Persones

El supervivent de la tragèdia del segle

El 1939 Jordi Roiger tenia vuit anys i se li va obrir el cap. Va sobreviure a un dels grans drames d’aquest país: l’explosió del polvorí del Castell del Remei. 192 morts. Així acabava la guerra i començava el franquisme, amb un bum, també en la seua vida

per Francesc Canosa Farran

El supervivent de la tragèdia del segle
La història de Jordi Roiger ens fa reflexionar sobre el destí, l’atzar. Ell va sobreviure a una explosió al final de la guerra en la qual van morir 192 persones... Es va salvar per sort? (Fotografies de Jordi Borràs Abelló)

Aquest és el teu article gratuït setmanal.

Fes-te subscriptor. Podràs llegir i fer possible tot el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi

Quan el dit fent de ganivet va tallant el cap, surt tot. “Tot això, aquí, aquí...” Tot allò no havia de passar. Mireu què hi ha dins del capet d’aquell nen que el 1939 tenia vuit anys. Bum! Bum! Bum! I més bum! 192 morts i ell viu. Un renascut en el moment més final del final de la guerra. Quan ja no havia de passar res va passar tot. Aquesta és la història de Jordi Roiger Tresens, el xiquet que sobreviu a una de les tragèdies instantànies més grans del segle XX a Catalunya.  I es clenxa amb els dits al llarg d’aquella ratlla que separa la vida i la mort. I entrem dins el caparró, que se li va obrir de patac...

En aquell castell, adés de somnis ara de malsons, hi viu refugiat el petit Jordi Roiger i la seua família. Per què? “La meua història és una mica complicada”

Mireu-los. Anaven venint en filera. Els sentien. “Recordo que escoltàvem la part nacional i ja deien que s’anaven atansant. Es reunien persones d’amagat, escoltant la ràdio, a veure si venien. La gent volia que s’acabés la guerra d’una vegada.” Ja són aquí. El 8 de gener de 1939 les tropes franquistes ocupen el Castell del Remei (Penelles). Desembarquen al Castell de la revolució: el celler més antic de Catalunya. Un model de finca agrària única a Europa. Però sobretot el Castell és la capital del rebost de Catalunya. D’un dels miracles catalans més universals: el canal d’Urgell. Des d’aquí la família Girona (a mitjans del segle XIX) desplega una estora màgica. El gran somni que transforma el vast, immens i horitzontal Ponent de Catalunya. El pas del marró misèria al verd esperança: aigua que fa brotar fruita, hortalisses, cereals... Vida. El graner, la reserva, la nevera que alimenta el món. En aquell castell, adés de somnis ara de malsons, hi viuen refugiats el petit Jordi Roiger i la seua família. Per què? “La meua història és una mica complicada.” S’estira i s’arronsa. Ho diu com parla, endavant i endarrere. Amb una força ondulant, natural. Van i venen els ulls de blau indefinit i infinit. La mar, tot comença allà.

Arranquem... El Jordi ho explica tot amb empenta, força, passió. Mou les mans, el cos, endavant i enrere, com la seua història.

Jordi Roiger neix el 18 d’octubre de 1930 a Buenos Aires. Els seus pares, el Vicent i la Teresa, fan milers de quilòmetres des de la Noguera (ell era de Balaguer i ella d’Os de Balaguer) travessant el somni: “Es van casar i van anar a l’Argentina. El meu pare hi tenia un germà. Hi van ser deu o dotze anys. Allà hi vam néixer el meu germà, cinc anys més gran que jo, i jo”. L’ideal es fa real. El cel de Buenos Aires és immens, generós: “El meu pare és quan estava més bé que mai, de xofer en una companyia que compraven cases i venien cases, subhastaven. Una immobiliària. I estava ben situat. Després, tornen cap aquí...”. Com? Sí, enyor em mor.

