Persones

L’home a la recerca dels mestres exiliats

Salomó Marquès s’ha dedicat a omplir un buit: el dels mestres exiliats de la República. No se’n sabia res, però van existir. Mèxic, Xile, França... La nostra història no s’explica sense ells, i la veritable pedagogia és fer-los viure

per Anna Alfaro Lucas

L’home a la recerca dels mestres exiliats
Salomó Marquès ens guiarà per una història que va estar a punt de no ser explicada. Qui eren els mestres de la República? Les seves històries encara són ben vives. (Fotografies de Jordi Borràs Abelló)

Aquest és el teu article gratuït setmanal.

Fes-te subscriptor. Podràs llegir i fer possible tot el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi

C ap a l’any 1984, passejant pel Pont de Pedra de Girona, el pedagog i professor de la Universitat de Girona Salomó Marquès (l’Escala, 1942) es troba amb Antònia Adroher (Girona, 1913). Ella, que ja superava la setantena, havia estat estudiant de magisteri a l’Escola Normal de mestres de Girona durant la Segona República i havia estat la primera regidora de l’Ajuntament de la ciutat. A en Salomó feia temps que li rondava una cosa pel cap. Amb un company de la universitat havien començat una investigació sobre la depuració dels mestres de la República, una història plena de buits i de silencis, i no trobaven enlloc l’Antònia. Com podia ser? I això mateix és el que li va preguntar. 

“Antònia, hem començat a repassar els noms de les llistes de mestres depurats i tu no surts enlloc.” Ella se’l va mirar i va respondre: “És que jo era a París, a l’exili!”

“Antònia, hem començat a repassar els noms de les llistes de mestres depurats i tu no surts enlloc.” Ella se’l va mirar i va respondre: “És que jo era a París, a l’exili!”. En Salomó no se’n podia avenir: “L’exili! És clar!”. S’obria un nou horitzó, d’un silenci encara més impenetrable i massís. Una nova pregunta: què va passar amb tots els mestres que van marxar a l’exili?

Així va ser com Marquès va començar el seu camí per recuperar la memòria dels mestres exiliats. “És que no ens n’havia parlat ningú, de l’exili! I mira que jo havia passat per l’Autònoma, que en aquell moment era la universitat progressista! Res de res!”, exclama en Salomó, connectant amb la sorpresa del moment. A partir de llavors, va posar-se a investigar. Va prendre consciència que hi havia un buit enorme. No hi havia documents ni tenia res per començar, així que calia cosir un inici per poder escriure aquella història perduda.

Una trobada al Pont de Pedra de Girona amb Antònia Adroher va ser el començament d’una investigació que duraria anys, plena de testimonis i històries que formaven part d’un país que mirava endavant. 

I va començar escrivint una nota a tots els diaris i revistes del moment preguntant si algú tenia informació sobre els mestres exiliats. Les respostes no van trigar a arribar. Persones de diversos indrets van començar a treure el cap donant informació o oferint-se per parlar amb en Salomó. “Em vaig començar a posar nerviós, perquè anava veient diverses coses.” Quines?

“Això és com les cireres: al cap de quatre dies d’haver començat, comences a estirar i van sortint mestres exiliats. I de sobte dius: ara hauria d’anar a França, i al Rosselló. I després a Mèxic, a veure què m’expliquen allà”

“Primer: hem començat tard. Descobreixes que fem tard, però penses que és igual, que el que queda ja ho aprofitarem. Segon: això no ho puc fer des d’aquí a Girona. En aquell moment feia classe a la universitat i després agafava el meu dos cavalls i me n’anava a voltar. Això és com les cireres: al cap de quatre dies d’haver començat, comences a estirar i van sortint tots. I de sobte dius: ara hauria d’anar a França, i al Rosselló. I després a Mèxic, a veure què m’expliquen allà”, relata en Salomó.

