Persones

Una història desdibuixada: el còmic en català

Aconseguir que els lectors llegeixin còmics d’autor en català, aquesta és la missió de Montserrat Terrones. Parlem amb aquesta experta i apassionada i resseguim les vinyetes que ens fan avançar pel retorn del còmic en català

per Laura Saula Tañà

Una història desdibuixada: el còmic en català
El sector del còmic en llengua catalana té una llarga carrera al davant. Montserrat Terrones està decidida que sigui una realitat. (Fotografies de Jordi Borràs Abelló)

Aquest és el teu article gratuït setmanal.

Fes-te subscriptor. Podràs llegir i fer possible tot el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi

Agafa els còmics amb la delicadesa de qui té un tresor a la mà. Per a ella és un gènere únic, sovint desconegut, desvalorat i considerat com una mena de literatura per a nens. Però no. El còmic també és una finestra per descobrir històries profundes, complexes. Històries que ens parlen del món, de les persones, dels seus anhels i de les seves crisis vitals. Relats universals explicats a través de vinyetes i textos que també són llegits en català. O almenys això intenten persones com Montserrat Terrones (Granollers, 1979), editora i responsable de l’Editorial Finestres, especialitzada en còmics d’autor en català (fa el Premi Finestres de còmic en català). Comença a remenar la infusió que té entre les mans, com si tingués una història llarga i complexa per explicar.

“Hi ha molt còmic per a adults en llengua castellana, i també molts autors catalans que publiquen les seves obres directament en castellà o en francès. No ho fan en català perquè no tenen qui els ho publiqui”

Ella aposta per la creació d’un mercat en català que no existia. Per què? “Perquè no hi ha oferta, i si no hi ha oferta, no hi ha demanda. És com un peix que es mossega la cua”, resumeix. “Hi ha molt còmic per a adults en llengua castellana, i també molts autors catalans que publiquen les seves obres directament en castellà o en francès. No ho fan en català perquè no tenen qui els ho publiqui, i els que ho fan es poden comptar amb els dits de la mà, com el Quim Bou o l’Àlex Santaló”, explica Terrones. Així, hi ha un lector potencial de còmics d’adults en català?

Navegant entre les seves vinyetes, els còmics ofereixen històries igual de profundes que qualsevol llibre d’autor.
“El lector de còmic ja està acostumat que siguin en castellà i no espera trobar-ne en català quan va a la botiga”

“Els lectors que llegeixen novel·la en llengua catalana són lectors potencials de còmics en català, el que passa és que el lector de còmic ja està acostumat que siguin en castellà i no espera trobar-ne en català quan va a la botiga”, lamenta. I aquí ve el repte: crear aquest mercat i visibilitzar els còmics en català. I no és fàcil. “Intentem triar llibres que puguin funcionar bé a les llibreries. No volem fer una editorial resistencialista, sinó que volem una completa normalitat”, aclareix. I això que a Catalunya sempre hi ha hagut molta tradició pel que fa als còmics, que entronca amb la gran i sòlida tradició de la premsa humorística, satírica, irònica, que neix a mitjans del segle XIX i que és una de les bases i línies de continuació de l’humor català. I a partir d’aquí, aquelles històries gràfiques es veuran en diaris, revistes humorístiques, infantils, d’esports... “A l’època de la República, però, se’n deia «historieta», una paraula que realment prové del català”, explica Terrones.

Durant molt temps, la indústria editorial en l’àmbit estatal té seu a Catalunya, encara que amb el temps s’ha arribat a una “bicapitalitat”. “Sobretot ha estat perquè a Madrid hi ha els ministeris, i les grans editorials que es dediquen als llibres escolars necessiten ser-hi a prop, però pel que fa a les editorials de ficció, sempre hi ha hagut més tradició aquí”, matisa. Noms com Ricard Opisso, Folch i Torres, Lola Anglada, Picanyol o els dibuixants de l’Escola Bruguera durant la postguerra, com Iranzo, Peñarroya, Escobar, Vázquez o Ibáñez, són alguns dels referents que cita l’editora. “Bruguera feia un cert realisme social a partir de la sàtira, no tant sobre Catalunya, sinó sobre com era la vida durant el franquisme”, resumeix.

