Com reaccionaries si et diguessin que tens una malaltia terminal, si sabessis que no hi ha cap esperança a la qual et puguis aferrar, que la mort ja et truca a la porta? Què passaria si això li passa al pare, la mare, l’àvia, la teva germana, la teva parella o el teu fill? Sabem respondre a la mort? Estem preparats per esperar-la? Arribo a l’Hospital de Terrassa i la Dolors Mateo, psicòloga de cures pal·liatives, ja m’espera a la porta. Miro el rellotge per comprovar si faig tard, però veig que encara falten cinc minuts per a les tres de la tarda, l’hora que havíem quedat. Ens saludem i intenta excusar-se: “Com que ara hi ha molts protocols per entrar, he preferit ser puntual, no vull que tingueu cap problema”. És fàcil adonar-se que és una persona atenta i que combina aquesta qualitat amb una gran senzillesa. Potser per això va voler ser psicòloga, per entendre l’experiència humana des del naixement fins a la mort. Perquè el camí de la vida té inici i fi. I necessitem estar acompanyats fins al darrer moment, quan ens podem sentir desprotegits, dèbils, atemorits.

“Si et dediques a pal·liatius el primer que acceptes és que la mort forma part de la vida. I que facis el que facis sempre acaba arribant”

La Dolors ho sap i actua. Ha arribat a entendre que la vida és extrema, perquè cada segon hi ha nens que neixen i també persones que moren. L’experiència humana és tan agraïda i vitalista com ferotge i despietada. “Si et dediques a pal·liatius el primer que acceptes és que la mort forma part de la vida. I que facis el que facis sempre acaba arribant. Evidentment, els primers mesos que hi vaig treballar van ser complicats, però de seguida vaig veure que encara que eren situacions de molt patiment, la meva feina podia també alleugerir-lo acompanyant la persona malalta i el seu entorn”, assegura. Es va adonar que podia atenuar moments de desconsol, de desesperança i de tristesa infinita. “Pots arribar a desencallar situacions personals o familiars que feia anys que estaven empantanegades. I, sovint, resoldre assumptes pendents és molt important perquè aquella persona pugui morir en pau. Cadascú té la seva vida i l’acaba, una mica, a la seva manera. Al final l’únic que faig és intentar calmar el sofriment”, explica amb la seva bonhomia. Perquè això forma part de la seva vida professional i entoma aquestes situacions amb naturalitat.

En canvi, les persones que no ens enfrontem cada dia a la mort, necessitem més temps per assumir les seves paraules. “Cal atendre el pacient, però també el seu entorn, la seva família o les persones més properes. En situacions de final de vida apareixen aspectes existencials que, potser sense saber-ne el perquè, emergeixen amb molta potència. Perquè volem morir en consonància amb les nostres creences i valors. Per tant, és important que ajudem a posar-hi una mica d’ordre i que facilitem l’acomiadament”, explica per recordar-nos que la mort existeix. Hi ha moments que, malgrat que sigui un procés costerut, l’únic que podem fer és acceptar-la.

“Esperant la mort és difícil trobar algú content, però sí que pot ser un procés sense patiment”

“Hi ha malalts que aïllen les persones estimades perquè no volen que vegin que s’estan morint. Per això, el més important és treballar conjuntament perquè tothom comprengui la situació. Esperant la mort és difícil trobar algú content, però sí que pot ser un procés sense patiment”, afegeix. Aparentment pot semblar contradictori, però queda clar que és necessari assimilar la realitat, encara que sigui crua, insensible, inclement. “Treballem conjuntament metges, infermers, auxiliars, treballadors socials i psicòlegs. Jo em centro en l’adaptació, és a dir, que aquella persona pugui arribar a entendre la situació. De vegades, els metges donen una informació que pot descol·locar o desanimar. Nosaltres hi som per fer-ho tot més suportable i comprensible”, comenta per intentar ser explicativa, perquè ens fem una idea de la feina.

