Persones

Esferes de vida

Què ens pot ensenyar el bàsquet sobre la vida? Neus Canet, capitana de l’Ekke Club Bàsquet Lleida, fa història a la ciutat sent el primer equip femení a ascendir a la Lliga femenina 2, però ella ens explica les lliçons existencials d’un partit de bàsquet

per Laura Saula Tañà

Esferes de vida
Com un planeta accelerat, Neus Canet fa ballar la pilota de bàsquet per damunt seu, apuntant sempre cap amunt. (Fotografies de Jordi Borràs Abelló)

Aquest és el teu article gratuït setmanal.

Fes-te subscriptor. Podràs llegir i fer possible tot el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi

La pilota gira com una baldufa sobre el dit índex de la Neus. Gira, gira, gira a gran velocitat, amb força, energia i equilibri. Molt equilibri. Un domini perfecte. I mentre gira, de la seva superfície rodona i ataronjada, com una bola de cristall, com una pel·lícula a càmera ràpida, se’n van desprenent imatges de tota una vida a la pista de bàsquet. Imatges com la d’aquell dia que amb cinc anys comença a jugar al pati de l’escola, a l’equip dels petits. O com els entrenaments que es van succeint als vespres de tardor, hivern i primavera. Jornades que es repeteixen en els anys i que la veuen créixer entre estratègies i llançaments. Gira, gira, gira... Fins que la Neus té deu anys i entra al Club Bàsquet Lleida. L’entrenadora ha vist que té talent i cal fer un pas més. Deixa les classes de música i se centra només en l’esport. Cal seguir fent girar la pilota, com un remolí, com una fulla controlada pel vent.

Arriba a l’adolescència, l’equip es fa fort. I també l’amistat. Amb la resta de jugadores es crea una família. Una família que s’uneix més cada any que passa. Vida i esport es fusionen. I també l’esforç i l’esperit de sacrifici. Amb l’ajuda de la mà, la lleidatana fa girar la pilota cada vegada més ràpid. Entrenaments de deu a dotze de la nit, quatre dies a la setmana. Després d’estudiar, després de treballar. És vocació, és estima per un esport i per tot el que representa. Gira, gira, gira com una força sobrenatural, com un element incorpori. La Neus es converteix en la capitana de l’equip. És la més veterana. La que, tot i les opcions de marxar de Lleida a la recerca de nous horitzons, decideix quedar-se i lluitar per l’equip.

Amb força i decisió, la Neus capitaneja l’equip sènior de l’Ekke Club Bàsquet Lleida.

La pilota segueix girant, com un planeta en una galàxia desconeguda. Gira, gira, gira fins que arriba la recompensa. És juny del 2021 i el seu equip, l’Ekke CB Lleida, aconsegueix l’ascens a la Lliga femenina 2. Passa a jugar a categoria nacional. A la pista es viuen moments d’eufòria, de felicitat infinita. Un somni fet realitat. I amb aquest record, amb aquesta alegria als ulls, Neus Canet (Lleida, 1996) deixa de fer girar la pilota, l’agafa amb les mans, em mira i somriu.

“Que et vingui de gust anar a entrenar-te és el que et fa seguir jugant. Si hi ha un equip en què no t’entens amb els altres, aleshores no val la pena”

Som en una pista de bàsquet pública de Lleida, la seva ciutat natal i d’on no ha volgut marxar mai. Fins i tot ha passat els seus anys d’universitat a la seu lleidatana de l’Institut Nacional d’Educació Física de Catalunya (INEFC). “Hi estic bé, aquí”, diu mentre acarona la pilota. I creu que un dels secrets és que juga en un equip on hi ha molt bon ambient: “Que et vingui de gust anar a entrenar-te és el que et fa seguir jugant. Si hi ha un equip en què no t’entens amb els altres, aleshores no val la pena, perquè no tindràs ganes d’entrenar-te a les deu de la nit”.

“Sempre he de treure el costat positiu i transmetre que ho podem aconseguir”
“Em considero una persona positiva, però de vegades tenim partits molt difícils en què fins i tot jo penso que no guanyarem, però no ho puc mostrar”

Sap la importància de tenir un equip cohesionat i, com a capitana, assumeix aquesta responsabilitat. Una feina que comparteix amb l’entrenador, Albert Puig. “Fa molts anys que ens coneixem i, més que un entrenador, és un amic. Per això aquest paper és molt fàcil per a mi”, confessa. Un paper que, en bona part, consisteix a vetllar perquè totes les integrants de l’equip se sentin bé i sàpiguen que, si hi ha qualsevol problema, poden confiar en ella i adreçar-s’hi. “A dins del vestidor no hi són, els entrenadors; aleshores som la Paula i jo, les més veteranes, les que som allà i les podem ajudar”, explica. És saber detectar l’estat anímic de les jugadores i, sobretot, saber motivar l’equip. I no sempre és fàcil: “Em considero una persona positiva, però de vegades tenim partits molt difícils en què fins i tot jo penso que no guanyarem, però no ho puc mostrar. Al contrari, he de treure el costat positiu i transmetre que ho podem aconseguir i que hem de tenir confiança en nosaltres mateixes”.