Amb els seus companys d’ofici van fer un jurament per protegir-se de “les punyalades universitàries: per damunt de tot, l’amistat”

Necessitava temps i diners. Empenta i ganes no en faltaven. En Salomó era professor d’història de l’educació a la Universitat de Girona i, anys més tard, seria el director del Departament de Pedagogia. Amb els seus companys d’ofici van fer un jurament per protegir-se de “les punyalades universitàries: per damunt de tot, l’amistat”. I així va ser. Aquests mateixos companys van proposar en Salomó per a la distinció Jaume Vicens Vives a la qualitat universitària, que, sense ell saber-ho, va acabar guanyant. Amb els diners que va obtenir va poder anar a Caracas, Xile, Mèxic..., a reunir-se amb tots els mestres dels quals anava trobant pistes. Per què els mestres van tenir tanta importància en la Segona República?

Obrim la porta a tot un col·lectiu que va veure el seu destí en mans de la guerra i la repressió franquista. L’oblit va inundar la seva història. Quan en Salomó va començar a investigar els mestres exiliats de la República, no tenia cap document. 

“Quan arriba la República, per primera vegada en aquest país, el ministre d’Instrucció Pública era un mestre, Marcel·lí Domingo. Un tarragoní que, al cap de quinze dies d’haver-se instaurat la República, retorna el català a l’escola i comença les obres públiques per fer més escoles. Es parla d’ensenyament obligatori, de nens i nenes junts, d’educació gratuïta. Hi ha una frase que és molt maca que diu: «Volem que els nens no siguin súbdits, sinó que siguin ciutadans». És el resum més curt, però més clar”, explica en Salomó. I continua: “A Tijuana, em vaig trobar amb la mestra exiliada Rosa Bargalló i li vaig preguntar: «Què fèieu a la República?». I em va respondre: «Nosaltres els ensenyàvem a pensar, no pas a emmagatzemar». Entre un que et diu que no són súbdits i l’altre que et diu que no els ensenyaven a emmagatzemar, aquí tenim la República”.

“Hi ha mestres republicans que són de missa i que, quan el Govern de la República treu l’ensenyament obligatori religiós de l’escola, ho accepten perquè saben que això no els privarà de fer una bona escola per canviar el país”

El model republicà trenca les parets de l’escola. El centre de l’educació és el nen, i es posa l’accent a experimentar, observar, aprendre. Sortir de l’aula. “Hi havia voluntat política”, sintetitza en Salomó. “També hi ha homes i dones conservadors, però que estan a favor d’una escola diferent, d’una escola millor, obligatòria per a nens i nenes. Hi ha mestres republicans que són de missa i que, quan el Govern de la República treu l’ensenyament obligatori religiós de l’escola, ho accepten perquè saben que això no els privarà de fer una bona escola per canviar el país”, explica.

“Algunes escoles tenien biblioteca i els nens n’eren els mateixos bibliotecaris. En d’altres hi havia bancs de fuster”

El lloc i la tipologia d’escola també es té en compte. Se’n construeixen moltíssimes, amb grans finestrals perquè hi entri el sol, i amb l’higienisme ben present. “Algunes escoles tenien biblioteca i els nens n’eren els mateixos bibliotecaris. En d’altres hi havia bancs de fuster per fer treballs manuals. Hi ha una fotografia preciosa de Capmany, allà dalt a la frontera, d’una escola acabada d’inaugurar on al costat hi ha la porta d’un camp de futbol i davant seu un hort. També tenien impremtes per fer revistes que intercanviaven amb altres escoles. El canvi gros és que comencen a aprendre per observació i experimentació”, comenta Marquès. I una altra cosa que canvia: la formació dels mestres.

