Persones

Una vida de mil rellamps

Darrere de la història de Joaquim Ventalló, periodista i traductor dels còmics de Tintín al català, hi ha la mirada de la seva filla Eulàlia. Ella ens explica una vida marcada per la guerra, l’exili, la dictadura... Aventures pròpies de Tintín però reals

per Laura Saula Tañà

Una vida de mil rellamps
Què hi ha darrere l’home que tradueix al català tots els còmics de Tintín? L’Eulàlia Ventalló ens en dona algunes pistes. (Fotografies de Jordi Borràs Abelló)

Aquest és el teu article gratuït setmanal.

Fes-te subscriptor. Podràs llegir i fer possible tot el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi

El capità Haddock treu el cap entre muntanyes de llibres. “Llamp de llamp de mil rellamps!”, renega des de dins del marc de vidre. Al voltant seu, desenes d’estanteries amb tota mena de publicacions i diccionaris n’esmorteeixen els esbufecs. Aquest llop de mar sempre ha viscut envoltat de llibres, de mots, de periodisme. De cultura. Igual que la persona que habita en aquest petit pis del barri d’Horta de Barcelona, on s’arriba a través d’unes llargues escales en un edifici sense ascensor.

És l’Eulàlia Ventalló (1939), pedagoga i filla de Joaquim Ventalló (1899-1996). Ja gairebé no es mou de casa —pujar i baixar escales a la seva edat no és fàcil—, però a canvi es passa hores observant i vetllant tots els records de la seva família. Una família marcada per la vida del pare, un home que no només tradueix tota la col·lecció de Tintín al català, sinó que també és un autèntic retrat de la història de Catalunya del segle XX.

El 1930 Ventalló té l’oportunitat d’entrevistar a Bèlgica el futur president de la Generalitat de Catalunya, Francesc Macià, que l’acaba proposant com a candidat d’Esquerra Republicana de Catalunya a les eleccions municipals

Periodista, polític, escriptor, traductor, poeta, publicista. Ventalló és un home multifacètic que durant els anys vint treballa a l’agència francesa Havas, és redactor de La Publicitat i L’Esport Català i fa de corrector al Diari de Barcelona. També és el responsable de fer la primera retransmissió radiofònica d’un partit de futbol en català per a Ràdio Barcelona. A més, és un dels fundadors del grup L’Opinió, de caràcter republicà, i el 1930 té l’oportunitat d’entrevistar a Bèlgica el futur president de la Generalitat de Catalunya, Francesc Macià, que l’acaba proposant com a candidat d’Esquerra Republicana de Catalunya a les eleccions municipals, on va com a cap de llista pel districte V de Barcelona, el Raval. Durant la República Catalana, ocupa diferents càrrecs al consistori barceloní, com en la Comissió de Cultura i de Foment, i també és president de la Comissió de l’Aeroport Internacional de Barcelona. La llista encara podria continuar molt més.

Els renecs del capità Haddock han passat a formar part de generacions de catalans.

Però a casa l’Eulàlia, la biografia del Joaquim és molt diferent. A casa l’Eulàlia, el Joaquim és aquella persona que s’endú els fills a passejar per Barcelona i a presenciar les tertúlies artístiques que fa amb els amics. A casa l’Eulàlia, el Joaquim és aquell treballador incansable i autònom que cada dia es cuina un plat de cigrons i una amanida per sopar i que es pren molt seriosament l’educació dels seus dos descendents. Aquesta és la història que estic a punt de descobrir i que em comença a relatar enmig d’un passadís estret que dona a la sala d’estar. S’hi ha parat perquè em vol mostrar una cosa.

Per a l’Eulàlia, París és l’inici de tot, el seu record més tendre. Aquí és on neix l’any 1939. I ho fa com a filla d’exiliats

“Mira, aquí és on vivíem”, m’assenyala un punt d’un gran mapa de París dels anys quaranta, que està clavat a la paret amb unes xinxetes. “Porte de St Cloud”, s’hi llegeix amb lletres majúscules. Per a l’Eulàlia, París és l’inici de tot, el seu record més tendre. Aquí és on neix l’any 1939. I ho fa com a filla d’exiliats. Tres anys abans, el Joaquim s’ha hagut d’exiliar a Portvendres en saber que es troba a la llista negra de la CNT-FAI. Allà ha estat canceller del Consolat d’Espanya a Portvendres, i després, de l’ambaixada espanyola a París fins al 1938. I entremig, es casa amb Joana Givanel, que no és una dona qualsevol.

