Històries

La llibreria que explica un segle

Neix el 1919. Tres generacions de la mateixa família venent diaris, revistes, llibres, llibretes... i moltes coses més. La Llibreria Dalmases (Mollerussa) porta 100 anys canviant la vida de milers de persones de l’oest de Catalunya

per Francesc Canosa

La llibreria que explica un segle
La Llibreria Dalmases és una illa. Aquí arriben nàufrags d'arreu per trobar mapes, en forma de diaris, revistes, llibres... per navegar per la vida. (Fotografies de Jordi Borràs i de l'arxiu de la família Dalmases)

Aquest és el teu article gratuït setmanal.

Fes-te subscriptor. Podràs llegir i fer possible tot el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi

Un dia de finals de maig de 1919 un senzill i atzarós succés altera la vida de moltes persones. Segons les informacions publicades a la premsa, “la causa del accidente fue el haberse espantado la caballería”. Sense més. El carruatge bolca. Sortia de Mollerussa amb parades intermitents als pobles de la plana de l’Urgell i, de sobte... hihihihihi! I catacric-catacrac-catacroc... De les sis persones que hi viatgen només hi ha un ferit. Res greu. El problema és un altre: la mercaderia. Aquesta és la “tartana de correo”. Aquí dins hi ha el material més sensible, necessari, preuat i desitjat dels temps: els diaris. Aquell dia molts pobles es queden sense l’aigua, sense la teca diària: la informació. La premsa és la finestra d’espai i temps on les persones de principis del segle XX veuen el món que no poden veure. El món s’ha fet petit i arriba al racó més microscòpic del planeta en forma de mapa de paper. Aquell dia, i tots els dies que passen contrarietats tipus cavalls esverats, o el bufet lliure de successos que la realitat regala gratuïtament, moltes persones se n’adonen de la importància de la feina que ha començat a fer Joan Dalmases: des de la seva botiga surten els diaris que arriben a tota la comarca. Neix una xarxa social que canvia desenes de pobles, centenars de persones de l’oest lleidatà, milers de fets, opinions, sentiments, realitats, vides, futurs... Neix un altre món dins del món. El 19 de març de 1919 neix a Mollerussa la Llibreria Dalmases.

“El padrí sempre deia: ‘Que vens a buscar El mentider? Quin vols que dugui més mentides?’ Fent broma, a veure quin diari diu més mentides. ‘Mare meva!’, penso: si veiés ara les mentides que diuen... Suposo que en aquella època, igual”

“Uiiii! Si el padrí aixequés el cap”, l’invoca amb una frase feta amb silenciador la seva neta Núria Dalmases. Fa silenci total. Fem silenci de... i què diria? “És que aleshores anaven amb tartana. El padrí anava a buscar els diaris a l’estació. Després venien els agutzils dels pobles i els carters a la llibreria. Hi havia un caseller per cada poble. I s’enduien els diaris i revistes que després repartien pels pobles. A Mollerussa, eren els xavals, que abans d’estudi repartien els diaris pel poble”. Han passat 100 anys. Ara els diaris de paper es reparteixen amb cotxe. Els diaris? “Els diaris abans es compraven per saber les notícies, ara compren el diari perquè porta una tassa, regalen una bufanda, una olla...”, sentencia la Núria com a cuinera del dia a dia. La llibreria com una gran cassola que fa xup-xup i dispensa aliments pels afamats. “El padrí sempre deia: ‘Que vens a buscar El mentider? Quin vols que dugui més mentides?’ Fent broma, a veure quin diari diu més mentides. ‘Mare meva!’, penso: si veiés ara les mentides que diuen... Suposo que en aquella època, igual”, rebla la Núria. Fem silenci. Com si estiguéssim visionant l’escena de fa un segle. El trenca la Ma Carme Castelló, la mare de la Núria: “Mare meva, és que tot era un cosa molt diferent, ves”. Clar, aquí es veia el futur.

