “punto culminante de la victoriosa ofensiva del Ejército Nacional sobre Catalunya”. S’implantava l’estat de guerra. La ciutat quedava sotmesa al Régimen Especial de Ocupación fins a l’1 d’agost de 1939, un estatus excepcional que, d’entre tots els territoris ocupats, només s’imposà a Catalunya per l’enorme importància que les autoritats franquistes atorgaven a prendre’n el control. Aquell dia es publicà al BOE el nomenament del general de brigada Eliseo Álvarez-Arenas com a cap dels Servicios de Ocupación (SdO), el sistema amb què s’havia de gestionar Barcelona fins al restabliment de la vida civil. Govern Civil, Govern Militar i Ajuntament quedaven subordinats al comandament únic d’Álvarez-Arenas. Sota les seues ordres hi havia els caps i delegats dels cossos directament implicats en les requises: columnes d’Orden y Policía, Servicios Nacionales de Seguridad, Servicios de Información y Policía Militar, Servicios de Recuperación de Documentos i caps provincials i locals de FET y de las JONS.

Fotografies de l’interior dels Lluïsos de Gràcia, 1928. (Font: arxiu Lluïsos de Gràcia)

En menys de 24 hores, el cap dels SdO emetia l’edicte amb les 22 disposicions que, entre d’altres, regulaven l’apropiació de béns i documents i prohibien “toda incautación, requisa o desposesión que no esté ordenada por mi Autoridad [...], toda clase de registros y detenciones que no sean practicados por agentes de mi Autoridad, salvo caso de delitos flagrantes”. Amb el ban, Álvarez-Arenas sistematitzava unes confiscacions que havien començat només envair la ciutat. Ja vérem que era habitual que l’exèrcit, les noves autoritats i FET y de las JONS activaren la requisa en les zones “alliberades” només ocupar-les (vegeu el primer reportatge de la sèrie). Però ara, en fer-ho, entraven en competència amb la DERD. El seu delegado, Marcelino de Ulibarri y Eguilaz, ho havia advertit a principis de 1938: “El pillaje —que ahora han dado en llamar requisa— está a la orden del día, ya que las autoridades no pueden ejercer en los primeros momentos la debida vigilancia, y también por el falso concepto de que no es robar apropiarse de cuanto existe en un domicilio rojo”. Malgrat els protocols establerts, el conflicte seguia reproduint-se a la Catalunya liberada. Tant és així que la DERD sol·licità a l’exèrcit, i reiteradament als dirigents de Falange, que lliuraren la documentació intervinguda. A banda que comportava un risc palpable de destrucció o sostracció de béns, la DERD es queixava perquè tenia un altre interès. Cal aguaitar-ne els fonaments.

LA DERD naixia per acomplir una funció clau per a la repressió, atès que amb l’escorcoll i la requisa de documents es buscava identificar, amb la celeritat més gran possible i per poder processar-les, el màxim nombre de persones i entitats “hostiles y desafectas al Movimiento”

L’organisme fou creat per decret de la Junta Técnica del Estado l’abril de 1938 i depenia directament del Ministerio de Interior de Serrano Suñer. La seua actuació quedava subordinada a les autoritats militars de les poblacions “alliberades”; de fet, a Barcelona havia entrat encabida en les columnes d’Orden y Policía. En ser creada rellevà els Servicios de Recuperación de Documentos, que feia menys d’un any que funcionaven, des de la presa de Bilbao. És a dir, la DERD partia d’un bagatge acumulat, d’una experiència que calia perfeccionar. Naixia per acomplir una funció clau per a la repressió, atès que amb l’escorcoll i la requisa de documents es buscava identificar, amb la celeritat més gran possible i per poder processar-les, el màxim nombre de persones i entitats “hostiles y desafectas al Movimiento”. A més de planificar l’acció pròpia, l’organisme havia de recollir i resguardar el material requisat pels “mandos militares y elementos auxiliares de vanguardia y ocupación”.

Poc després d’entrar en funcionament, la DERD ja tenia enllestit el pla d’actuació i l’organització logística de la requisa de Barcelona. Era de tal magnitud que ho preparà minuciosament, “com una acció de combat”. Per primera vegada activava una oficina en una ciutat ocupada que funcionaria com una delegació de l’organisme. És a dir, l’Oficina assumia les tasques de confiscació i d’informació, en coordinació amb la central de Salamanca; per tant, quedava sota comandament del seu màxim responsable, Marcelino de Ulibarri.