Abans de la Segona República els nivells d’analfabetisme eren molt alts. “Amb els Borbons les autoritats no es preocupaven per l’educació”, explica Marquès.
“No n’hi havia prou de saber matemàtiques o ciència, sinó que havies de saber ensenyar-les i engrescar els nens i nenes”

“El setembre del 31, ja entren nois i noies a formar-se diferent. Els estudis de magisteri, en comptes de tres cursos, en duraven quatre: tres d’estudi i un any de pràctiques. Per entrar, havies de tenir el batxillerat i, durant aquests tres primers anys, hi havia tres blocs de formació. Primer, aquelles matèries que et podien ajudar com a persona: sociologia, filosofia... Després, el coneixement d’aquelles matèries que hauries d’ensenyar: història, geografia, llengua, matemàtiques, química, ciències naturals... I un tercer bloc, les didàctiques. No n’hi havia prou de saber matemàtiques o ciència, sinó que havies de saber ensenyar-les i engrescar els nens i nenes. Una vegada acabaves aquests tres anys, anaves a una escola i feies pràctiques durant tot un any, cobrant. I quan acabaves aquests quatre anys, si l’informe era positiu, ja tenies feina”, explica en Salomó.

Totes aquestes mesures es van prendre des del Govern espanyol. I la Generalitat? Què feia? “No crea més escoles, sinó que crea una Escola Normal, que això sí que pot fer-ho amb els seus diners. I la crea a Barcelona. Durant els anys de la República, en pau i en guerra, a Barcelona hi haurà dues Normals: la de l’Estat i la de la Generalitat. Aquesta última comença a funcionar el setembre del 31 i s’obre com a assaig pedagògic. «Assaig pedagògic» vol dir que ha de fer el pla d’estudis marcat per l’Estat espanyol, però té unes certes llibertats. Per exemple, a l’hora de triar professors, els tria a dit. No ha de fer oposicions. I què fa? Tria els bons. S'emporten Cassià Costal, el director de la Normal de Girona, per exemple.”

“Amb les xifres que tenim, es pot dir tranquil·lament que el 14% dels mestres que treballaven a Catalunya se’n van anar a l’exili. Del 86% que queda, el 33% van ser castigats”

“Manuel Ainaud i aquests ja hi eren, estaven lligats amb l’Ajuntament de Barcelona i el Consell Pedagògic de Barcelona. I aquí comença a arribar-hi molta gent i van escollint els professors. Una que era a Anglaterra, que era trempadíssima, la fan venir. Amb un equip de professors nous i bons, aquella Normal va estar funcionant fins al gener del 39, formant i preparant mestres que després se’n van anar a l’exili. A Mèxic, a Veneçuela, hi van anar mestres que els van fer créixer l’educació d’una manera sensacional, perquè eren els bons d’aquí, que se’n van anar. Amb les xifres que tenim, es pot dir tranquil·lament que el 14% dels mestres que treballaven a Catalunya se’n van anar a l’exili. Del 86% que queda, el 33% van ser castigats. La por, el silenci. Però no només això, sinó que arriben els franquistes i canvien el programa de formació i no té res a veure”, sentencia.

“Hi havia un sector que ja se sabia, des del 1931, que estava preparant el retorn de la monarquia. Els documents hi són. Hi ha gent que, en el moment que arriba la República, comencen a traficar per fotre la República enlaire”, explica Marquès.
“He trobat gent preciosa amb experiències duríssimes. N’hi ha que primer m’abraçaven, i d’altres que no deien absolutament res, fins que descobrien que hi anava de bona fe”

Molts d’aquests mestres van passar la frontera cap a França; d’altres van anar més lluny, cap a Amèrica del Sud. Quan en Salomó va començar a estirar el fil i es va posar a buscar mestres exiliats en va trobar, i molts. No sempre era fàcil entrar a les seves vides i les seves històries. “He trobat gent preciosa amb experiències duríssimes. N’hi ha que primer m’abraçaven, i d’altres que no deien absolutament res, fins que descobrien que hi anava de bona fe. A Xile, vaig anar a veure la Dolors Piera i em deia: «Parla!». Com que era de l’Empordà em volia sentir... I jo el que volia era que parlés ella!”, explica rient. “A vegades t’esperaven; d’altres ploraven d’alegria, i d’altres, de misèria i dolor.” Coneguem-ne, doncs, algunes històries. La primera, a l’Argentina.