Al carrer, sortint de la Llibreria Dalmases, a punt de distribuir la teca diària. Carters, agutzils i estudiants repartien la premsa per tots els pobles de la plana de l’Urgell i Mollerussa. 
Amb un ‘know how’ a la lleidatana corre cap a Mollerussa: és la cultura del ‘brillo’, l’anar per feina i fer-la bé. És el primer a crear una llibreria i a repartir premsa pels pobles

El dia que arriba el futur

El 1919 Joan Dalmases plega de Cal Güell i viatja cap al futur. A la botiga de Tàrrega aprèn l’ofici: vendre diaris, llibres, material d’escriptori... Amb un know how a la lleidatana corre cap a Mollerussa: és la cultura del brillo, l’anar per feina i fer-la bé. És el primer a crear una llibreria i a repartir premsa pels pobles. I es casa amb Josefa Minguell. Win-win. Mollerussa, mon amour. Poble-ciutat eclipsada. Sembla que la geografia no l’estima. Viu esqueixada, clandestina, sense identitat oficial, reconeguda, entre les comarques de l’Urgell, el Segrià, les Garrigues i la Noguera (fins el 1988 no es crea la comarca del Pla d’Urgell i Mollerussa esdevé capital). Enmig de tot. Aquí, a la gran planúria de l’oest de Catalunya. Això és la pàtria de l’horitzó. Enlloc s’aplana el sol com aquí. Les postes de sol són un misto gegant fent migdiada. Els trens fumegen i any rere any retallen el sol pastanaga. Trens que surten de Barcelona. Trens que travessen el Vallès, Manresa, Calaf, Cervera, Tàrrega, Mollerussa... Trens que retornen cap a la capital catalana. Plens. Carregats. Sobreeixint. Es multipliquen els vagons d’alfals, cereals. I es multiplicaran. I es multiplicarà al futur l’or dolç: la fruita. Emergeix un nou país. Les grans estovalles de l’oest català. I emergeix Mollerussa: la capital-capital del país del Canal d'Urgell. Capital-capital del país del rebost de Catalunya. Arriba el demà.

Postal de publicitat de la llibreria als anys 30. La botiga és al carrer Jacint Verdaguer número 5 de Mollerussa. La façana i l’aparador han anat canviant al llarg dels anys, però, indiferentment, formen part de la memòria col·lectiva. 

Mollerussa és “la ciutat futura”, bateja la premsa els dies que la Llibreria Dalmases comença a caminar. És “la Mollerussa que somnialment tots esguardem: la veritable Perla Regina i Llum del Pla d'Urgell”. Ara arriba la perla profètica. Es descongelen les paraules del ponentí Francesc de Gelabert el 1616: “Una collita abundant al Pla d'Urgell podia mantenir Catalunya tres anys!” El cereal, la perla del Canal d’Urgell. Mollerussa aixeca el dit com a capital (la seu del canal es fixarà aquí) de l’obra hidràulica més important del món durant el segle XIX: 144 quilòmetres de somni. Des de el Tossal (a la vora de Ponts) a Montoliu de Lleida (als límits amb l’Aragó). 70.000 hectàrees regades. El miracle esperat des de fa segles: passar del marró-misèria al verd-esperança. Tot això era el clot del dimoni, de l’infern, del diable, de Satan... Tota aquesta gran planura era un desert de serps i llangardaixos adormits, de llebres ranques, d'oliveres pregant a la mort, el mar de pedres lleganyoses, de vinyes anorèxiques... Puja a la superfície un nou paisatge d’or-cereal. I Mollerussa es comença a mudar: enjoiada, emperifollada, es mira al mirall i es veu guapa, castissa, generosa... I com una artista de cine es beu el canal amb copa de còctel. S’eixuga els llavis. Menja. Un horitzó sobreeixit d’aliments de la terra: el rebost, el celler, la nevera, el tupper de Catalunya.

