Persones

“El caràcter dels russos i el dels lleidatans són molt semblants”

Què fa que un jove lleidatà dediqui deu anys a traduir al català la gran novel·la en vers de la literatura russa? Descobrim qui s’amaga darrere del filòleg Arnau Barios (Térmens, 1989), que ha traduït els més de 5.000 versos d’‘Eugeni Oneguin’

per Laura Saula Tañà

“El caràcter dels russos i el dels lleidatans són molt semblants”
“La vida és el paradís”, aquesta és la frase d’‘Els germans Karamàzov’ que Arnau Barios duu tatuada al braç. (Fotografies de Jordi Borràs Abelló)

Aquest és el teu article gratuït setmanal.

Fes-te subscriptor. Podràs llegir i fer possible tot el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi
“Què n’és, d’hipòcrita i mesquí,
distreure un infeliç que fina,
donar-li mentrestant la medicina,
tot trist, posar-li bé el coixí,
sospirar i dir-se, quan no ho sent ningú:
a veure si el diable se t’endú!”
 
‘Eugeni Oneguin’, d’Aleksandr Puixkin

De vegades, alguns llibres et fan viatjar. Ben lluny. Però no a països exòtics ni a històries de passats remots. No. Hi ha lectures que et porten cap a aquell lloc que intuïm que existeix, però al qual no aconseguim posar un nom. Pàgines que són vies directes als pous de l’ànima. Molts d’aquests llibres es creen durant l’edat d’or de la literatura russa, al segle XIX. Una època en què surten molts noms universals, però que és encapçalada per un poeta, dramaturg i novel·lista clau: Aleksandr Puixkin (1799-1837).

Potser no ho sabíem, però gràcies a ell després vingué tota la literatura russa que estimem. Els lectors del seu país ja fa temps que ho saben, és el seu clàssic més celebrat. I una de les seves obres cabdals, el far que il·lumina aquest món literari sorgit de la taigà, és Eugeni Oneguin.

Arnau Barios tarda deu anys a traduir l’obra al català. La tasca no és senzilla: la novel·la té més de 5.000 versos

Publicada en forma de sèrie entre el 1823 i el 1831, l’autor tarda set anys i quatre mesos a escriure aquesta novel·la en vers. Gairebé dos segles més tard, el jove filòleg i traductor lleidatà Arnau Barios (Térmens, la Noguera, 1989) tarda deu anys a traduir l’obra al català. La tasca no és senzilla: la novel·la té més de 5.000 versos.

I Barios se’n surt amb tots els honors. La seva obsessió i la seva cura pel detall fan que la traducció, publicada per Club Editor, guanyi el Premi Ciutat de Barcelona 2019 i el Premi Serra d’Or 2020. Però anem a la pregunta principal, al primer misteri de tots: què fa que un jove lleidatà vulgui dedicar deu anys de la seva vida a traduir aquesta obra cabdal russa?

Aliè als premis i als reconeixements, Arnau Barios es refugia a la llar familiar de Térmens.

Per descobrir-ho, em dirigeixo cap a la petita població de Térmens, on el filòleg acaba de tornar després d’haver estat gairebé una dècada vivint en diferents ciutats russes. Els últims anys, a Sant Petersburg, on s’encarregava dels estudis de català a l’Institut Ramon Llull. I també de traduir, és clar.

En arribar no es veu ni una ànima pel carrer i la calor del migdia és sufocant. És estiu i som en ple Ponent. Però és quan Barios m’obre la porta que l’espai i el temps col·lapsen: tot i ser a 2.855 quilòmetres de Sant Petersburg, Rússia és més a prop que mai. És com si el país se li hagués quedat impregnat a la pell. El seu rostre angulós i el cos de complexitat prima i pàl·lida denoten moltes hores assegut a l’escriptori. Hores dedicades al pensament i a les lletres, abstret del món més terrenal. Un món de paraules i d’abecedaris aliens. El ciríl·lic. Aquell enigma, aquell mur lingüístic que Barios intenta desxifrar. I la seva mirada, més aviat analítica i taciturna... Ja ho tinc. Dostoievski. Sembla un personatge de Dostoievski.