Més tard, a finals dels setanta i principis dels vuitanta, arriba el boom del còmic adult i l’underground, amb revistes com El Rrollo Enmascarado o Víbora, la majoria dels autors de les quals, tot i fer-se en castellà, eren catalans, com Gallardo o Max. “Són els anys de Transició, uns anys molt proclius a la creativitat. Els mateixos autors estan cansats que s’etiquetin els còmics com una cosa per a nens i volen fer més coses per a adults, que parlin sobre el que estan vivint”, explica Terrones.

No és fins a l’entrada del segle XXI que es revifa el sector gràcies al manga i els còmics independents i d’autor.
“La meva generació, als setanta, havia crescut llegint còmics, però quan arribàvem a una certa edat ja deixàvem de llegir-ne perquè o no ens agradava l’oferta o perquè tot estava enfocat cap al públic masculí”

A les fornades dels anys noranta cada vegada apareixen més còmics per a adults. Però, segons l’editora, tots sempre estan molt enfocats cap al públic masculí. “Sí que hi havia còmics per a noies, però eren històries molt roses i injuriades”, lamenta. “La meva generació, nascuda als setanta, havia crescut llegint còmics, però quan arribàvem a una certa edat ja deixàvem de llegir-ne, perquè o no ens agradava l’oferta que existia, o perquè les noies veien que tot estava enfocat cap al públic masculí”, remarca Terrones, que fa una tesi doctoral sobre les dones professionals del còmic.

En aquells moments, segons l’editora, hi havia la imatge associada que els còmics només eren “o sobre superherois, o d’aventures, o pornogràfics, i que els nois que en llegien anaven amb ulleres gruixudes i tenien acne”, descriu. A més, tot i que algunes històries estaven bé, “les editorials feien els productes amb baixa qualitat, amb grapes i de venda als quioscos. Aquest era l’imaginari que hi havia aleshores, encara que no tots els còmics fossin així”, continua.

“Semblava que hi hagués la idea que, perquè el còmic pogués adquirir una certa maduresa i prestigi intel·lectual, calia que es toquessin temes més seriosos”

Són uns moments crítics per al mercat del còmic i les vendes baixen dramàticament. No és fins a l’entrada del segle XXI que es revifa el sector gràcies al manga i els còmics independents i d’autor. Així arriben històries més profundes, sovint autobiogràfiques, que expliquen situacions dramàtiques, com malalties, vivències de guerra o conflictes socials. “Semblava que hi hagués la idea que, perquè el còmic pogués adquirir una certa maduresa i prestigi intel·lectual, calia que es toquessin temes més seriosos”, apunta Terrones.

Montserrat Terrones fa una tesi doctoral sobre les dones professionals del còmic.
En el moment en què es comencen a posar anuncis i es busquen perfils més professionalitzats, és quan la dona té cada cop més presència al sector

També apareixen grans èxits comercials, com Maus, d’Art Spiegelman, i Persépolis, de Marjane Satrapi. Aquest últim contribueix a captar l’atenció de moltes lectores potencials i també visibilitza les autores de còmics. Una presència femenina que, segons Terrones, comença a créixer cada cop més quan el sector es professionalitza. “Fins aleshores, els que entraven ho feien per la via de la mentoria i dels contactes, en un món que estava molt masculinitzat”, apunta. En canvi, en el moment en què es comencen a posar anuncis i es busquen perfils més concrets i professionalitzats, és quan la dona va tenint cada cop més presència.

