Persones

La primera agulla del Poble Espanyol

Des del 1950 és a la Casa Otero brodant. Encarna Fernández és la mestra artesana més veterana del Poble Espanyol. Tot a mà: agulla i didal per brodar de tot, també la vida, perquè el taller és un observatori de tot el món

per Anna Alfaro Lucas

La primera agulla del Poble Espanyol
Aquí la trobareu. Des de la casa número 113 del Poble Espanyol, l’Encarna ens obre les portes de la seva història. De Toledo a Barcelona amb una vida lligada per l’art de brodar. (Fotografies de Jordi Borràs Abelló)

Aquest és el teu article gratuït setmanal.

Fes-te subscriptor. Podràs llegir i fer possible tot el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi

Si mai aneu a la Casa Otero, al Poble Espanyol, us rebrà Encarna Fernández. Hi ven els seus brodats des del 1950. Des de llavors, cada dia ha fet anar l’agulla i el didal a la mateixa cadira. Al mateix lloc. Hi ha històries que, per petites que siguin, amaguen la grandesa i la dignitat d’aquells que les han viscut. Històries dels de baix, de la gent treballadora, que, massa sovint, passen desapercebudes i moren en el silenci i el pas implacable del temps. L’Encarna en custodia una, d’aquestes. Si ens acompanyeu, obrim la porta on comença la seva, en un petit poble de Toledo, Torralba de Oropesa.

L’Encarna va néixer pocs anys abans de la guerra en una família de nou germans. El seu pare era carboner i la seva mare treballava al camp. Ja de petita la vida li va mostrar la seva cara més amarga i fosca. “El meu pare era dels que feia carbó de l’alzina. Va morir l’any abans de la guerra, el 35. Va ser una desgràcia molt gran, perquè també va morir el meu germà, amb només tretze anys. Dormien molt a prop dels forns i estaven encesos. Aquella nit, l’aire va desprendre unes guspires i es va cremar tot.”

És una més dins l’estampa de la Casa Otero. L’Encarna fa anar l’agulla cada dia des d’aquest racó. L’acompanyen els brodats exposats i la decoració d’una casa típica de Castella.

Quan va començar la guerra, l’Encarna just tenia tres anys. Malgrat això, en té records. “Era molt petita, sí, però són records que se’t queden gravats. Van entrar les forces al meu poble i al meu germà i a mi ens van portar a Dénia, a un lloc on hi havia també tots els nens del poble, i ens vam estar allà. Recordo perfectament, i el tinc a la ment, el bressol on em posaven a dormir, d’aquests de ferro alts. També recordo quan venien els avions, que passaven a bombardejar, i ens feien tirar a terra a tots els nens, al col·legi, al camp, sota els pins… I posaven la bandera blanca.”

“El meu avi va ser qui ens va protegir, perquè a la meva mare li van prendre la casa quan van entrar les forces i se la van quedar els militars”

“Quan va acabar la guerra, que ja ens van portar altre cop al poble, estava rodejat per la Guàrdia Civil. Havia acabat la guerra, però no els controls. Allà hi vivien els meus avis, els pares de la meva mare, i vam anar a viure amb ells. El meu avi va ser qui ens va protegir, perquè a la meva mare li van prendre la casa quan van entrar les forces i se la van quedar els militars. Ens van prendre la casa i dos o tres porcs que teníem per a la matança. És clar, la meva mare, amb tants fills petits…”

“Quan va arribar la postguerra, i la gana, no hi havia res. Havia quedat tot arrasat pels bombardejos i no quedava res”

“I després, tot el racionament, perquè no hi havia res. Quan va arribar la postguerra, i la gana, no hi havia res. Havia quedat tot arrasat pels bombardejos i no quedava res. L’Ajuntament donava cartilles, pa i sucre. El sucre era d’aquell moreno, que semblava de cucs. La gent de diners el compraven per a ells, perquè no en tenien prou, i la meva mare els el venia per aconseguir altres coses de menjar, perquè nosaltres érem molts a casa.”