El cas és que l’Eulàlia no només neix com a filla d’exiliats, sinó que també és filla d’una història d’amor molt poc freqüent per a l’època

El cas és que l’Eulàlia no només neix com a filla d’exiliats, sinó que també és filla d’una història d’amor molt poc freqüent per a l’època. Nascuda el 1907, la Joana és traductora i filla de Joan Givanel, un erudit cervantista que coneix Ventalló. I també està divorciada. “Era una ànima lliure, igual que el meu pare”, somriu. Abans de conèixer el Joaquim, la Joana s’havia casat amb un director de la companyia d’aigües de Barcelona que era d’origen francès. Poc temps després, a ell l’havien destinat per feina a Granada, una nova vida que a ella no la va entusiasmar. I el va deixar. “Els seus pares s’ho van prendre molt malament i ella va anar a viure amb una amiga a una residència d’estudiants de Palau Reial”, relata Ventalló. “Així que ja pots veure la panoràmica, gens clàssica; per això de seguida es van entendre, amb el meu pare”, riu. És ella qui travessa la frontera per casar-se amb ell a Perpinyà. Una dona avançada al seu temps i a qui fins i tot el poeta J. V. Foix, amic de Ventalló, dedica el poema “És quan dormo que hi veig clar” el 1938.

“Mira, aquí és on vivíem”, m’assenyala un punt d’un gran mapa de París dels anys quaranta.
Amb la caiguda de la República, el Joaquim es veu obligat a subsistir amb tota mena de feines, com en una fàbrica metal·lúrgica (“Ell, que de manetes no en tenia res!”)

El seu és un matrimoni molt lliure, però també amb molts valors familiars. Un cop a París, i amb la caiguda de la República, el Joaquim es veu obligat a subsistir amb tota mena de feines, com en una fàbrica metal·lúrgica (“Ell, que de manetes no en tenia res!”), de venedor de fruites i verdures, de torner o de comercial d’aus i pollastres. En canvi, ella aconsegueix una feina gràcies al català. “Era secretària en una empresa de vins que comerciava amb gent de Tarragona, i s’escrivien en català!”, recorda Ventalló. “No eren temps fàcils, però a casa almenys es menjava, i molts amics venien perquè la mare era bona cuinera”, somriu.

Tot i haver de viure desvinculat de la seva professió com a periodista, durant aquells anys el Joaquim, a qui l’Eulàlia recorda com una persona “seriosa, estructurada i d’humor anglès”, col·labora en diverses revistes catalanes de l’exili sud-americà, com Ressorgiment i Catalunya. Amb l’arribada de la Segona Guerra Mundial, la família ho té tot a punt per marxar a Cuba, però una trucada de Barcelona ho atura tot: l’àvia de l’Eulàlia, amb 82 anys, està molt malalta i no vol morir sense veure la seva neta.

“El primer cop que vaig posar els peus a Espanya, els vaig posar a dins d’una presó”

És així com, gràcies a l’ajuda del germà del Joaquim, Lluís Ventalló, que és governador civil a Lleida, la família torna cap a Catalunya amb tren, creuant per Irun. Allà els ha d’esperar un amic del règim enviat pel germà, però un retard del tren fa que quan hi arriben no hi hagi ningú a l’andana. “El primer cop que vaig posar els peus a Espanya, els vaig posar a dins d’una presó”, canvia el to. Només té tres anys quan entra al país, però el record que li han explicat d’aquelles primeres hores en territori nacional encara l’acompanya. “La mare va muntar un ciri i al final va aconseguir que ens deixessin dormir en una pensió, però el pare sí que es va haver de quedar a la presó”, lamenta.

El poeta J. V. Foix dedicà el poema “És quan dormo que hi veig clar” a la mare de l’Eulàlia el 1938.
Durant cinc anys, el Joaquim ha d’anar a la comissaria cada diumenge a assegurar que no es dedica ni a la política ni al periodisme

Finalment, la família aconsegueix arribar a Barcelona escortada per uns policies enviats pel germà. I comencen de nou. El Joaquim, que durant cinc anys ha d’anar a la comissaria cada diumenge a assegurar que no es dedica ni a la política ni al periodisme, torna a buscar feines de qualsevol cosa. Només pot escriure d’amagat per a revistes de l’exili, però durant el dia a dia fa de comercial per Europa i Àfrica venent tota mena de productes: des de ceràmica, ninots de peluix i fusta per a pipes de fumar fins a llençols. I de tant en tant, alguna editorial li encarrega alguna traducció del francès al castellà. Una tasca que també fa la Joana.

