Persones

L’impressor de 1894

L’artista Pep Puig Mestres explora els límits de l’art a través d’una Vietnamita, una impressora analògica del 1894. I ho fa usant papers i documents naufragats en llibreries i mercats de vell que, impresos, artísticament, expliquen noves històries

per Laura Saula Tañà

L’impressor de 1894
Sobre un antic escandall d’un paleta de la Barcelona dels seixanta, les mans de Pep Puig plasmen el seu art servint-se de la Vietnamita. (Fotografies de Sira Esclasans Cardona i Vanessa Miralles)

Aquest és el teu article gratuït setmanal.

Fes-te subscriptor. Podràs llegir i fer possible tot el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi

Per quantes mans pot haver passat un objecte construït al segle XIX? Quantes històries, secrets, anhels i promeses han traspuat per les seves fissures? El recorregut d’un objecte sovint és un misteri indesxifrable, una font oberta a la imaginació que reclama el seu lloc als visitants dels antiquaris o mercats de vell. Com el dia que l’artista Pep Puig Mestres (1954) es fixa en una estranya caixa de fusta al Mercantic de Sant Cugat del Vallès.

Entre totes les andròmines, aquella caixa el crida, l’atrau de manera irresistible. És de fusta i té una tapa interior molt malmesa. L’obre i no entén res. “Què és això? Quina funció pot tenir?”, es pregunta mentre n’observa totes les superfícies. I per fi troba una pista, un nom: NeoCyclostyle. Ho busca a Internet i aviat se li revela el misteri.

“És la primera impressora que ha existit mai”, m’explica Pep Puig des del seu atelier a Les Naus de l’Art, a la Floresta (serra de Collserola). Una antiga granja de pollastres reconvertida en un cau de tallers per a artistes de diferents disciplines. Des d’aquí, aquest autoanomenat “treballador de l’art” explora l’univers plàstic amb la llibertat de qui no ha de donar explicacions. I també em segueix explicant què és això d’una impressora de fusta i sense endolls.

“Va ser la primera màquina que permetia fer còpies d’un document manuscrit a finals del segle XIX

“Va ser la primera màquina que permetia fer còpies d’un document manuscrit a finals del segle XIX. Abans d’això només podies tenir la còpia d’un document si un copista el copiava a mà”, continua. No cal dir que això va suposar tota una revolució. Era la fi dels copistes i el principi de l’autoedició. A més, el seu sistema, que deixa passar la tinta pels forats de les lletres i figures a la matriu, permetia reproduir fidelment dibuixos, lletres i marques sense cap procediment fotogràfic o químic.

Una Vietnamita del 1894 és la protagonista de part de l’obra de Pep Puig. (Fotografia de Vanessa Miralles)
A finals dels anys setanta la NeoCyclostyle era coneguda com “la Vietnamita”, “suposo que en honor del Vietcong, per la seva lluita artesanal amb l’Imperi”, diu Puig

Unes característiques que, sumades al seu funcionament silenciós, barat i discret, van ser de molta utilitat dècades després per a molts moviments clandestins. A finals dels anys setanta, la NeoCyclostyle era coneguda com “la Vietnamita”, “suposo que en honor del Vietcong, per la seva lluita artesanal amb l’Imperi”, reflexiona Puig. Amb ella, o amb una rèplica casolana feta amb fustes, es feien tots els fulls de mà i la propaganda antifranquista. “Fèiem un marc, hi posàvem una frontissa i pim-pam”, resumeix Puig, que aleshores militava en un partit d’extrema esquerra. Una època en què també treballava a Mundo Diario i, més tard, a El Noticiero Universal fent els dissenys de les portades.

I és en el moment en què Puig redescobreix la Vietnamita, en aquest mercat de Sant Cugat del Vallès, que veu clar que l’ha de comprar. Alguna cosa ha brollat dins seu i necessita ser expressada. “Me la volien vendre per 300 euros, però en vaig trobar una per trenta a Internet que era d’un home d’Escòcia”, confessa l’artista mentre passa els dits per sobre de la Vietnamita. És una NeoCyclostyle Gestetner construïda a Gran Bretanya el 1894, que ha restaurat amb molta cura. I amb ella també ha fet una bona part de la seva obra artística.