El Canal d’Urgell és biologia pura (s’acaba de construir el 1861 i l’any següent ja rega la primera finca). Tot ho fan gran. Mollerussa el 1919 supera els 3.000 habitants (avui s’enfila fins gairebé els 15.000). El 1910 no arribava als 2.000. Neix, creix, es reprodueix tot: en mig segle a l’Urgell, la Noguera, el Segrià i les Garrigues la població augmenta un 33%. El preu de la terra puja un 100%. El valor de les collites s’incrementa un 600%. Mireu cap a amunt. Les criatures es desborden. No els veieu més alts tots aquests xiquets que volten per aquí? Mireu-los bé. Les generacions nascudes a la geografia del Canal d’Urgell entre 1875 i 1936 creixen sis centímetres. Antoni Dalmases, vingut al món el 1922, és un d’aquests xiquets de sis centímetres plus. Per això veu més enllà. I veu al seu pare Joan anar a buscar diaris a l’estació. Uns diaris, i unes revistes, que han tardat set, vuit o nou hores a arribar a Mollerussa des de Barcelona. I quan desembarquen a la llibreria veu la tieta Alba (la germana petita de sa mare), aquella soltera que només viu per la botiga, agafar-los d’una revolada. Aquell neguit, aquella energia, per la feina, la cultura. Aquell xiquet veurà l’entrar i sortir d’agutzils, carters portant diaris com queviures, provisions, aliments de la vida diària. I les portes que no paren d’obrir-se i tancar-se del carrer Jacint Verdaguer. I entra la gent, els veïns, els clients, els amics... Els coneix tothom. Hi va tothom. De Mollerussa. De tota la comarca. De la gran plana de futur horitzontal i miraculós. La llibreria és ja un neó de l’electricitat dels temps. La publicitat de l’època diu: “Centre de subscripcions. Papereria. Material escolar. Llibreria Dalmases. Venda de llibres a terminis. Objectes d’escriptori. Llibres ratllats. Plomes estilogràfiques. Telèfon 42. Mollerussa”. Entrem-hi.

Des de el seu naixement, la Dalmases esdevé una capital cultural i humana per la qual han desfilat generacions d'urgellencs i de tot el país. 
“Durant la Guerra el pare deia que picaven de mans a la llibreria i ressonava tot perquè no hi havia res”

Mireu. A dins, la realitat supera la publicitat: “Ells comencen amb la premsa, després llibres, llapis... Els primers llibres de la comarca els venien a buscar aquí”. Centre neuràlgic, central nuclear, formiguer de civilització i de “la cosa catalana”, recorda la Ma Carme. La Dalmases és capital. Capital de la realitat, de la cultura i capital humana. I s’expandeix per la gran plana. Un adolescent xiula el 1936 repartint diaris pels camins infinits amb bicicleta. Desenes de quilòmetres. Desenes de pobles. Però l’Antoni no vol repartir diaris amb dos rodes. Vol ser músic. “Un cop a la setmana anava a Tàrrega per rebre lliçó de piano. El piano era lo seu”, recorda la Ma Carme. “Era molt músic, ell”, rebla la seva filla Núria. Havia de ser músic. Estava destinat a ser músic. El futur, el futur... El futur és un pentagrama. I uns dits. I unes tecles. Però tot es va tornar blanc i negre d’una altra manera. Gens musical. Molt sorollosa. Estrident. Explosiva. Mortal. El germà gran, el Francisco, el que havia de posar-se al capdavant de la llibreria, mor a l’Ebre amb 19 anys. La Guerra buida el futur. “Durant la Guerra el pare deia que picaven de mans a la llibreria i ressonava tot perquè no hi havia res”, explica la Núria.

Res. Un Antoni que no pot anar, finalment, a Barcelona a estudiar música. Un germà mort. Una germana petita. Una mare que només pensa en el fill que ja no hi és com si hi fos. Un pare que es posa malalt. I un adolescent que es fa gran de cop, pels cops. Que ja no té valor per marxar. Que es queda a casa. A la llibreria. I el futur serà un altre. Però la música continua sonant.

Tothom qui ha volgut un llibre ha passat per la llibreria. La botiga és referència per ser la seva selecció literària. 

Continuar amb música pròpia

Toc, toc, toc... “Tocava el piano al taulell, exercitava. Tocava amb els dits. I des de el despatx algú el cridava: Tonet!”, recorda la Núria com si veiés al seu pare. Com una imatge diària de postguerra que toca el no-res. Com palpant un somni. Però darrere del taulell hi ha realitat. Molta realitat. No és un pianista imaginari. A dalt, a casa, hi ha el piano. I l’Antoni minut que té, minut que corre a tocar-lo. Vals n. 1 op 69 de Chopin. Enyorament. Nostàlgia. Melangia. Pèrdua. Absència. Se sent la música. Baixa a la botiga. Zigzagueja pel taulell. Pels prestatges. Pels llibres, pels diaris. La botiga és plena de realitat i de futur. Desperta.