També per primera vegada, la DERD establí mecanismes de control dels operatius d’escorcoll: partes diaris, llibre d’assentaments i partes dels escorcolls, que en principi quedaven a càrrec dels caps d’equip; uns equips que podien treballar indistintament a qualsevol de les zones en què s’havia “distribuït” la ciutat i en funció de les prioritats marcades pels comandaments. Durant els escorcolls els equips seguien criteris selectius de confiscació: tan sols es conservava el que aportava dades valuoses per a la repressió. El que es considerava “inútil” es podia abandonar allí mateix. Després d’aquesta primera selecció, el material era classificat a l’Oficina per enviar-lo a Salamanca al més aviat possible. Les saques d’enviament eren identificades amb el lloc d’origen del material i tenint en compte a quin òrgan repressiu li podrien ser de més utilitat (Auditoría de Guerra, policia, tribunals militars...).

Fotografies de l’interior dels Lluïsos de Gràcia, 1928. (Font: arxiu Lluïsos de Gràcia)

L’Oficina tingué una plantilla d’un centenar d’hòmens entre equips d’escorcoll, secretaria, personal de seguretat i centre logístic. I disposà de dotze locals arreu de la ciutat —gairebé tots procedents de requisa—, on emplaçà els magatzems, dipòsits, oficines i aparcaments. El febrer de 1939, els seus principals responsables eren: cap de servei, comandant Antonio Palau Muñoz, natural de Badalona; cap d’equips d’escorcoll, tinent Manuel Martín Sastre; cap de personal, l’advocat alferes Jesús Celaya Jaime; cap d’arxiu i classificació, Gregorio Ribera Uriz. L’auxiliar d’arxiu, Pedro Ruiz de Ulibarri, nebot del delegado, succeí anys després el seu oncle en la direcció de l’organisme de Salamanca fins que es jubilà. Els escorcolls depenien de Martín Sastre. Quan no hi era quedaven a càrrec d’Antonio Palau. Cada equip d’escorcoll tenia un número i un cap assignat: equip 1, Prudencio Arza Arbe; 2, Juan Fuentes Bertran, natural de Barcelona; 3, Julio Lasanta Miranda, pagès de Valtierra; 4, Juan Queralt Oliva, de Barcelona; 5, Teodoro Manuel Camín, de Gijón, estudiant de Dret; 6: Francisco Aizcobe Iriarte. Fuentes, Lasanta i Queralt havien participat en la campanya de Catalunya. Queralt s’havia incorporat abans a la DERD, l’agost de 1937, de manera que ja havia entrat en acció durant la campanya del País Basc integrat en les columnes d’Orden y Policía.

Els escorcolls s’iniciaren el 28 de gener de 1939. Hem comptabilitzat que fins al 7 de juny, el darrer dia apuntat al llibre d’assentaments, n’efectuà 1.688. Quedaren inscrits en 1.399 entrades

Els escorcolls s’iniciaren el 28 de gener de 1939. Hem comptabilitzat que fins al 7 de juny, el darrer dia apuntat al llibre d’assentaments, n’efectuà 1.688. Quedaren inscrits en 1.399 entrades; de vegades, un número d’entrada implica múltiples operacions. Malgrat els dispositius de control, no tots els escorcolls foren assentats i s’estima que podrien haver arribat a uns 1.800. Cal tindre en compte que la DERD n’havia previst 1.960: 391 escorcolls classificats com a urgents i 1.569 com a ordinaris. A banda, les anotacions al llibre corroboren que no era estrany que la DERD trobés l’exèrcit o Falange ocupant els estatges durant les operacions.

En aquell lapse (28 de gener – 7 de juny), els equips realitzaren 276 operacions a entitats (230) i a plataformes cíviques unitàries (46). Una xifra que constata, com dèiem, el gran desplegament de la xarxa associativa a la ciutat. Alguns estatges foren escorcollats més d’un cop. Hem de tindre en compte que de vegades els escorcolls foren inscrits a nom de persones, ja fossin els seus domicilis, llocs de treball o de militància. Segurament era per la funció repressiva que tenia el material requisat, per la relació inculpatòria que s’hi podia establir de cara als judicis depuratius. Per això, en la xifra que donem no hem inclòs els 456 escorcolls personals o domiciliaris.

