Persones

Una terra, dues generacions

Es porten més de cinquanta anys, però tots dos són pagesos del mateix poble, Juneda. La Woday i el Jaume dialoguen sobre els canvis d’una feina necessària, poc reconeguda, però feta des d’una terra que alimenta incansablement milers de persones

per Laura Saula Tañà

Una terra, dues generacions
Grangera i model per a firmes de roba, la vida de la Woday no té aturador. (Fotografies de Jordi Borràs Abelló)

Aquest és el teu article gratuït setmanal.

Fes-te subscriptor. Podràs llegir i fer possible tot el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi

 

Ell.

Arrugues profundes, solcades per hiverns gèlids i estius roents. Nascut a Juneda el 1943, des dels quinze anys que Jaume Milà Capell, de cal Boter, és pagès. Primer fa agricultura, després la família obre una granja d’engreix i finalment fa cercle tancat. Els porcs formen part de la seva vida. Cuidar-los és la seva missió més important durant els anys i dècades següents. Fins que es jubila.

Ella.

Deliciosa pell de cafè amb llet. Jove, esvelta i plena d’energia. Woday Koteh Capdevila, nascuda el 1994, segueix amb la granja d’engreix de porcs del seu pare, provinent de Gàmbia, i que abans havia estat del seu avi matern, de Juneda de tota la vida. Cada dia al capdavant de la granja, quan pot també fa de model. Aquesta és la seva vida, i està decidida que sigui així durant molts més anys.

Els dos.

Es troben en un annex de la granja d’ella. Un espai on la jove guarda les eines de treball, però on també hi ha una gran xemeneia i una taula on s’asseu durant les estones de descans. És una vida senzilla, connectada a la terra, a les estacions i a la cura dels porcs. Més enllà de la finestra, més enllà dels camps que s’estenen a l’horitzó, hi ha altres vides, altres maneres d’habitar aquest món. Però ara, aquí, en aquest espai, la Woday comparteix conversa amb el Jaume. Els separen més de cinquanta anys, però la seva vida té punts en comú. Junts comparteixen la seva manera de veure el món des d’aquest petit enclavament de les Garrigues.

Aquí el tenim, enmig del seu món... Nascut a Juneda el 1943, Jaume Milà fa de pagès des dels quinze anys.

Woday: Quan jo vaig néixer tu vas començar. I mira, ara que jo començo, tu et retires!

“Sort de les granges, aquí. Lo que dona més aquests anys són les granges de tocinos”

Jaume: Però això s’ha de continuar, és rendible, eh! Fent-ho bé et rendirà més això que si ho invertissis a la terra. Sort de les granges, aquí. Lo que dona més aquests anys són les granges de tocinos. Jo vaig començar a l’època del naixement de les granges. Lo gran pagès s’ha adaptat amb el temps.

La Woday, encuriosida, se l’escolta recolzant al palmell de la mà la barbeta.

Jaume: Aquí, als anys seixanta, hi havia molta vinya, molts olivers i ametllers, però tot amb horta, molt manual. Jo he vist com s’ha arrencat la vinya, l’ametller, i s’han plantat arbres fruiters. I aleshores arriben los tocinos. Els carrers feien una pudor de tocino... Perquè els posaven des de l’entrada fins al corral i feien corralines amb palla. Als setanta vam haver de triar entre fer fruita a lo tros, o fer granja. I vam fer granja. Tot manual, eh! I ja no s’ha parat. Quasi tot lo poble va passar del sector de l’agricultura al sector de la ramaderia.

Aquí la tenim... La Woday decideix, amb poc més de vint anys, que vol continuar amb la granja familiar de porcs d’engreix.

Woday: Potser aleshores era més fàcil ampliar les granges que ara. Perquè ara ja no podem. Ara tens lo que tens.

Jaume: Oh, i tant! No es pot, no. I has de fer una inversió que no la tens. Abans eren temps de Franco i ho deixaven fer tot. Ho aprovaven tot més aviat i hi havia una mica de picaresca.

Woday: Suposo que aquestes subvencions que donen a la gent jove és per donar-los una empenta. Jo en tinc una com a jove menor de trenta anys, però encara fa dos anys que l’espero...

“Aquesta granja la puc dur tota sola, no és tan complicat. Al principi sí que ho era, no pels esforços i la feina, sinó perquè jo no en tenia ni idea, de porcs”

Jaume: És que no només és cuidar els porcs, sinó arreglar això, arreglar allò... És la conservació de tot. Si tens algú que és manetes t’estalvies molts quartos. Que és romanès? (Assenyala un jove que està discretament assegut al peu de la xemeneia. És Bogdan Ceclan, nascut el 1996, parella de la Woday.) Són molt manetes, els romanesos.

Woday: Sí, però aquesta granja la puc dur tota sola també, no és tan complicat. Al principi sí que ho era, no pels esforços i la feina, sinó perquè jo no en tenia ni idea, de porcs. No entenia per què se’m morien, per què caminaven d’una manera o altra. Entre el pare i la integradora vaig aprendre molt sobre els medicaments i les cures que necessiten.

