Històries

El joc de les inseparables

L’Andrea i la Pili Porta sempre han fet camí juntes, dins i fora del terreny de joc. Eren les úniques noies bessones de Linyola que jugaven a futbol, però res les va aturar. Amb una pilota als peus han continuat plegades en el futbol femení i en la vida

per Magda Gregori Borrell

El joc de les inseparables
L'Andrea i la Pili durant un entrenament de futbol al Club Esportiu Europa. Una parella inseparable. (Fotografies de Jordi Borràs Abelló)

Hem pogut explicar aquesta història gràcies a la col·laboració dels nostres subscriptors.

Tots fan possible el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi

Des que van néixer juguen el mateix partit. I no és un qualsevol. Comparteixen projectes, inquietuds i professió. La seva és una vida en paral·lel. No es poden separar. “Si nosaltres som aquí i el nostre destí és allà, quasi sempre hem agafat el mateix camí”, expliquen la Pili i l’Andrea Porta. Casualitat? Potser sí. Aquestes dues bessones fa anys que escriuen el seu guió, la seva història amb una pilota als peus. I entrenen totes les tàctiques possibles per guanyar en els diferents terrenys de joc. Futbolistes i professores d’Educació Primària han fet d’aquests dos mons les seves grans passions.

L’Andrea, com la seva germana, ja fa set temporades que juga a l’Europa. Combina les hores al camp de futbol amb les classes en una escola de primària. 
La pilota ha guiat la seva vida. La Pili assegura que no podria viure sense el futbol. Aquest esport li va marcar la infància i l’adolescència. 
“De petites, érem molt competitives. No sabíem perdre. Quan no guanyàvem, ploràvem”

Amb sis anys van començar a interessar-se pel futbol, i fins ara. Els primers xuts a porteria els van fer a Linyola (Pla d’Urgell), el seu poble natal. En aquesta petita vila, d’uns 2.600 habitants, l’Andrea i la Pili eren les úniques noies que jugaven a futbol. “De petites, érem encara més idèntiques. I no passàvem la pilota a ningú”, explica l’Andrea amb un somriure murri. I la Pili ho rebla: “Érem molt competitives. No sabíem perdre. Quan no guanyàvem, ploràvem”. Els primers anys van lluir la samarreta del poble, però després van fitxar pel Mollerussa. Jugaven en equips mixtos, nois i noies compartien vestidor. En complir els 14 anys van fer un salt i van entrar al Lleida, on comença la seva carrera dins del futbol femení. Un camí que encara avui, amb 28 anys, continuen recorrent. Ara ho fan competint a l’equip d’una altra petita Vila, la de Gràcia. El Club Esportiu Europa compta amb dues inseparables ponentines. Vegem com entrenen.

“Fins i tot ma mare, de vegades, ens diu: ‘Noies, sort del número!’. Sinó tampoc ens distingeix quan juguem”
L’entrenador demana a les jugadores que facin uns exercicis en parelles i l’Andrea i la Pili, de seguida, s’uneixen per intercanviar diferents xuts. 

Entrem al camp. Les saludem. El Jordi i jo agafem lloc a la banqueta. La complicitat entre les dues es percep des del minut zero. Pim-pam. Pim-pam. Es van passant la pilota entre somriures i mirades idèntiques. És impossible distingir-les. Es mouen tan ràpid que quan et sembla que sabies on era la Pili, ja hi veus l’Andrea. O a l’inrevés. Només pots identificar-les gràcies a la cinta de color que porten als cabells. “Fins i tot ma mare, de vegades, ens diu: ‘Noies, sort del número!’. Sinó tampoc ens distingeix quan juguem”, explica la Pili. Anem seguint l’entrenament i, de cop i volta, el Jordi i jo exclamem gairebé també de forma sincronitzada: “Quina enveja! Sembla que s’ho passen molt bé”. I elles ens ho corroboren: “Sempre hem estat unes boges de l’esport. Si no entrenem, anem a córrer o al gimnàs”, explica l’Andrea. Però les dues també coincideixen en una altra cosa, en els guanys personals que els ofereix el futbol, més enllà dels entrenaments o els partits que disputen cada cap de setmana: “Formar part d’un grup social”.