A casa els enyoren. Els troben a faltar. Els pares, els padrins. Arriben les cartes escrites amb llàgrimes invisibles. El pes del paper decanta el somni i el passaport. “Guaita, és aquest...” Llegim...

Aquella foto, al cantó del paper ratat, però viu, dels quatre, amb aquell blanc i negre fantasmagòric, de riures congelats, viatja, retorna a Catalunya

“El Cónsul de España en la Plata concede libre y seguro pasaporte a Don Vicente Roiger y Pi, naural de Balaguer, provincia Lérida, de 35 años de edad, estado casado, profesión Jornalero, con residencia habitual en este país desde hace 8 años para que pueda pasar a España acompañado de su esposa Doña Teresa Trecens Llovera y de sus hijos Juan Roiger Llovera y Jorge Roiger Llovera de 6 años y de 11 meses respectivamente.” 7 de maig de 1932. I aquella foto, al cantó del paper ratat, però viu, dels quatre, amb aquell blanc i negre fantasmagòric, de riures congelats, viatja, retorna a Catalunya.

La foto del passaport de la família Roiger: el pare, el germà, el Jordi i la mare. Era 1932 i tornaven de l’Argentina cap a Catalunya. 

El Jordi es pentina amb els dits la ferida del cap, que juga a ser invisible però viu amb ell. Tornem a resseguir la frontera de la memòria saltimbanqui, capritxosa: “Abans de marxar cap a l’Argentina, el meu pare ja treballava a La Canadenca. A Camarasa, a Tremp. Quan va tornar, el van tornar a admetre a La Canadenca, i vam anar cap a Tremp. Feia recompte de treballadors”. La Canadenca és la llum. La Barcelona Traction, Light and Power Company Limited. Els que il·luminen Barcelona. Des de les muntanyes pirinenques encenen el llumí elèctric urbà. Però tot s’apaga. Tot va enrere.

“Bombardejant cada dia, el Queipo de Llano, des de Sevilla, per ràdio, deia: «A estas niñas de Flix de Ebro les voy a mandar unas cajitas de bombones». I a la nit... brrrrm. Havíem de marxar cada nit de casa cap a aquells camps d’olivers”

“Llavors, esclata la guerra i, amb camions de la companyia, de Tremp ens van portar a Camarasa, i després cap a Flix. Tota la família, d’aquí cap allà. A Flix hi vam ser molt temps. Bombardejant cada dia, que el Queipo de Llano, des de Sevilla, per ràdio, deia: «A estas niñas de Flix de Ebro les voy a mandar unas cajitas de bombones». I a la nit... brrrrm. Vull dir que havíem de marxar cada nit de casa cap a aquells camps d’olivers... Me’n recordo perfectament... D’aquelles coses que et queden gravades.” Els bocins de la memòria, la casa feta miques. “No ens va quedar res...” I es passa els dits pel crani. Fugir, fugir... Van continuar anant més enrere per anar endavant. Ni recorda per on van passar. Ni veu el Balaguer dels padrins. Res. Les bombes esborren també els sentits. El fum, la boira, la faula, el conte... De sobte apareix aquell castell del no-res.

El Castell del Remei, capital de la revolució agrícola de Catalunya. A la torre de la dreta hi van viure durant la guerra el Jordi i la seua família. 

Com un rei, com un comte, com... Aquell tiet del pare vivia al Castell del Remei. Bé, hi vivia i hi treballava: “Era una personalitat. Era encarregat de la bodega, el principal que hi havia. La major part era vinya. Ell era químic, tenia la fórmula dels conyacs, de la camamilla. A més, és qui tocava la sirena, portava un rellotge antic, estava pendent de les hores dels treballadors”. Hola, tiet, Josep Cos. S’obre la porta del Castell un dia incert de 1937. Benvinguts, refugiats, encara a “zona roja”. Sí, aquí. “Vivíem a la torre.” En una de les quatre torres. La de la dreta de l’entrada principal. Però, aleshores, qui hi havia allà?