Però, com diu ella, les desgràcies mai venen soles. I en aquells anys de postguerra i fam, la foscor tornava a aparèixer. “Al meu germà gran se l’havien emportat a la guerra. Era de la Lleva del Biberó, tenia divuit anys. Com que la República havia perdut, quan es va acabar la guerra el van detenir i el van posar en un camp de concentració, i quan va tornar li van fer fer el servei militar i va tornar tuberculós. Va morir amb 28 anys.” 

Dominar la tècnica del brodat requereix temps, paciència i esforç. Hores i hores de pràctica, errors, desfer i tornar a provar... Per això, veure els dissenys de l’Encarna és tot un privilegi. Poca gent domina aquest art com ella.

“El després va ser molt dur”, recorda. “L’any de la fam va ser horrorós. Jo ja devia tenir uns vuit o deu anys, quan vaig començar a treballar. El meu avi va morir i vam haver de treballar tots. Treballava a casa amb la meva mare i germanes, que era guardadora, però després vam anar al camp.” 

“Si mai havies vist un llibre al poble, perquè després de la guerra era tot molt difícil, no et sabies les lliçons i l’únic que feien era fotre’t un mastegot”

I a l’escola, que hi van anar? “Sí, però en aquella època només anaven a l’escola les quatre noies del poble. La mestra no donava lliçons; ella arribava, seia i manava a les noies del poble, les quatre que tenia, que ens fessin classe a nosaltres. I si mai havies vist un llibre al poble, perquè després de la guerra era tot molt difícil, no et sabies les lliçons i l’únic que feien era fotre’t un mastegot. Jo sempre arribava plorant a casa i, al final, la meva mare va dir: «S’ha acabat, no hi vas més!».”

“Al camp es treballava de sol a sol i no guanyaves ni per comprar pa entre tots. Quan sortia el sol, ja havies de ser a l’olivar, si anaves a collir olives. Si anaves a buscar glans, igual”

Després d’aquesta petita incursió a l’escola, i tot i que l’Encarna era una nena intel·ligent, amb molt interès per aprendre, ja va començar a treballar. Així ho recorda: “Al camp es treballava de sol a sol i no guanyaves ni per comprar pa entre tots. Quan sortia el sol, ja havies de ser a l’olivar, si anaves a collir olives. Si anaves a buscar glans, igual. O anar a segar cigrons, que els homes no ho volien fer perquè quedaven massa arran de terra. Quan es ponia el sol, te’n tornaves. Mira, et diré una cosa: si no ho has fet, no saps el que és. En aquella època s’aprofitaven de la gent. Van ser uns anys en què alguns es van enriquir moltíssim. Per què? Perquè es dedicaven a robar i a fer treballar la gent per quatre pessetes de sol a sol”, afirma.

“Jo normalment no anava a guanyar sou, però sempre anava amb la meva mare per fer-li companyia, perquè, és clar, de casa del poble al camp hi havia molt de trajecte i era de nit, i la meva mare sempre se m’enduia amb ella perquè l’acompanyés. Clar, allà hi anaven moltes dones, però totes agafaven camins diferents.”

Una de les moltes estovalles que podeu veure exposades i a la venda a la Casa Otero. L’Encarna hi té la mà trencada, a fer els seus dissenys, tot i que n’hi ha alguns que encara la posen a prova.
“La meva mare em va començar a ensenyar a brodar. Fer vores, rematar... Però vaja, fer i desfer, fer i desfer…”

I quan no eren al camp o quan no tenien feina, brodaven. Era una altra manera de guanyar-se la vida. “Et donaven la tela i els fils i et deien: «Vull aquest model». La meva mare me’n va començar a ensenyar. Fer vores, rematar... Però vaja, fer i desfer, fer i desfer… Ens posàvem a la cuina, i a l’estiu a la porta de casa, quan hi havia ombra. Em va ensenyar a brodar teles de fil i les estovalles, que llavors es brodaven amb moltes branques de colors. Quan jo vaig venir al Poble Espanyol, es venien moltíssim els jocs de taula amb molts colors. A mi, però, el que més m’agrada fer és el calat. Però ho faig tot, eh!”