“Recordo de petita que llegia L’eixerit. I em feien molta gràcia els dibuixos”, revela la Núria. L’eixerit, una d’aquelles desenes i desenes de revistes infantils que broten durant els anys 20 i 30. L’eixerit és un setmanari nascut el 1931 i dirigit a tots els “eixerits” i “eixerides” de Catalunya. Eixerits de colors. Eixerits d’esperança. Eixerits de futur. Amb els Eixerits de la llibreria del padrí, amb els Patufets, aquella nena nascuda el 1955 aprendrà a llegir. Són les restes del naufragi. Dels prestatges buits de la Guerra. Dels darrers ossos de la memòria. De la resurrecció feta carn de paper. “A mi m’agradava molt llegir. Ho llegia tot de petita. Tots els llibres, i aleshores el pare em deia allò de: “Aquest ja el llegiràs quan siguis gran”. El pare s’enfadava molt perquè em trobava llegint a un racó”, recorda la Núria. Com si inhalés un virus al néixer. La botiga, els llibres, les revistes: l’ànima de les coses que es veuen i que no es veuen. La nena que llegeix, però que també despatxa, dona canvi, treu la pols, fa paquets de diaris... Mentre veu el seu pare al taulell, el padrí a la cadira de l’entrada donant conversa als clients, la mare endreçant els aparadors... Mentre veu com ressusciten els primers llibres en català: “La col·lecció Selecta que els anàvem a buscar a la Llibreria Catalonia de Barcelona. Hi havíem anat amb el pare a buscar llibres”, pensa la Núria. Mollerussa, que era un desert cultural, “no hi havia res més”, reneix, novament, amb la Dalmases. Tot n’és ple. Tot sona. Tot ressona. Torna la música.

Aquesta xiqueta és la Núria Dalmases. Des de petita la llibreria ha estat la seva casa. I s’ho llegia tot! Tant, que fins i tot el seu pare s’enfadava.  
“Tota persona que volia llegir algun llibre passava per aquí”

Els dimecres toc de trompeta: mercat. I comença a sonar l’orquestra: la llibreria és l’illa pels nàufrags de tots els pobles que venen a buscar diaris, revistes, llibres, llibretes, conversa, informacions... I després se’n tornen carregats al mar de la gran plana de l’oest. “Tota persona que volia llegir algun llibre passava per aquí”, recorda la Núria. L’illa és plena d’aliments. “Saben que venen i aquí troben el llibre”, diu la Ma Carme. I deixa de sonar la música. I fem silenci. I la mare el trenca, mirant a la filla: “Ella perquè ho sent...”. I torna a sonar la música.

El futur del futur

La Núria ho sent. Entreu i mireu-la. Sembla que xiuxiuegi al client. Li explica un secret. Té un llibre a les mans. “Jo els hi dic: tu agafa un tros, llegeix-lo, però el llibre t’ha d’entrar”. Entreu-hi. Dins ho trobareu. Tot el que necessiteu. Fa 100 anys que fan el mateix. Xerren a l’orella. Fan parlar silencis. I es descobreixen històries que no se sabien. Passa de pares a fills. Potser la llibreria sempre ha estat una illa. Potser cada cop ho és més. Potser aquest és el seu valor, el seu esperit, la seva natura. Potser les coses també estan canviant. “Els fills ja no venen a comprar”, diu la Núria. Ho ha vist. Ho veu. El 1993 la Núria (la gran de les quatre germanes: Montserrat, Anna i Mar) es posa al capdavant de la llibreria. El món es torna a fer petit. Arriben les pantalles.

La Núria Dalmases, ara al capdavant de la llibreria. La tercera generació que porta un segle escoltant i aconsellant, silenciosament,  als clients.
"La botiga era un tamboret de tres potes: quiosc, llibreria, papereria. Tres potes sòlides. Era un 30 i tant per cent equilibrat. Ara el quiosc ha baixat. Els llibres també han caigut. Sort n’hi ha del material, dels cromos”