“Parlem molt de si hi ha còmics que estan fets per al públic femení, i penso que en realitat ens hauríem de preguntar a qui van dirigits els còmics fets per homes”
“Molts còmics, de feministes no en tenen res, perquè continuen amb els estereotips de gènere. Jo no veig còmics de tios preocupats pels mixelins de la panxa”

“Moltes d’elles, igual que ells, venen de fer estudis com Belles Arts, Il·lustració o Disseny Gràfic, i hi ha molt més nivell formatiu”, matisa Terrones, que considera que no necessàriament s’han de notar les diferències entre els còmics fets per homes o dones. “Tret que estiguin fent un còmic específicament per a noies, com aquests que en diuen «feministes», però que de feministes no en tenen res, perquè continuen amb els estereotips de gènere. Jo no veig còmics de tios preocupats pels mixelins de la panxa”, reflexiona. I continua: “Parlem molt de si hi ha còmics que estan fets per al públic femení, i penso que en realitat ens hauríem de preguntar a qui van dirigits els còmics fets per homes, en què la dona gairebé mai és protagonista. Al final t’adones que la mirada masculina és la central, l’estàndard, i si surt una altra mirada, com la femenina, sembla que s’estigui creant una cosa nova”.

“Es necessiten còmics que arribin al públic per poder crear el mercat, fins al punt que d’aquí a uns anys ja es puguin fer propostes més alternatives en català”

Autores com Raquel Gu o Mar Mascaró han publicat algun còmic en català, però encara hi ha molt camí per fer. “Les empreses editorials, tot i que són culturals, no deixen de ser empreses, i els balanços han de sortir”, remarca. Per això, Terrones considera que s’ha de ser molt curós a l’hora d’escollir les propostes de còmics en català. “Es necessiten còmics que arribin al públic per poder crear el mercat, fins al punt que d’aquí a uns anys ja es puguin fer propostes més alternatives en aquesta llengua, perquè ja hi haurà un mercat català de còmic adult més madur que permetrà assumir-les”, matisa.

“Durant molts anys hi havia la imatge associada que els còmics només eren o sobre superherois, o d’aventures, o pornogràfics”, diu l’editora.
“Funcionen les apostes narratives potents, amb històries que tinguin molt pes en el còmic”

I què és el que funciona? “Funcionen les apostes narratives potents, amb històries que tinguin molt pes en el còmic. No cal que tinguin una complexitat extrema que requereixi un lector molt experimentat, perquè no disposem de suficient públic d’aquest tipus, ni tan sols en el públic en castellà”, explica l’editora, que també constata que, a banda dels còmics de manga comercials o de superherois, als lectors els sol agradar molt l’estètica del còmic nord-americà independent. “Encara que no sigui una estètica uniforme, perquè no tothom dibuixa igual, solen ser línies més «brutes» en blanc i negre, amb menys acabats”, resumeix.

Un tipus de traç molt diferent del que tradicionalment ha imperat a Catalunya, que és l’estètica del còmic francobelga, com Tintín, Astèrix o Lucky Luke. “Tenen línies molt fines i colors clars. Fins fa uns anys, per una simple qüestió de proximitat, els autors catalans estaven influenciats per aquest estil, però amb l’accés a les noves tecnologies tot ha canviat.” “Abans, si eres dibuixant de còmics i volies saber com es feien a fora del país, te’ls havien d’enviar o desplaçar-te fins a França a comprar-ne. Tot era molt complicat. Avui pots veure qualsevol cosa des de qualsevol part del món, i molts autors joves han fet estudis de disseny, i això es nota molt en els acabats”, explica.

I no només això: “També hi ha molta influència del cinema, la televisió i la cultura visual, i això fa que surtin propostes molt interessants”, somriu Terrones, que ja s’acaba la infusió, però no s’acaba la història. En els seus ulls, que brillen darrere les ulleres, s’hi intueix com confia en la llarga carrera que té el còmic en català al davant, no sense obstacles, però sí amb un futur lluminós i ple de possibilitats. Només cal començar a dibuixar i... a llegir.

Sempre mirant endavant, Montserrat Terrones confia que un dia el còmic escrit en català serà una realitat àmplia i popular.

Aquest és el teu article gratuït setmanal.

Fes-te subscriptor. Podràs llegir i fer possible tot el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi
Foto de perfil

Laura Saula Tañà

Redactora de LA MIRA

Comentaris