Però, per acabar al Poble Espanyol, encara quedaven uns anys més. I és que, als catorze anys, l’Encarna se’n va anar a fer de criada al poble del costat. “Les coses a casa no anaven bé i la meva mare em va dir que me n’anava a fer de criada a casa d’uns senyors que eren cosins germans seus i volien una noia. I el que et feien treballar… Però crec que em va servir a la vida per a després, quan vaig arribar a Barcelona. Jo em llevava (perquè dormia allà amb ells), preparava l’esmorzar, netejava les habitacions, rentava la roba… Tot.”

“No vaig aprendre a escriure, però a llegir sí. Ho vaig fer sola. Comptava les lletres i les anava ajuntant, i així vaig començar a llegir”

I entre totes les tasques que havia de fer al llarg del dia, no perdia la seva curiositat innata per aprendre. “Havia anat poc a l’escola del meu poble, però a mi m’agradava molt llegir. No vaig aprendre a escriure, però a llegir sí. A la casa on feia de criada havia de netejar la taula del despatx al senyor, perquè era secretari i feia neteja de molts papers. I així vaig anar-ne aprenent. Ho vaig fer sola. Comptava les lletres i les anava ajuntant, i així vaig començar a llegir. Sempre s’enfadava amb mi, el senyor. Em deia: «Ja estàs enredant els papers!». I jo responia: «Els hi estic ordenant!».  I m’entretenia a llegir.”

“Malgrat que la meva mare era familiar seva, a mi mai em van tractar com una neboda. Tenia catorze anys i jo era la criada. Va ser en aquell temps, que es va morir la meva mare. No em deixaven, però vaig anar a veure-la perquè em van dir que estava malalta. Vaig anar-hi set dies abans de morir-se ella. Quan es va morir, no m’ho van dir. Ho vaig saber que ja feia un mes que s’havia mort; llavors m’ho van dir.”

Aquesta és una de les fotos més famoses del Poble Espanyol, i la seva protagonista és l’Encarna. Aquí portava el vestit tradicional i brodava davant de la Casa Otero, la seva botiga i la seva casa, cap a la dècada dels cinquanta. Al seu mateix carrer, hi havia altres noies amb el vestit tradicional: una, amb el mallorquí, i l’altra, amb l’andalús.
“En aquella època, quan et sortia una feina, l’agafaves. La vida em va tocar així. Per a la gent que era normal, per als treballadors, va ser una època molt dura”

Això, si no s’ha viscut… “No se sap”, respon. “Saps quant guanyava, jo? Trenta pessetes al mes. La meva mare no volia que estigués sempre al camp i, en aquella època, quan et sortia una feina, l’agafaves. La vida em va tocar així. Per a la gent que era normal, per als treballadors, va ser una època molt dura.”

I arriba un moment en què deixa la casa i se’n va a Barcelona. “Jo encara feia de criada i la meva germana estava a punt de casar-se. Llavors vaig haver d’anar al poble a cuidar els meus germans. Eren ja grans, però treballaven. Llavors va ser quan em van proposar d’anar a Barcelona. M’ho va proposar un home del poble on havia fet de criada, que vivia a Madrid i ja tenia comerç a València. Ell volia posar una nova botiga i buscava una noia. I em van recomanar. Li van dir que sabia brodar molt bé i que per a la nova botiga els aniria bé. Llavors va contactar amb la meva germana. I a mi no m’ho van dir fins a última hora. Te’n vas a Barcelona!”