“Ens truquem cada dia, potser només per comentar quatre ximpleries. Ella és una extensió del meu cos”

En el seu primer cercle, la família, ningú jugava a futbol. L’Andrea i la Pili tenen una germana més gran que practicava bàsquet, i un germà més petit, gens amant dels esports. Només el seu pare sempre ha estat un seguidor del Barça. Però a elles el futbol les va unir per sempre, si realment mai va existir la possibilitat d’emprendre dreceres diferents. I ara un dels seus vincles socials és el que han teixit gràcies als tocs de pilota. Però en comparteixen d’altres. Tenen el mateix grup d’amigues del poble i, també, de la universitat. “Mai hem anat soles. Durant una temporada jo vaig jugar al Levante Las Planas i, per primer cop a la meva vida, vaig veure que sortia de la zona de confort. Ara només ens faltaria treballar a la mateixa escola! Però és cert que, al final, la vida et va separant un mica”, comenta l’Andrea. De fet, fins fa pocs mesos vivien en el mateix pis de Barcelona, però finalment les dues van decidir independitzar-se amb les seves respectives parelles. Tot i així, la distància que les separa continua sent de cinc minuts en moto. “Ens truquem cada dia, potser només per comentar quatre ximpleries”, asseguren totes dues. “Ella és una extensió del meu cos”, exclama l’Andrea amb un somriure sincer.

Una mirada idèntica? Elles asseguren que, de vegades, es posen davant del mirall i exclamen: ‘Som molt diferents!’. 

No poden viure una sense l’altra. S’estimen amb bogeria i s’ajuden mútuament, però, competitives com són, també tenen els seus estira-i-arronses: “Sempre una ha intentat treure més bones notes que l’altra, o aconseguir un millor resultat en un test de resistència”. Tot i així, el seu particular torneig sempre acaba amb una bona encaixada de mans o, millor dit, amb una gran abraçada. Després d’una estona observant com juguen, abandonem el camp pensant en tot allò que encara els hi volem preguntar quan acabin l’entrenament.

“Molts nens es queden totalment sorpresos quan saben que la seva professora juga a futbol. I això anima algunes nenes a practicar-lo”

Si el futbol és la seva passió, també el fan practicar als seus alumnes de primària? Formulo la pregunta, totes dues es miren de reüll i em confessen que aquest és un tema que han reflexionat plegades. “A l’alumnat intento transmetre-li que el pati de l’escola no és només dels que juguen a futbol. Cada cop estic més en contra de com es viu actualment aquest esport”, diu l’Andrea. I la Pili afegeix: “Es pot jugar a l’aranya, per exemple. Si no ho fan a l’escola, tot això es perdrà. Però també cal dir que molts nens es queden totalment sorpresos quan saben que la seva professora juga a futbol. I això anima algunes nenes a practicar-lo”.

Una de les coses que més valoren del futbol és formar part d’un grup social. Això els permet teixir complicitats i amistats. 
“Si el futbol femení emula moltes coses del masculí, té totes les de perdre”

Elles han pogut veure i viure en primera persona com ha anat evolucionant el futbol femení. “El més important és que se’n parli. Si abans només es dedicava un petit destacat al diari i ara una pàgina sencera, això és un canvi. Però si el futbol femení emula moltes coses del masculí, té totes les de perdre”, assegura la Pili. “No el podem convertir en una cosa capitalista, d’uns nivells econòmics estratosfèrics, com està passant. No pot ser que truquis a una noia de 16 anys i et digui: ‘Parla amb el meu representant’. A mi ni em trucaven, em venien a buscar al camp!”, afegeix l’Andrea.

Si una gaudeix jugant a futbol, això es percep. L’Andrea i la Pili no poden amagar que són felices practicant esport.

Si tot això passa, elles abandonaran la partida? Potser sí. Perquè, malgrat que encara no han pres aquesta decisió, ja comencen a preveure la possibilitat de penjar les botes. S’atansen a la trentena i creuen que aviat arribarà aquest dia. Ho faran plegades? “A mi no em condicionarà si la Pili plega”, explica l’Andrea. Però la Pili, després d’uns minuts de reflexió, comenta: “Potser la casualitat farà que en això també coincidim”. Sempre hi haurà la mateixa pregunta: les bessones estan en mans del destí o de la genètica?

Hem pogut explicar aquesta història gràcies a la col·laboració dels nostres subscriptors.

Tots fan possible el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi

– continua després de la publicitat –

– continua després de la publicitat –

Comentaris