“A la torre hi érem l’oncle; un senyor parent seu; nosaltres, el pare, la mare, el meu germà i jo; Don Arturo, que era el capatàs, l’encarregat de la terra, amb tres o quatre fills, i els Girona, que anaven i venien de Barcelona. Dels Girona hi havia Don Ignasi, que estava impedit. No estava casat, ni ell ni l’altre Girona, que tenia les propietats de Muller. Aquest Girona estava impedit de les cames, anava amb cadira de rodes. Tan aviat eren aquí com allà. A l’impedit li agradava molt caçar, i els treballadors el portaven amb una diligència. Li tiraven guatlles i perdius o les feien saltar. Després el pujaven en un ascensor al primer pis, on hi havia les dependències dels Girona. Ningú hi entrava...” Per tant... eren unes quinze o vint persones? “Sí, sí, o més...” Tot allò és immens. Un castell que de la nit al dia canvia. Ho recorda?

“M’imaginava que les tropes de Franco eren una classe de persones estranyes. A la gent del Castell ens van fer fer una línia i aixecar la mà i dir: «¡Viva España!»”

“Perfectament, com si fos ara. Recordo per on van entrar; van venir per Penelles, per una punta del Castell del Remei. Me’n recordo, que vam tenir la decepció... M’imaginava que vindrien els nacionals, les tropes de Franco, i m’imaginava que no eren com nosaltres. Una classe de persones estranyes. A la gent del Castell ens van fer fer una línia per cada costat. Havíem d’aixecar la mà i dir: «¡Viva España!».” Arribaven al Castell a “banda de tarda”, el 8 de gener de 1939. Molts?

Els magatzems del Castell, reconstruïts, on hi va haver l’explosió de munició el 20 de gener de 1939. 
“Tots eren conscients del perill. S’ha de pensar que nit i dia venien camions a descarregar munició. Érem conscients que podia passar alguna cosa rara”

“Va entrar bastanta tropa, que, per cert, amb les tropes d’avançadilla hi anava un cosí germà nostre d’Os de Balaguer. Un fill de la germana de la meua mare, que sabia que érem allà, al Castell. Es va presentar, i aquella nit, la meua mare i la meua tia se la van passar escaldant-li la roba, fent foc.” La imatge fixa, congelada, és aquesta: bruts, pollosos, ronyosos, desfets, desmanegats, ensorrats: “Es van passar la nit escaldant la roba perquè anaven plens de polls i misèria”. Aquella nit els soldats ja sopen allà. On tot passaria. Els oficials mengen al Castell. Però “tots eren conscients del perill. S’ha de pensar que nit i dia venien camions a descarregar munició. Érem conscients que podia passar alguna cosa rara”. Primer van arribar els homes: la derrota de la victòria. Després va arribar allò: la derrota de la vida.

Sempre primer es presentaven aquells filferros humans, de nyigui-nyogui, a càmera lenta. Soldats. Guanyadors sense trofeu. Cansats, desorientats, somnolents. Així passen les hores, els dies... Els camions desfilen. Una corrua ininterrompuda. Duen de tot: menjar, roba, papers, objectes... I munició: bombes de mà, projectils de morter, bales... Tot entra als magatzems del Castell. Els van apilant, amuntegant... A pocs metres hi ha l’edifici on dormen els soldats i viuen els jornalers de la finca amb tota la família. I a tocar hi ha el Castell. I pica l’ullet directe la torre on dorm Jordi Roiger el 20 de gener de 1939 a les tres de la matinada. “Li asseguro que en fotia, de fred, aleshores!” I s’encén tot... Bum!

