Històries

Campanes: la banda sonora de l’eternitat

El repic de les campanes ens connecta directament amb el paisatge sonor de tots els temps: tothom sent el mateix. A Barcelona, l’Associació de Campaneres i Campaners del Pi lluita per preservar uns sons que expliquen més del que ens pensem i sentim

per Laura Saula Tañà

Campanes: la banda sonora de l’eternitat
Per a Jordi Ferrer, president de l’Associació de Campaneres i Campaners del Pi, i per la seva filla Aina, tocar les campanes és un moment màgic i íntim. (Fotografies de Jordi Borràs Abelló)

Aquest és el teu article gratuït setmanal.

Fes-te subscriptor. Podràs llegir i fer possible tot el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi

Pedra, campanes i vent. Aquests són els tres elements que s’erigeixen a dalt de tot del campanar de la basílica de Santa Maria del Pi de Barcelona. I entre les seves despullades parets centenàries, cada vespre es filtren, majestuosos, els últims raigs de llum de la ciutat. Són moments en què els sons humans romanen llunyans i aliens al silenci d’aquest palau celestial, habitat per alguns coloms fugissers i cinc donzelles que travessen, discretament, segles d’història. L’Antònia (1774) canta amb un to greu i solemne; en canvi, la Maria (1879), l’Andreua (1804) i la Miquela (1818) tenen melodies més juganeres, mentre que la Vicenta (1710) i la Josepa (1695) són les que repiquen amb sons més alegres i juvenils. Totes formen part del cor de campanes de la basílica. I tal com assegura Jordi Ferrer, president de l’Associació de Campaneres i Campaners del Pi, cadascuna no només té la seva pròpia personalitat, sinó també una ànima. Estan vives. Fins i tot estan batejades, però em diu que això ja m’ho explicarà més tard Jordi Sacases, l’arxiver de la basílica.

Arribar a dalt de tot del campanar és com fer un viatge en el temps i la història de la ciutat.
“La Vicenta i la Josepa van ser les últimes campanes que van tocar el sometent el 1714, quan va caure Barcelona.” Després van ser segrestades pel dret de campana de l’artilleria borbònica i la ciutat va haver de salvar-les pagant el que avui equivaldria a uns trenta milions d’euros

Ferrer m’acompanya fins dalt de tot del campanar (més de 250 esglaons endimoniats) amb la seva filla Aina, de nou anys. “És la campanera més petita de la família”, se n’enorgulleix mentre ella corre en cercle saludant totes les campanes. De sobte, la nena para davant de la Josepa i explica que des de ben petita sempre l’ha tocat i que té un significat molt especial per a ella, “és una cosa que forma part de mi”. Una sensació gens estranya per a en Jordi: “Hi ha gent que té una campana preferida amb qui té una connexió especial i té tendència a anar-la a buscar”.

A ell, en canvi, li agraden totes, perquè cadascuna li ofereix sons molt diferents. I també moltes històries. “La Vicenta i la Josepa van ser les últimes campanes que van tocar el sometent el 1714, quan va caure Barcelona.” Després van ser segrestades pel dret de campana de l’artilleria borbònica i la ciutat va haver de salvar-les pagant el que avui equivaldria a uns trenta milions d’euros. “Si li treies les campanes, a la gent, era un desastre, perquè no tenien una altra manera de regir-se”, explica el president de l’associació, que es va crear a mitjans del 2017 amb la voluntat de recuperar les campanes i els seus tocs manuals, un patrimoni immaterial fins ara desaparegut a Barcelona.

L’Antònia (1774), la Maria (1879), l’Andreua (1804) i la Miquela (1818) formen part del cor de campanes de la basílica.
“Quan sona una campana, és com sentir el ressò del temps i de la història de la ciutat. És l’únic instant que ens pot connectar amb el paisatge sonor del passat”

