Persones

El fotògraf dels presidents

Des de 1999 Jordi Bedmar fotografia tot el que passa al Palau de la Generalitat. Amb la seva discreció documenta gràficament la història política del país i dels seus líders. A LA MIRA mirem què veu des del seu objectiu

per Magda Gregori Borrell

El fotògraf dels presidents
Dispara i immortalitza els moments més transcendents de la política catalana. Jordi Bedmar, fotografiat al Pati dels Tarongers, el cel obert més emblemàtic del Palau de la Generalitat. (Fotografies de Jordi Borràs Abelló)

Aquest és el teu article gratuït setmanal.

Fes-te subscriptor. Podràs llegir i fer possible tot el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi

15 de març de 1999. Recorda la data exacta que va trepitjar per primera vegada el Palau de la Generalitat. No era un dia rutinari. El llavors president Jordi Pujol rebia la visita del primer ministre del Quebec, Lucien Bouchard. Des d’aquell moment, Jordi Bedmar s’ha convertit en el fotògraf dels presidents. Amb la càmera els segueix per retratar tot el que passa dins i fora de la institució. La seva feina silenciosa i discreta documenta la vida política de la plaça de Sant Jaume. “Recordo molt bé el primer dia perquè vaig començar a primera hora del matí a l’aeroport, on vam recollir el polític quebequès, i vam acabar a darrera hora de la nit. Vaig arribar a casa desfet físicament i mentalment. No coneixia ningú (ni els caps de protocol, ni els de premsa) i no havia trepitjat mai cap estança de Palau. Jo venia de fotografiar patrimoni de la humanitat per tot el món; per tant, aquell univers m’era molt desconegut.” Però va superar el primer dia, i els que han vingut després configuren aquesta història. Una fotografia rere l’altra, un president rere l’altre. Del 15 de març de 1999 fins a l’actualitat.

“Quan vaig entrar no tenia ni trenta anys. Hi havia coses que només coneixia per la televisió i, per tant, el xoc i la pressió inicials van ser molt grans”

“Avui et fotografiarà Jordi Borràs. De Jordi a Jordi”, dic per trencar el gel. Em mira i respon: “És el que em posa més nerviós! M’agrada disparar, però és estrany que em facin fotos.” I el Jordi, que m’acompanya, etziba: “Per mi també és un punt de pressió afegida, fotografiar un fotògraf”. Tots els comentaris es fan amb un somriure i amb una complicitat que, sense buscar-la, ja es respira en l’ambient. “Quan vaig entrar no tenia ni trenta anys. Hi havia coses que només coneixia per la televisió i, per tant, el xoc i la pressió inicials van ser molt grans”, comenta.

Ho explica des del respecte, però amb orgull. Perquè la seva tasca, malgrat la prudència amb què treballa, recull gràficament tota l’acció institucional del president de la Generalitat. I les imatges d’avui, d’aquí uns anys, seran les fotografies que es recopilaran a l’Arxiu Nacional de Catalunya. “El que veuen els teus ulls serà història”, dic sense més transcendència. I respon gairebé impulsivament: “És el que quedarà emmagatzemat”. Sens dubte, Jordi Bedmar hi és per fotografiar el present i per documentar el futur. Un camí que teixeix el fil fotogràfic del país i dels seus presidents. I que ha anat evolucionant per adaptar-se als canvis de paradigma de la comunicació institucional.

Es mou silenciós i discret. El Jordi intenta passar sempre desapercebut. El seu objectiu és captar la millor fotografia.