Endavant i endarrere, la jugadora fa ballar hàbilment la pilota a la pista.

Li demano que faci alguna cosa amb la pilota a la pista. No sempre es té l’oportunitat de veure jugar de prop una veterana. S’aixeca i comença a fer unes passades desafiants fent botar la pilota entre les cames, ara endavant, ara endarrere, ara endavant, ara endarrere. Té unes cames fortes i atlètiques que denoten anys i hores d’entrenament. I l’actitud. Sobretot l’actitud. Ferma i segura. “Aquesta mena de psicologia no me l’han ensenyat, ha estat a força de jugar molts anys”, m’explica.

“Al final l’actitud és el que marca la diferència”
“És donar-ho tot, defensar al màxim; si una pilota va a fora, llançar-te i entrar-la al camp; si falles una cistella, a la següent tornar-ho a intentar; no abaixar el cap en cap moment”

“Cada any abans dels partits l’Albert ens posa una fórmula a la pissarra en què diu que l’actitud és el més important a l’hora de jugar a la pista, i en el nostre cas això té molt sentit”, continua. Saben que són jugadores molt joves, que han anat pujant des de baix, i que es troben amb altres equips en els quals hi ha jugadores de la selecció espanyola amb molt talent i que han estat molt treballades. “Al final l’actitud és el que marca la diferència; si tenen talent, però no actitud ni ganes de jugar bé, nosaltres passem per sobre de tot això”, assegura. I com és una bona actitud? “És donar-ho tot, defensar al màxim; si una pilota va a fora, llançar-te i entrar-la al camp; si falles una cistella, a la següent tornar-ho a intentar; no abaixar el cap en cap moment”, reflexiona.

“Amb el bàsquet tot és pim-pam, pim-pam, no parar, no parar, no parar, i que et pensis que ja ho tens guanyat i de sobte et fan tres triples i ets fora”

És la intensitat del joc, igual que la vida. És aquest, l’element del bàsquet que més li agrada: “Un partit de futbol és llarg i té anades i vingudes. Amb el bàsquet tot és pim-pam, pim-pam, no parar, no parar, no parar, i que et pensis que ja ho tens guanyat i de sobte et fan tres triples i ets fora. És un esport en què no pots estar ni un minut relaxat”. És la intensitat de deixar la pell en un partit. “Hi ha canvis constants, potser ets a la pista un minut i ja no pots més i demanes un canvi, però durant aquell minut ja ho has donat tot”, somriu. I aquell caliu que es forma entre les jugadores i el públic. Quin caliu...

Durant els partits de bàsquet se sol crear molta complicitat i caliu entre jugadores i espectadors.
“L’equip és com una família que has de saber portar i gestionar perquè tot funcioni bé”

Com el caliu que es forma entre les noies de l’equip. “És com una família que has de saber portar i gestionar perquè tot funcioni bé. Si una està malament, tu has de fer que estigui bé”, continua. Són molts els moments que comparteixen juntes, com quan han d’embotir-se durant hores en una furgoneta per anar a jugar els partits. Relacions que, més enllà del bàsquet, perduren en el temps i en la vida.

“El bàsquet m’ha ensenyat que si caus, o si et fas una lesió, t’has de tornar a aixecar i has de lluitar pel que vols”

Una lliçó de vida. Això és el que ha ensenyat el bàsquet a la Neus, que veu clar que, si un dia té fills, els incitarà a jugar a algun esport d’equip. “El bàsquet m’ho ha donat tot. També m’ha ensenyat que si caus, o si et fas una lesió, t’has de tornar a aixecar i has de lluitar pel que vols”, se li il·luminen els ulls. I pel camí, has de saber compartir i sumar forces i habilitats amb les altres per aconseguir l’objectiu. “Tenim les jugadores més ràpides, les més grans, les més hàbils... Jo soc aler, ajudo la base a baixar la pilota, però si hi ha un rebot, hi hem d’anar totes”, explica.

“En el bàsquet masculí tot és més físic. Nosaltres som més baixetes, però ens nodrim molt de la tècnica”

És defensa i és tècnica. Sobretot en el bàsquet femení. “En el bàsquet masculí els jugadors són alts i forts, i tot és més físic. Nosaltres, en canvi, som més baixetes, petites, però ens nodrim molt de la tècnica”, explica. I a Catalunya hi ha grans referents, com les jugadores de l’Spar Citylift Girona: “Admiro molt la Laia Palau i sembla que poca gent sap que la selecció espanyola està feta de grans jugadores catalanes”.