Jaume: Això és adaptació. Les persones ens adaptem, perquè de feines no n’hi ha tantes ara.

Doncs sí, s’han de cuidar. “Entre el pare i la integradora vaig aprendre molt sobre els medicaments i les cures que necessiten els porcs”, explica la Woday.

Woday: Ara me dedico molt a la granja, però també he anat fent feines de model. Lo que passa és que has d’anar molt amunt i avall, a Lleida i de vegades a Barcelona. Haig de marxar d’hora al matí i deixar els porcs arreglats.

Jaume: Però hi té molta manya, eh! Lo ser moreneta, lo tindre aquest aire que té... Si la veus pel carrer, te la mires.

Woday: Ai, què diu! Ara tinc vergonya... (Canvia ràpidament de tema.) Hi ha poca gent de la meva edat que es dediqui al que faig; en els cursos que fan per a la subvenció d’integració jove tots són de trenta cap amunt. Aquí a Juneda, i pràcticament a tot Lleida, no conec cap noia a qui pugui anar a preguntar: “Escolta, com treballes, tu? Com ho fas, això?”. Sempre he d’estar preguntant als grangers de la vora, que són homes, i moltes vegades ni els dic que em vinguin a ajudar, perquè vergonya me fa...

“Aquí a Juneda, i pràcticament a tot Lleida, no conec cap noia a qui pugui anar a preguntar: “Escolta, com treballes, tu? Com ho fas, això?». Sempre he d’estar preguntant als grangers de la vora, que són homes”

De fons se sent el soroll dels porcs picant a les portes que separen l’estança, com si volguessin donar uns tocs d’atenció.

“T’hi pots guanyar la vida. Ara, es treballa en dissabte, diumenge, Nadal, festa major...”

Jaume: Ui, de jove aleshores no hi havia ni tanca! Donàvem el menjar amb pales, era molta més feina. Es feia manual, amb un carretó passàvem pel mig de la granja i anàvem tirant amb la pala i passàvem aigua amb la manguera... Ha canviat molt, tot això. I t’hi pots guanyar la vida. Ara, es treballa en dissabte, diumenge, Nadal, festa major...

Woday: Per això crec que no hi ha molta gent que s’hi dediqui... Són tots els dies de l’any de treballar. I la parella ho ha de tenir en compte i acceptar-ho. Jo he tingut sort, però potser un altre et diu que ja faràs cap, o que fas pudor...

Jaume: Hi ha dones que no ho accepten, eh! Mira, jo he estat treballant 365 dies l’any a la granja durant una bona colla d’anys. Ni vacances, ni festa major. Bé, jo hi anava, a la festa major, però m’ho treia d’hores de dormir. A dos quarts de set començava.

La feina de granger és molt obligada, però, per a persones com el Jaume, acaba compensant.

Woday: El meu pare també, i sense marxar de vacances. Cobres bé, sí, però ha de ser molt vocacional. I a part, crec que el jovent tampoc té tants diners per comprar-se granges i començar. Jo, perquè ja m’ho he trobat, però...

Jaume: I els permisos!

“Els amics que conec continuen les granges dels padrins. Però obrir-les? Ara no et donen permisos per obrir. O n’agafes una de vella per jubilació o traspàs, o...”

Woday: Això no és com comprar-te un cotxe. Hi ha granges que valen 400.000 o 700.000 euros. Ja se’n poden tenir ganes, que... I els amics que conec continuen les granges dels padrins. Però obrir-les? Ara no et donen permisos per obrir. O n’agafes una de vella per jubilació o traspàs, o...

Jaume: I sort dels estrangers que han vingut, eh! Jo en tenia un a casa.

S’afegeix a la conversa Bogdan Ceclan, la parella de la Woday, que durant un temps l’ajuda en les tasques de la granja.

Bogdan: Molts joves d’aquí no voldrien depèn de quines feines. Jo netejava granges i no hi havia gaires joves com jo, perquè és netejar merda, literalment. Molts tampoc volen treballar els divendres i dissabtes a la tarda. Penso que lo que fa la Woday és admirable, no només per ser dona, sinó per gestionar una granja, on no hi ha horaris.

Als afores de Juneda hi ha la granja de porcs d’engreix de la Woday. Molt a prop, hi viu el Jaume. Dues generacions que conviuen i, de vegades, s’alimenten mútuament de les seves experiències vitals.

Woday: A mi lo que m’encanta és el temps que m’he tret per a mi. Perquè quan treballava vuit o nou hores per a un altre mai no n’hi havia prou, i vinga fer hores extres i a trucar-me els dissabtes. Ara com a mínim és meu.

Jaume: Avui ja no es troba gent per treballar als tallers, ni fusters, carnissers... Sort dels estrangers. Ara al poble hi ha més habitants que abans, uns 3.400. I treballen, eh! Recordo que, al principi, un dia van venir una colla d’africans i van fer la mar de gràcia, tothom deia: “Guaita, tu!”. No hi havia ni moros aleshores.

