Històries

Els escarabats colpegen Catalunya

Expliquem el concert dels Beatles a la Monumental de Barcelona, un 3 de juliol de 1965. Una actuació acollida amb gran entusiasme per uns joves marcats pel desig de modernitat, que és la banda sonora del xoc generacional de la dictadura franquista

per Elena Yeste Piquer

Els escarabats colpegen Catalunya
El grup musical The Beatles, tocant a l’escenari de la Monumental de Barcelona el 3 de juliol de 1965. (Fotografia: Kike Pérez de Rozas. 'Destino', 10 de juliol de 1965)

Aquest és el teu article gratuït setmanal.

Fes-te subscriptor. Podràs llegir i fer possible tot el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi

Són poc menys de les quatre d’una calorosa tarda d’estiu. Dissabte 3 de juliol de 1965. La xafogor plana damunt de l’aeroport del Prat, però una multitud espera pacientment. Els periodistes intenten obrir-se pas. “A la fi, penetrem en l’espai reservat per als informadors barcelonins”, explica Jordi Garcia Soler al setmanari Destino. Hi ha gent de tota mena. Joves grenyuts —“un any sencer sense trepitjar una barberia, m’ha dit un d’ells”, descriu—, gent més o menys jove. “Gent com vostè i com jo; gent que sembla —i de fet pot fer-ho molt tranquil·lament— agafar-se un poc a broma tot això, sense menysprear aquests intel·ligents nois de Liverpool...”

“Nosaltres, en un lloc privilegiat, a la mateixa pista d’aterratge en què el seu avió acaba de posar-se, intentem arribar fins a ells. És quasi impossible; els fotògrafs van tirant les seves plaques, mentre els seus admiradors —i molt especialment les seves admiradores— xisclen i els aplaudeixen, sense ni tan sols veure’ls”

Quan són prop de dos quarts de cinc, arriben els Beatles, procedents de Madrid. La nit anterior, feren el concert a Las Ventas, segons el No-Do “sense massa pena ni massa glòria”. “Nosaltres, en un lloc privilegiat, a la mateixa pista d’aterratge en què el seu avió acaba de posar-se, intentem arribar fins a ells. És quasi impossible; els fotògrafs van tirant les seves plaques, mentre els seus admiradors —i molt especialment les seves admiradores— xisclen i els aplaudeixen, sense ni tan sols veure’ls.” La cantant Franciska els lliura unes monteres. Una jove amb vestit andalús els entrega unes nines andaluses. El grup marxa en cotxe cap a l’hotel Avenida Palace.

Els Beatles, a la seva arribada a l’aeroport del Prat el 1965. (Font: Destino, 17 de febrer de 1977)

Monteres en mà, els Beatles baixen del cotxe i topen de cara amb un grup de fans que els espera. Accedeixen a l’hotel custodiats per diversos acompanyants, empleats i fins i tot força pública. Els periodistes s’esperen una bona estona a l’interior de l’hotel i especulen sobre una roda de premsa que no arriba mai. En l’entretant, la fotògrafa Joana Biarnés aconsegueix retratar els joves de Liverpool a la seva suite.

La nit del concert

A les deu del vespre, Jim, reporter del setmanari Vallés, se’n va cap a la plaça Monumental de Barcelona. Ja als voltants del recinte, s’observa una gran aglomeració de gent atrinxerada a l’entrada. Un vellet, atabalat entre tant ie-ie, conversa amb un jove periodista, el qual calcula que almenys deuen haver-hi entrat unes 20.000 persones.

“Aquest interès dels policies, sobretot l’armada, per les activitats de la música moderna és digna d’elogi. Segons em diuen, no falten mai a cap manifestació d’aquestes”

Entre la concurrència, s’hi veuen més de cent policies uniformats de treball. “Hi ha polis que fins i tot porten els seus cavalls”, apunta en Jim. “Aquest interès dels policies, sobretot l’armada, per les activitats de la música moderna és digna d’elogi. Segons em diuen, no falten mai a cap manifestació d’aquestes.”  