És l’any que desembarca el primer ordinador a la botiga. La informatització. Els 90. Els anys de l’inici de la crisi de la veritat, de la realitat, del periodisme: amb la Guerra del Golf i les falses imatges. Amb els reality show substituint la realitat. Els anys que el món es fa més diminut que mai. Que l’espai i el temps rebenta. Que el planeta, que les persones, els sentiments, les idees es redueixen a pitjar un sol clic: internet, la xarxa de xarxes enxarxades a l’instant. El planeta corre, s’embala, s’accelera com si totes les galàxies el perseguissin cada micro segon. El guió, la combinació, les estructures canvien. “Sempre hi ha hagut tres potes. La botiga era un tamboret de tres potes: quiosc, llibreria, papereria. Tres potes sòlides. Era un 30 i tant per cent equilibrat. Ara el quiosc ha baixat. Els llibres també han caigut. Sort n’hi ha del material, dels cromos”, analitza amb un full de càlcul mental la Núria. Traduït. Ja es veu. Els diaris de paper només els compra gent gran. Els joves no compren diaris de paper. N’hi ha que els llibres ja no els compren a la llibreria; els compren a la gran llibreria: internet. Els lectors militants continuen comprant desenes de llibres que potser no llegiran però són un escamot amb missió genètica d’acumular llibres. Els lectors espasmòdics impactats per una injecció mediàtica porten el mòbil a la mà: “Et venen amb la foto i volen aquell títol. Els temes de moda. Si surt un llibre sobre la digestió, totes les editorials del món mundial han de treure un llibre sobre la digestió”, analitza la Núria. Això és el dia a dia. Però hi ha el Dia: Sant Jordi. “Abans Sant Jordi era per buidar les llibreries, els estocs, amb el pare posàvem el segell de la llibreria als llibres, però ara és una selva salvatge”, diu la Núria. I lo altre? Doncs també molta gent compra gomes, llapis, estoigs, llibretes... per internet i ja no compra a la botiga. El món dual. Dividit. El físic i el virtual. El client que es veu i el que no es veu. El que sap el que vol i el que no sap res. El client gourmet i el client pinso. I el futur?

Aquí no hi ha temps ni espai. Qui continuarà la llibreria? Seguirà? Tancarà? Silenci. El futur, davant, mou els braços com un nàufrag. Això és una illa.

D’aquí dos anys la Núria es jubilarà. El seu fill Marc té un a altra feina. Una altra vida. Un altre rellotge. Un altre horari. I la llibreria sí que és un internet real: obren pràcticament tots els dies de l’any menys per Nadal, Cap d’Any i Divendres Sant. 362 dies: “Jo sóc autònoma, no tinc vacances, quan plegues... aquí no tanquem mai”, diu la Núria. “Més val ser llogat que res, ara”, acompanya la banda sonora del treball sa mare. El temps i l’espai es trenca. Aquí no hi ha temps ni espai. Qui continuarà la llibreria? Seguirà? Tancarà? Silenci. El futur davant mou els braços com un nàufrag. Això és una illa. Això és un altre món. Això és una altra dimensió. Fins i tot, aquí no es fan segons quines coses que es fan a tot arreu. “No hem fet presentacions de llibres perquè aleshores ve el que ha fet una caqueta i també vol que li presentis el llibre; jo, això, no. No vull quedar malament amb ningú. No sóc ningú per dir si és bo o no el llibre”, afirma rotunda la Núria. “No sabem dir mentides”, rebla la seva mare. Aquí fan altres coses.

La Ma Carme Castelló, esposa d’Antoni Dalmases i encara al peu del canó, de la llibreria i dels ideals. 

Aquí mires. Camines. No passa res si estàs una mica perdut, desorientat, fins i tot confós. Aquí preguntes. I et responen amb silenci. Para l’orella. Hi ha coses a dir. Proveu-ho. Jo ho he fet. Vaig fer cas a la Núria. Vaig decidir-me primer per Enigmes. Desafia la teva ment amb 25 enigmes de misteri. El destinatari: Andrea, 8 anys i poc lector. Obre el llibre, el tasta, em diu amb ullets de bingo: “És millor que una peli”. Anem pel segon: El petit llibre de la granja. Per a: Alexandra, 1 any i gairebé 4 mesos. Lectora genètica. De la desena de llibres que té (sonors, tàctils...) aquest s’ha convertit en el seu preferit. Hem anat més enllà del planeta animal en el que vivíem fins ara. Se’l mira. El toqueja. Passa les pàgines. Parla amb les criatures de colors. I després li apareix un somrís de tall de poma de berenar. Potser és això el que fan aquí: canviar la vida de les persones. Poder tocar, veure, sentir el futur entre els dits.

Potser el futur, el demà, com sempre, serà aquest: saber triar, perquè triar és opinar i això és un acte de llibertat. I les llibreries són aquest espai on es troba la llibertat. 

Aquest és el teu article gratuït setmanal.

Fes-te subscriptor. Podràs llegir i fer possible tot el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi

Comentaris

Envia un comentari

Inicia sessió per a enviar un comentari.