Històries

El tió volador, conquerint el món

En un soterrani de Badalona hi ha un taller on es crea vida cada any. Fusta, serres, suro i serradures. Aquí neixen tions voladors. Volen a tot arreu: Nova York, Irlanda, Madrid... La tradició catalana aterra al planeta

per Anna Alfaro Lucas

El tió volador, conquerint el món
Ell és el tió volador. Viatja de Catalunya al món per obrir-se camí amb pas ferm. Vola lluny, a països més enllà de les nostres fronteres. I sempre deixa empremta allà on va. (Fotografies de Jordi Borràs Abelló)

Aquest és el teu article gratuït setmanal.

Fes-te subscriptor. Podràs llegir i fer possible tot el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi

Si proveu mai d’explicar a un estranger què és el tió, és molt possible que rebeu una cara de desconcert i sorpresa. Un tronc alimentat durant dies i garrotejat a ritme de cançó i que caga regals? Com? Sí, és una tradició antiga, mitològica, que passa de generació a generació i que, amb totes les seves variants, forma part de les famílies catalanes. Però el tió, la soca, la tronca, digueu-ne com vulgueu, té la gran pista d’enlairament a Catalunya. Vola, viatja, travessa fronteres i aterra a molts països. El tió català s’obre pas al món. Des d’on?

Badalona. La Carmen Soto es dedica a fer tions des dels anys noranta. Ningú a la seva família ho havia fet com a negoci. “Abans els tions es feien a casa” diu, movent el cap amunt i avall, mentre atén comandes a través de l’ordinador. Primer els venia a l’engròs, però el 2012 va crear la marca El Tió Bufó per arribar directament als seus clients. “Hem tingut anys molt bons. Una vegada, una empresa catalana molt important ens va trucar perquè volien enviar, com a regal de Nadal, un tió als seus clients. És una empresa que té delegacions arreu del món i ens en va demanar cinquanta per enviar”, explica. Era un senyal per al futur. Dins l’àmbit familiar, cada vegada hi ha més persones que opten per comprar-lo i, amb la venda en línia, el tió pot arribar a tot el món.

A Badalona hi ha un taller on neixen tions. N’hi ha de tota mena: petits, mitjans, grans, amb barretina, amb llaç... L’ànima de tots ells és la Carmen, que ha dedicat la seva vida a aquesta figura tan especial.
“En una temporada de Nadal, Madrid representa el 15% del total de la nostra producció”

Ja fa anys que reben encàrrecs més enllà de Catalunya i el tió que viatja va l’alça. Alemanya i Bèlgica són els països amb més demanada de tions. També s’afegeixen al podi Itàlia, el Regne Unit i Suècia. Tot i que Europa és on se’n venen més, a l’Estat espanyol també hi ha un mercat important. En especial Madrid, que s’emporta el premi gros. “En una temporada de Nadal, Madrid representa el 15% del total de la nostra producció.” Però encara hem de recórrer més quilòmetres, perquè el tió travessa oceans. “El 2019 vam enviar un tió a Texas.” Tió i Texas en una mateixa frase. No em deixa reaccionar: també n’envien a Nova York. Qui demana un tió des de l’altra banda del món?

Rye, Nova York. Tot i que aquí el sol ja va de baixa, és ple dia per a la Irina Maroto, una catalana que des de 2018 viu en aquesta ciutat nord-americana amb la seva parella i els seus tres fills. La pandèmia del coronavirus els impedeix tornar a casa per Nadal; per això van demanar el seu tió a la Carmen. Per a ella significa família i és una tradició que vol que els seus fills mantinguin. Quan vivien a Reus anaven al turó de Santa Anna per buscar el seu tió amb tota la colla d’amics i, la seva filla gran, la Martina, vol seguir fent-ho a Rye: “Fins que no arribi el tió, no és Nadal!”, diu a la seva mare.