Va ser un 9 de juny quan en Jordi es va començar a interessar per tot aquest món. Aquell dia va presenciar el toc a sometent en record del tricentenari de les víctimes del Pi del 1714. Des d’aleshores, els ulls li brillen d’una manera especial cada vegada que parla sobre qualsevol aspecte relacionat amb les campanes. Però, què tenen aquests objectes que faci que fins i tot es creïn associacions amb persones que dediquen bona part del seu temps lliure a cuidar-les i conservar-les? “Quan sona una campana, és com sentir el ressò del temps i de la història de la ciutat. És l’únic instant que ens pot connectar amb el paisatge sonor del passat”, m’explica Ferrer completament fascinat, convençut que si avui dia el seu avi donés una volta pel barri, no reconeixeria molts espais ni botigues, però sí que sabria situar-se gràcies al so de les campanes. “Quina altra cosa et pot retornar a un paisatge de fa 300 anys? Aquest mateix so és el que sentien els nostres avantpassats”, afegeix. Considera que és més fàcil conservar el patrimoni artístic, com les pintures, però el patrimoni sonor no, i per això mateix existeix l’associació. I la seva tasca no és senzilla: tenen la missió de conservar i protegir campanes que porten centenars d’anys observant i parlant a la ciutat.

“Les campanes eren els ‘whatsapps’ de l’època, un mitjà de comunicació, i ara hi ha hagut un tall de transmissió”

“Les campanes eren els whatsapps de l’època, un mitjà de comunicació, i ara hi ha hagut un tall de transmissió”, explica Ferrer. Els últims campaners de la basílica del Pi que feien tocs manuals van ser la família Zanuy, als anys cinquanta. Des d’aleshores hi ha hagut un tall generacional molt gran entre els campaners, a part que, assegura, aquí no hi ha la mateixa cultura que al centre d’Europa pel que fa a la cura d’aquests objectes centenaris. Per sort, a l’arxiu de la basílica s’hi ha conservat una llibreta de la filla Zanuy amb anotacions de com havien de ser els tocs.

L’associació també té com a padrins els Campaners de Cervera i es regeix per les consuetes, que vindria a ser com una Bíblia dels sons de les campanes. “Encara que cada campanar acostuma a tenir els seus propis tocs”, matisa. Amb tota aquesta documentació, els membres de l’associació es reuneixen per assajar cada tercer dissabte de mes i toquen de manera manual en diverses dates del calendari, com Nadal i Pasqua, Sant Josep Oriol, la Mercè, el 9 de juny o l’11 de setembre. Fins i tot el campanar s’ha convertit en l’únic a Barcelona que toca les campanades de Cap d’Any. Això sí, surten de la norma i fan tretze campanades, en comptes de dotze. “El primer any ens vam equivocar i ara ja diem que fem dotze campanades més una, que és la primera de l’any”, riu el president de l’associació.

En Jordi assenyala els missatges dels temps: els últims campaners de la basílica del Pi que feien tocs manuals van ser la família Zanuy, als anys cinquanta.

I és que aquest grup d’entusiastes pels sons del passat ha trobat en les campanes una altra manera de fer colla i viure l’activitat de manera lúdica i festiva. De fet, un dels seus altres objectius és convertir el campanar en un element festiu de la ciutat. “A la Mercè ja hem aconseguit ser els encarregats de fer el toc d’inici i de fi de festes, i per Sant Jordi decorem el campanar amb llargues banderoles d’estil medieval.” Una funció festiva que no és pas nova per a aquesta basílica del segle XIV, ja que durant molts anys va tenir la torre més alta de Barcelona. Des de dalt de tot s’hi van llançar els primers focs artificials de la ciutat i fins i tot s’hi feien concerts de música.

“La Vicenta i la Josepa van ser les últimes campanes que van tocar el sometent el 1714, quan va caure Barcelona.”
“Toques des de dins, és una connexió irracional, té molta força, és tel·lúric. I quan acabes queda una vibració a l’aire que és sanadora i dona molta sensació de pau”