No li van preguntar si volia anar a Barcelona? “No... Jo era una persona que feia el que em deien. Si havia d’anar a treballar allà, hi anava. Em faltava el principal, que era la meva mare”

No li van preguntar si hi volia anar? “No, no. M’ho va dir la meva germana i ja està. Jo era una persona que feia el que em deien. Si havia d’anar a treballar allà, hi anava. Em faltava el principal, que era la meva mare. Quan ella va morir tenia cinquanta anys, era molt jove, i jo sempre havia estat amb ella. Vaig pensar: «A Barcelona? Doncs a Barcelona». I així vaig venir. Vaig venir al juny de l’any 50, però la condició era que havia de tornar al poble a l’agost perquè els meus germans em van dir: «T’hi deixem anar, però a l’agost, que es casa el germà gran, has de tornar».”

“Però no em van deixar. Em van dir que estàvem començant amb la botiga, que es va obrir un 18 de juliol. Com que jo em posava el vestit tradicional, i això era una de les condicions del senyor Duran i Sanpere, el que concebia les botigues, i sempre hi havia d’haver una noia brodant… Em van dir que era molt poc temps.” 

No broda enlloc més que aquí. La seva cadira, la seva taula, el seu llum. Quan se’n va de la botiga, deixa l’agulla guardada.
“Vaig venir amb tren, amb els senyors Otero, que eren el matrimoni propietari de la botiga. Venia a treballar i també a viure amb ells; si no, no hauria vingut!”

Com va venir cap aquí, amb tren? “Sí, vaig venir amb tren, amb els senyors Otero, que eren el matrimoni propietari de la botiga. Venia a treballar i també a viure amb ells; si no, no hauria vingut! Ni m’ho hauria proposat, la meva família! Amb disset anys ets una nena! Des del poble vaig agafar un bus fins a Madrid, i de Madrid a València vam anar amb tren. I després, un altre tren cap a Barcelona. I ens va passar una cosa allà...”

Quina? “En aquell moment no hi havia carnets d’identitat i ningú ens va demanar documentació, però només sortir de València, va venir la policia secreta i ens diuen: «Documentació!». El senyor Otero els va explicar que jo anava amb ells, a obrir una nova botiga a Barcelona, al Poble Espanyol. I els policies li van dir que si jo no portava documentació, quedaria arrestada només arribar a Barcelona. En aquell moment, si no portaves ni documentació ni contracte de treball, t’agafaven i et retornaven al lloc d’on vinguessis. Però van marxar i vam arribar a l’estació de França i a mi ningú em va detenir”, explica.

“No saps com em va agradar Barcelona! Vam arribar a les vuit del matí i a la tarda vam venir a veure el Poble Espanyol i estaven fent putxinel·lis, i hi sortia el Perico!”

Venint d’un poble petit, quina impressió li va causar Barcelona? “Ui! No saps com em va agradar! Vam arribar a les vuit del matí a Barcelona i a la tarda vam venir a veure el Poble Espanyol i estaven fent putxinel·lis, i hi sortia el Perico! Em va encantar perquè jo no ho havia vist mai al poble! Em va agradar moltíssim! L’endemà, vaig anar a veure el parc de les feres.” Al parc de la Ciutadella, el zoo? “Sí!”

I amb la família, com es comunicaven? “Per carta. No hi havia telèfon, i si n’hi havia, era en una central. Per carta era la manera. M’escrivien i jo a ells. Em van deixar anar a veure la família que havien passat vuit anys! I després, encara vaig tardar set anys més a tornar-los a veure.”

El detall dels brodats de l’Encarna és espectacular, des del patró principal fins als més ornamentals.
“Vaig tornar a l’escola, a la pública, la que hi havia a plaça Espanya, allà al rellotge. Volia aprendre a llegir més i, sobretot, a escriure!”

Així que, finalment, va aprendre també a escriure? “Quan vaig arribar aquí, saps què llegia? El Caso, d’Enrique Rubio! Mira si me’n recordo. I vaig tornar a l’escola, a la pública, la que hi havia a plaça Espanya, allà al rellotge. Vaig preguntar si hi podia assistir i la directora em va dir que sí, perquè jo volia aprendre a llegir més i, sobretot, a escriure, que és el que més em costava… I em costa!”