Un enviament, amb el tió inclòs, als Estats Units pot arribar a rondar els 300 euros

Però fer-hi arribar el tió té el seu peatge. Un enviament, amb el tió inclòs, als Estats Units pot arribar a rondar els 300 euros. No són enviaments fàcils. Els tions s’embalen amb les potes plegades perquè quedi com un corró, i el preu es calcula a partir del pes i del volum. “Hi ha tions que pesen molt: quaranta quilos, cinquanta... I això fa que les agències de transport hi apliquin un recàrrec important”, diu la Carmen amb una certa recança. Una vegada van contactar amb ella perquè fos proveïdora d’una botiga a Nova York que volia vendre tions als Estats Units, però va rebutjar l’oferta per la dificultat de l’enviament. També va tenir una clienta que li va comprar un tió per enviar-lo al Japó. “Àsia és molt anecdòtic, ha de ser algú amb moltes ganes.” Amb un preu tan considerable, què és el que empeny la Irina a comprar-ne un?

La Martina, la Gabriela i l’Eduard ens envien aquesta foto, des de Rye (Nova York), cuidant el seu tió. Nadal comença amb la seva arribada a casa i ja estan buscant els bastons per poder picar ben fort. Què els cagarà aquest any? (Fotografia: Irina Maroto)
“Tenir el tió a casa significa tenir un tros d’allà, aquí. Un tros de la nostra terra i de la meva família. Simbolitza tenir una mica de Catalunya aquí i mantenir la tradició amb els nostres fills”

“Per mi, tenir el tió a casa significa tenir un tros d’allà, aquí. Un tros de la nostra terra i de la meva família. Simbolitza tenir una mica de Catalunya aquí i mantenir la tradició amb els nostres fills, que crec que és important. El sentiment de pertànyer. Nosaltres som aquí, però les nostres arrels són d’allà, igual que nosaltres.” El tió forma part del paisatge identitari de la Irina, de la mateixa manera que per a molts altres catalans que viuen fora de Catalunya. Ara bé, no tots són catalans. Hi ha persones que tenen un tió a casa i han adoptat la tradició del tió per motius diferents. “Hi ha un perfil de comprador que no té cultura catalana, però ha viscut un Nadal aquí i se n’ha enamorat. Gent que ha estat vivint aquí, que han estat a casa de catalans, o que hi tenen família, i a qui els ha agradat aquesta tradició. La troben divertida”, diu la Carmen amb il·lusió. Volem conèixer aquestes persones, saber per què volen un tió a casa seva. Per això viatgem fins a Madrid, del bracet d’una dona que ha integrat el tió a la seva família tot i no ser catalana.

Madrid. A l’altra banda del telèfon ens respon l’Ana Soriano, una madrilenya que viu amb el seu marit prop del centre. La seva germana es va casar amb un català, i un Nadal dels anys noranta la van convidar a Catalunya per passar les festes amb la família del seu cunyat. El seu primer contacte amb el tió va ser directe. Arribar i moldre. “No em van explicar el tió, el vaig veure! Em vaig quedar perplexa. Veus allà un tronc, tapat amb una manta i la família donant-li cops. Vaig pensar: «Que bèstia!».” Aquella nit l’Ana va descobrir que aquell tronc havia estat alimentat amb peles de fruita durant dies. També que s’havia de picar ben fort perquè cagués regals sota la manta. “És una tradició molt arrelada a Catalunya. Els nens el veuen, li parlen, s’hi relacionen; és un més de la família.” I, com no podia ser d’una altra manera, es va afegir a les garrotades amb la resta i va fer cagar el tió.

“El tió es porta a dins encara que no siguis català”

A partir d’aquell any l’Ana va adoptar el tió a Madrid. “Anàvem a la Sierra tot el dia amb els nens a buscar un tronc i li pintàvem la cara a casa. Era molt bonic, ho recordo amb molta tendresa.” Els seus fills, també madrilenys, han viscut la tradició del tió des que van néixer i tenen el tió com un element indispensable del seu Nadal. “És una cosa molt de casa. Tenim un fill al Brasil i em deia: «Ostres, aquest any em perdré el tió!». Encara pot ser capaç de buscar un tronc allà per fer-ho amb els seus amics. El tió es porta a dins encara que no siguis català.” De fet, les seves nebodes entenen el tió com un més i s’hi refereixen com “el tió de Madrid”. Ara passarà la flama del tió a la seva neta, que viu a Lisboa i torna a Madrid per Nadal; així, transmetrà la tradició a les noves generacions de la família. Però no tothom s’endinsa en aquest univers tan ràpidament. El tió és igual d’atractiu que de discret, i per a una persona sense nucli familiar a Catalunya pot passar desapercebut.

