Persones

El rellotger de l’hora oficial de Barcelona

Cada dissabte posa a l’hora una col·lecció de rellotges únics: els de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona. El rellotger Francisco Jané, tot i ser l’últim, mai falla

per Laura Saula Tañà

El rellotger de l’hora oficial de Barcelona
Quins secrets s’amaguen darrere dels rellotges? Francisco Jané ens en dona algunes pistes. (Fotografies de Jordi Borràs Abelló)

Aquest és el teu article gratuït setmanal.

Fes-te subscriptor. Podràs llegir i fer possible tot el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi

Temps. Què és el temps? Els dies i les nits, els minuts, les hores, els segons. El temps és el regal de l’eternitat, deia William Blake. El temps és un home amb un maletí pujant les escales de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts un dissabte al matí. Per cada esglaó que puja, uns segons d’història. Tic-tac. 18 de gener de 1764, s’inaugura l’Acadèmia, el cau de saviesa de l’època. El sol matinal s’inclina pels finestrals que donen a la Rambla barcelonina. Il·lumina un temple de ciència aturat en el seu propi temps. Tic-tac. L’home arriba a la Sala dels Rellotges, deixa el maletí sobre una cadira i els observa satisfet. L’esperen, com cada dissabte des de fa més de quaranta anys.

A la façana del número 115 de la Rambla és on es troba el rellotge que diu l’hora oficial de Barcelona des del 1891

Aquest home és Francisco Jané (1950), el rellotger de l’Acadèmia. Abans d’ell, ho ha estat el seu pare. I abans, altres rellotgers en un temps en què la seva figura és bàsica per poder organitzar la vida dels ciutadans en hores, minuts i segons. Perquè durant un temps i fins avui, a la façana del número 115 de la Rambla és on es troba el rellotge que diu l’hora oficial de Barcelona. Un servei que s’ofereix des del 15 de desembre del 1891.

Hores, minuts i segons giren en una sínia eterna a la Sala dels Rellotges de l’Acadèmia.

Abans d’això, els rellotges de la ciutat són anàrquics. Uns van avançats, altres endarrerits. Els mariners que arriben a port no saben a quina franja horària es troben. És el caos. El temps és relatiu, el temps és diferent en cada barri, en cada casa, en cada botiga. Amb l’arribada de l’era industrial i la preparació de l’Exposició Internacional del 1888, l’Acadèmia considera imperatiu corregir aquest desordre horari.

Antigament els mariners s’atansaven fins a dalt de la Rambla per ajustar els seus cronòmetres marins a l’horari local

Per això, cada dia s’analitzen les dades des de l’observatori que corona el mateix edifici. Unes xifres que indiquen amb una precisió de mig minut l’hora oficial a través del rellotge ubicat a la façana, on els vianants s’acostumen a parar per posar els seus rellotges a l’hora. I també els mariners, que s’atansen fins a dalt de la Rambla per ajustar els seus cronòmetres marins a l’horari local.

El 1894 els rellotgers de l’Acadèmia sincronitzen amb l’hora oficial els principals rellotges públics de la ciutat

El progrés s’estén a la resta de barris el 1894, quan es posa en mans dels rellotgers de l’Acadèmia el Servei Horari Municipal, que sincronitza amb l’hora oficial els principals rellotges públics de la ciutat, com el de la façana de l’ajuntament, la catedral i els dels diferents mercats i barris barcelonins. Una funció clau a la ciutat fins al 1921, quan apareix el servei de radiodifusió i s’emeten els senyals horaris per a tots els oients.

Amb una senzilla clau, Francisco Jané posa els rellotges a l’hora cada dissabte.
Francisco Jané rep el Premi Nacional de Rellotgeria el 1970 i és el tercer guanyador del Concurs Internacional de Rellotgeria de Tòquio

Però les agulles dels rellotges de l’Acadèmia continuen girant. I tot gràcies a persones com Francisco Jané, que, com cada dissabte al matí, fa el manteniment dels sis rellotges de la col·lecció. “Són uns rellotges increïbles, increïbles”, no para de repetir. La seva és una humilitat i austeritat tan gran, que gairebé no em vol fer saber que el 1970 va rebre el Premi Nacional de Rellotgeria ni que va ser el tercer guanyador del Concurs Internacional de Rellotgeria de Tòquio, a banda d’altres distintius. A més, aquest mestre rellotger, format a l’antiga Acadèmia Tècnica de Rellotgeria de Santa Llúcia, ha treballat més de quaranta anys en el servei tècnic de la firma de rellotges suïssa Patek Philippe.