“Fins a l’època del president Mas, quan ell anava a veure el president del Govern espanyol a Madrid, jo treia la càmera quan arribàvem allà i la primera fotografia de la col·lecció era la salutació a l’escala de la Moncloa. Però en un moment determinat vaig dir: «El puc fotografiar quan deixa la maleta al tren a l’estació de Sants o mentre revisa els papers durant el trajecte». Avui és molt habitual, però el 2010 no s’estilava tant. Vaig començar a fer aquesta feina amb peus de plom, mirant de passar desapercebut i captant moltes fotografies d’estranquis. Però ho feia perquè veia que d’aquí a cinquanta anys aquelles fotografies tindrien encara més valor”, ens explica el Jordi. El que avui, amb l’ús generalitzat de les xarxes socials, és imprescindible, fa uns anys era gairebé arriscat. Però el Jordi es va avançar per imprimir així la seva professionalitat fotogràfica. Sabia que era una manera de contribuir, des de la seva actitud modesta, a explicar la vida política catalana.

Hi és per fotografiar el present i per documentar el futur. Un camí que teixeix el fil fotogràfic del país i dels seus presidents

Perquè la seva agenda depèn sempre de la del president. “Hi ha tres tipus d’actes que he de seguir. Els que es fan a Palau, els que es fan fora i els viatges a l’estranger. Hi ha dies més tranquils, per exemple, quan hi ha audiències, que puc aprofitar per editar imatges. Però també hi ha jornades molt llargues. En general, quan som tot el dia fora acabo destrossat perquè el polític vol aprofitar l’agenda des de primera hora del matí fins a la nit. Un acte rere un altre. I, per tant, enviant fotos a cada moment”, comenta. I també hi ha un dia fixat a l’agenda: els dimarts. És el dia que el president encapçala la reunió del Consell Executiu. I les setmanes que hi ha sessió de control al Parlament també segueixen un patró preestablert. Però, en general, la seva agenda canvia contínuament en funció de l’actualitat o de les activitats que desenvolupi el president.

Parla amb serenitat. A través de les seves paraules s’entreveu satisfacció per la feina, que fa amb dedicació i entrega, però des del respecte a la institució que serveix.
“El pare em va enganxar per banda i em va dir: «Ets al rovell de l’ou, al mig del poder, on hi ha totes les mirades posades, però recorda que tu no ets protagonista de res. Fes bé la teva feina i sigues invisible». I he seguit aquesta màxima des del primer dia”

Tot i així, fa més de dues dècades que és fotògraf de la Generalitat i, per tant, ja en coneix tots els topants. I també sap que la seva no és una feina rutinària. Cada dia, cada setmana, és diferent. I cada espai, cada context, també. “La gran batalla són les llums. Es pensa molt en el format televisiu, i això per a la fotografia és un problema”, diu, però sense que pugui semblar una crítica, sinó una constatació. Perquè l’experiència li ha donat eines per anar saltant tots els obstacles. I sempre ho ha fet seguint els consells del seu pare, també fotògraf. “Quan vaig rebre la trucada que havia estat escollit per assumir aquest càrrec, el pare em va enganxar per banda i em va dir: «Ets al rovell de l’ou, al mig del poder, on hi ha totes les mirades posades, però recorda que tu no ets protagonista de res. Fes bé la teva feina i sigues invisible». I he seguit aquesta màxima des del primer dia. Intento no molestar, que no se’m vegi i no intervenir massa”, explica.

El Jordi, juntament amb els companys gràfics d’alguns mitjans. Ell pot situar-se a primera fila, pot veure des d’una posició privilegiada l’activitat política dels presidents catalans. 
“Quan tiràvem amb negatius teníem 36 fotos i havíem de canviar de rodet. Un dia, en una inauguració amb el president Pujol, el rodet es va quedar enganxat i ell, quan estava a punt de descobrir la placa, se’m va quedar mirant, va sentir el soroll i va dir: «Espereu-vos un moment, que el retratista ha de canviar el rodet». I tots es van aturar per mi”

Es mou amunt i avall però gairebé ningú el veu. Els focus sempre enquadren els polítics, els protagonistes de totes les seves fotografies. Tot i que les excepcions, o els fets anecdòtics, també existeixen, i el Jordi ens en relata un: “Quan tiràvem amb negatius teníem 36 fotos i havíem de canviar de rodet. Un dia, en una inauguració amb el president Pujol, el rodet es va quedar enganxat i ell, quan estava a punt de descobrir la placa, se’m va quedar mirant, va sentir el soroll i va dir: «Espereu-vos un moment, que el retratista ha de canviar el rodet». I tots es van aturar per mi. Normalment ho tens tot controlat, però sempre pot passar alguna cosa. Avui en dia, davant d’una urgència, et salva el mòbil”.

