Persones

Un fuster de tota la vida

En un taller de Prats de Lluçanès Roger Subirà segueix els passos de la seva família amb passió per la fusta i per un ofici tradicional que es perd, però que dona molta vida, ja que crea mobles però també satisfaccions que conviuen amb nosaltres

per Laura Saula Tañà

Un fuster de tota la vida
Entre fusta i fusta Roger Subirà continua la tradició familiar en un taller de Prats de Lluçanès. (Fotografies de Jordi Borràs Abelló)

Aquest és el teu article gratuït setmanal.

Fes-te subscriptor. Podràs llegir i fer possible tot el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi

El seu pare és fuster, igual que ho havia estat el seu besavi. “Més enllà, ja no ho sé”, m’explica Roger Subirà (1996) des del seu taller de fusteria familiar a Prats de Lluçanès. És una nau de sostres alts on les partícules de fusta suren a l’aire, rememorant un estil de vida artesanal com la dels antics menestrals. Fins i tot la família té la llar al mateix edifici. Vida i feina unides en un tot. I li encanta.

“El meu pare em deixava un martell i quatre puntes i em passava la tarda al jardí fent invents”

De petit ja jugava entre els retalls de fustes que s’espargien a terra, ple de serradures. “El meu pare em deixava un martell i quatre puntes i em passava la tarda al jardí fent invents”, recorda el jove fuster, que no arriba a la trentena. Mai ha estudiat fusteria, però tampoc li ha calgut. S’ha format com els antics aprenents, una figura que assegura que ja s’està perdent. El seu pare li ensenya tot el que sap. El comença a formar dos anys enrere, quan el jove s’adona que els estudis d’informàtica i de comerç internacional que ha iniciat no el fan feliç. Ell vol treballar amb la fusta, com els seus avantpassats.

Treballar amb la serra de cinta requereix pràctica i agilitat, i les mans d’en Roger estan a punt sempre.
Ell mateix m’ensenya el dit mutilat mentre observa atentament com treballa el seu fill. El mira amb paciència i, si veu que fa res malament, el corregeix amb tranquil·litat

Amb suavitat, en Roger passa un tauló per una serra de cinta, una màquina de serrar elèctrica que, segons m’explica el seu pare, en Josep, ja s’ha endut més d’un dit de les mans de molts fusters. Ell mateix m’ensenya el dit mutilat mentre observa atentament com treballa el seu fill. El mira amb paciència i, si veu que fa res malament, el corregeix amb tranquil·litat. “Li agrada ensenyar i és molt pacient”, s’alegra en Roger, que assegura que el seu pare ha ensenyat molts altres fusters que han passat pel taller.

Un taller on tots són família. Hi ha en Roger; el seu pare, en Josep, i un cosí que voreja la quarantena. La mare també volta molt pel local; fan, de tot plegat, un negoci familiar com els de tota la vida. I això, com sempre, té coses bones i coses dolentes: “Ens podem dir de tot i fer quatre crits, però després tot queda a casa i estem molt bé”, resumeix. A més, com que el taller és al mateix poble, molts clients i amics hi entren amb la confiança de qui es coneix de sempre.

Sembla pell. La fusta és una matèria viva que cal saber tractar amb cura.
“Al final fas coses per a la vida de la gent i les crees des de zero”

Aquí es reben tota mena d’encàrrecs, des d’encadellades de dotze metres per a la construcció de cases fins a mobles, portes, armaris o finestres. Una feina tradicional que en Roger considera molt agraïda: “Al final fas coses per a la vida de la gent i les crees des de zero”, reflexiona. Un procés que, en el seu cas, comença a l’hora de serrar els arbres, que són de proximitat; continua amb l’assecatge de la fusta; fer-li un tractament, i, finalment, construir elements que les persones necessiten per viure. “Sobretot ens agrada treballar amb fusta massissa”, remarca.

Després de serrar, en Roger bufa les serradures que han quedat als extrems abans de posar-hi la fusta següent. El seu aspecte juvenil i ple de tatuatges contrasta amb la imatge que es podria tenir d’un fuster tradicional. Però ell viu l’ofici amb passió i encara considera que ha de continuar aprenent. “Tot i que no tinc temps, m’agradaria comprar un torn i aprendre a tornejar”, m’explica. En altres paraules, un torn és una màquina que et permet treballar la fusta per fer formes arrodonides, com les potes de les cadires o les baranes de les escales. Ser torner no és el mateix que ser fuster, m’aclareix, però sempre està bé aprendre oficis nous.

En Roger passa les hores entre el so de les serres i l’olor de vernís.
“A part de tenir molta paciència, al final la fusta és com una enginyeria: has de saber com treballar-la, com tractar-la”

I quines habilitats es necessiten per ser un bon fuster?, li pregunto. “A part de tenir molta paciència, al final la fusta és com una enginyeria: has de saber com treballar-la, com tractar-la”, explica. I continua: “De vegades compres la fusta i encara és molla. S’ha de mirar quina humitat té, perquè si, per exemple, poses una porta d’armari amb una fusta molt humida en una habitació on hi ha la calefacció molt alta, quan sigui allà dins es reduirà. És un aprenentatge molt llarg, però, com sempre m’han dit, fent i desfent aprèn l’aprenent”, somriu.

