Persones

El rei de la pista

Que milions d’ulls et mirin sense ser vist sembla una contradicció però a Jaume Campistol, jutge de tennis de cadira de la màxima categoria internacional, li passa. Governa a l’ombra però, en el fons, és el rei de la pista

per David de Montserrat Nonó

El rei de la pista
Jaume Campistol posa per a LA MIRA en una de les pistes del Reial Club de Tennis Barcelona, el club on va començar a arbitrar des de ben jove. (Fotografies de Jordi Borràs Abelló)

Aquest és el teu article gratuït setmanal.

Fes-te subscriptor. Podràs llegir i fer possible tot el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi

Abans d’acceptar l’entrevista em diu que ha de demanar permís a la Federació Internacional de Tennis i m’avança que no podrà parlar de jugadors concrets amb noms i cognoms. Permís concedit, acord acceptat. Enfilo l’avinguda de Pedralbes per anar fins al cor de l’Upper Diagonal o, si més no, a un dels centres neuràlgics com és el Reial Club de Tennis Barcelona, per trobar-me en una antiga masia que fa de seu social amb Jaume Campistol i Mas (Girona, 1988), jutge de cadira amb la Xapa d’Or (Gold Badge) de la Federació Internacional de Tennis (ITF), o, el que és el mateix, capacitat per arbitrar qualsevol partit d’alta competició internacional.

El màxim nivell de la governança tennística a la pista en Jaume el va assolir amb només 29 anys, dins d’un club exclusiu que formen tan sols una trentena d’homes i dones d’arreu del món. I aquí, parlant d’homes i dones, en Jaume s’atura i remarca que és una de les coses que el fa sentir més orgullós.

“És un tema del qual me’n sento molt orgullós. Des de ja fa uns anys, és totalment normal veure dones i homes arbitrant qualsevol partit masculí o femení, independentment de la ronda o del torneig. Des de la Federació Internacional de Tennis i les associacions de tennistes professionals treballem molt dur perquè això sigui una realitat. Tot i que encara hi ha molts més homes arbitrant que no pas dones, per a jugadors, entrenadors, públic, etcètera, és totalment indiferent el sexe de l’àrbitre. De fet, la ITF té un programa que s’anomena «Advantage All» mitjançant el qual s’intenta potenciar el rol de les dones. Jo participo molt activament en aquest programa per convicció.”

Em ve al cap la mítica “Batalla dels Sexes” de 1973, immortalitzada en la pel·lícula del mateix títol, un repte masclista plantejat des de la lluita de gènere a la pista que en ple segle XXI es concilia perfectament des de la cadira entre jutges i jutgesses.

Resulta que Catalunya és una potència mundial en arbitratge, ja que d’aquesta trentena, dos són catalans, el mateix Jaume i Nacho Forcadell. “Hi ha una llarga tradició, també hi ha hagut l’Enric Molina, en Javier Moreno...”, m’explica en Jaume, que arbitra principalment els quatre Grand Slams, la Copa Davis d’homes, la Billie Jean King Cup de dones i els Jocs Olímpics, aquests tres darrers a través de la Federació Internacional de Tennis —que és qui el va elevar dalt del tron, i mai més ben dit—,  però també de les associacions professionals de tennistes masculins (ATP) i femenins (WTA).

“De petit feia de recollidor de boles al Trofeu Comte de Godó i la meva mare recorda que sempre cantava els punts com els jutges de cadira. Quinze-quaranta! ‘Fifteen-fourty!’”

La dedicació a l’arbitratge d’en Jaume va ser fruit d’un encadenament de fets fins que va veure la possibilitat que li oferia. “Cobrar i veure món? Per què no? De petit feia de recollidor de boles al Trofeu Comte de Godó i la meva mare recorda que aquella setmana sempre cantava els punts com els jutges de cadira. Quinze-quaranta! Fifteen-fourty! Quinze-zero! Fifteen-love!

Saps d’on ve això de love? “Me n’han explicat diverses versions.” Provo sort a veure si soc jo qui li ensenyo alguna cosa de tennis. Ve de l’oeuf, l’ou en francès de l’antic joc de la pilota (jeu de paume) previ al tennis modern, l’ou per la forma del zero. “Ah, veus? Doncs no ho sabia.”

Continuem.

Jaume Campistol és un de la reduïda elit de la trentena de jutges de cadira de tennis de la màxima categoria mundial. 