“El tatuatge me’l vaig fer abans de marxar, com a ‘souvenir’. És una frase d’‘Els germans Karamàzov’. Vindria a dir: «La vida és el paradís»”

Serè i amable, l’Arnau m’ofereix una beguda refrescant per fer passar la calor. I amb el seu gest m’adono del tatuatge que duu al braç. Escrit en ciríl·lic. “Me’l vaig fer abans de marxar, com a souvenir”, somriu mentre recorre les lletres amb el dit. “És una frase d’Els germans Karamàzov. Vindria a dir: «La vida és el paradís», tot i que en rus no hi ha articles”, puntualitza.

El jove duu Dostoievski gravat a la pell. Igual que Rússia, país on no descarta tornar si aquí no troba prou feina com a traductor. “Allà sempre necessiten professors de castellà. Sempre tinc la possibilitat de tornar si les coses no em van bé, cosa que no agradarà als meus pares, perquè sobretot he tornat per ells”, confessa.

“A Rússia vaig descobrir que aquella era la literatura que més m’agradava i també que en aquell país m’hi trobava a gust. L’havia encertat”

La seva història amb el país eslau va començar per atzar. “Quan vaig acabar el batxillerat humanístic volia estudiar filologia, però vaig pensar que l’anglès, el francès i l’italià eren llengües que ja aprendria pel meu compte. En canvi, si no estudiava rus, no n’aprendria mai”, recorda. En aquells moments tampoc havia llegit gaire literatura russa. Tot canvia quan comença a estudiar Filologia Eslava i viu durant llargs períodes al país de Tolstoi. “Vaig descobrir que aquella era la literatura que més m’agradava i també que en aquell país m’hi trobava a gust. L’havia encertat”, somriu.

La seva traducció li ha valgut el Premi Ciutat de Barcelona 2019 i el Premi Serra d’Or 2020.

Però la dèria per Eugeni Oneguin comença una mica abans, durant el primer any de carrera: “Entre els companys de filologia, que érem una mica friquis, volíem fer grans coses a la vida. Tots volíem fer una traducció d’una gran obra. El Pau Sabaté, que feia Filologia Clàssica, va acabar traduint la Ilíada i, en el meu cas, l’obra més important de la literatura russa en vers era Eugeni Oneguin”, explica divertit. Una obra que coneixia per la traducció en prosa que n’havia fet Xavier Roca-Ferrer. “És una novel·la una mica estranya, experimental, amb una construcció en què es veu com la literatura ens canvia i influeix en la nostra identitat”, reflexiona.

“Entre els companys de filologia volíem fer grans coses a la vida. Tots volíem fer una traducció d’una gran obra”

Tot un avenç literari que encara tardaria molt a arribar a casa nostra. “En aquella època la literatura catalana encara estava molt adormida, i els primers poemes que van començar a sortir eren èpics, com els de Verdaguer. El que més s’assemblaria a Eugeni Oneguin és el Poema inacabat de Gabriel Ferrater, perquè està escrit en vers i tampoc té un final gaire clar.”

Reconeix que ha arribat a estar tres mesos encallat en una rima. “Això no vol dir que només estigués pensant en això, però sí que la tenia present. Suposo que és com quan no resols un problema i hi vas pensant”

Cada paraula, cada frase, cada vers requereix tota la seva atenció quan el traductor hi fixa la mirada. “Soc molt curós en la mètrica, és com la meva obsessió i perdo molt temps en aquestes coses. Potser després m’equivoco en una altra cosa, però aquesta feina de matar-me amb una paraula no la puc evitar, m’agrada”, confessa. Fins i tot reconeix que ha arribat a estar tres mesos encallat en una rima. “Això no vol dir que només estigués pensant en això, però sí que la tenia present. Suposo que és com quan no resols un problema i hi vas pensant, caminant pel carrer, buscant i memoritzant paraules. Tot, fins que hi trobo la solució, però hi ha moments en què voldries abandonar, quan veus que és impossible. Al final pots quedar una mica grillat”, riu.

“No pararia mai d’aprendre rus. Si no és la teva llengua materna, s’ha d’estudiar tota la vida”

La traducció mai pot ser literal, per això encara no funcionen els traductors automàtics en la literatura. “El que diu un text no és el que es vol dir en realitat, com les frases fetes o altres expressions que, traduïdes al català, queden molt poc naturals”, reflexiona Barios. Per això, viure a Rússia i llegir-ne la literatura és bàsic per a la seva tasca. “No pararia mai d’aprendre rus. Si no és la teva llengua materna, s’ha d’estudiar tota la vida”, considera.