“Un metge gironí que em coneixia de l’escoltisme em va dir que la seva germana, Maria Baró, era mestra, exiliada a l’Argentina, i que just venia per fer vacances. Ens vam trobar i em va explicar la seva història. Aquesta dona havia estat mestra d’Albons, un poble petit com un cop de puny. El seu marit era comunista, però havia aconseguit escapar-se. Com que no van poder enxampar el seu marit, la van castigar a ella. En aquell moment, et fotien fora de magisteri o continuaves, però si continuaves, et destinaven sempre a una població més petita. A ella la van posar a Beget. L’any 39, es va exiliar per allà. Va saltar a l’altra banda, cap a la Menera, i va anar cap a Argentina. El 1954 es va retrobar amb el seu home a través de la Creu Roja internacional”, explica. I de l’Argentina tornem a l’Escala per saltar a un dels països que més exiliats va acollir: Mèxic.

Martí Rouret, un mestre del poble que havia estat conseller de Sanitat i Assistència Social amb Lluís Companys durant la guerra, es va exiliar a Mèxic

A casa d’en Salomó, sempre s’havia parlat de Martí Rouret, un escalenc mestre del poble que havia estat conseller de Sanitat i Assistència Social amb Lluís Companys durant la guerra, i que es va exiliar a Mèxic, juntament amb la seva germana, Anna Rouret, i el seu cunyat, Josep Maria Murià, militant d’Estat Català. “Hi ha una fotografia preciosa de l’any 42, a França, en un vaixell cap a Mèxic, on apareix en Josep Maria Murià pare i l’Anna Rouret, embarassada d’en Josep Maria Murià”, explica en Salomó. Un any, per la festa major del poble, van demanar al nebot de Martí Rouret, Josep Maria Murià Rouret, que fes el pregó. “Arrenca el pregó i comença a parlar en nàhuatl, i al cap de dos minuts, es passa al català. Només per allò de dir «vinc d’un país on es parla més d’una llengua»... I, quan va acabar el discurs, el vaig anar a saludar.”

Segons en Salomó, el territori ajuda a entendre les coses. Té present que parla des de Catalunya i, en concret, des de Girona, que és a tocar de la frontera, en comparació amb altres ciutats i pobles. “Després ja explicaríem les misèries de sortir”, explica.
“Al cap de pocs mesos Rouret va tornar i em va dir: «Ens hem de veure. El pare s’està morint. Hauries de venir a Mèxic perquè té coses a explicar»”

“«Tu i jo no ens coneixem», li vaig dir. «A casa sempre es parlava d’en Rouret i de la teva mare, l’Anna. He escrit un llibre sobre els mestres exiliats i, mira, te’n dono un i m’agradaria que me’n diguessis alguna cosa.» En Josep Maria se’n va tornar a Mèxic i al cap de quinze dies m’escriu i em diu: «Falta això, això d’aquí està equivocat...». Jo li vaig dir: «Això és el que estic buscant! Això és el que vull!». Al cap de pocs mesos va tornar i em va dir: «Ens hem de veure. El pare s’està morint. Hauries de venir a Mèxic perquè té coses a explicar». S’acabava el curs al maig i jo tenia exàmens a mig juny, així que vaig agafar deu dies i me’n vaig anar a Mèxic, a Guadalajara.”

“Arribo allà, em porta al despatx de casa seva i em diu: «Tu mateix». Començo a buscar i em trobo cartes d’en Tarradellas, documents, fotografies, de tot. I treballo amb ell al Colegio de Jalisco, d’on ell era director. Em vaig acabar engrescant i vaig fer un primer llibre sobre Martí Rouret. Amb en Josep Maria vaig recórrer tot Mèxic, em va obrir moltes portes, perquè coneixia molta gent. Va ser un enriquiment total, perquè a més vas trobant més informacions. Això és un luxe, sobretot després d’aquella sensació d’«hem començat tard»”, explica en Salomó.