“La mare surt disparada a la paret contrària. Va quedar negra molt temps. Després els metges li deien que era raro que no l’hagués rebentat l’explosió. I jo tinc tot el cap obert fins aquí dalt”

“Primer la mare sent una petita explosió. Vivim al segon pis. A l’habitació hi ha el llit dels pares, i el meu germà i jo dormim tocant a la paret... Tota aquella paret ens cau a sobre nostre, que quedem colgats. La mare, al sentir una altra explosió, s’aixeca i obre la finestra. Al moment d’obrir, hi ha l’explosió gran de l’expansió... La mare surt disparada a la paret contrària. Va quedar negra molt temps. Després els metges li deien que era raro que no l’hagués rebentat l’explosió. I jo tinc tot el cap obert fins aquí dalt.” I es va passant el dit com una llanterna per la crisma. Obert el capet, esventrat el Castell, desbudellat el paisatge, trinxada en canal la vida. Tot s’acaba de cop.

Just davant el magatzem, convertits el 1939 en polvorí d’armament, hi ha el Castell i la torre on vivia la família Roiger. 
Tot fa bum, bum, bum... No va ser un moment. Van ser minuts i minuts eterns... Fins al final. Fins al darrer projectil. Fins a la darrera persona, fins a la darrera esperança: 192 morts

Aquells camions que arribaven a la matinada ho anaven buidant tot. Però els coberts del Castell eren un polvorí: bombes, obusos, bales... On abans s’atresorava el raïm, el vi de la vida, ara s’hi emmagatzemava, s’hi dipositava, la mort. Els soldats carregaven les caixes a correcuita. Aquells artefactes esperaven sortir disparats per anar expulsant les restes de l’èxode republicà que tirava afuat cap a la frontera francesa. I els homes de cossos suats i mans allargades pel pes volien anar a dormir. Ho van fer per sempre més. Ningú sap què va passar. Diuen que va caure a terra un projectil. Però tot fa bum, bum, bum... No va ser un moment. Van ser minuts i minuts eterns... Fins al final. Fins al darrer projectil. Fins a la darrera persona, fins a la darrera esperança: 192 morts (184 soldats i 8 civils).

“L’únic que sentim són crits, perquè queda molt polvorí per explotar. Les veus pel carrer dels oficials que van quedar..., perquè, clar, hi ha una mortaldat de militars que esgarrifa... Les veus que sentim... que tothom s’escapi, que s’allunyi del Castell. A la matinada, i tal com estàs al llit, inconscient i fred... També ho tinc present.” Ell, amb el cap obert. La mare ha sortit volant. El germà, ratllat d’esgarrapades. El pare sembla que està bé. Crits i explosions. Forats i trossos. Vida i mort. Hi ha una balança instantània. I els passos decanten...

“El pare comença a treure roba. Lliga un llençol amb l’altre per baixar de la finestra a la terrassa. Hi ha dos metres fins a baix. No sé com vam baixar. El pare ens dona corda i anem baixant fins al carrer. Només recordo això i que tinc el cap obert”

“La mare està estabornida a terra però es mou. Però clar... Per baixar les escales, per anar al carrer... El familiar del meu oncle dormia després de la cuina, a la tercera finestra, i vol sortir al carrer i es troba que ha caigut el passadís i cau a baix, que hi ha ampolles de camamilla. L’endemà encara estava viu, només va viure dos o tres dies. I per això dic: resulta que no podem sortir, no hi ha escales. El pare comença a treure roba. Lliga un llençol amb l’altre per baixar de la finestra a la terrassa. Una corda per baixar fins a la terrassa d’on hi ha la bodega, que encara hi ha dos metres fins a baix. No sé com vam baixar. El pare ens dona corda i anem baixant fins al carrer. Només recordo això i que tinc el cap obert.” I s’esclareix els cabells amb el dit.

I aquí es pot veure com va quedar el Castell el 1939, després de l’explosió. Imatge just davant dels magatzems i, al fons, el Castell tal com és ara. 
Hi ha soldats esbarriats en mil bocins cimentant-ho tot. D’altres, xafats pels trossos de runes, formen desenes de turonets. I molts asfixiant-se, cridant: “M’ofego, m’ofego...”

