Persones

Meditant amb esmalt

La jove esmaltadora Virgínia Escudero aposta per continuar un ofici mil·lenari. Un art que es contraposa amb el ritme frenètic d’una societat digitalitzada. Treballa com si fos una manera de viure: a foc lent

per Laura Saula Tañà

Meditant amb esmalt
Treballar amb les mans és una filosofia de vida per a l’esmaltadora Virgínia Escudero. (Fotografies de Jordi Borràs Abelló)

Aquest és el teu article gratuït setmanal.

Fes-te subscriptor. Podràs llegir i fer possible tot el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi

Es pot pensar amb les mans? Des de ben petita, Virgínia Escudero (Barcelona, 1995) ha descobert que sí. I no només això, sinó que arriba un moment en què aconsegueix fer callar la ment i que les mans treballin soles. És així com entra en un estat de pau i harmonia que, des que fa manualitats a l’escola, la té completament enganxada.

Tota ella desprèn una serenitat i una delicadesa poc habituals en una ciutat com Barcelona, on ara ens trobem. Em vol ensenyar la seva passió, el seu art: l’esmalt. La Virgínia és esmaltadora, un ofici sovint poc conegut, però al qual ha apostat dedicar la seva vida.

“Són joies de fa milers d’anys que es conserven pràcticament intactes i que ens ofereixen el seu testimoni”

L’esmalt vitrificable pintat al foc sobre metalls és un art mil·lenari que la jove descobreix mentre estudia joieria artística a l’Escola Massana i més tard a la Llotja. Una de les assignatures és la història de la humanitat a través de la joieria, i queda fascinada per la manera com les diferents civilitzacions s’expressen a través de l’art de l’esmalt. “Són joies de fa milers d’anys que es conserven pràcticament intactes i que ens ofereixen el seu testimoni”, s’entusiasma. És aquesta propietat que tenen els metalls i els materials preciosos, que són eterns.

Mireu-lo, toqueu-lo... Un art mil·lenari: l’esmalt vitrificable pintat al foc sobre metalls.

Però aviat s’adona que l’esmalt no només es pot aplicar a la joieria, sinó que també ofereix moltes més possibilitats, com la creació de quadres pictòrics o el recobriment d’una façana. “Al final, és vidre aplicat al metall; per tant, qualsevol objecte de metall pot comptar amb un recobriment d’esmalt. A més, el vidre té unes propietats molt resistents a les altes i baixes temperatures, és fràgil i dur al mateix temps”, m’explica Escudero, que quan acaba el grau superior de joieria s’apunta al grau d’esmalt artístic de la Llotja. Allà aprèn l’ofici a través de la professora Núria López-Ribalta.

“Amb l’experiència diària s’adquirien els oficis, però en el moment que tot s’academitza, ja no és el mateix”
“No n’hi ha prou amb tres anys de classe per aprendre oficis que són de tota una vida”

Un aprenentatge que considera llarg i complicat. I encara més en un moment en què, igual que passa amb molts altres oficis, desapareixen els gremis i la figura de l’aprenent que comença de jove i evoluciona gràcies als seus mestres. “Amb l’experiència diària s’adquirien els oficis, però en el moment que tot s’academitza, ja no és el mateix. No n’hi ha prou amb tres anys de classe per aprendre oficis que són de tota una vida”, lamenta. Són moltes les hores que calen per arribar a assolir el nivell de mestre, i la Virgínia sap que encara li queden molts anys per aconseguir-ho.

“Al final, és vidre aplicat al metall; per tant, qualsevol objecte de metall pot comptar amb un recobriment d’esmalt”, explica l’esmaltadora.
Catalunya és un bon referent internacional de l’art de l’esmalt, i té molts clients de països com el Japó

I mentre practica, la jove treballa durant un temps en una foneria artística de Barcelona, on descobreix el món de la microfusió i la tècnica de la joieria a la cera perduda. Assegura que hi ha moltes foneries a la ciutat per on passen joves com ella, fins i tot provinents d’altres països. “Allà hi he vist la realitat del món de la joieria i m’he adonat que hi ha moltes peces que estan fetes per a ser esmaltades”, s’alegra. De fet, assegura que Catalunya és un bon referent internacional de l’art de l’esmalt, i que té molts clients de països com el Japó, que estan enamorats del Modernisme i la joieria d’art nouveau.

“Els joves ho tenim molt malament per aconseguir un espai propi, i és molt difícil viure de l’esmalt, sobretot perquè el petit comerç se n’ha anat en orris”

Tot això l’anima, “des de la humilitat de voler perfeccionar la tècnica”, a treballar en diferents projectes i espais de cotreball amb l’objectiu de mantenir el món de l’esmalt ben viu. “Els joves ho tenim molt malament per aconseguir un espai propi, i és molt difícil viure de l’esmalt, sobretot perquè el petit comerç se n’ha anat en orris”, continua Escudero. De moment, igual que molts altres joves esmaltadors, fa projectes “a porta tancada” i es dedica a investigar i definir el seu estil.

La Virgínia ha apostat per dedicar la seva vida a l’esmalt, i ens ho explica apassionadament.