“Al Colegio Cervantes hi vaig estar cinc dies, remenant i mirant. Vaig triar tots els llibres que vaig voler i me’ls vaig emportar a la Universitat de Girona i a l’arxiu de la ciutat”

No marxem de Mèxic encara. Un dels casos més curiosos el va viure visitant el subsecretari d’hidrocarburs de la secretaria d’energia del país, José Antonio Bargés, fill d’uns mestres gironins exiliats. El seu sogre havia estat regidor d’Olot, d’ERC, i a casa seva tenia una fàbrica de sants. “Tenien una fàbrica de sants i, quan hi vaig anar, me la van ensenyar. Anaven xerrant i em van oferir d’anar a veure l’escola que el seu pare i el seu tiet havien creat a Córdoba, el Colegio Cervantes. El fill em va dir que em quedés a casa seva tant com volgués, i que remenés papers. Em va donar llibertat per agafar tot el que volgués. Hi vaig estar cinc dies, remenant i mirant. Vaig trobar les cartes que els havia enviat quan m’havia posat en contacte amb ells, vaig trobar una fotografia del meu pare amb una colla del Centre Excursionista de Girona, vaig triar tots els llibres que vaig voler i me’ls vaig emportar a la Universitat de Girona i a l’arxiu de la ciutat...”, recorda en Salomó.

En Salomó no pot evitar posar-hi entusiasme, en la seva tasca. Amb el seu caràcter afable i acollidor diu: “És que n’he vist els testimonis. Gent de 75 anys que, quan acabava escola i el mestre se n’anava, a les cinc de la tarda, es quedaven fins a les set. Perquè el mestre els en deixava les claus i hi estaven bé i se la sentien seva”.
“A les cartes els explicaven que a la parròquia del Mercadal, els diumenges hi havia un parell de capellans que «quines coses que deien contra en Franco!». I un d’aquests dos capellans era jo”

“I vaig trobar cartes de republicans gironins que els escrivien, explicant-los la Girona dels anys seixanta i setanta. Entre altres coses, els explicaven que a la parròquia del Mercadal, els diumenges hi havia un parell de capellans que «quines coses que deien contra en Franco!». I un d’aquests dos capellans era jo”, explica amb mitja rialla Marquès. “Jo havia estat capellà set anys i vaig estar a Girona tres anys com a consiliari de l’escoltisme. En una residència, els dissabtes i diumenges deia missa al Mercadal. Jo vaig trobar-ho bastant fort”, acaba.

“Vaig trobar tres germans mestres, els Artola. Dos d’ells, l’Àngel i en Ramon, van morir a Mauthausen, i l’altre, en Manuel, a Olot, on va ser depurat i castigat, i deixà l’ensenyament”

I de Mèxic ens n’anem ara cap a Alemanya. “Vaig trobar tres germans mestres, els Artola. Dos d’ells, l’Àngel i en Ramon, van morir a Mauthausen, i l’altre, en Manuel, a Olot, on va ser depurat i castigat, i deixà l’ensenyament. La cunyada d’un d’ells, la Dolors Soler, va tornar de Mauthausen amb el tren de Ravensburg i es va salvar dels camps de concentració. Vaig aconseguir, anys més tard, visitar-la a casa seva, quan ja estava jubilada. No explicava res. Estava convençuda que era un inspector del Govern alemany i li feia por perquè, en aquell moment, ella rebia un sou de l’Estat germànic com a víctima del nazisme. Quan va veure que no ho era, que jo anava de bona fe, va anar a buscar una ampolla de cava i ens la vam beure entre tots dos. I va començar a parlar”, explica en Salomó.