Per a Neus Canet les altres membres de l’equip són també amigues i família.
“Amb l’equip de l’Hospitalet vam celebrar juntes que anàvem a Mallorca i després, quan ens vam trobar a l’hotel d’allà, vam acabar sortint de festa. Al final el bàsquet és això: és anar-se trobant any rere any”

També hi ha rivalitat. Amb alguns equips les noies del Club Bàsquet Lleida hi mantenen molt bona relació, però n’hi ha d’altres amb qui fins i tot han tingut algun daltabaix, com un dia que juguen contra un equip de la rodalia de Barcelona: “Ens van obrir el cotxe i ens van robar. Dues de les noies van haver de jugar sense l’equipament”, lamenta. Però també hi ha la rivalitat sana, com quan juguen contra l’Hospitalet de Llobregat i els dos equips es classifiquen per a les semifinals a Mallorca. “Vam celebrar juntes que anàvem a Mallorca i després, quan ens vam trobar a l’hotel d’allà, vam acabar sortint de festa. Amb algunes encara hi tinc contacte. És que al final el bàsquet és això: és anar-se trobant any rere any, perquè al final acabes competint contra les mateixes jugadores”, somriu.

“Celebràvem tots els partits com si no hi hagués un demà i el partit final ja va ser massa...”

I un dia arriba la recompensa. Com quan el 2021 arriben a la final de Màlaga, guanyen i ascendeixen a la Lliga femenina 2. Fan història a Lleida, que mai ha tingut un equip en aquesta categoria. “Celebràvem tots els partits com si no hi hagués un demà i el partit final ja va ser massa...”, recorda emocionada. La felicitat és tan gran, que fins i tot a Lleida s’organitza un bus turístic per pujar-hi les jugadores i fer una rua per la ciutat. Tot un reconeixement per part de les institucions, encara que la Neus considera que cal donar més suport econòmic a l’esport femení, fins a equiparar-lo amb l’esport masculí. Un activisme que sovint intenta dur a terme a través de les xarxes socials. “Veig a les notícies que cada vegada hi ha més noies que s’inscriuen per jugar a esports col·lectius. Queda molt per fer, però sembla que anem pel bon camí”, s’il·lusiona.

“El bàsquet m’ho ha donat tot”, assegura la capitana de l’equip, que hi juga des dels cinc anys.

Un camí que implica molt compromís. “Compromís és pensar sempre en les teves companyes i en l’equip. Que si tens un partit diumenge, dissabte no pots sortir de festa igual que els altres. Has de ser conscient que tens un compromís i que no pots anar al partit malament, perquè les companyes confien en tu”, reflexiona. “I al final veus que, amb moltes ganes i molta dedicació, arribes on vols. Jo mai m’hauria esperat arribar a la Lliga 2. Potser al final només hi jugaré quatre minuts, però ja he arribat on he arribat. És tota una fita”, somriu.

“Compromís és pensar sempre en les teves companyes i en l’equip. Que si tens un partit diumenge, dissabte no pots sortir de festa igual que els altres”
“Al final m’acabo relacionant més amb gent que també és esportista, perquè és una filosofia de vida”

Està convençuda que el bàsquet li ha aportat molt seny per a la vida i l’ha ajudat a madurar una mica abans gràcies a aquest compromís cap a la resta de jugadores de l’equip. “Potser per això al final m’acabo relacionant més amb gent que també és esportista, perquè és una filosofia de vida”, reflexiona la Neus, que pensa que mai s’acabarà desarrelant del bàsquet. “Crec que seré entrenadora, preparadora física, o que participaré d’alguna manera en el món del bàsquet.” Això sí, el que té clar és que mai abandonarà Lleida. Li agrada viure aquí, i és on veu el seu futur. “I ho faré gaudint, l’important sempre és gaudir”, diu mentre mira la pilota, que té entre les mans.

I com un acte reflex, la torna a fer girar sobre el dit índex. Gira, gira, gira la pilota com una baldufa. Per donar-li encara més velocitat, la impulsa amb la mà, com un satèl·lit desbocat, i, entre volta i volta, la carrega de somnis i imatges que encara estan per venir.

La seva és una vida que gira al voltant del bàsquet. Una filosofia vital en què l’esforç, el compromís i l’amistat són els elements essencials.

 

Aquest és el teu article gratuït setmanal.

Fes-te subscriptor. Podràs llegir i fer possible tot el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi
Foto de perfil

Laura Saula Tañà

Redactora de LA MIRA

Comentaris