És l’ambaixador d’una tradició íntima i casolana, que deixa empremta a qui la coneix. 

Dublín, Irlanda. La Catherine Berglund ens rep amb la seva gossa Montse. La seva afició als Jocs Olímpics la va portar a Barcelona el 1992 i, tot i que tenia previst quedar-s’hi només un any, finalment en van ser tres. De desconèixer la cultura catalana per complet, va apuntar-se a classes de català i es va endinsar de ple en aquesta terra i les seves peculiaritats. Però el tió, d’entrada, no en va ser una. “És curiós perquè fa molts anys que conec el caganer, que em fascina, però honestament no havia ni sentit ni vist els tions fins fa un any”, apunta. Encara hi havia d’entrar.

“És una tradició íntima, de casa nostra, però si volem que es conegui, s’ha de compartir. Per fer-te conèixer, t’has d’acostar”

El tió tradicionalment s’ha celebrat dins el nucli familiar, dins de casa. Té un imaginari reclòs, de foc lent i caliu. Potser per això la Catherine no en va sentir a parlar fins que va passar el Nadal a casa d’uns amics de Lliçà d’Amunt el 2019, gairebé trenta anys després d’haver conegut Catalunya. “Aquesta tradició s’ha de celebrar en intimitat, però has de donar a conèixer aquesta intimitat a les persones perquè ho celebrin també en la seva. És una tradició íntima, de casa nostra, però si volem que es conegui, s’ha de compartir. Per fer-te conèixer, t’has d’acostar. La gent no sap el que tenim si no els ho ensenyem”, afirma la Carmen amb convicció.

Els amics de la Catherine els van ensenyar, a ella i al seu fill, en què consistia el tió i el van fer cagar aquella mateixa nit. “Va ser molt graciós, una cosa molt catalana, perquè té a veure amb el Nadal i amb els fems, com el caganer.” La Irina també apunta que aquesta característica deixa una mica impactats els americans. “Aquí són molt puritans i el tema escatològic és, en certa manera, tabú. Em preguntaven: «Però com que caga?». «Sí, regals.» I al·lucinaven. Aquí no hi ha la proximitat que podem tenir nosaltres a parlar d’aquests temes.” La Carmen diu rient: “Com que també tenim el caganer, sembla que a Catalunya vulguem donar valor fins i tot a la merda!”. La Catherine ja ha demanat el seu tió per tenir-lo a casa. De fet, en té dos: un de gros i un altre de petit que, com que és més lleuger, viatjarà amb ella a l’oest d’Irlanda durant el Nadal. “Per a mi era una manera de tenir una tradició nadalenca i catalana. És una manera de tenir Catalunya a casa.”

La Catherine i la seva gossa Montse tenen els tions a punt i ens envien la foto des de Dublín. Un es quedarà a casa i l’altre, el més petit, anirà amb la Catherine a conèixer els seus familiars durant les festes de Nadal. (Fotografia: Catherine Berglund)
“Les societats que lluiten més per la seva cultura són les que tiren més endavant. Si et quedes tancat en un calaix, encara que siguis un diamant, no deixaràs de ser una pedra en un calaix”

En aquest sentit, la Carmen insisteix en el tió com a peça a reivindicar dins la nostra cultura. “Les societats que lluiten més per la seva cultura són les que tiren més endavant. Si et quedes tancat en un calaix, encara que siguis un diamant, no deixaràs de ser una pedra en un calaix”, fa brillar amb la seva idea. I el tió, sens dubte, forma part d’aquesta riquesa cultural. També de la riquesa humana. “Per a mi el tió és molt especial. Gaudeixo pensant en l’efecte que farà quan la gent el trobi. Per a mi és imprescindible en un Nadal, sobretot si hi ha criatures. És la festa que més gaudia a casa, amb les meves filles.” Per a l’Ana també té un significat especial. Quan parla de compartir el primer tió amb la seva neta se li il·lumina la cara. “Em fa una alegria immensa. I més el tió. Que l’hi pugui ensenyar; que li doni menjar; que si ara no caga res, després caga una mica, allargar-ho fins després de sopar... Em fa molta il·lusió. Admiro molt Catalunya perquè és una zona que té molta tradició.”