“Avui ja no es troba gent per treballar als tallers, ni fusters, carnissers... Sort dels estrangers”

Woday: El meu pare va ser dels primers a arribar, però no va ser gaire acceptat.

Jaume: Lo que passa és que els hereus de les cases han marxat a la ciutat a fer de mestres, i coses així. Nosaltres al principi estudiàvem fins als catorze anys, i si hi havia dos nois en una casa, un feia el batxiller i l’altre era l’hereu. Però aleshores tots es van posar a fer BUP i COU, i els que es quedaven a fer agricultura semblava que eren els que no aprovaven mai. I ja va estar tot desfet.

“Els pares, en comptes d’insistir que anem a la universitat, ens haurien d’animar a fer els oficis que s’estan abandonant”

Woday: Jo crec que los pares ens han dit: “Vinga, tots a estudiar, tots advocats, tots metges...”. I al final n’arriba un de cada deu. Ens hem pensat que com més estudis tinguem més probabilitats de feina tindrem, i moltes empreses no miren això, sinó l’experiència. Jo, després de l’ESO, me’n vaig anar directament a fer cicles. Volia tocar diners i ser comptable, i això vaig fer durant un temps. Lo que vull dir és que els pares, en comptes d’insistir que anem a la universitat, ens haurien d’animar a fer els oficis que s’estan abandonant. Ara no es troben ferrers ni vidriers. Què en farem, d’aquestes feines?

“Nosaltres nos hem fotut un fart de treballar... Si els joves fan una carrera, no els caldrà treballar com a nosaltres!”

Jaume: Però nosaltres nos hem fotut un fart de treballar... Si els joves fan una carrera, no els caldrà treballar com a nosaltres!

Woday: Sí, però llavors aquestes feines es van perdent... I els pobles en si. Jo si fos mare, li diria, al fill: “Vinga, va, a fer un hort”, i coses així que es perden. Fer-lo a l’estiu i vendre cistelles per les cases...

Jaume: No, no, però l’hort val quartos. L’hort l’hauries de fer industrial! Pensa que gasta molt, una família. Ara perquè ets jove, però avui a la canalla els hi donem de tot, eh! Una professora em va dir que la canalla que puja és de cotó fluix, amb uns nens consentits, consentits, consentits. És la generació que hi ha ara.

En plena jubilació, el Jaume reflexiona sobre com ha canviat la gent jove del poble en els últims anys.

Woday: Jo crec que la canalla d’avui puja bé. Surten bé i es preparen bastant bé. Lo que passa és que no tots arribaran, per exemple, a ser Mossos d’Esquadra. Ma germana vol ser-ho i competeix amb 10.000 persones més. Doncs potser tindria més feina en una granja i guanyaria el doble o el triple. Però això l’hi dic a ella i no vol. Diu: “Ai no, pudor, pudor”.

“Ma germana vol ser mossa d’esquadra i competeix amb 10.000 persones més. Doncs potser tindria més feina en una granja i guanyaria el doble o el triple”

Jaume: Jo ni hi pensava, a poder estudiar. La meva família tampoc tenia els quartos per pagar-me el batxiller. I així era a la majoria de cases del poble. Molts no sabíem ni llegir ni escriure en català. Tot era en castellà. I això dels mòbils... Ara som uns analfabets, com amb tot això dels caixers automàtics. Els jubilats com jo som els oblidats, que només podem anar a missa, on no hi ha cap jovent.

“Em sabia greu que aquesta granja es malvengués. Era la nineta dels ulls del meu padrí, que la va comprar. Si no ho continuava jo, tot s’hauria acabat”

Woday: A mi em sabia greu que aquesta granja es malvengués. Era la nineta dels ulls del meu padrí, que la va comprar. Si no ho continuava jo, tot s’hauria acabat. I dic: “Vinga, va, continuem amb el negoci familiar”. Que potser si haguéssim tingut un bar, jo cap al bar, o una vidrieria, doncs jo cap a la vidrieria. Jo tot això ho faig per continuar. Aquí a la granja m’hi veig per molt temps, i porta molt rendiment. D’aquí uns anys, qui ho diu?

De fons, els porcs piquen a les tanques, com si volguessin reclamar alguna cosa. No hi ha temps per a més conversa. Toca treballar, toca tirar endavant la granja. Els dos s’aixequen i s’acomiaden de manera pràctica i senzilla. Més enllà de la finestra, dels camps que s’estenen a l’horitzó, el món continua girant, pot semblar que aliè a la vida que transcorre en aquest petit indret de les Garrigues, però el món també és aquí i continua girant igualment aquí, a Juneda.

En un annex de la seva granja de porcs, la Woday (1994) espera el Jaume (1943) per conversar i compartir experiències de vida.

Aquest és el teu article gratuït setmanal.

Fes-te subscriptor. Podràs llegir i fer possible tot el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi
Foto de perfil

Laura Saula Tañà

Redactora de LA MIRA

Comentaris