Queda tot obert. Al cel, a la terra, a la vida i a la mort. No hi ha magatzems. Hi ha soldats esbarriats en mil bocins cimentant-ho tot. D’altres, xafats pels trossos de runes, formen desenes de turonets. I molts asfixiant-se, cridant: “M’ofego, m’ofego...”. Foc i fum. Crits, plors, sang. Cossos adormits per finits i cossos fugint espaordits. Cap direcció. Persones com fantasmes a la nit. Vestits de dormir. Blanc tacat de vermell. Persones xocant entre elles. No fa fred a sota zero. Suor al gener. Més explosions. Més llum. Flames com xemeneies. El cel rendit. I al terra tot abatut. Soldats sanglotant. I aquella nena petita, fent-se petita petita sota les runes, apagant-se com una espelma... I el Jordi mut.

“És clar que ho tens gravat. Les veus desesperades. Els pares ens treien com podien. No vam veure el polvorí. Només recordo que em posen amb algun morral o algun sac, una motxilla, crec que algun senyor. I a córrer camp a través. Marxem pel camí per on van entrar els nacionals. Fins a Linyola, a peu.” Quatre, cinc quilòmetres llargs, a raig, a granel. L’explosió arriba fins a Tàrrega, a quinze quilòmetres. Però l’ona expansiva, com una circumferència tallant, trenca vidres a tres, quatre, cinc, sis quilòmetres a la rodona: Penelles, Castellserà, Linyola, Vallverd, Boldú... Algú posa un despertador per a tots la matinada del 20 de gener de 1939.

Alguns crits: “Aquí morirà tothom!”. Ja pocs ho senten. Tothom treballa en silenci abrigat per la calor i els espetecs. Fins i tot un capellà militar amb una mà cura i amb l’altra fa l’extremunció. El món dividit, crucificat. No s’hi pot fer res. No queda res

Uns marxen del Castell, els altres van cap al Castell. Els que fugen tenen les boques obertes fartes de por. Moltes cames, braços..., trossos trencats. Corren, ranquegen, tremolen. La solidaritat de la desesperació sense cap destí. Els que venen duen tot el que poden arrapar: mantes, roba, aigua, menjar, cura, esperança... Els que es queden. Els que no es mouen. Els que es movien i ja no es mourien més. Els moribunds, els morts. Enmig de les explosions intermitents, del foc permanent, del fum zigzaguejant..., les darreres paraules. Alguns crits: “Aquí morirà tothom!”. Alguns gemecs indesxifrables. Ja pocs ho senten. Tothom treballa en silenci abrigat per la calor i els espetecs. Un capellà militar amb una mà cura i amb l’altra fa l’extremunció. El món dividit, crucificat. No s’hi pot fer res. No queda res.

La placa que hi ha dins del Castell. La família Girona, propietària de l’edifici, el reconstrueix de seguida. 
“Ens venien a veure com si fóssim una cosa rara... Amb tants morts, supervivents que érem, ens venien a parlar...” Hi havia més morts que vius. Trobar un viu... Un miracle

Els coberts han desaparegut. Les runes són epitafis improvisats. El Castell té una mossada mortal immensa. La queixalada d’una bèstia nocturna alimentada pel poder de l’atzar. Cos esbudellat a l’aire d’una nit de cacera. Un dolor d’ulls rojos regalima. Tot jeu ben posat a terra. A punt de ser enlairat, endut. Hi ha un moment que els que hi vivien ja deixen de viure-hi i els que no hi vivien passen a viure-hi unes hores. S’arremanguen. S’esllomen. La transfusió de vida. Jordi Roiger ja és a Linyola. No recorda res. Negra nit freda. Saltant, botant, a l’aventura, darrere la saca de salvació. El curen al poble. I el cap? L’hi cusen? “No ho sé. El tinc tallat aquí...”, i hi passa el dit ganivet amb la closca com a aparador permanent. I després? “Ens venien a veure com si fóssim una cosa rara... Amb tants morts, supervivents que érem, ens venien a parlar...” Hi havia més morts que vius. Trobar un viu... Un miracle. Els ulls esbatanats. El cap encetat. Tot obert. Però al cap dels dies tornen al Castell.