Des del seu atelier a la Floresta, Pep Puig teixeix idees que acaba convertint en art. (Fotografia de Sira Esclasans Cardona)

Una obra que produeix en un estudi on tot és un esclat de colors: de les parets i les taules en sobresurten dibuixos, gravats i serigrafies. Per les finestres, retallades amb quadradets blancs, es filtra el verd intens de la natura. I de fons, la música de fusió acompanya la nostra conversa. Som al seu cau, el seu refugi artístic, i la Vietnamita n’és la protagonista.

Quan va començar a treballar amb aquesta antiga impressora es va adonar que ja no existeixen els papers encerats que es feien servir antigament. “Ho vaig adaptar per un altre sistema d’impressió, que és la serigrafia”, explica mentre en fa una mostra. “Veus, es tracta de tapar els llocs on no vols que es posi la tinta i deixar lliures els llocs on sí que en vols”, resumeix. L’artista agafa un paper de les mateixes dimensions de la caixa i, amb una petita espàtula, hi posa tinta vermella a sobre i, amb una altra espàtula, tinta blava. El resultat és una serigrafia en blau i vermell en què es pot llegir “Trans Forma”.

“No soc gens acadèmic, no m’he format en belles arts. Totes les meves tècniques són molt artesanals, intuïtives”

La seva ha estat sempre una tècnica autodidàctica. “No soc gens acadèmic, no m’he format en belles arts. Totes les meves tècniques són molt artesanals, intuïtives.” Quan compra la Vietnamita, fa tota mena de proves i estampats fins que un dia se li acut una idea: “Vam fer una jornada de portes obertes a Les Naus de l’Art i se’m va ocórrer estampar a sobre de pàgines de llibres vells les paraules «Art i Vida»”. Uns cartells que es van penjar per diferents espais de la Floresta i que van generar molt debat entre els vianants. “Què era allò? Què es pretenia anunciar?”, es preguntava la gent. La cosa no va anar més enllà, però sí que li va donar una idea per fer un projecte.

Amb la Vietnamita cada serigrafia queda diferent, mai hi ha cap rèplica exacta. (Fotografia de Sira Esclasans Cardona)
“Em vaig convertir en un caçador de papers oblidats”, m’intriga Puig. Durant un temps l’artista es dedica a buscar el que ell anomena “papers singulars” en tota mena de mercats de vell

“Em vaig convertir en un caçador de papers oblidats”, m’intriga Puig. En altres paraules, durant un temps l’artista es dedica a buscar el que ell anomena “papers singulars” en tota mena de mercats de vell. Un escandall d’un paleta de la Barcelona dels seixanta trobat en un mercat de Celrà, papers arrancats d’antigues enciclopèdies, partitures de música o pàgines de butlletins d’escacs de l’era soviètica. Són petites històries, microrelats, que ell transforma en una sèrie de cent carpetes amb sis serigrafies en cada una. Totes fetes amb la Vietnamita. Un projecte que anomena “New Passwords” i que surt a la llum el 2020 gràcies a un micromecenatge.

“Per a mi és molt important treballar amb l’atzar, veure com de sobte hi ha paraules que et lliguen amb coses i persones”

“Es diu «New Passwords» perquè considero que el que jo poso no són contrasenyes per obrir una aplicació, sinó per obrir l’atzar, per transformar-te.” I continua: “Per a mi és molt important treballar amb l’atzar, veure com de sobte hi ha paraules que et lliguen amb coses i persones, és una feina molt intuïtiva. És posar-se davant d’un paper en blanc i has de fer-li com un massatge perquè et parli. I un cop t’hi poses, depèn del que tu vas fent, et va demanant que facis determinades coses”.

“Per a mi fer això és com una meditació, em dona pau”, confessa l’artista. (Fotografia de Vanessa Miralles)
“Em trobo una revista soviètica d’escacs de l’any 59 en una llibreria de vell de Sant Cugat i penso: «Per quines mans ha passat, això?»” 