Construcció del nou estatge social de l’Ateneu Obrer de Sant Andreu de Palomar, 1932. Fotografia feta pel llavors president de l’entitat, Miquel Vinyes i Govern. (Font: fons família Vinyes Roig)

Actualment, a la Federació d’Ateneus de Catalunya hi ha 29 entitats històriques (fundades entre 1855 i 1925) que estan domiciliades a la ciutat de Barcelona. Entre les que foren escorcollades pels equips de la DERD hi trobem:

  • Ateneu Barcelonès (1860):

    • Adreça: carrer de la Canuda, 6

    • Data d’escorcoll: 23.03.1939

    • Equip DERD: Juan Queralt

  • Casal Catòlic de Sant Andreu (1919):

    • Adreça: carrer de Pons i Gallarza, 58

    • Data d’escorcoll: 04.03.1939

    • Equip DERD: Francisco Aizcobe

  • Centre Cultural Sant Vicenç de Sarrià (1898):

    • Adreça: carrer Major de Sarrià, 117

    • Data d’escorcoll: 01.06.1939

    • Equip DERD: Teodoro Camín

  • Centre Moral i Instructiu de Gràcia (1869):

    • Adreça: carrer de Ros de Olano, 9

    • Data d’escorcoll (1): 25.03.1939

    • Equip DERD: Jesús Ramos Martín

    • Data d’escorcoll (2): 01.06.1939

    • Equip DERD: Julio Lasanta

  • Centre Sant Pere Apòstol (1892):

    • Adreça: carrer de Sant Pere Més Alt, 25

    • Data d’escorcoll (1): 20.03.1939

    • Equip DERD: Juan Queralt

    • Data d’escorcoll (2): 23.03.1939

    • Equip DERD: Juan Queralt

  • Els Lluïsos de Gràcia (1855):

    • Adreça: plaça del Nord, 7-10

    • Data d’escorcoll: 25.03.1939

    • Equip DERD: Jesús Ramos Martín

  • Societat Cultural i Esportiva La Lira (1870):

    • Adreça: carrer de Coroleu, 15

    • Data d’escorcoll (1): 24.02.1939

    • Equip DERD: Francisco Aizcobe

    • Data d’escorcoll (2): 25.02.1939

    • Equip DERD: Francisco Aizcobe

Quantes entitats de la ciutat patiren la requisa del patrimoni immoble? Fins avui la investigació ens n’ha permès identificar huit: Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria; Ateneu Obrer de Sant Andreu de Palomar; Ràdio Associació de Catalunya; Societat Cooperativa; L’Amic del Poble Català; Indústrias Monopolizadas Cooperativa Popular Porduc; Mútua Escolar Blanquerna, i Ateneu Obrer Martinenc

Totes foren escorcollades per la DERD. Els seus béns immobles quedaren sota control del partit únic i molts, més o menys aviat, foren adscrits parcialment o totalment a la DNS. Però cap figura en les relacions de l’AISS com un immoble procedent de requisa i afectat per la llei de 23 de setembre de 1939, amb la qual, com vérem en els reportatges previs, s’establí la transferència del patrimoni requisat a la DNS.

Fotografies de l’interior del CADCI publicades a la revista Acció, òrgan del Centre, 1932. (Font: fons CADCI)

Un cas paradigmàtic és el del CADCI, que hem estudiat àmpliament en la tesi doctoral. El seu estatge social, ubicat al número 25 (actual 10) de la rambla de Santa Mònica, fou confiscat per l’exèrcit el mateix 26 de gener de 1939. L’endemà, FET y de las JONS l’havia transformat en un centre de “reagrupament”, un “Cuartel General de Milicias”, i ordenava als seus afiliats que s’hi presentaren. El 4 de febrer cridava “a todos los camaradas que estén enrolados en la Segunda Línea [...] para hacerles entrega del correspondiente equipo y para recibir órdenes”.