Asseguda a la butaca de la sala d’estar, envoltada de llibres, diaris i petits elements dels còmics de Tintín, l’Eulàlia continua relatant la història: “Vam viure un temps a casa els avis i després ens vam instal·lar al barri de la Salut, on ja sempre van viure els pares”. També neix el seu germà Joan, el 1945, i aviat s’ha de prendre una decisió cabdal: com volen educar els seus fills?

“A casa sempre teníem la maleta a punt per si havíem de tornar a marxar”
Els pares no només volen que continuïn aprenent la llengua del país veí, sinó que també s’eduquin amb un model aliè a les escoles del Movimiento

“A casa sempre teníem la maleta a punt per si havíem de tornar a marxar”, confessa Ventalló. Per això, demanen una beca perquè els fills puguin estudiar al Liceu Francès. No només volen que continuïn aprenent la llengua del país veí, sinó que també s’eduquin amb un model aliè a les escoles del Movimiento. “Això és el més important que els podem agrair, als pares, perquè vam rebre un ensenyament que no tenia res a veure amb la resta del país”, s’emociona. De fet, ells ja s’havien educat prèviament en escoles franceses, com l’École Chretienne dels germans de la doctrina cristiana, en el cas de Ventalló. “Els dos tenien el francès de base i a casa i en el dia a dia només parlàvem català o francès”, continua la filla del traductor.

“Sobre l’època d’abans de la República i de la guerra no en parlàvem mai. La meva és una generació en què els fills en sabem la meitat, i quan podíem preguntar, no ho vam fer”

Durant els anys d’escola, l’Eulàlia fa classes en un entorn internacional i mixt, on el castellà és la llengua estrangera. Però quan surt del Liceu la vida és molt diferent. Són anys de silenci, durant els quals ningú s’atreveix a parlar de política. Ni tan sols a casa seva. “Sobre l’època d’abans de la República i de la guerra no en parlàvem mai. La meva és una generació en què els fills en sabem la meitat, i quan podíem preguntar, no ho vam fer”, lamenta. El que sí que recorda són les trobades anuals que el pare fa amb els “companys d’infortuni africà”. Es refereix a la seva estada de tres anys com a soldat a la Guerra del Marroc, on viu el tràgic desastre d’Annual el 1921. “Ho va passar malament, però gràcies als companys i a la correspondència, que en guardo un munt, se’n va sortir”, explica Ventalló, que recorda haver sentit anècdotes sobre que malament que els soldats espanyols tractaven els marroquins.

La vida de l’Eulàlia i la seva família ha estat sempre envoltada de llibres i traduccions.
“J. V. Foix sempre ens duia en barca al matí fins a una cala, ens banyàvem i quan tornàvem fèiem un aperitiu al Cafè Espanya”

A la vida dels Ventalló també hi ha molts moments plens de llum. Com els estius al Port de la Selva. Allà el traductor es reuneix amb el seu bon amic, el poeta J. V. Foix, a qui l’Eulàlia recorda com a un oncle. “Era un home molt seriós, molt. No era gens de la broma. L’entenia, però no era gens bromista, sinó més aviat molt estructurat. Sempre anava amb barret, molt ben vestit i com molt acadèmic. Tot i això, era molt sociable”, reflexiona Ventalló. I continua: “Sempre ens duia en barca al matí fins a una cala, ens banyàvem i quan tornàvem fèiem un aperitiu al Cafè Espanya, que ara es diu Ca la Maria”. A les tardes, van a casa del poeta, que sempre té convidats, com Modest Cuixart, i es fan tertúlies artístiques i literàries. L’Eulàlia amb prou feines té quinze anys, però es diverteix amb l’ambient “bohemi i surrealista” d’aquestes sessions.