“Increïbles, són increïbles”, continua repetint mentre comença a revisar-ne un que anomena “regulador”. “És una màquina excepcional anglesa, en què cada agulla marca les hores, els minuts i els segons de manera independent”, es meravella. Jané m’explica que cada sis o set anys els rellotges necessiten un manteniment complet i s’han de desmuntar, però que cada setmana s’han d’ajustar a l’hora. “Alguns tenen fins a vint dies de corda, però d’altres només vuit”, matisa. I si s’espatlla alguna de les peces, s’ha de tornar a fer tota a mà. Aquí no hi ha res fabricat en sèrie.

Rellotge i rellotger comparteixen espai i es donen corda l’un a l’altre al llarg de la seva vida.
Per a Jané, el més fascinant és com l’home ha pogut construir rellotges amb unes precisions tan exactes, tan perfectes, que semblen impossibles

Tot i trobar-nos en una sala plena de rellotges, sembla que aquí el temps s’hagi aturat. Però, què és el temps en realitat? Per a Jané, el més fascinant és com l’home ha pogut construir rellotges amb unes precisions tan exactes, tan perfectes, que semblen impossibles. Com si provinguessin d’una saviesa vinguda d’un altre món. Un món antic on la cura pel detall arriba a extrems inimaginables. Una bona mostra és el gran rellotge que s’alça davant nostre, la joia de la corona. Una màquina del temps única que, aliena al ritme frenètic de la ciutat, continua marcant impassible el transcurs del temps.

És el rellotge fet per Albert Billeter (Suïssa, 1815 – La Chaux-de-Fonds, 1895), un mestre rellotger que el 1850 s’instal·la al barri de Gràcia de Barcelona per fer el seu ofici. “El Senat li va encarregar un rellotge astronòmic, però de grans dimensions”, m’explica Jané mentre obre amb delicadesa el vidre que en protegeix tot l’engranatge. Un encàrrec que se li fa el 1859, però que Billeter tarda deu anys a completar. Per això, el Senat s’acaba desentenent de la compra i el gran rellotge queda sense propietari durant un bon temps.

Construït el 1859 per Albert Billeter, el rellotge astronòmic és una de les grans joies de l’Acadèmia.

Valorat en 10.000 duros, el rellotge és exposat el 1877 a la Universitat de Barcelona, i finalment el compra la família d’ebenistes Moragas. El 1888 decideixen presentar-lo al Pavelló de les Ciències de l’Exposició Universal de Barcelona, on se li atorga la medalla d’or. Tot i això, el rellotge continua buscant un comprador, ja per la meitat de preu, i la família Moragas el diposita a la seu de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts, que el 1926 decideix adquirir-lo pel preu simbòlic de 3.000 pessetes. Des d’aleshores, aquest gran rellotge astronòmic, únic al món, mai s’ha mogut d’aquí.

La grandesa d’aquest rellotge no només és que marca amb una precisió perfecta les hores, sinó que també representa tots els moviments dels astres

“És un rellotge realment increïble”, s’emociona Jané mentre me’n va assenyalant tots els engranatges. Tot un conjunt d’esferes i de peces perfectament sincronitzades que constitueixen un autèntic miracle de l’enginyeria. La grandesa d’aquest rellotge no només és que marca amb una precisió perfecta les hores, els minuts i els segons, sinó que també representa tots els moviments dels astres, les posicions del Sol, la Lluna i la Terra, les constel·lacions i els equinoccis. Fins i tot hi ha 24 esferes que assenyalen l’hora de 24 meridians de tot el món amb el sistema de “l’hora universal”.

Per si no n’hi hagués prou, aquesta gran obra de rellotgeria també disposa d’un termòmetre, un baròmetre i un higròmetre, així com d’un planetari amb els signes del zodíac, de manera que es pot anar veient el moviment de la Terra, del Sol i de la Lluna al voltant del cercle zodiacal, on s’assenyalen els solsticis i els equinoccis.

Les peces d’aquest petit univers giren harmònicament i amb una precisió perfecta.
“Veus aquesta rodeta d’aquí? Això és el cervell del rellotge, el calendari perpetu que sap distingir els diferents engranatges”

“És una meravella”, resumeix el rellotger mentre resseguim amb la mirada els noms de Júpiter, Saturn i Venus. És com observar un univers en miniatura. “Veus aquesta rodeta d’aquí? Això és el cervell del rellotge, el calendari perpetu que sap distingir els diferents engranatges”, em va assenyalant. “I aquesta rodeta d’allà fa una volta cada any i pot «entendre» que un mes sigui de 31 dies, un altre de 28 o de 29. Són molts càlculs, en què la màquina també juga amb el gruix del material, com el dels planetes, o els diferents botons... És realment increïble”, torna a repetir Jané. “Fixa’t que té tantes rodes com planetes, i cadascuna es mou a una velocitat diferent, seguint el moviment de cada planeta. Són centenars de rodes tallades que giren, i tots són moviments perfectes”, resumeix.