La DERD escorcollà entre el 17 i 23 de febrer de 1939 el CADCI i es decomissaren d’unes 169 saques de material divers

La DERD l’escorcollà entre els dies 17 i 23 de febrer de 1939. Res indica que Falange l’hagués abandonat, tot i que la DERD, segons el protocol, el podia mantenir precintat. Segons anotà el cap de l’equip, Prudencio Arza, al CADCI es decomissaren unes 169 saques de material divers, en les quals hi havia: fitxes (98 saques), documentació variada (21), fitxes i carnets (16), i carnets (6). Confiscaren també dos paquets de cartells, tres paquets de propaganda, un rotlle de mapes, un fitxer i documentació del Preventori Judicial (presó Model). A l’acta d’escorcoll, Arza hi feu constar que en l’edifici hi havia tres caixes fortes que quedaren sense obrir i una biblioteca. No se’n descrivia el contingut ni s’especificava si hi deixaven cap custòdia. Tot allò simplement quedava abandonat a mercè dels militars que havien confiscat l’edifici i de Falange, que l’ocupava. La biblioteca sencera, amb milers de volums catalogats, desaparegué, igual que la resta de béns mobles. L’operació exemplifica el procediment que hem descrit: l’equip actuava seguint un protocol validat diàriament pel seu responsable; hi ha una selecció in situ del material que es traslladava a l’oficina, i allò que era considerat “inútil” o de poc valor perquè no contenia dades d’“objectius” era abandonat al lloc.

Còpia del justificant d’escorcoll de l’equip de la DERD realitzat a l’estatge social del CADCI el 23 de febrer de 1939. (Font: fons CADCI)

L’estatge del CADCI forma part del grup d’immobles requisats per Falange que passen a engruixir el patrimoni de la DNS després d’un negociat entre organismes del règim. Consta a la llista de l’AISS no per ser un edifici requisat el 1939, sinó per la compra de l’immoble a l’exèrcit el setembre de 1947. Fou una “gestión directa” a favor de la Delegación Provincial de FET y de las JONS, en compliment de l’ordre del subsecretari del Ministerio del Ejército. L’edifici s’havia de vendre urgentment per “suplir necesidades de los planes de Acuartelamiento” i per l’import únic corresponent als costos registrals i de cancel·lació de la hipoteca amb la Caixa de Pensions.

El CADCI exemplifica també una altra qüestió: la usurpació de tota mena de béns durant els escorcolls. Els equips furtaren objectes, aixovars, segells, biblioteques, mobiliari, vehicles, accions i diners, amb el pretext inicial de proveir de fons l’organisme. En quedà constància en les actes d’escorcoll i en la correspondència de l’Oficina. El 30 de maig de 1939, Jesús Celaya, cap de personal, demanava a Ulibarri: “qué destino ha de darse a los cubiertos y demás objetos de plata que dejó V. en la Caja de su despacho [...] qué ha de hacerse con muebles, etc. que hay en las Logias”. El 20 de juny, Celaya li remetia l’informe detallat dels béns requisats a l’edifici de l’avinguda Tibidabo, 25, antiga seu del Parlament del Govern de la República a Barcelona. Durant l’operació realitzada l’1 de febrer per Julio Lasanta, s’havien sostret: 106 lligalls de material documental; 251.115 pessetes; 6.300,60 francs, que havien estat canviats per moneda nacional; 6.990,300 pessetes en valors nominals; 13.800 pessetes en “billetes ilegítimos” a nom de partits i diputats, que s’havien entregat al Banc d’Espanya i s’havien anat canviant a “billetes de circulación actual”. Entre els objectes de valor hi havia les “cinco escribanías completas y dos campanillas de plata” que Ulibarri regalà “al Coronel Franco en su Hotel Ritz”.

Al rèdit aconseguit amb el mercadeig dels béns caldria afegir-hi l’obtingut amb la venda de tones de documents. S’encetava una pràctica que a la llarga perseverà i que comportà la disgregació dels fons requisats. Bona part del material espoliat, principalment impresos, llibres, cartells i fotografies, anava a parar a col·leccions privades i a fons d’arxius i biblioteques d’organismes franquistes. Però la majoria del que es considerà “inútil” fou transformat en pasta de paper. L’última entrada del llibre d’assentaments correspon al segon escorcoll de la seu de l’associació naturista Pentalfa, que fou dirigit per Juan Fuentes el 3 de juny de 1939. El cap d’equip anotà: “entregados 953 Kg. de dicha editorial a la Papelera Catalana”. El mateix Fuentes havia escrit al llibre que el 4 de maig havia estat “trasladando todo el día papel a la Papelera Catalana”. El procediment s’explicita també en la correspondència entre Jesús Celaya i el delegado. El 12 de juny, Celaya li comunicava: “PAPEL VIEJO. Continua llevándose a la Papelera Catalana el material de libros (después de retirar unos cuantos de cada clase para formar colecciones) naturistas, teosóficos, marxistas, etc. que había en los depósitos de Esplugas y otros centros. Nos pagan a 23,75 céntimos el kilo y hasta el día de ayer llevamos cobradas por éste concepto, 9.372,67 pesetas”.