“Després em varen comentar si m’interessava fer el curs de jutge de línia de la Federació Catalana. No em venia de gust però el vaig fer igualment i vaig començar a arbitrar partits de nens, veterans, i a poc a poc fins a arribar als anomenats «futures» dins del World Tennis Tour, que són nois i noies que s’inicien com a professionals. El 2010 em varen proposar anar a fer el curs d’àrbitre internacional a Parma i aconsegueixo la Xapa Blanca (White Badge) i el 2012 la de Bronze, que ja et permet arbitrar partits d’ATP, WTA i de la Federació Internacional. Però a partir de la Xapa de Bronze fins a la d’Or, tot va per avaluació d’altres àrbitres, supervisors d’una certificació més alta que la que tinguis en aquell moment, i un cop a l’any es decideix quins àrbitres pugen de categoria.”

“Austràlia m’agrada perquè en ple hivern d’aquí me’n vaig a passar tres setmanes de l’estiu d’allà. Roland Garros m’agrada perquè és de terra; Wimbledon, per la tradició, i el US Open, perquè és el gran espectacle americà”

I és que a banda d’arbitrar, formar i avaluar són dues feines més que també té en Jaume Campistol. En el seu currículum veig que és llicenciat en Periodisme, tot i que ha optat per no escriure titulars —en tot cas, els genera involuntàriament—, però també hi posa que ha cursat un postgrau en Comunicació dels Conflictes i la Pau. No hauria dit mai que el tennis s’assemblava tant al futbol.

Vares estudiar sobre conflictes i pau per arbitrar partits de tennis? Trobo que ho portes molt a l’extrem, bromejo. “No, és que m’encanta la geopolítica i les relacions internacionals.” T’hi dediques, també, a banda del tennis? “Col·laboro en un projecte que es diu «Business for Results», una estratègia d’UNICEF per treballar colze a colze amb el sector privat.”

I en el seu altre currículum, el tennístic, hi ha, entre d’altres, la final femenina de l’Open dels Estats Units 2021, la final de dobles mixtos dels Jocs Olímpics de Tòquio —també ha arbitrat als de Londres i als de Rio de Janeiro— i recorda especialment la final de Copa Davis 2021 entre Croàcia i la Federació de Tennis Russa o la seva primera semifinal masculina en un Grand Slam, la del Roland Garros 2019.

Acaba d’arribar d’arbitrar a Madrid i d’aquí a quatre dies se’n va a Ginebra a un altre torneig ATP. I així fins a un mínim de divuit setmanes anuals, si és que no en fa d’extres. D’aquestes divuit, deu són dedicades exclusivament als quatre grans tornejos de l’any, els Grand Slams, és a dir l’Open d’Austràlia a Melbourne, el Roland Garros a París, el Wimbledon a Londres, i l’Open dels Estats Units a Nova York.

Li pregunto pel seu torneig preferit. “El Godó... i els quatre Grand Slams.” Home, el de casa no compta. Per què t’agraden els quatre Grand Slams?

“A veure, Austràlia m’agrada perquè en ple hivern d’aquí me’n vaig a passar tres setmanes de l’estiu d’allà. Roland Garros m’agrada perquè és de terra; Wimbledon, per la tradició, i el US Open, perquè és tot a l’engròs, el gran espectacle americà.”

Wimbledon. El súmmum de la tradició i màster en britishness, deu ser increïble...

“És gairebé impossible trobar entrades. La gent acampa fora a les cinc del matí per aconseguir una entrada de recinte —sense veure partits—, i si algú marxa de les pistes la dona al torneig, que la revèn, i la recaptació va a finalitats benèfiques. L’endemà, en una pissarra, l’organització hi posa la quantitat recaptada el dia abans.”

Antigament hi havia fins i tot un jutge de xarxa als tornejos de primera categoria mundial, però avui la tecnologia els ha suprimit. 

Wimbledon és l’únic torneig en què en Jaume es canvia al club, perquè l’americana és de llana i els pantalons, de pinces de color crema. L’uniforme dels àrbitres, disseny de Ralph Lauren, és molt més rígid que en altres tornejos i els jugadors, de fet, han d’anar de blanc impol·lut

“El criteri el marques tu. Tens tantes personalitats com àrbitres. Ser un mur pot frustrar el jugador, i jo procuro empatitzar-hi, tot i que a vegades no es pot”

Per guipar-hi professionalment els àrbitres han de passar una revisió òptica anual. I això em fa pensar a afinar molt la vista a la pista. La terra batuda, on les boles deixen marca, deu facilitar la feina, penso, però i a la resta de superfícies? A Wimbledon —que és sobre gespa— encara la bola deu aixecar el polsim del guix de les línies, però a la resta...