L’Aina, que corre amb familiaritat entre els finestrals despullats, insisteix a tocar una de les campanes. “Encara que semblin grans, no són difícils de tocar, és saber fer el balanceig”, explica la nena, mentre intenta deslligar, sense sort, un dels nusos de la corda que subjecta la campana. El pare, acostumat a l’escena, l’ajuda a deslligar-la i junts es posen a tibar. A poc a poc, la campana comença a voleiar, gràcil i lleugera, emetent unes magnètiques onades vibratòries. Per un moment, allò que és terrenal es converteix en còsmic: a la terra, pare i filla empenyen amb força, somrient cap al cel. I a sobre d’ells, la cúpula de Barcelona s’atura mentre escolta els sons del passat. Quan acaben, durant uns segons l’aire queda carregat d’un so invisible. Tots ens quedem quiets. “Papa, quan faci deu anys em podràs tocar deu campanades?”, li demana l’Aina a cau d’orella. Després de viure aquests moments, m’ha quedat clar que tocar la campana enganxa, i molt. Pare i filla asseguren que tenen “mono” de tocar. “Toques des de dins, és una connexió irracional, té molta força, és tel·lúric. I quan acabes queda una vibració a l’aire que és sanadora i dona molta sensació de pau”, assegura Ferrer.

La campana Josepa sempre ha estat molt especial per a l’Aina, “és una cosa que forma part de mi”.

Malauradament, no totes les campanes estan alliberades. A la basílica del Pi, encara hi queda una campana que es troba “condemnada”. Veient la meva cara de sorpresa, en Jordi m’ho explica millor. Després de la Guerra Civil, i amb els anys, es van anar electrificant moltes campanes, de manera que es lligaven amb ferros i martells per no poder-les moure. D’aquest gest se’n diu “condemnar una campana”. “Van quedar els campanars electrificats amb materials hidràulics, i des d’aleshores ha costat molt que la gent torni a mirar les campanes tal com eren”, es lamenta. Una destrossa que es vol arreglar des de l’associació, que té com una de les principals missions alliberar les campanes que encara queden condemnades.

Després de la Guerra Civil, i amb els anys, es van anar electrificant moltes campanes, de manera que es lligaven amb ferros i martells per no poder-les moure.
“Quan vam fer sonar la Vicenta, cinquanta anys després, ens va fer la sensació que amb el seu so ens estava donant les gràcies, que ens estava agraint que per fi pogués tornar a fer la seva funció”

En el cas de la basílica del Pi, hi ha la complicació afegida que les campanes es troben a quatre metres d’altura i es necessiten treballs verticals per poder-les arreglar. La Josepa és la primera campana que van alliberar i la Vicenta va ser la següent afortunada. “Va ser molt emocionant, perquè quan vam fer sonar la Vicenta, cinquanta anys després, ens va fer la sensació que amb el seu so ens estava donant les gràcies, que ens estava agraint que per fi pogués tornar a fer la seva funció”, s’emociona Ferrer. I, de fet, a la Josepa i a la Vicenta encara els esperava un regal més, després del seu llarg confinament: les van posar a seure. En altres paraules, van fer-los fer el tradicional toc català, que consisteix a posar les campanes cap per amunt durant uns segons.

Un costum únic a Catalunya que requereix molta perícia per part del campaner, perquè més que força, necessita molt equilibri. “Per fer-ho bé has de saber respectar la campana”, diu Ferrer, que aprofita per explicar-me que d’aquí ve l’expressió “perdre el seny”: “El «seny» és el seny gros, que és la campana gran, i si tu perds la corda, perds el seny, és a dir que la campana se te’n va”. Més enllà de l’anècdota, un altre dels projectes de l’associació és posar un seny gros per poder completar tot el repertori, “perquè si hi ha finestral, és que falta la campana”, m’assenyala. Una campana que, probablement, se l’anomenaria Oriola, en honor de sant Josep Oriol, el sant del barri.

Pare i filla toquen junts la campana i, en acabar, l’aire queda carregat d’un so invisible.

Sembla que la família Ferrer s’hi ha estat moltes hores, a dalt del campanar. Tantes que permeten descobrir un gran nombre de secrets amagats entre les seves parets. L’Aina m’assenyala un dibuix gravat a la pedra que representa una rajola de xocolata. Es creu que es va dibuixar cap al 1786, quan a la ciutat hi va haver una febre per aquest dolç i es van obrir xocolateries al carrer Petritxol. “Fins i tot es van canviar les hores de missa perquè la gent tingués temps d’anar a menjar xocolata”, explica en Jordi, divertit, mentre m’assenyala marques de petites fogueres que encara es poden percebre en algunes parts del terra. “Un bon incentiu devia ser la xocolata, amb el fred que feia...”. En aquella època les hores devien passar tan lentes que fins i tot hi ha gravada, en una altra pedra, una mena de tres en ratlla. També m’explica que va ser precisament en aquest espai on es van trobar amagats els Gegants del Pi, després d’haver estat confinats en diferents monestirs durant la Guerra Civil.