L’explosió del 20 de gener de 1939 és el final de la guerra i d’un món. L’explosió és l’inici d’una nova era i d’un nou món. Un planeta nuclear, un planeta postnuclear. On tot ha volat, desaparegut, s’ha esfumat. No hi queda res. No hi queda ningú

Es reconstrueix aviat. El llit de runes s’aixeca. El Castell tornarà a ser el Castell. Però tot ja no hi és. L’explosió del 20 de gener de 1939 és el final de la guerra i d’un món. L’explosió és l’inici d’una nova era i d’un nou món. Un planeta nuclear, un planeta postnuclear. On tot ha volat, desaparegut, s’ha esfumat. No hi queda res. No hi queda ningú. Morts, mutilats, empresonats, condemnats, exiliats. Morts morts i morts en vida. Tot acaba (guerra) i tot comença (dictadura) amb un bum. Un nou destí i l’obligació de trobar un nou domicili per a tothom. El franquisme és com l’explosió: fa ensorrar el cel i la terra. Una nova horitzontalitat sense fi. Es pentina lentament amb la mà.

El Jordi transmet que a la vida sempre s’ha de decidir, triar, tirar endavant, passi el que passi... Malgrat que estiguis a punt de morir. 

El Jordi es veu marxant del Castell. Les immenses estovalles de la plana de Ponent. El futur, una nova ratlla que ho separa tot. On pots caure d’un costat, o bé d’un altre. Funambulisme existencial a pas lent, fràgil, ondulant, equilibri. “Ens baixen a buscar amb un carro d’una família del poble. Amb els quatre catxarros que tenim. Quan arribem aquí, la major part de cases estan desocupades, obertes, o són a les cabanes, o a Barcelona. I la casa on ens posen, que era de l’Ajuntament, que l’havien tirat a terra les tropes nacionals... A la casa encara hi havia soldats. Els fan marxar per posar-nos-hi a nosaltres. Imagini’s les condicions en què estàvem. A la plaça. Hi vam ser vint anys. Vam tenir la central telefònica... Que no en tenia ningú.” De Castell del Remei a Montgai. Una quinzena de quilòmetres que canvien el destí, el futur.

“Llavors tota la gent són als camps. Treien avals de la sagristia, d’allà dins. Els feia per a la gent, per tornar dels camps de concentració a casa”

“Al meu pare alguns el coneixien i sabien que era escrivent i tenia uns estudis. No era secretari. Li van dir si volia pujar aquí a fer de secretari. Estava tot destruït. El meu pare, quan comença, compra una llibreta i un bolígraf. Comença així, llavors tota la gent són als camps. Treien avals de la sagristia, d’allà dins. Els feia per a la gent, per tornar dels camps de concentració a casa. El meu pare s’instal·la aquí.”

Montgai és aquell xiquet de nou anys que amb tretze fa de fuster. El taller que neix. La feina. La família. El poble. L’anada a Barcelona per continuar sent fuster. La vida amb la Roser. Les nenes: la Sara i la Lídia. Montgai. I sempre tornant al Castell. A veure el tiet i els cosins. Tornen a riure. Tornen a viure. El cel esbatanat de la plana de Ponent. L’horitzó imponent, infinit. Aquí el sol es pon com una frontissa que s’obre, o es tanca. Recorda el dolor d’aquell dia? “Potser sí, però ets jove i ho superes. Les novetats, quan ets jove...” El que és nou no cal que sigui bo, ni tampoc dolent. L’atzar, el destí, el futur... són punts suspensius. Invisibles. Com una ferida oberta a la vida. 

El Jordi continua mirant el futur des de la seua casa de Montgai. 

Aquest és el teu article gratuït setmanal.

Fes-te subscriptor. Podràs llegir i fer possible tot el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi

Comentaris