“Soc molt curós en la mètrica, és com la meva obsessió i perdo molt temps en aquestes coses”, explica el traductor.
“Els russos estan disposats a compartir la seva intimitat de seguida. A ‘Eugeni Oneguin’ hi ha la festa de Tatiana, i t’adones que aquesta mateixa festa podria ser igual ara en un pis de Moscou”

I també cal conèixer els russos i la seva idiosincràsia. “Al principi xoca la seva agressivitat al carrer. No hi veus gent somrient. De fet, si algú et somriu al carrer és perquè vol alguna cosa, com insinuar-se’t o prendre’t els diners”, explica. “Després, quan els coneixes i entres al seu ambient, tothom és molt simpàtic i fins i tot invasiu. Si ets amic seu, ja està, pots demanar-ho tot, però ells també t’ho poden demanar tot a tu. Poden venir a qualsevol hora a casa i no ho consideren com una invasió de la intimitat”, continua. “Potser els catalans som més prudents en això i no hi estem acostumats, però ells estan disposats a compartir la seva intimitat i a ser amics de l’ànima de seguida. A les novel·les també es veu bastant; per exemple, a Eugeni Oneguin hi ha la festa de Tatiana, en què es reuneixen tots, i t’adones que aquesta mateixa festa podria ser igual ara mateix en un pis de Moscou.”

“Hi ha gent molt taciturna, que pot estar hores sense dir res, però també n’hi ha que poden començar a parlar durant hores i hores, com un monòleg”

Li pregunto si és cert que existeix aquesta fatalitat que es percep en moltes de les novel·les russes. “Sí que tenen aquesta mentalitat d’«el que hagi de ser, serà». Com si la vida tampoc valgués tant la pena per mantenir-la a qualsevol preu, com si la supervivència no fos el més important”, reflexiona. També hi ha el tòpic de veure’ls com a persones més aviat tristes i taciturnes. “Hi ha obres literàries en què tot són monòlegs interns i et pots pensar que això no pot existir, que ningú parla tanta estona. Doncs així com allà hi ha gent molt taciturna, que pot estar hores sense dir res, també n’hi ha que poden començar a parlar durant hores i hores, com un monòleg”, somriu. “Recordo que vaig anar de viatge a una illa del nord amb un amic. A un jubilat li va fer molta gràcia que fóssim estrangers i va fer tota la volta a l’illa a peu amb nosaltres, unes tres hores, durant les quals no va parar de xerrar explicant les seves teories sobre la Segona Guerra Mundial. Era com una màquina engegada”, riu.

“Sovint, quan llegeixes obres russes, sembla que entris en un manicomi, però si han tingut tanta influència és perquè tothom s’hi deu reconèixer una mica, en aquest manicomi”

Amb tot aquest ventall de personalitats humanes, no és estrany que molts novel·listes russos tinguessin una bona font d’inspiració. “Després de Tolstoi i Dostoievski tota la literatura mundial canvia. Són autors que descriuen molt bé la part interna dels personatges, arriben a llocs on no havia arribat mai ningú. O potser se’ls inventen i els creen ells, no ho sé, però ells ho fan per primer cop”, reflexiona. “Sovint, quan els llegeixes, penses: «Ostres, quins personatges més estranys». Sembla que entris en un manicomi, però suposo que si han tingut tanta influència és perquè tothom s’hi deu reconèixer una mica, en aquest manicomi.”

“Quan aprens un idioma també aprens sobre la història, el caràcter, el pensament i la política d’un país, i això també et fa de mirall, de contrast”

És el retrat de la humanitat. Un retrat que també es llegeix a Eugeni Oneguin. Endinsar-se en el món de Puixkin ha estat per a Barios una peça clau per submergir-se en l’idioma i la cultura russos. “Quan aprens un idioma també aprens sobre la història, el caràcter, el pensament i la política d’un país, i això també et fa de mirall, de contrast. Et fa reflexionar sobre la teva pròpia cultura”, matisa.

Endinsar-se en el món de Puixkin ha estat per a Barios una peça clau per submergir-se en l’idioma i la cultura russos.