El campanar amaga un gran nombre de secrets entre les seves parets, que han presenciat una gran part de la història de Barcelona i, des de aquí, la visió ens revela una ciutat secreta, poc vista. 

És clar que aquest és un campanar viu, on la història transpira a través de totes les seves pedres. Ho acabo de constatar quan pugem a la teulada, just per sobre el campanar. Un lloc inhòspit, on el vent bufa amb força, però que ofereix una vista privilegiada de 360 graus de la ciutat. El sol s’està ponent per l’oest, i deixa a l’ombra la vella i la nova Barcelona. Una ciutat que també ha quedat gravada a la pedra de la teulada amb algunes de les seves dates més importants. En Jordi m’assenyala diferents anys que hi ha gravats desordenadament a terra, com l’octubre del 1937 o la Setmana Tràgica del 1909. És mentre anem descobrint aquest mosaic de xifres quan comença a sonar un campanar llunyà. Són les set del vespre i en Jordi es queda quiet sentint aquell so que li calma l’esperit. “Ens agrada sentir les campanes, ens acompanyen cada dia”, m’explica mentre m’assenyala cap a baix, en un carrer proper: “Vivim just aquí sota, i jo sempre les sento i les veig des de casa”.

Aquest campanar no només té campanes que estan vives i tenen ànima, sinó que també ha tingut els seus tractes amb el diable

El fort vent ens obliga a marxar i, a poc a poc, a anar abandonant aquest espai habitat per la pedra i les campanes. Toca baixar de nou els centenars d’esglaons que es caragolen dins d’un laberint de pedra. De tant en tant, passem de llarg per davant d’alguna vella porta de fusta carregada d’interrogants. És una basílica o un misteriós castell gòtic?, em pregunto mentre anem baixant amb compte, ja que els esglaons sovint són més petits que la mida de les sabates. De sobte, en Jordi s’atura per sota de l’esglaó número 100. Me n’assenyala la part de sobre, just per damunt dels nostres caps. “Veus que està mig trencat?” Alço la vista i veig unes esquerdes que, amb sinceritat, mai m’haurien cridat l’atenció. “Passa molt inadvertit, però això forma part de la llegenda del diable.” Ara resulta que aquest campanar no només té campanes que estan vives i tenen ànima, sinó que també ha tingut els seus tractes amb el diable.

L’esglaó número 100 del campanar té un suposat cop que hi va donar el dimoni perquè no va aconseguir el seu pacte amb el constructor.

La història és que durant la construcció del campanar, el diable es va aparèixer al constructor i li va dir que si volia que l’ajudés a construir amb èxit el campanar més alt de Barcelona, li hauria d’entregar la seva ànima quan la costeruda escala de caragol arribés a l’esglaó número 100. El constructor va acceptar l’acord i es va passar la resta de la vida construint la torre, però cuidant-se de no sobrepassar mai aquell esglaó fins al dia que va morir. És així com va enganyar el diable, que de seguida va intentar fer tractes amb el seu successor. Però aquest, ràpid, va rebutjar l’aliança satànica i va poder acabar tranquil·lament els 166 esglaons que faltaven. El dimoni es va enfadar tant que va colpejar l’esglaó número 100 per deixar-hi la seva empremta i espantar els feligresos. Però va aconseguir tot el contrari, perquè durant molt temps la gent fins i tot feia cua per arribar a veure aquell esglaó endimoniat. Prosseguim.