“Detecto les seves variacions, el seu estat segons la humitat de l’ambient”

A en Francisco li encanta venir cada dissabte al matí a ajustar l’hora dels rellotges. És el seu moment de comunió amb ells. Els observa, els escolta. Entén el que li volen dir. “Detecto les seves variacions, el seu estat segons la humitat de l’ambient”, explica. Sobretot ho nota a l’estiu, quan hi ha més humitat i els rellotges pateixen més que no pas a l’hivern. O els moments en què ha de tornar a greixar-los, una tasca en què ha d’anar molt amb compte: “L’Acadèmia és com un ésser viu, i entre la gent que entra o les obres que s’hi fan, per molt bons greixos i olis que hi posis, els rellotges es poden omplir de pols i malmetre”.

Com si provinguessin d’una saviesa vinguda d’un altre món, els engranatges són únics i fets a mà.

En aquest museu del temps el rellotger passa les hores aliè a la vida que esclata a fora, a la Rambla. Són dos mons paral·lels, dos espais temporals que Jané sincronitza un dia a la setmana. I ho fa ràpid i àgil, donant voltes a cada rellotge amb una petita clau. No va tan ràpid quan els ha de restaurar, amb alguns ha tardat més d’un any: “Són peces complicades i, en ser úniques, de vegades les has de refer totes”.

“Moltes tècniques de rellotgeria s’han perdut i ara ningú ho podria fer. A més, el preu seria massa elevat”
“Abans la mà d’obra i el material eren més barats, però ara fer això costaria centenars de milions. És una joia”

Però quan es tracta de posar els rellotges al dia, tot és més senzill. A mesura que Jané va donant corda a cada rellotge, la sala es va omplint de batecs. Clac-clac-clac. Cadascun amb el seu cor, el seu ritme. Un fa girar màgicament unes petites aspes, com un diminut avió a punt d’enlairar-se. En Francisco s’ho mira meravellat; és conscient que avui no seria possible construir la majoria d’aquests rellotges. “Moltes tècniques de rellotgeria s’han perdut i ara ningú ho podria fer. A més, el preu seria massa elevat. Abans la mà d’obra i el material eren més barats, però ara fer això costaria centenars de milions. És una joia”, diu Jané, que remarca que molts dels rellotges de l’Acadèmia són anglesos.

En el rellotge astronòmic es poden veure tots els moviments dels planetes.
“Ens hauríem de preguntar molt més com pot ser que aquesta cosa tan petita, tan diminuta, tingui un sistema tan meravellós a dins”

Ell s’estima tots aquests rellotges. “Cadascun té la seva gràcia i la seva importància”, s’entendreix. Sap que el seu és un món molt poc conegut, que poca gent avui s’adona de com n’és, d’increïble, que un d’aquests rellotges funcioni durant tants anys sense pràcticament haver de fer-hi cap manteniment. “Ara, amb els rellotges de polsera de quars, ja és diferent, però amb els rellotges de polsera mecànics i de corda ens hauríem de preguntar molt més com pot ser que aquesta cosa tan petita, tan diminuta, tingui un sistema tan meravellós a dins”, li brillen els ulls.

“Hi ha molt poca gent que estudiï rellotgeria. Hi ha aprenents, però si els dius que hi has d’anar cada dissabte...”

Uns ulls que també veuen amb preocupació com, després d’ell, ja no se sap qui continuarà anant cada dissabte al matí a cuidar dels rellotges. “Hi ha molt poca gent que estudiï rellotgeria. Hi ha aprenents, però si els dius que hi has d’anar cada dissabte...”, fa que no amb el cap. Aquesta és una feina que va molt més enllà de la tècnica i de saber treballar amb peces excepcionals; també és un ofici que implica tenir-li una gran estima. Només el temps sap qui ho continuarà.

De moment, el temps ara és un home que agafa el seu maletí i baixa les escales de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts. A cada esglaó, uns segons d’història. Tic-tac. És un dissabte al matí, en una hora, uns minuts i uns segons d’un mes i d’un any dins l’eternitat. Tic-tac. Quan arriba a baix, el sol l’enlluerna mentre surt d’aquest temple de ciència. Satisfet, desapareix amb el maletí entre l’anonimat de la Rambla. Deixa enrere els seus rellotges, que continuen girant i bategant, eterns.

La seva és una vida dedicada a l’amor per la rellotgeria. Per a Francisco Jané, els rellotges són una extensió d’ell mateix, als quals dona corda com si fos el seu pare.

Aquest és el teu article gratuït setmanal.

Fes-te subscriptor. Podràs llegir i fer possible tot el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi
Foto de perfil

Laura Saula Tañà

Redactora de LA MIRA

Comentaris