“Sí, però no sempre. Els àrbitres catalans, francesos, italians, espanyols... estem molt acostumats a arbitrar en terra batuda, perquè hi hem crescut i retenim visualment les marques de la bola a la pista. Això ens ajuda, però hi ha àrbitres que pateixen més.”

Has hagut d’expulsar mai cap jugador? On és la línia vermella? “Jo sempre intento empatitzar-hi i entendre’ls. Tenim un codi de conducta que no és blanc o negre.” Però i si t’insulten? “El criteri és de l’àrbitre, el marques tu. Tu tens tots els ingredients del partit des de la cadira i és molt fàcil jutjar des de fora de la pista. Tens tantes personalitats com àrbitres, i això fa més ric l’esport. Ser un mur pot frustrar el jugador, i jo procuro empatitzar-hi, tot i que a vegades no es pot.”

Quan jo jugava en competicions de tennis, m’hauria anat bé un paio com en Jaume. De fet, servidor jugava sense jutge i vaig trencar més d’una raqueta de ràbia. Ja prou en tenia de veure com el meu pare s’enfilava per la tanca quan ho veia. Sort que durant una època la raqueta era metàl·lica i, si bé em va quedar com un dels rellotges tous de Dalí, almenys no es trencava.

“Els jugadors estan sotmesos a molta pressió. A nosaltres ens veuen com l’autoritat, i quan ens adrecem a ells, normalment és per comunicar-los alguna cosa negativa; per tant, el repte és comunicar-ho en positiu”

Dono per fet que la temprança ha de ser una qualitat sine qua non dels jutges de cadira, però quina més?

“Ser observador, analitzar tots els ingredients del que està passant tant a la pista amb els jugadors com entre el públic. Tenir una visió perifèrica. També saber empatitzar i saber comunicar. Els jugadors estan sotmesos a molta pressió. A nosaltres ens veuen com l’autoritat, i quan ens adrecem a ells, normalment és per comunicar-los alguna cosa negativa; per tant, el repte és comunicar-ho en positiu.”

I observar el públic... Per què, si teòricament no et pot condicionar? “Quan som a la cadira tenim moments de concentració que fluctuen, i com a àrbitre has de saber comunicar en quins moments has d’estar més present. Has de ser capaç de copsar quan estàs en un moment clau del partit que t’has de centrar. Tinc les meves tècniques. Miro un punt groc que ajuda a concentrar-se, moc els dits del peu per notar-me present o saber on hi ha les sis pilotes que tenen els aplegapilotes o saber quants jocs manquen per canviar de pilotes, que és cada nou jocs.”

A l’elit mundial del tennis, els jutges com Jaume Campistol comparteixen tasca amb les jutgesses i arbitren indistintament tant partits masculins com femenins. 

Li demano que em recordi alguna anècdota, i reconec que em podia esperar qualsevol cosa menys això.

“Era un partit de Copa Davis, Finlàndia contra Suècia, en un estadi petit, i jo tenia els capitans de cada equip a banda i banda, i de cop sentim que algú es tira un pet molt fort. Ens va agafar un atac de riure a tots tres i durant un parell de jocs vàrem evitar mirar-nos i només miràvem endavant. No sé com vaig poder cantar els punts.”

Encara sort que el subconscient no el va trair i va cantar per megafonia: “Joc, pet i partit!”, se m’ocorre.

De fet, a la Copa Davis és on hi ha un públic més hooligan, i això et complica la vida suposo.

“Sí, els jugadors juguen pel país i els encén més. Però mira, les millors experiències que he tingut sempre han estat a la Copa Davis i a la Billie Jean King Cup. Recordo un partit considerat com d’alta tensió de Copa Davis, Argentina contra Xile. Dinou anys enrere s’havien enfrontat i el partit havia acabat amb llançament de cadires a la pista. Però la federació argentina ho va saber fer molt bé. Va organitzar el partit a prop de la frontera de Xile i als marcadors electrònics sempre hi lluïa una etiqueta que deia «Rivales, no enemigos», i va ser fantàstica l’atmosfera que es va aconseguir. A cada punt, pell de gallina tenia.”

Fora de la pista en Jaume no es relaciona amb els jugadors. Només salutacions quan coincideixen a l’hotel. Hola-adeu, hi-bye. Ho diu el codi de conducta, i no socialitzar-hi és una mesura profilàctica per evitar conflictes d’interessos.