“Penso també en les germanes Úriz Pi. Una, l’Elisa, era professora de música, i l’altra, la Josefa, de ciències i política. Van passar per l’Escola Normal de Tarragona, Girona i Lleida. Les dues germanes es van exiliar a França el 39, d’on, després de la Segona Guerra Mundial, van ser expulsades i, finalment, van arribar a l’Alemanya Oriental. Ja amb Primo de Rivera, a la Normal de Lleida la Josefa hi ensenyava l’evolució de les espècies, quan aquella idea just aterrava. És clar, posaves la gent a 120, i el capellà a 140. El bisbe la va denunciar i va aconseguir que estigués expulsada tot un any per explicar aquests avenços científics. Doncs durant aquell any, va poder viure gràcies al sou que li pagaven els seus companys catedràtics. Elles dues són, juntament amb d’altres, les responsables que les Nacions Unides instauressin el Dia Internacional del Nen. I aquí, encara no en sabem res, d’elles; no en tenim ni una placa”, diu amb indignació.

Per a en Salomó la figura del mestre és essencial. “S’hi ha d’invertir calés i formació, en el magisteri. És un col·lectiu fonamental per al país”, destaca.
“Això són històries, no són invents. Quan t’ho expliquen, tot plegat, et venen ganes de sortir al carrer i explicar què va passar i com va quedar marcat el país”

“Això són històries, no són invents. Quan t’ho expliquen, tot plegat, et venen ganes de sortir al carrer i explicar què va passar i com va quedar marcat el país. Un dia es descobreix que algunes dones en camps de concentració es varen prostituir per tenir algun caleró més per criar els seus fills. Són silencis, silencis fruit de la por”, conclou en Salomó.

“Són moltes generacions, les que van passar per l’escola franquista i, per tant, una menjada de cap sensacional durant molt temps, de silencis o d’explicar mitges històries”

I en aquest silenci, en aquesta por, s’hi va establir la desmemòria. “Són moltes generacions, les que van passar per l’escola franquista i, per tant, una menjada de cap sensacional durant molt temps, de silencis o d’explicar mitges històries. Penso en el tema de la nostra llengua i de la cultura, un silenci total. El que sé, ho sé perquè la meva mare o l’escoltisme m’ho explicaven. Recordo una sortida al Costabona amb els escoltes. On hi ha la frontera política, hi ha una fita, i un dels caps ens va dir: «Va, farem un joc! Veieu, això és França i això és Espanya. Va, saltem a França i saltem a Espanya!». I nosaltres vèiem que anava rient. «De què rius?», li vam preguntar. I ens va dir: «Tot això és Catalunya». En aquell moment no t’ensenyaven aquestes coses a les escoles. Com a molt, Jaime Balmes i Jacinto Verdaguer. No t’explicaven història ni res d’aquest país.”

El mateix va passar amb la història dels mestres de la Segona República, que hi va quedar un buit enorme. En Salomó ho va poder comprovar a casa. “Allò que dèiem de la por. La mare va ser mestra i cap al 32 va acabar la carrera. Se’n va de mestra. Primer li van donar Ogassa, al Pirineu. És clar, ella venia de l’Escala i allà li havien dit que la neu era blanca, i a Ogassa hi ha mines de carbó...”, explica rient. “Al cap de quinze dies la varen treure, i se’n va anar a Calonge, i després a Santa Coloma de Farners. L’any 41 es casa i el 42 estava prenyada de mi, i plega. Quan ens va tenir a tots els germans situats, a finals dels seixanta, torna a demanar escola. Li donen Bordils, a tocar de Girona. El primer dia que arriba, tots els germans li preguntem com li havia anat i ens diu: «M’han donat els petits i els he fet Montessori, però sense dir-ho». Ella havia après a l’escola que Montessori era el millor mètode per educar, i el seguia aplicant, però sense dir-ho, per por”, conclou Marquès.