“Érem tot noies. Hi anava a les sis de la tarda, quan sortia del Poble Espanyol. Apreníem a sumar, a restar, a copiar el llibre… Després ja vaig fer algunes classes particulars amb una professora d’allà, per no perdre el temps, perquè a la professora que teníem li agradava molt parlar amb les noies i a mi el temps m’anava just.”

Se’n recorda, del seu primer dia aquí? “Sí. Estàvem muntant la botiga i havíem col·locat aquí dos jocs de taula i ens els van comprar dos senyors. Recordo que costaven 260 pessetes cada un!”

De plaça Espanya tornem cap a la Casa Otero al Poble Espanyol. L’Encarna vivia amb els senyors Otero i explica que hi va viure com una filla més fins que ells van morir, però amb la diferència que ella havia de treballar. Se’n recorda, del seu primer dia aquí? “Sí. Estàvem muntant la botiga i havíem col·locat dos jocs de taula per vendre i ens els van comprar dos senyors. Recordo que costaven 260 pessetes cada un! A mi m’agradava treballar aquí. En aquell moment, no hi havia tanta gent, sobretot a l’hivern. Treballava amb la Benita, que també brodava, i ara ja està jubilada. Ella no volia ni veure els calats!”, diu rient.

A la botiga de brodats, la Casa Otero, sempre havia d’anar vestida amb el vestit tradicional de Castella. Normes del director, que posava les botigues i condicions. Quants anys va portar el vestit tradicional? “Molts! Després del Duran i Sanpere, ja només m’hi vestia alguna vegada, si l’administrador m’ho demanava quan venia algú, perquè ja no eren tan rígids amb això. A mi no m’agradava gaire portar-lo perquè té molta roba i fa calor. No sé com hi podia treballar, amb aquell vestit! Tant que pesava… Encara el tinc, eh! Tinc el vestit guardat a dalt! Em vaig haver de canviar diverses vegades les sabates, que me les feien a mida. Ens ho feia un sabater d’aquí, de Barcelona. Tallaven, cosien i em feien la sabata.”

L’Encarna també participa en els projectes pedagògics del Poble Espanyol. Mentre fem l’entrevista, un grup de nens i nenes donen alegria mentre conversem.
“Al Poble Espanyol, ens coneixíem tots. Érem molt pocs, hi havia divuit botigues només. Per Nadal, es decorava molt el Poble, era una família”

I l’ambient com era, quan va arribar al Poble Espanyol? “Ens coneixíem tots. Érem molt pocs, hi havia divuit botigues només. Per Nadal es decorava molt el Poble, era una família.” I ha canviat gaire respecte abans? “Home! No és ni la seva ombra! Fixa’t els anys que porto jo, i n’hi ha alguns dels que arriben aquí que ni el bon dia em donen... No té punt de comparació! Ja fa anys… Dels noranta cap aquí.”

“Al final, tots som aquí per guanyar-nos la vida i treballar. Jo no ho entenc, però cadascú que sigui com vulgui. Abans era sincer saludar-te i preguntar com anava la temporada, i ara tinc la sensació que ningú pot treballar, només la gent jove. No, senyor. Jo he treballat de jove i de gran i no faig mal a ningú. Sembla que perquè siguis gran ja t’hagis de retirar, com si fossis un florero! La gent gran ja no serveix per a res, per portar els nens al col·le i poc més!”, es queixa.

“L’Ingrid Bergman em va comprar un mocador, o el Peret, que era molt simpàtic! També hi han fet moltes pel·lícules. El Jackie Chan va venir a gravar diverses escenes, o el final d’‘El perfum’, que van gravar aquí a la plaça”

Durant tants anys al Poble Espanyol, l’Encarna també hi ha vist passar tothom. “L’Ingrid Bergman em va comprar un mocador, o el Peret, que era molt simpàtic! També hi han fet moltes pel·lícules. El Jackie Chan va venir a gravar diverses escenes, o el final d’El perfum, que van gravar aquí a la plaça. Al Porcioles li agradava molt portar la gent important que venia a Barcelona aquí i ensenyar-los el Poble. I Franco també va venir.”