En Jim treu l’entrada. “Tendido a la sombra”. “Ja suposo que «De pie al sol» hauria sortit molt més barat, però Vallés és així d’esplèndid amb els seus col·laboradors, i un dia és un dia, què carai!”, bromeja. En accedir a la plaça, “la primera impressió va ser la de caure dins d’una olla a punt de bullir”. La Monumental està tan plena de gent que “tot just vaig poder seure i més premsat que en una llauna de sardines”, precisa.

Grups de joves asseguts a les grades de la plaça Monumental de Barcelona, durant el concert. (Font: Destino, 10 de juliol de 1965)

Mentre el concert no arrenca, la gent parla, amenitza l’espera:

—Paul es el más mono, tiene un no sé qué que cautiva […].

—Y John le echa un zumbidito a la guitarrita que te suspende el ánimo…

—¡Oh, sí, sí! ¡Son muy finos!

En la primera part, actuen els teloners: The Beat-Chics, Freddie Davis, Los Shakers, Los Sírex, Michel, The Modern Jazz Dancers, Trinidad Steel Band i Orquestra Florida. Destaca la càlida acollida de l’actuació dels Sírex, que el 1965 llancen el seu gran èxit, “La escoba”:

Si yo tuviera una escoba,
si yo tuviera una escoba,
si yo tuviera una escoba,
cuántas cosas barrería.

Els components del conjunt musical català Los Sírex: Leslie, Pepe, Manolo, Luis i Guillermo. (Font: Comarca Deportiva, 24 de febrer de 1965)

​El showman televisiu Torrebruno presenta l’espectacle. Anuncia l’entrada triomfal del grup: “¡Los Beatles! ¡Los Beatles!”. La plaça s’abranda amb aplaudiments.

—¡Ya salen!

El públic esclata amb la primera cançó, “Twist and shout”:

Well, shake it up, baby, now (Shake it up, baby).
Twist and shout (Twist and shout).
C’mon c’mon, c’mon, c’mon, baby, now (Come on, baby).
Come on and work it on out (Work it on out).

Paul McCartney i John Lennon, autors de les lletres dels Beatles. (Font: Destino, 10 de juliol de 1965)

Interpreten onze cançons més de la gira europea: “She’s a woman”, “I’m a loser”, “Can’t buy me love”, “Baby’s in black”, “I wanna be your man”, “A hard day’s night”, “Everybody’s trying to be my baby”, “Rock and roll music”, “I feel fine”, “Ticket to ride”… i, l’última de totes, “Long tall Sally”.

Una dona demana uns binocles per poder veure els Beatles de més a prop, ja que no els entén, perquè canten en anglès. “I els Beatles, toquen i toquen…! Hi havia uns joves, nois i noies, que es posaven drets estirant-se els cabells”, detalla en Jim.

Ringo, el bateria, marcant el ritme del concert. (Font: Destino, 10 de juliol de 1965)
El públic passa una estona memorable, “només enterbolida pel temor constant que es produís un atac d’histerisme col·lectiu en algun dels nombrosos grups que van demostrar, durant tota la funció, una tensió nerviosa alarmant”

“Barcelona: èxit clamorós dels Beatles”, titula l’endemà La Vanguardia Española. L’entusiasme dels espectadors és tal que “no va ser només sorollós, sinó que en alguns casos va assolir expressions delirants”. “Llàstima que els udols de les seves fans van fer perdre a la representació molts matisos”, afegeix. El públic passa una estona memorable, “només enterbolida pel temor constant que es produís un atac d’histerisme col·lectiu en algun dels nombrosos grups que van demostrar, durant tota la funció, una tensió nerviosa alarmant. Afortunadament res greu va passar i a les amenes característiques de la vetllada cal afegir-hi la nota pintoresca dels entusiastes en les més variades i singulars reaccions”.

