Visions

Saraís, el poble mossegat per la natura

Fotografies de Jordi Borràs Abelló

Entre la vida i la mort? Una pregunta de difícil resposta està clavada a Saraís (Alta Ribagorça). En aquest poble abandonat de la Vall de Boí, des dels anys setanta del segle passat, hi ha passat de tot. S’ha cremat tres cops: 1883, 1922 i 1955. Això ja va anar fent marxar els veïns de les onze cases que hi havia vives des del segle XIX. Sumeu-hi que la promesa-somni de la carretera no va arribar mai. És l’únic poble de la vall sense carretera i pujar-hi és un xino-xano per unes escales naturals zigzaguejants de pedres per on només poden passar cames. Xiquets i xiquetes, una hora bona per fer el cim: 1.337 metres d’alçària. Més? 

Sí, és l’únic poble de la Vall de Boí que té una església que no és romànica. Bé, ja ho hem dit, tot és més complicat. A veure, anem onze segles endarrere. La referència més antiga de Saraís és de 1057: l’església romànica de Sant Llorenç de Saraís. Però d’aquell petit temple només en queda un tros d’absis, posat en una altra casa del poble. Per tant, l’església actual és posterior, tot i ser molt a la vora de la primera, i se’n desconeix la cronologia. Però, com tot el poble, no escapa a les mossades de l’heura, a les mandíbules de l’espai i el temps. 

Les cases retallades per les tisores de la natura. Trossos. Bocins. Pedaços. Esquelets. Ningú. Res i tot alhora perquè la vida es menja el poble en silenci, amb parsimònia, sense pressa. No hi ha vida humana, però hi ha la vida dels segles, que com un bumerang va i torna per tota la vall. A baix de tot, als peus. Apareix el nou Saraís. A la vora del riu Noguera de Tor hi ha Casa Arnalló (que, a més, és una casa rural). La família de generacions va anar de dalt a baix. I des de baix miren a dalt. Saraís s’emmiralla. I entre els dos pobles, les dos vides, com sempre queda la memòria, que lluita per no deixar-se devorar. A LA MIRA no deixarem que se la mengin, no us abandonarem i us ho explicarem... Ara, mireu, mireu. Saraís us espera perquè el mireu, perquè, també, us hi veureu. 

Hem pogut explicar aquesta història gràcies a la col·laboració dels nostres subscriptors.

Tots fan possible el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi

Comentaris