Rarament li demanen autògrafs, tot i que una vegada una fan xinesa li’n va demanar i després li va regalar una funda de coixí amb una foto seva arbitrant brodada. “Fins i tot va aprendre frases en català.”

Per a en Jaume un dia de competició comença, en primer lloc, fent esport. Si li toca arbitrar el primer partit, ha de ser al recinte una hora abans i, si és el segon, quinze minuts. I s’ha d’organitzar el dia per si, a més, ha de presenciar algun partit per avaluar altres àrbitres.

“Arribo al club; fitxo; agafo l’americana, si és que toca portar-ne, i la bossa, o el macuto —com en diem a vegades. En segons quin torneig ens fan portar les pilotes, la cinta mètrica, llapis, bolígraf, una moneda per al sorteig i sobretot crema solar. Vaig a la pista i comprovo l’alçària de la xarxa, que la tauleta funcioni, tot i que sempre portem un full d’arbitratge per si falla, i explico les condicions del partit als jugadors, com, per exemple, el nombre de pilotes o la durada dels canvis de camp, que varien si el partit es retransmet per televisió i la producció ho demana.”

“Hi ha molt en joc. Molts diners, molts punts, molt orgull... És un esport individual en el qual tota la pressió recau en el jugador, que ha de suportar la càrrega física i mental. Sempre intento empatitzar-hi”

La nit abans de la jornada de competició, li comuniquen quins partits li tocarà arbitrar l’endemà en funció de les nacionalitats dels jugadors i dels que té “vetats”, que són noms de jugadors i jugadores inclosos a la no list, una llista en la qual cada àrbitre apunta aquells amb qui ha tingut algun conflicte, que queden exclosos temporalment.

Ell també en té, de no list; ergo ha tingut conflictes. “Jo, a la meva no list, hi dec tenir un o dos jugadors ara mateix.”

Com que ell no pot parlar de jugadors amb noms i cognoms, ja en parlo jo. Topades com ara amb l’argentí Juan Martín del Potro, amb el rus Daniïl Medvédev o amb el mateix Novak Djokovic.

Aquest jutge diu que els àrbitres catalans, acostumats a la terra batuda, retenen visualment les marques de les pilotes i això els ajuda a no confondre futures marques que facin dubtar de si la bola ha entrat o no. 

“Sempre passen coses. És esport d’alt nivell. Hi ha molt en joc. Molts diners, molts punts, molt orgull... És un esport individual en el qual tota la pressió recau en el jugador, que ha de suportar la càrrega física i mental. Sempre intento empatitzar-hi, posar-me al seu nivell, a la seva pell...”

La mateixa Billie Jean King deia que “el tennis és una combinació perfecta d’acció violenta que té lloc en una atmosfera de tranquil·litat total”. Sona com Hannibal Lecter. De la meva adolescència, quan jugava a tennis, recordo esbroncades mítiques de John McEnroe i Jimmy Connors. Allò sí que devia ser un repte! “Sí, però pensa que abans els àrbitres no disposaven de codi de conducta com ara.”

I la cadira, què? “Tenim des de les de fusta amb rodes de Wimbledon, que quan plou t’enretiren amb tu a sobre per cobrir al més ràpidament possible la pista.” “God save the king!”, em ve al cap. 

“La d’Austràlia puja i baixa automàticament, a la de Nova York puges per la banda i la de Roland Garros és la clàssica amb escala a davant que, de fet, és la que et permet baixar més ràpid.” Baixar ràpid per si tens una urgència com ara anar al lavabo. “Si el clima és càlid i transpires... És més fàcil, si fa fred...” Et ve pixera... “Exacte.”

I no se te n’han anat mai les mans per aplaudir un gran punt? “No! Sempre ho penso. Ho tinc molt interioritzat, tant que fins i tot quan soc a la grada veient un partit no aplaudeixo mai. Però a vegades em fixo en les cares de companys, que veus clarament que pensen «Ostres, quin punt!», i és una reacció ben natural.”

L’entrevista també ha estat un punt. Fifteen-love! Amor pel tennis.

Des de dalt de la cadira, Jaume Campistol procura gestionar emocionalment els mals moments dels millors tennistes del món. 

 

Aquest és el teu article gratuït setmanal.

Fes-te subscriptor. Podràs llegir i fer possible tot el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi

Comentaris