“No agafava mai vacances. Pujava en tren i després cotxe el dissabte, es banyava, feia una mica de migdiada i en acabat sovint feia una mica de feina. El diumenge tornava a Barcelona a la nit”

Això sí, el Joaquim només hi va els caps de setmana. “No agafava mai vacances. Pujava en tren i després cotxe el dissabte, es banyava, feia una mica de migdiada i en acabat sovint feia una mica de feina. El diumenge tornava a Barcelona a la nit”, recorda. “Era el cul d’en Jaumet, sempre enfeinat amunt i avall.” I mentre els seus amics van comprant les seves pròpies residències d’estiu al poble, ell decideix allotjar-se sempre a l’Hotel Comerç. “Mai va voler ser propietari de res. Li semblava que ser propietari l’obligava a quedar-se a un lloc”, confessa Ventalló. “Ho feia per convicció, però aquests han estat uns ideals que després ens han passat factura”, entristeix la mirada, “perquè els fills no hem tingut res”.

“Quan tancaven la Syra ens n’anàvem tots al bar Terminus i continuaven fent tertúlia amb tota mena de pintors i artistes”
Es troben amb artistes com Frederic Mompou i Joaquim Sunyer, o periodistes com Just Cabot

El seu és un esperit lliure i independent; “deixava anar a tothom a la seva, perquè així ell també podia anar a la seva”, riu l’Eulàlia, que no recorda haver jugat mai amb ell. El que sí que recorda són les llargues passejades que fa amb el pare i el seu germà per Barcelona. “Sempre anava a peu, mai agafava el tramvia. Els diumenges ens duia a la Barceloneta a veure els vaixells, al zoològic, a la Rambla... Ens vam fer un fart de caminar”, relata. Però el que més la marcà és que també els duia a veure exposicions els dissabtes a la tarda a La Pinacoteca, a la Sala Parés, o a la galeria Syra de la Casa Batlló. Allà es troben amb artistes com Frederic Mompou i Joaquim Sunyer, o periodistes com Just Cabot. “Quan tancaven la Syra, cap a les vuit del vespre, ens n’anàvem tots al bar Terminus i continuaven fent tertúlia amb tota mena de pintors i artistes”, se li il·luminen els ulls. Ella és petita, però recorda sentir parlar sobre les edicions, aleshores prohibides, de l’editorial Ruedo Ibérico. També recorda haver conegut la pintora Olga Sacharoff en una d’aquestes trobades.

Els records de les llargues tertúlies que viu l’Eulàlia durant la infància i l’adolescència suren en l’ambient.
Amb l’arribada de la Llei Fraga, Ventalló pot tornar a exercir el periodisme, tot i tenir 67 anys

Amb el temps, tot aquest entorn cultural i intel·lectual influencia l’Eulàlia, que decideix estudiar a França la carrera de pedagogia. Una decisió que enorgulleix molt el seu pare, que tant ha lluitat per l’ensenyament durant l’època de la República. Mentrestant, amb l’arribada de la Llei Fraga, Ventalló pot tornar a exercir el periodisme, tot i tenir 67 anys. Comença a col·laborar en diaris com El Noticiero Universal, Tele/eXprés, Diario de Barcelona, Hoja del Lunes o Destino, on fa una sèrie d’articles que després publica en format de llibre amb el nom Les escoles populars d’ahir i avui, en què defensa les escoles municipals de l’època republicana, que en aquells moments l’alcalde Porcioles vol cedir a l’Estat. Un llibre que acaba sent guardonat amb el Premi Antoni Balmanya el 1967. A La Vanguardia també s’encarrega de la secció “Llibres en català”. Inicia així una època molt fructífera en què Ventalló publica nombrosos llibres i articles en defensa de Catalunya i la llengua catalana.

A casa dels Ventalló ja feia anys que llegien els còmics de Tintín en francès, que uns amics els enviaven des de Brussel·les

I aleshores arriba Tintín. Bé, a casa dels Ventalló ja fa anys que el llegeixen en francès i es diverteixen amb les seves històries, que els envien uns amics des de Brussel·les. Però, més enllà de les seves parets, els còmics d’Hergé són completament desconeguts. Fins que un dia de 1964 el director literari de l’editorial Joventut, Marià Manent, li encarrega la traducció de totes les aventures de Tintín al català. En aquell moment no ho sap, però aquesta tasca seria un dels cants d’amor més grans que faria al còmic en llengua catalana.