Sobretot li agrada la tècnica del vitrall o pliqué-a-jour, amb què, a través de nombroses coccions, molta paciència i exigència tècnica, s’aconsegueix imitar els vitralls d’una església. “Originàriament, es va inventar pensant en aquesta imitació, i realment el resultat s’hi ajusta molt perquè la llum hi passa a través, de la mateixa manera que succeeix a les esglésies”, somriu la Virgínia, que es considera una enamorada de l’aplicació “minuciosa i progressiva” que implica acolorir el metall. “És com una manera de fer màntrica, que m’ajuda a tenir el cap a lloc. Hi ha qui va al psicòleg, i jo esmalto”, confessa.

“És com una manera de fer màntrica, que m’ajuda a tenir el cap a lloc. Hi ha qui va al psicòleg, i jo esmalto”
“El color mai queda igual després de cada fornada, per això cada peça acaba tenint un valor únic i especial”

Tot un espai meditatiu i de silenci que l’abdueix del ritme frenètic de l’exterior. Amb l’esmalt no es pot anar de pressa, cada petit pas és tot un procés en què es pot estar hores. M’ho explica mentre amb un pinzell comença a estendre delicadament pols de vidre sobre una petita peça de metall. “El color mai queda igual després de cada fornada, per això cada peça acaba tenint un valor únic i especial. No hi ha res fet en sèrie”, aclareix.

La jove es considera una enamorada de l’aplicació “minuciosa i progressiva” que implica acolorir el metall.

La Virgínia té clar que el seu ofici és passional i que es contraposa molt al món actual, cada vegada més digital. “Tendim a virtualitzar-ho tot i a desenganxar-nos del tacte, de jugar amb les mans, que és una cosa que ens defineix com a espècie i que ens ajuda a autoregular-nos. És necessari tornar a aquest contrapunt de tocar amb les mans en comptes d’anar-nos-en tant al cap”, reflexiona.

“És una aberració desfer-nos de la història com si res, perquè té moltes coses per ensenyar-nos, com mantenir aquest vincle de l’home amb la matèria que neix a les mans”
“No volem valdre el que produïm, valem molt més. No només es tracta de capital econòmic, sinó de buscar el capital simbòlic, cultural i poètic que ens ensenyi una mica a viure”

Tornar al tacte i perpetuar el bagatge cultural històric, com és el de l’esmalt, són les dues principals filosofies amb què treballa l’esmaltadora. “És una aberració desfer-nos de la història com si res, perquè té moltes coses per ensenyar-nos, com mantenir aquest vincle de l’home amb la matèria que neix a les mans”, continua la Virgínia, que creu que, en un món on impera el ritme frenètic i l’ansietat, molta gent jove cada vegada sent més el desig de retornar a la tranquil·litat, a un ritme més lent i a no voler quantificar l’eficiència de tot. “No volem valdre el que produïm, valem molt més. No només es tracta de capital econòmic, sinó de buscar el capital simbòlic, cultural i poètic que ens ensenyi una mica a viure”, explica mentre dona petits punts de color a la peça metàl·lica.

De totes les formes i colors, cada peça és única i irrepetible. Quina us agrada més?

Sap que la seva és una aposta molt idealista, però que ja està en sintonia amb els temps en què ens trobem: “El futur és tan incert que, ara més que mai, si no creus una mica en tu, no tens direcció. Ja no hi ha camins marcats com abans, que et deien: «Fes això i t’anirà bé»”. Per a la Virgínia, aquesta perseverança en una creença és el que acaba teixint una ruta, encara que hi hagi moments en què tingui molt vertigen. No és un camí freqüent, però la compensa el caliu que li aporta fer un ofici vocacional i construït amb passió. “L’única manera és arriscar-se i provar”, està convençuda.

“El futur és tan incert que, si no creus una mica en tu, no tens direcció. Ja no hi ha camins marcats com abans, que et deien: «Fes això i t’anirà bé»”

En aquests temps, la sortida més fàcil per a l’esmalt és quan s’aplica a la joieria, però a ella ja li està bé: “És el goig de veure que són objectes vius, que la gent els porta posats; que passin per les mans i no es quedin en una galeria, en un context elitista”. De moment, continua treballant en aquesta línia, però amb la idea d’anar més enllà del concepte de vendre en un mercat ambulant. I això suposa donar més importància a la venda en línia.

“Tinc l’avantatge de ser jove i conèixer les dues vessants: cuidar el bagatge tècnic i històric d’un ofici mil·lenari i ensenyar-lo al món a través d’Internet”

“Tinc l’avantatge de ser jove i conèixer les dues vessants: cuidar el bagatge tècnic i històric d’un ofici mil·lenari i ensenyar-lo al món a través d’Internet i les xarxes socials”, resumeix. Un projecte amb què vol deixar enrere la pluriocupació i la precarietat en què es veu obligada a viure. I, mentrestant, la Virgínia segueix fent callar la ment i treballant amb les mans. Aquesta és l’única manera d’aconseguir la pau i l’harmonia en un món ple de soroll i distraccions: treballar, viure a foc lent.

Vetllar pel passat i promoure l’art de l’esmalt per al futur; amb aquesta filosofia treballa Virgínia Escudero. Un art que es cou a foc lent.

Aquest és el teu article gratuït setmanal.

Fes-te subscriptor. Podràs llegir i fer possible tot el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi
Foto de perfil

Laura Saula Tañà

Redactora de LA MIRA

Comentaris