“És un aprenentatge molt llarg, però, com sempre m’han dit, fent i desfent aprèn l’aprenent”

Aprendre dia a dia, aquest és el mètode que segueix en Roger al taller familiar. I entre creació i creació, va descobrint un dels secrets indispensables d’aquest ofici: saber escollir bé la fusta. “Has de saber veure si és bona i jugar-hi, perquè és una cosa viva. És molt difícil que una fusta et quedi ben recta, perquè només que la passis per la màquina i en treguis mig centímetre, ja es pot torçar tot un tauló”, assegura. Això sí, un armari fet de manera artesanal i amb una bona matèria primera, com la que ells utilitzen, et pot durar tota una vida. Res a veure amb els mobles prefabricats que adornen la majoria de cases actuals.

En el seu temps lliure, en Roger dissenya elements de fusta decorats amb resina epoxi, una tècnica que ve del Canadà.
“Abans, fa cent anys, assecaven els arbres a dins de pous morts, on l’aigua estava estancada. D’aquesta manera la fusta no s’esquerdava ni es tibava”

En Roger em vol ensenyar el lloc on guarden el seu element més apreciat, la fusta. Ens dirigim a un dels extrems de la nau i pugem unes escaletes de fusta (evidentment construïdes per ells) fins a arribar a un petit magatzem ple d’estanteries on s’aglutinen tota mena de fustes, la majoria extretes dels boscos més pròxims o fins i tot del seu jardí. N’hi ha de noguera, xiprer, roure, blada, freixe, erable, faig o cirerer. Per guardar-les bé s’han de mantenir en un lloc humit. “S’hauria de tenir la fusta molla sempre. Abans, fa cent anys, assecaven els arbres a dins de pous morts, on l’aigua estava estancada. D’aquesta manera la fusta no s’esquerdava ni es tibava”, m’explica.

Molts cops, al taller, aprofiten els trossos que queden dels arbres que talen els responsables de manteniment de la zona, i només n’han de pagar el transport. Si compressin la fusta al magatzem, els sortiria molt més cara, tot i que s’estalviarien el procés d’assecatge i els intermediaris. El seu sistema és més laboriós, perquè ho han de fer tot des del principi, però això fa que encara se sentin més orgullosos quan tenen el producte acabat.

“Per a molta gent el que jo faig és una afició i paguen per fer cursets, però per a mi és una feina”, reflexiona en Roger.
“El meu pare va ser l’home més feliç del món el dia que li vaig dir que volia ser fuster”

I orgull és el que sent en Roger quan parla sobre el seu ofici. No només es veu per la cura amb què tracta la fusta, sinó per alguns dels tatuatges que li adornen els braços. N’hi ha un que està dedicat precisament a la seva família i a aquesta feina mil·lenària: és el dibuix d’un antic ribot de fusta d’alzina, que representa el seu pare, d’on surt una orquídia, la flor preferida de la seva mare. Tot un sentiment resumit a la part superior del braç dret. “El meu pare va ser l’home més feliç del món el dia que li vaig dir que volia ser fuster”, s’emociona.

“Quan treballes amb la fusta has d’estar molt concentrat per fer-ho bé, però també té una part que relaxa molt”

El jove se sent orgullós de continuar el negoci familiar, i sap que té la sort de fer una feina que, per a ell, és com un hobby. “Quan treballes amb la fusta has d’estar molt concentrat per fer-ho bé, però també té una part que relaxa molt. Per a molta gent el que jo faig és una afició i paguen per fer cursets, però per a mi és una feina”, s’alegra. Fins i tot dedica el seu temps lliure a crear el seu propi art fet amb fusta.

Es tracta de fustes decorades amb resina epoxi, una tècnica que ve del Canadà i que és molt poc coneguda a l’exterior, però que sorprèn molt per l’efecte estètic. En Roger m’ensenya una de les seves últimes creacions, una taula de fusta massissa on s’ha vessat un riu de resina epoxi blava que sembla impossible. En una altra taula hi té talladors de fusta per on la resina de diferents colors flueix amb el mateix sistema.

Vida i feina estan unides en un tot per a aquest jove fuster.

“Hi ha gent que ho fa servir per tallar aliments i n’hi ha d’altra a qui li sap greu tallar la fusta i ho utilitza com a decoració, però a mi no em fa res que es talli l’entrecot aquí a sobre; al final ho faig perquè es faci servir”, m’explica mentre passa els dits per un d’aquests mosaics de fusta i fantasia. Des de fa un temps ja ha rebut alguns encàrrecs amb aquesta tècnica, com taules o capçals de llit. La seva intenció és que aquest petit projecte vagi a més.

“Hem restaurat taules que tenen 150 anys i, un cop restaurades, queden precioses de nou”

I, mentrestant, continua amb la fusteria tradicional. Tot i que és un ofici que s’està perdent i que gairebé no hi ha joves com ell que s’hi dediquin, creu que arribarà un moment en què la gent tornarà a valorar la qualitat del que està fet perquè duri tota la vida. “Hem restaurat taules que tenen 150 anys i, un cop restaurades, queden precioses de nou”, reconeix. És el valor de les coses fetes amb cura, amb delicadesa i amb elements extrets directament de la natura. Sense artificis. Igual que aquest ofici que s’inspira directe en els avantpassats i en què, amb les mans, construeixen un món sencer.

Per a en Roger ser fuster és una manera d’ajudar a fer més fàcil la vida dels altres a través de la fusta.

Aquest és el teu article gratuït setmanal.

Fes-te subscriptor. Podràs llegir i fer possible tot el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi

Comentaris