“Em sembla bonic seguir una tradició tan petita i alhora tan potent”

En un país gran com els Estats Units, els és estrany que un país petit com Catalunya tingui tanta tradició i tan rica. En una activitat de l’escola, la Irina va compartir amb la classe dels seus fills la figura del tió. “Vaig agafar un llibre del tió que tenim a casa i al·lucinaven amb les fotos, els pals, la cançó, que mengin peles de fruita... «Que curiós!», em deien. Els adults també ho rebien amb molta innocència. Els impacta, no ho havien sentit mai... Em sembla bonic seguir una tradició tan petita i alhora tan potent.” L’Ana també defensa el tió per a grans i petits. “Hi hagi o no hi hagi nens petits, és una tradició molt divertida. Quan encara no teníem fills, quedàvem per fer cagar el tió amb els amics a Madrid.”

La Carmen fa possible amb el seu negoci que aquesta tradició arribi a cases que són ben lluny de Catalunya. Cada cop són més persones, famílies de fora, que decideixen comprar-lo. La Irina té clar el que la mou a continuar amb el tió als Estats Units. “La il·lusió dels nens, la història i la tradició que s’ha anat passant de pares a fills... Al final Catalunya és un poble petit, i que continuï mantenint-se aquesta tradició em sembla bonic. També mantenir la il·lusió en coses petites. A casa meva el tió caga coses petites i útils. El secret es troba en les petites coses, en la il·lusió.”

Tots els tions comparteixen l’essència del caliu i de la tradició a foc lent. Aquest caràcter es comença a coure des de la seva preparació, durant la qual cadascun d’ells adquireix personalitat pròpia.
“El tió és interactiu, s’ha de deixar que els nens li posin menjar; aquesta feina dels pares d’estar-ne pendents, de «compte que el tió és vergonyós», «vigila, no alcis la manta»..., és el secret”

En aquesta mateixa línia, la Carmen posa l’accent en l’experiència personal i col·lectiva d’aquesta tradició. El tió s’ha de viure tranquil·lament, gaudint dels pocs dies que passa per les cases, i ens estableix un ritual pausat, que s’ha de teixir dins la comunitat. “Hi ha moltes maneres de celebrar el tió, però hi ha gent que el treuen i el posen davant de les criatures sense cap mirament. Són persones que no n’han entès el significat. El tió és interactiu, s’ha de deixar que els nens li posin menjar; aquesta feina dels pares d’estar-ne pendents, de «compte que el tió és vergonyós», «vigila, no alcis la manta»…, és el secret. És quan el tió es torna realment màgic. Tot és una fantasia, però s’ha d’arribar a aquest punt, de gaudir-ne amb els nens, de la màgia. El tió és de tothom.”

La passió amb què la Carmen parla del seu ofici fa entendre que hi dediqui tanta il·lusió i tantes hores. Parla del tió com si ella fos una més que entra a les cases per gaudir-ne. A casa seva, li cagava el menjar bo de Nadal: els torrons, la fruita, etc. I amb una certa timidesa diu que potser ella ho té molt arrelat. Veu que el tió va a l’alça i està segura que hi ha futur en aquesta tradició tan especial. El tió atrau arreu perquè té personalitat, diverteix i desperta curiositat. És un element amb vida, que conviu amb la família i estableix diàleg amb grans i petits durant setmanes. Fa present la màgia. I això és universal. Però... sona l’ordinador. “Mira, un avís del xat.” Agafa les ulleres i llegeix atenta la pantalla. Es posa a riure i em diu que no sap com ho farà. Sembla que un nou tió vol volar cap a Amèrica...

El centre de control està dirigit per la Carmen, que gestiona, amb passió i dedicació, tots els tions que emprenen viatges a països llunyans. I els d’aquí també. On aniran els següents? 

 

Aquest és el teu article gratuït setmanal.

Fes-te subscriptor. Podràs llegir i fer possible tot el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi
Foto de perfil

Anna Alfaro Lucas

Col·laboradora de LA MIRA

Comentaris