Joaquim Ventalló publicà llibres en defensa del català i de l’ensenyament a les escoles catalanes.
“Durant un temps no tenia un despatx propi. Feia de secretari d’un importador de bales de cotó i quan acabava de fer-li la feina, aprofitava la mateixa màquina d’escriure per traduir els còmics de Tintín”

Els anys següents, Ventalló es dedica en cos i ànima a fer totes les traduccions. Però aquesta no és la seva única feina. “Durant un temps no tenia un despatx propi, sinó que feia de secretari d’un amic que era importador de bales de cotó, Hilados Dusol, i quan acabava de fer-li la feina, aprofitava la mateixa màquina d’escriure per traduir els còmics”, recorda l’Eulàlia, que m’apropa uns fulls on es veuen llistes de paraules mecanografiades. “Tros de quòniam!”, “Cotorra xafardera!”, “Dimontri de mosquits de l’infern!”, s’hi pot llegir. Ventalló em mira amb ulls somrients. “El meu pare va fer aquesta mena de diccionari per anotar tots els renecs que el capità Haddock deia en cadascun dels còmics”, m’assenyala les xifres anotades al costat de casa paraula. M’adono que “Pels bigotis de Pleksi Glaç” surt més de vint vegades en el còmic L’afer Tornassol.

“Tot eren invencions seves, i això que a casa no en dèiem mai, de renecs”, riu l’Eulàlia. Com a traductor, es veu obligat a buscar equivalències a les expressions franceses que es va trobant. És el cas de tonnerre de Brest!, molt utilitzada a la versió francesa de Tintín. “Brest és un dels pobles més allunyats de França i té fama de patir moltes tempestes i ventades. Si es traduïa literalment, tro de Brest, ningú ho entendria. Així és com va sortir el famós llamp de llamps!”, m’explica.

“Tot eren invencions seves, i això que a casa no en dèiem mai, de renecs”, riu l’Eulàlia.
“El pare estava content que gràcies a les seves traduccions s’hagués pogut divulgar una llengua que estava completament prohibida”

L’Eulàlia també posa el seu gra de sorra durant l’època en què el pare tradueix Tintín. En aquests moments ja treballa en parvularis i està al dia de tota la literatura i les cançons infantils. “Quan ell necessitava traduir alguna cançó infantil del francès, me’n feia buscar alguna que fos equivalent en català”, confessa. És el cas de Tintín al país dels soviets, on hi ha un moment en què es canta “Au clair de la lune”, una cançó infantil francesa. “Quina podria ser la més aproximada en català? «La lluna, la pruna»”, somriu. Al final, assegura que el gran èxit de la traducció de Tintín al català és que ha fet que les històries d’Hergé siguin “més nostres”. “El pare estava content que gràcies a les seves traduccions s’hagués pogut divulgar una llengua que estava completament prohibida”, remarca.

“Quan ell necessitava traduir alguna cançó infantil del francès, me’n feia buscar alguna que fos equivalent en català”

Fins al final de la seva vida, Ventalló no deixa mai de treballar. Amb la Transició comença a col·laborar en català a l’Avui i El Punt; torna a fer incursions polítiques en partits com Esquerra Democràtica de Catalunya; rep nombroses distincions, en què se’l considera el degà del periodisme català, i el 1984 li atorguen la Creu de Sant Jordi. Una llarga llista que implicaria desviar-se de la biografia que m’explica l’Eulàlia. A casa l’Eulàlia, Joaquim Ventalló és aquell home de vida intensa que fins i tot el mateix dia de la seva mort encara va, com cada matí, al bar de la cantonada a fer un Picon, el seu vermut preferit. “Després de dinar es va prendre una copeta de ginebra, com sempre feia, i a la tarda ja va morir. Tenia 97 anys”, recorda amb tendresa.

I amb la seva mort, tota una immensa biblioteca plena de llibres queda a la deriva familiar. Molts estan ara resguardats a casa l’Eulàlia, en aquest petit pis d’Horta sense ascensor. Una casa el passadís de la qual et condueix directament al París dels anys quaranta, el que va veure créixer la petita Ventalló, que sempre ha dut aquesta ciutat al cor. I potser dins seu, igual com el capità Haddock des de darrere del vidre, pensa: “Llamp de llamps! Algun dia hi tornaré!”.

Per a l’Eulàlia, tot comença i acaba a París, la ciutat que la va veure néixer i que la va submergir, per sempre més, en una vida en què la cultura i l’ensenyament no tenen fronteres.

Aquest és el teu article gratuït setmanal.

Fes-te subscriptor. Podràs llegir i fer possible tot el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi
Foto de perfil

Laura Saula Tañà

Redactora de LA MIRA

Comentaris