“Hi ha un so de comunió amb la campana. Es fon l’ànima del campaner amb l’ànima de la campana. Es traspassen mútuament els seus sentiments”

Lleugerament marejats i esbufegant, per fi arribem a la nau de la basílica, on ja pràcticament no queda ningú. Aviat en tancaran les portes. Ens asseiem en un dels bancs que donen a l’altar per descansar una mica mentre esperem que arribi Jordi Sacases, l’arxiver, que es troba fent una visita guiada a un grup d’estudiants. Mentre observo les diferents capelles il·luminades per espelmes devotes em sorgeix una pregunta que fa estona que em corre per dins: cal ser religiós per viure les campanes amb tanta passió? En Jordi es queda pensatiu uns segons. “Mira, hi ha un moment en què, quan s’acaben de tocar les campanes, es crea una connexió molt gran entre tots els que som allà, siguem creients o no.” Se li tornen a il·luminar els ulls. “Hi ha un so de comunió amb la campana. El campaner i la campana es fonen en un. Es fon l’ànima del campaner amb l’ànima de la campana. Es traspassen mútuament els seus sentiments.” 

De fet, creu que hi ha una part del llenguatge de les campanes que ha quedat en el substrat de les persones i que fa que, encara que no siguin religioses, puguin arribar a connectar amb el seu missatge. “El dia que va fer un any de l’atemptat de les Rambles, vam tocar les campanes a morts, i va ser curiós perquè molta gent va entendre el sentit del toc, encara que no sabessin ni de quin campanar venia.”

Entre pedres centenàries i documents que traspassen èpoques, Jordi Sacases és l’arxiver i el savi historiador de la basílica.
“La campana serveix per connectar-se amb la divinitat: és la veu de l’home que puja a Déu a través de la campana, però alhora també és la veu de Déu que crida el poble a través de la campana per reunir-lo a l’església”

És en aquest moment que apareix, visiblement estressat, Jordi Sacases, l’arxiver i savi historiador de la basílica. De seguida ens dirigeix cap al jardí del rector, un espai tranquil des d’on acabarem de parlar i, encara més important, on Sacases podrà per fi fumar. “Sembla que la feina d’arxiver sigui tan tranquil·la, i ja ho veus, no pares en tot el dia”, em diu mentre fa pipades profundes al seu cigarret. Pacient, espero que assaboreixi aquest petit descans abans que m’expliqui, per fi, com és que les campanes tenen ànima. De veritat que la Josepa, l’Antònia, l’Andreua, la Maria, la Vicenta i la Miquela estan vives i batejades? Em diu que abans de respondre’m a la pregunta, primer he d’entendre la importància que té el lloc on estan ubicades: “Les campanes són l’instrument essencial de les torres, que són les que separen la terra per anar a Déu”. I a dalt de tot de la torre, les campanes tenen el valor de comunicar-se amb el món transcendent.

“D’aquesta manera —continua el savi arxiver—, la campana serveix per connectar-se amb la divinitat: és la veu de l’home que puja a Déu a través de la campana, però alhora també és la veu de Déu que crida el poble a través de la campana per reunir-lo a l’església.” Per tant, si es considera que la campana és capaç de comunicar-se amb la transcendència, té veu, i si té veu, té ànima. “I si té ànima, s’ha de batejar”, conclou Sacases, afegint que les campanes són l’únic objecte immaterial que reben la cerimònia del bateig.

Les campanes tenen el valor de comunicar-se amb el món transcendent, i tothom, persones, animals i fins i tot, diuen, els esperits, acudeixen a sentir-les. 

Ja són les vuit del vespre i se sent el so llunyà d’unes campanes. No són les de la basílica del Pi, però tots mirem cap amunt, cap a dalt de tot de la silenciosa torre. “Si sonés alguna de les nostres campanes, sabríem reconèixer quina és”, assegura l’arxiver, mentre s’acaba la cigarreta. I, com si guardessin un dolç secret, m’expliquen la vella tradició: cada nit, a les nou i tres minuts, sempre sona la darrera campana del dia a tot Barcelona. Sabeu quina és? És l’Andreua, que diu bona nit a la ciutat. Bona nit, Andreua.

El sol s’està ponent per l’oest, i deixa a l’ombra la vella i la nova Barcelona. Una ciutat que també ha quedat gravada a la pedra i al so del campanar.

Aquest és el teu article gratuït setmanal.

Fes-te subscriptor. Podràs llegir i fer possible tot el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi
Foto de perfil

Laura Saula Tañà

Col·laboradora de LA MIRA

Comentaris