L’escola va canviar molt amb el franquisme, i espais com els d’educació en el lleure van adquirir molta importància: “El que no aprenies a l’escola, ho aprenies a l’escoltisme. Després de classe, anaves al cau i allà ens hi trobàvem bé i podies llegir coses, dibuixar... Això és el que hauria d’haver estat l’escola”, resumeix en Salomó.

Arriba la democràcia i persisteix aquest buit en la història. Potser s’ha anat transmetent la por i d’aquí hem passat al no-res? En Salomó contesta contundent: “No, ara hi ha ignorància. Jo, quan parlo de tot això, dic: «Hi ha una pregunta que ens hem de fer, però no ens la fem gaire que acabarem amb llaga d’estómac. Quin país tindríem si tot això no hagués acabat com va acabar?». Perquè en el seu moment, venia gent de fora a veure’ns”.

“Una de les coses que s’ha de recordar és que aquí hi va haver una guerra i varen guanyar els rebels. I, per tant, queda un país dividit, amb vencedors i vençuts”

I continua: “Una de les coses que s’ha de recordar és que aquí hi va haver una guerra i varen guanyar els rebels. I, per tant, queda un país dividit, amb vencedors i vençuts, i durant quaranta anys han estat explicant la seva història. I quan arriba la democràcia s’estableix un silenci arregladet”. No sabrem mai quin país hauríem tingut, però, per sort, gràcies a investigacions com les d’en Salomó, recollides en llibres com Els mestres de la República, podem saber i conèixer una història que estava destinada a perdre’s. Com definiries els mestres de la República, Salomó? “Un col·lectiu que estava convençut que es podia canviar el país per a bé i amb democràcia, jugant, des del camp de l’educació”, respon.

I continua: “Un mestre, primer, ha de tenir-ne ganes i estimar la mainada. Es necessiten una sèrie de condicions, no físiques, condicions d’esperit i allò d’estimar. I estar convençut que l’educació és una peça fonamental per canviar el país. I aquests, els mestres de la República, ho estaven, fins i tot els de dretes. Ells també estaven convençuts que s’havia de millorar l’escola”. I els mestres d’avui, què en poden aprendre, de tots ells?

“El primer que preguntaria a un graduat en magisteri és a veure si sap on anirà”

“Els mestres primer han de saber-ho. Això vol dir que, mentre fan la carrera, algú els ho expliqui. Hi ha universitats en què s’explica i hi ha universitats en què no, depèn de les facultats. El primer que preguntaria a un graduat en magisteri és a veure si sap on anirà. En el sentit que a l’escola on vagin hi trobaran un mestre, una història, i ells són els que han de continuar aquesta línia. Han de tenir en compte el lloc d’on venen, d’una institució de fa molts anys que no s’acaba de crear, i que ells en són els hereus. Tornem-nos-ho a preguntar: quin país tindríem si tot això no hagués passat?”

I ell mateix respon: “Anirien segurament a una escola diferent i molt millor, de respectar. A vegades, a la universitat, quan venien a classe, deia als alumnes: «Remeneu els calaixos vells de les escoles!». I venien i em deien: «Hi hem trobat llibres de Montessori!». I jo reia. Allò de la sopa d’all, que ja està inventada. Els mestres han de conèixer la història del país i treballar perquè sigui més democràtic. Tenir sentit crític, pensar. Els futurs mestres han de saber d’on venen i, quan vagin a una escola, han de saber que ells són hereus d’aquells mestres que van estar-se en aquella escola i que van fer tot allò. Ho han de saber i se’ls ha d’explicar”. Això, preguntem-nos-ho: quin país tindríem si tot això no hagués passat?

Conèixer la història per poder pensar el futur. Els mestres de la República s’han escapat de l’oblit gràcies a persones com en Salomó. Explicar-ne la història és lluitar contra la desmemòria del país. 

Aquest és el teu article gratuït setmanal.

Fes-te subscriptor. Podràs llegir i fer possible tot el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi

Comentaris