De fet, considera que el català i el rus tenen similituds, i fins i tot més si es compara el lleidatà amb el rus. “Joan Sales posa al mateix nivell els castellans de l’altiplà, els lleidatans i els russos, encara que ell mai hagi estat a Rússia”, aclareix. “És aquesta idea de la plana russa, igual com la plana de Lleida —encara que després no sigui tan plana, sinó més aviat com la Toscana—, una plana que a Rússia és immensa, un desert verd amb boira.”

“El caràcter dels russos i el dels lleidatans són molt semblants. És una intuïció meva, pel caràcter aquest de ser més radical. És aquesta tendència a l’exageració amb la vida, a l’absolut, al blanc o al negre”

Però la cosa encara va més enllà: “El caràcter dels russos i el dels lleidatans són molt semblants. És una intuïció meva, pel caràcter aquest de ser més radical”, s’explica. “És aquesta tendència a l’exageració amb la vida, a l’absolut, al blanc o al negre. Els catalans de la costa són molt més moderats i aquí som una mica més eixuts, més radicals. Suposo que és una cosa del clima: els climes més moderats fan caràcters més moderats i amb els climes més extrems passa el mateix”, continua.

Potser també és per la boira, la conseqüència de passar-se dies sense veure el sol. “Allà tenen el cel tapat durant mesos. Jo el fred el portava bé, però que no hi hagi sol ho duia fatal. Hi ha dies que només hi ha llum dues hores”, relata el traductor, que durant els gèlids hiverns es dedicava a una vida de recolliment. “Els hiverns són molt productius allà. I tot i que s’hi està molt bé, a casa, la vida tampoc s’atura”, remarca. Durant aquells mesos aprofitava per llegir, revisar o fer les traduccions al català de grans obres russes, com Els germans Karamàzov, de Dostoievski, els poemes de Lérmontov o Kuzmín i contes com els de Txékhov i Óssipov.

“La cultura tampoc ens fa ser molt més civilitzats”, reflexiona Barios després de viure gairebé deu anys a Rússia.

“En general a Rússia hi ha un nivell cultural mitjà més alt, tot i que és un país amb molts problemes de violència. És una contradicció, perquè al final veus que la cultura tampoc ens fa ser molt més civilitzats”, lamenta. Lluny han quedat aquells intel·lectuals vetats durant els temps de la Unió Soviètica. “Eren perseguits, però alhora tenien molt prestigi i una cosa compensava l’altra. El que ells feien tenia un valor, i això els donava força. Era el valor de la paraula i l’activitat intel·lectual”, reflexiona. “Ara els mitjans segueixen controlats pel poder, excepte Internet, on hi ha una llibertat absoluta, però ningú en fa cas.”

“Quan no tradueixo ho trobo a faltar, tinc com un buit, i de vegades ho faig per plaer. Agafo poemes russos i els tradueixo”

El fet és que d’obres russes que encara s’han de traduir al català n’hi ha moltes. “Una altra cosa és que les editorials les vulguin traduir i t’ho encarreguin”, matisa el filòleg. Calcula que a Catalunya hi ha quatre o cinc traductors de rus en actiu i que ell deu ser dels més joves. Però està decidit a intentar-ho. “Quan no tradueixo ho trobo a faltar, tinc com un buit, i de vegades ho faig per plaer. Agafo poemes russos i els tradueixo”, confessa.

Però el que ja no pot és tornar a traduir una altra gran novel·la en vers com Eugeni Oneguin. No n’hi ha cap altra igual d’important en llengua russa. “Quan vaig començar filologia això era un somni, aspirava a ser traductor i ho he aconseguit. I ara, d’una manera molt russa, tampoc soc feliç”, riu. “Bé, sí que ho soc, però hi ha com una mena decepció, que d’això mateix també tracta la novel·la.” És l’ànima humana, que es filtra per tots els racons, fins i tot entre les estepes emboirades de Sibèria o de Ponent.

Com un personatge de Dostoievski, Arnau Barios desxifra paraules i pensaments cavalcant entre Térmens i Rússia.

 

Aquest és el teu article gratuït setmanal.

Fes-te subscriptor. Podràs llegir i fer possible tot el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi
Foto de perfil

Laura Saula Tañà

Redactora de LA MIRA

Comentaris