Hi ha una detenció per atemptat contra l’autoritat, quan la policia sorprèn dos joves, estudiants nord-americans, fent una exhibició de balls sobre dos autos

Acabada l’actuació, el públic abandona la plaça. “Era colossal la gentada que anava deixant buida la Monumental”, comenta el reporter del Vallés. Aquella matinada, a la sortida del concert, es registra un únic incident. Hi ha una detenció per atemptat contra l’autoritat, quan la policia sorprèn dos joves, estudiants nord-americans, fent una exhibició de balls sobre dos autos estacionats a la mateixa plaça. Com documenta la Hoja del Lunes, els dos joves desobeeixen les ordres de la policia, fugen i tornen a pujar damunt d’altres cotxes.

L’endemà, una senyora anciana que llegeix la premsa veu les imatges del concert: “¿A qué viene tanto ruido por cuatro «Beatas»? ¡Oh!, ¡y además vestidas de hombre!”, recull Destino.

La sensació del moment, posant per a les càmeres, de negre rigorós. (Font: Destino, 22 de febrer de 1964) 
“El millor seria que els senyors de quaranta en amunt, que parlen tan despectivament dels Beatles, sabessin obrir-se una mica i escoltar, cada dia, un bocí de «música beatle»”

“Bé, no s’escandalitzin vostès pel que llegiran: a mi, els Beatles, m’agraden”, escriu Jotacu al setmanari Rubricata. “La seva música pot i ha de ser escoltada, de la mateixa manera que és escoltada tanta altra música, des del clàssic al jazz, passant per tots els estils. El millor seria que els senyors de quaranta en amunt, que parlen tan despectivament dels Beatles, sabessin obrir-se una mica i escoltar, cada dia, un bocí de «música beatle». Dia a dia, els ocorreria el mateix que a mi i que a moltíssims joves: que, a més de Bach, també ens agraden els Beatles”, adverteix.

John, Paul, George i Ringo, referents generacionals de la joventut. (Font: Destino, 10 de juliol de 1965)
“Els Beatles representen moltes coses importants i estan íntimament lligats amb l’evolució sobtada de la manera d’ésser dels joves”

Com a fenomen del seu temps, els Beatles representen modernitat, progrés. “De fet, els Beatles representen moltes coses importants i estan íntimament lligats amb l’evolució sobtada de la manera d’ésser dels joves. Els signes exteriors de llur influència són la moda dels cabells llargs i de les indumentàries divertides, que no fan mal a ningú, però que, indubtablement, animen el paisatge. Però és que aquest canvi de decorat que és imputable als quatre xicots anglesos, no és pas un fet superficial. La superfície rep els impulsos de les coses que passen a sota”, com explica Jaume Picas per al setmanari Tele-Estel l’any 1969. “Els cabells llargs són un signe clar d’aquest inconformisme que agita tempestuosament els joves d’arreu.”

I “si ells no sabien què era una revolució, ni tenien ganes de fer-ne cap, això no vol dir que no contribuïssin a engegar-ne una”

I és que aquells joves sorgits dels suburbis de Liverpool es feren populars “perquè tocaven i cantaven músiques diferents per a ballar d’una manera diferent”. I “si ells no sabien què era una revolució, ni tenien ganes de fer-ne cap, això no vol dir que no contribuïssin a engegar-ne una”. Per això, també, mentre duri la llarga nit franquista, els joves ballaran d’una manera diferent, al ritme de la llibertat, almenys aquesta nit.

We’re gonna have some fun tonight
Have some fun tonight
Everything’s all right
Have some fun tonight
Yeah, we’ll have some fun
Some fun tonight

“Long tall Sally”, The Beatles

Aquest és el teu article gratuït setmanal.

Fes-te subscriptor. Podràs llegir i fer possible tot el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi

Comentaris