També? “Sí. Van muntar una festa a la plaça. Tot ple de metralletes, amb els requetès amb la gorra roja… Hauria estat millor tancar. La família Kennedy també va venir de visita. Quan van matar el Kennedy, un dels seus germans va venir a Barcelona, i anava amb el seu nebot, per portar-lo cap a Sevilla i estar-s’hi una temporada. I van passar per aquí.”

Al costat de l’Encarna, mentre ella broda cada dia, l’acompanyen els diferents títols que ha anat aconseguint. El d’adhesió al gremi, del 1973, és el més vistós.
“Un dia em truca que es vol acomiadar de mi. Em va dir que els ingressarien en una residència, perquè ella estava malament, i que es volia acomiadar pels brodats tan bonics que li havia fet a la vida, per a ella”

Però anem al públic més popular. Com ha canviat la clientela al llarg dels anys? “Bueno! Amb l’educació!”, diu rient. “L’educació ha canviat com de la nit al dia. La manera de tractar-te… Això sí, jo he tingut molt bones clientes, molt antigues i amb un tracte molt proper. Mira, la que més m’ha dolgut, una clienta que era alemanya, però el seu marit era d’aquí. Sempre m’havia comprat. Quan el marit es va jubilar, se’n van anar una altra vegada a Alemanya, però sempre vam mantenir el tracte. Em trucava sempre per telèfon. I un dia em truca que es vol acomiadar de mi. Em va dir que els ingressarien en una residència, perquè ella estava malament, i que es volia acomiadar pels brodats tan bonics que li havia fet a la vida, per a ella. Allò va ser per a mi… També em va enviar una postal i encara la guardo”, recorda emocionada.

“Una clienta alemanya em va estar trucant tot l’any i escaig que vam estar a casa per la pandèmia de la covid. Em trucava a les nou de la nit per saber si estava bé”

“Un altre que em va doldre molt va ser un matrimoni de mitjana edat. Cada any venien i ens compraven, i feien encàrrecs per a l’any següent. I va passar un any, i dos, i no venien. I un dia, es va presentar una noia. Era la seva filla. Van tenir un accident de trànsit i van morir tots dos. Em va doldre molt. He tingut molts clients i dol molt. Penses: «Tractes tota una vida i…». Això passa per viure tant”, conclou. I aquesta relació tan íntima, que es teixeix a través dels brodats de l’Encarna, es va fer evident també durant la pandèmia de la covid. “Una clienta alemanya em va estar trucant tot l’any i escaig que vam estar a casa. Em trucava a les nou de la nit per saber si estava bé. Ella sempre venia cap al maig, però com que no podia pel virus, em trucava.”

Veig que ha tingut clients de tot arreu. “En la meva primera època de treballar aquí, venien molt els argentins. Aquí just començava l’hivern, i allà, l’estiu. I a aquells els agradaven els jocs de taula. Era l’època en què tenien la moneda molt alta. I després, van venir els japonesos. Al japonès, si és de diners, li sol agradar molt el brodat d’aquí. A més, ells utilitzen les estovalles de te per a les seves taules… Jo no parlo cap idioma, però m’entenc amb tothom!” 

Aquesta és una de les mostres que l’Encarna va presentar perquè li atorguessin la distinció de mestra artesana. No l’ha volgut vendre mai; ben bé, hi ha peces que no tenen preu.
“Un client japonès, quan ho va veure, em va dir que hi posés preu. Em donava un xec en blanc per aquestes peces. I no, li vaig dir que no. No ho venc, això, jo”

L’Encarna és la primera mestra artesana del Poble Espanyol. “Jo no ho vaig sol·licitar, ho va fer el gremi al qual pertanyo des de fa 49 anys, des del 1973”, aclareix. S’aixeca i aprofita per ensenyar-me un dels brodats que va presentar per tal que li atorguessin el títol de mestra artesana. És un brodat preciós, amb una tècnica impressionant. “Em va costar 42 dies, aquest. Traient fils. I mira aquest xal, mira quina cosa més bonica!”, em diu.