Hi ha situacions que es repeteixen sovint. Canvien els protagonistes, però no l’espai o els moviments. Per això, el Jordi idea la singularitat de cada fotografia. 
“Treballes moltes hores amb ells i, per tant, més enllà del polític acabes coneixent la persona. I això és bo perquè es crea un clima de més confiança, encara que no sigui molt explícita”

Aquell dia la complicitat entre el fotògraf i el polític va ser clau per salvar aquella fotografia. “Treballes moltes hores amb ells i, per tant, més enllà del polític acabes coneixent la persona. I això és bo perquè es crea un clima de més confiança, encara que no sigui molt explícita. A més, el polític d’aquí no es mostra tant públicament com ho fa un americà; són més tancats, més reticents a determinades fotografies”, afegeix.

Per això, el Jordi acumula al seu carret milers de fotografies que no s’han fet públiques. Hi ha detalls que només ell ha pogut captar. Hi ha sensacions que només ell, després de molts anys de rodatge, pot percebre. “El dia que hi ha una crisi de Govern, quan vas a fer la foto el dimarts ja ho notes i, al cap d’un parell d’hores, ho publiquen els mitjans”, comenta.

“Em vaig banyar al mar Mort amb el president Maragall”

Perquè hi ha dies que la tensió distorsiona l’ambient, però el Jordi també ha pogut viure altres moments més distesos amb els presidents. I ens relata una experiència amb el president Pasqual Maragall. “Em vaig banyar al mar Mort amb ell. Tota la comitiva el va acompanyar perquè volia tocar l’aigua. Quan arribem allà, el president es va començar a treure la roba, jo era al seu costat i em va dir: «Jordi, em vaig a banyar. T’hi apuntes?». I, sense pensar-m’ho gaire, vaig fer cap a l’aigua. Vaig comentar a l’escorta si tenia la càmera perquè disparés. Sabia que aquell era un record per a tota la vida. El sol s’havia post i l’aigua estava com una bassa d’oli. Després, el mateix escorta em va comentar que m’havia convidat a banyar-me per no sentir-se sol i observat.”

El fotògraf fotografiat durant una recepció al Palau de la Generalitat. Coneix bé tots els espais; per tant, sap com moure’s ràpid per situar-se en la millor posició.
“Veig coses que la gent no veurà o vaig a llocs que no són accessibles per a tothom. Em considero un afortunat”

De situacions especials n’acumula perquè, com ell bé sap, treballa des d’un lloc privilegiat: “Veig coses que la gent no veurà o vaig a llocs que no són accessibles per a tothom. Em considero un afortunat. I la millor recompensa és que tots els presidents, quan me’ls trobo anys després, sempre em saluden satisfets. Perquè quan es produeix un canvi de president tota la feina feta no serveix per a res, cal que tornis a demostrar que ets una persona vàlida i compromesa”.

I el Jordi ho fa amb la discreció que el caracteritza. Des del silenci, però intentant que cada fotografia expliqui un moment, que cada imatge documenti el present i el futur. Amb el clic de la seva càmera recopila la vida política dels nostres presidents. El Jordi hi és per narrar gràficament la història del país.

Al Jordi se li dibuixa un somriure. L’escena combina els elements més especials de la seva vida professional. Porta la càmera a les mans mentre es recolza en un espai de la galeria gòtica del Palau de la Generalitat.

 

Aquest és el teu article gratuït setmanal.

Fes-te subscriptor. Podràs llegir i fer possible tot el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi

Comentaris