És amb aquests “papers oblidats” que Pep Puig juga a l’hora de fer les seves creacions. Me’n posa un exemple: “Em trobo una revista soviètica d’escacs de l’any 59 en una llibreria de vell de Sant Cugat i penso: «Per quines mans ha passat això? Aquest ha estat l’entreteniment del proletariat soviètic durant dècades. On jugaven a escacs? Ho feien en aquells apartaments infectes de les ciutats? Al gulag?»”, es meravella. I aquest pensament l’enllaça amb una frase que va veure un dia al Museo Oteiza sobre com l’art transforma la vida d’un home. “Lligo aquest concepte amb què significava la transformació social en el comunisme i d’aquí en surt una de les serigrafies”, resumeix.

“Em fascina treballar amb la Vietnamita, perquè cada vegada que n’aixeco la tapa és una sorpresa, mai saps com acabarà de quedar”

I la seva eina de treball durant tot el projecte és la Vietnamita. “Em fascina treballar-hi, perquè cada vegada que n’aixeco la tapa és una sorpresa, mai saps com acabarà de quedar”, explica. “Jo no busco la perfecció, jo vaig per feina. M’agraden les imperfeccions. De fet, per mi no són imperfeccions, sinó que li donen vida. Si ho volgués perfecte, ja ho faria amb una impressió òfset. Em sortiria perfecte i sempre igual, però no tindria l’energia i la vida que li dona aquesta imperfecció”, s’emociona.

Les hores passen en aquest atelier de Les Naus de l’Art, un cau d’artistes que es refugien enmig de Collserola. (Fotografia de Sira Esclasans Cardona)

El treballador de l’art torna a posar tinta a l’espàtula i m’ensenya una nova serigrafia. Se’l veu concentrat, però relaxat, tranquil. “Per a mi fer això és com una meditació, em dona pau”, confessa. “Soc molt experimental i, encara més important, soc molt lliure: no tinc cap compromís, no he de demostrar res a ningú. No em faré ric ni ho pretenc”, continua. “El que vull és compartir aquest joc d’alguna manera, compartir el joc de l’art, que és un joc molt seriós, profund, però que no deixa de ser un joc”, reflexiona.

Mentre m’ho explica, s’ha adonat que la serigrafia ha sortit amb una petita imperfecció i prova d’arreglar-ho, però sense preocupar-s’hi gaire. Li agrada el concepte de la perfecció dins de la imperfecció. “Cadascuna de les carpetes de «New Passwords» és diferent, perquè cada paper és únic”, diu mentre m’assenyala un dels seus “papers oblidats”, una vella partitura amb un estampat a sobre.

“Vaig començar a fer fotos de les parets de les cases, que estan pintades de colors, i d’aquí vaig fer una reflexió: per què es pinten les cases? Limiten una frontera, una propietat, però de manera amable”

La seva edició de cent carpetes amb sis estampes serigrafiades té tant èxit que l’artista decideix culminar el projecte amb una exposició durant la tardor del 2021 i una nova carpeta: “New Limits”. “Són una sèrie d’estampes en què s’exploren els límits que tenim cadascun de nosaltres: els interns, els externs, els visibles, els invisibles, els inconfessables...”, explica Puig. Una idea que, en certa manera, va sorgir arran d’un viatge a Ciutadella (Menorca). “Vaig començar a fer fotos de les parets de les cases, que estan pintades de colors, i d’aquí vaig fer una reflexió: per què es pinten les cases? En el fons és una manera de dir: «Ei, la groga és la meva, la verda és la teva». Limiten una frontera, una propietat, però ho fan de manera amable, amb colors”, reflexiona.

Les idees de Pep Puig no tenen límits, com tampoc la seva cerca de papers oblidats en el temps. La història ja s’encarrega de donar-li material de sobres. I al seu costat, a la seva caixa d’eines, hi ha la Vietnamita, rescatada d’entre els trastos vells, tornada a la vida per complir la seva funció: comunicar un món que canvia a cada moment. Imprimir vida que semblava morta. 

Explorador i caçador de papers oblidats, Pep Puig Mestres juga a fer art i a relacionar idees en un món que no té fi. (Fotografia de Sira Esclasans Cardona)

Aquest és el teu article gratuït setmanal.

Fes-te subscriptor. Podràs llegir i fer possible tot el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi
Foto de perfil

Laura Saula Tañà

Redactora de LA MIRA

Comentaris