L’art amb què fa anar l’agulla i el didal és d’aquells que només els anys, la paciència i la perseverança poden donar. Poca gent domina aquesta tècnica com ella. I als ulls forans, tampoc passa desapercebut. “Un client japonès, quan ho va veure, em va dir que hi posés preu. Em donava un xec en blanc per aquestes peces. I no, li vaig dir que no. No ho venc, això, jo. Hi ha peces que no les puc repetir perquè estan fetes a tres fils i ara ja no puc brodar en teles tan fines; la vista ja no m’ho permet.”

“T’ha d’agradar; no hi ha altra cosa, excepte que t’agradi brodar. I tenir molta paciència, perquè no és fàcil, eh? Has d’anar molt amb compte perquè només que parteixis un fil, ja no coincideix. N’has de saber”

Encarna, de tants anys dedicats a brodar, què en treu? “L’únic que n’he après és tenir dolors! La paciència ja ve de fàbrica, però tenir dolor al braç… Molt! T’ha d’agradar; no hi ha altra cosa, excepte que t’agradi brodar. I tenir molta paciència, perquè no és fàcil, eh? Has d’anar molt amb compte perquè només que parteixis un fil, ja no coincideix. N’has de saber. I tenir molta paciència. Ara, quan em pregunten: «Vostè fa tallers?», jo els dic: «Però, a veure, com vol fer seure una nena quatre hores aquí, com jo feia…?». És que ni els adults!” I a casa seva broda? “No. Jo, quan me’n vaig d’aquí, me n’oblido, de l’agulla. L’agulla es queda aquí... Per brodar has d’estar còmode i aquí tinc la taula, el llum… A casa, no.”

L’Encarna ha enfilat l’agulla tota la vida. Aconsella a aquells que ho vulguin provar que aprenguin el que creguin; que comencin per alguna cosa fàcil, que els permeti aprendre, i després ja es veurà si, a banda d’agradar-los, són hàbils. A la seva vida aquest ha estat el seu leitmotiv.  Què significa brodar per a vostè? “Molt. Significa la meva vida!”, diu. Enfilem l’adeu, entre brodats i clientela que va entrant i sortint de la botiga.

L’Encarna és una dona forta, que ha tirat endavant sempre. Més enllà dels brodats, ens regala la seva història personal i el seu llegat.

L’Encarna posa tota la seva ànima en cada brodat. Cada puntada conté un bocí de la seva història, i ha fet front a tots els obstacles que li han aparegut a la vida. “L’únic que sento més és no haver tingut els meus pares més temps. És el que sento, el que vertaderament sento. Les persones que t’estimen de veritat són les que et poden ajudar a la vida. La meva mare sempre m’ho advertia, que fos una bona filla. He plorat molt, no ho he tingut fàcil. He sabut sacrificar-me, però mai he callat quan m’han dit que havia fet alguna cosa que no havia fet. Allà no he callat.” 

El llegat de l’Encarna, que també és el de la seva mare, l’ha difós al llarg de més de set dècades des del Poble Espanyol. I continua. Cada puntada, cada fil que treu i posa, és un homenatge quotidià a les mans que al seu dia li van transmetre l’art de brodar: la mare. Un valor en si mateix, el d’una dona que a través de l’agulla i dels fils ha tirat endavant tota una vida des de la discreció, la força i l’esforç. Una dona que s’explica per si mateixa. Una història que persevera i es transmet en cada brodat de l’Encarna. 

Aquest és el teu article gratuït setmanal.

Fes-te subscriptor. Podràs llegir i fer possible tot el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi

Comentaris