Imatge que reprodueix un fragment de la carta de Jesús Celaya enviada a Marcelino de Ulibarri, el 12 de juny de 1939, custodiada al CDMH. (Font: elaboració pròpia)

Fins al juny, l’Oficina n’havia venut 39,45 tones. La resta fou remesa a la central de la DERD, al Colegio de San Ambrosio de Salamanca, l’actual Centro Documental de la Memoria Histórica (CDMH). El dia 26, Celaya informava Ulibarri que marxaven cap allà sis vagons de transport militar precintats amb 72.540 quilograms de material. Hi havia de tot: “documentación a granel”, “bultos” (1.449 kg), “sacos” (359), “paquetes” (32) i “ficheros” (115).

S’estima que en total foren traslladades unes 160 tones de patrimoni documental requisat a Catalunya. Només se n’ha conservat el 10%. El material s’emmagatzemà un cop processat i havent-ne extret les dades útils per a la repressió

Segons assenyala Josep Cruanyes, s’estima que en total foren traslladades unes 160 tones de patrimoni documental requisat a Catalunya. Només se n’ha conservat el 10%. El material s’emmagatzemà un cop processat i havent-ne extret les dades útils per a la repressió. Fou la font amb què, d’una banda, s’elaboraren, 3.190.000 fitxes personals d’antecedents polítics que es custodien actualment al CDMH; 190.000 són de persones relacionades amb la maçoneria. De l’altra, es nodrí la Causa General, el procés d’investigació instruït pel Ministerio Fiscal sobre la “dominación roja en España”, que comportà l’obertura de nombrosos processos judicials. I per acabar, la DERD (futura Delegación Nacional de Servicios Documentales) els utilitzà per realitzar els informes que s’enviaven als tribunals, organismes repressius i empreses afins al règim. El Tribunal Especial para la Represión de la Masonería y el Comunismo (TERMC) en fou un. Significativament, Marcelino de Ulibarri en fou el primer president i les seues dependències s’instal·laren a l’edifici de Salamanca. Entre 1940 i 1964, any en què el TOP el rellevà, el Tribunal executà uns 60.000 processos judicials. La xifra evidencia la magnitud de la tasca repressora i la rellevància del conjunt documental espoliat per portar-la a terme.

En la conservació dels documents no se seguí cap criteri arxivístic. Als lligalls s’hi aprecia la fragmentació dels fons, la manipulació constant i un aparent desordre general. Han passat quinze anys de la sanció de la Llei 21/2005, de restitució a la Generalitat, i encara no s’ha completat la transferència dels “papers” a l’Arxiu Nacional de Catalunya. Són públics els múltiples entrebancs amb què s’ha obstaculitzat el procés. La reclamació continua. A la demanda caldria afegir-hi una altra qüestió supletòria que habitualment queda entelada: les afectacions de la disgregació i destrucció del patrimoni. El dany, el trencament, el buit irreparable que han suposat per a la nostra història semblen insondables. A parer nostre, cal afrontar-ho. Caldria estudiar com rescabalar aquest perjudici que nafrà especialment les entitats catalanes. Desconeixem amb quin barem mesurar l’absència. El que sí que sabem és que recuperar els nostres “papers” de Salamanca és un episodi “encoratjador” de la incessant lluita pel rescabalament de tot el patrimoni espoliat pel franquisme. Seguim esbatanant portes...

Aquest és el teu article gratuït setmanal.

Fes-te subscriptor. Podràs llegir i fer possible tot el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi
Foto de perfil

Neus Moran Gimeno

Col·laboradora de LA MIRA

    Comentaris