Tracta diferents tipus de pacients, però la gran majoria són oncològics. Tot i així, encara que pateixin la mateixa malaltia, cada pacient la viu a la seva manera i ho fa amb el seu entorn, les seves esperances o les seves negacions. “És impossible que un malalt estigui tranquil si la seva família, si les persones que l’estimen, no ho estan. Per tant, hem de cuidar-los a tots. A cures pal·liatives el centre d’atenció és el pacient i les persones properes. En alguns casos hi ha nens petits i ells necessiten també moltes atencions”, diu la Dolors. I tot seguit s’atura, com si volgués imposar uns segons de silenci. Acceptar la mort sempre és delicat, siguis gran o petit.

“Estem instaurats en el benestar continu i perpetu. Allò que no aporta una felicitat immediata sembla que ja no cal ni plantejar-s’ho. Als nens, per exemple, els volem estalviar tots els patiments. I és complicat perquè si una cosa s’aprèn, és que un dia mors”

Però com a societat se’ns prepara per fer-hi front? “Estem instaurats en el benestar continu i perpetu. Allò que no aporta una felicitat immediata sembla que ja no cal ni plantejar-s’ho. I tot ha de ser molt ràpid. Als nens, per exemple, els volem estalviar tots els patiments. I és complicat perquè si una cosa s’aprèn, és que un dia mors. De vegades, als petits no se’ls porta a l’hospital o al tanatori, però això no vol dir que no enyorin una persona o que no tinguin inseguretats. Llavors s’arriba a l’adolescència o a l’edat adulta, mor algú i no sabem què fer. És important incorporar la mort com un fet natural. Com que és una cosa trista, cal preparar-nos perquè no la podrem evitar. No ens en podem escapar, tard o d’hora l’hem d’afrontar. Abans tampoc es parlava de sexe a les escoles i ara sí que es fa. Doncs també ho hem de fer amb la mort.” Perquè a qualsevol nen se li pot morir un pare o un avi. Però perquè també pot morir un alumne i els professors, de vegades, tampoc saben com encarar aquestes circumstàncies. Sense marge per preguntar, la Dolors encara afegeix una reflexió en aquest sentit: “Quan a un nen se li mor una mascota, hi ha pares que la canvien per una altra perquè no se n’adoni. El fet d’explicar-ho, d’acceptar-ho, és important perquè es vagi integrant”.

“És important establir una distància, perquè si t’hi involucres molt no ajudes. Entens el patiment i intentes acompanyar, però sense que et generi una tristesa immensa”

Se la veu una persona prudent, la qual cosa no vol dir reservada. La conversa és agradable. Potser la Dolors vol demostrar així que parlar de la mort no sempre genera incomoditats. Realment s’ha instaurat un ambient plaent, potser fins i tot alliberador. Perquè no existeix l’autocensura, no s’eludeix cap qüestió, no s’obvia el que és inevitable: la mort. Tots els professionals de la sanitat, d’una manera o altra, s’hi han d’enfrontar. Com tothom. Perquè, de vegades, lluitem per posposar-la, però hi ha moments que ella s’hi entossudeix i acaba sortint-se amb la seva. Aleshores els únics mots que som capaços de pronunciar són: “T’acompanyo en el sentiment”. És llavors quan psicòlegs com la Dolors, malgrat empatitzar amb la situació, treballen sense que això els provoqui dolor. “Al principi costa, però vas trobant eines. De fet, és important establir una distància, perquè si t’hi involucres molt no ajudes. Necessites tenir perspectiva per veure la globalitat de la situació. Entens el patiment i intentes acompanyar, però sense que et generi una tristesa immensa. Sempre hi ha casos que et toquen la fibra sensible, potser perquè t’hi identifiques; per això, és molt important el treball en equip. Comentar-ho amb els companys ajuda i també fer activitats diferents quan surts de l’hospital. Quan acabo la meva jornada necessito espais que em permetin desconnectar. Tampoc podem viure pensant sempre en la mort”, explica.

El psicòleg ha de ser un professional format i amb criteri, però també una persona emocionalment madura, forta i estable. Ha de ser capaç de crear un bon vincle amb els pacients i amb les seves famílies, de teixir la confiança suficient perquè aquelles persones puguin explicar-li les coses més íntimes que els amoïnen: “T’has de guanyar aquesta complicitat i has de tenir l’habilitat per detectar elements que poden ajudar-los a disminuir el patiment. L’objectiu sempre és que el pacient es mori tranquil”.

“El dol és un procés dolorós, però és un procés. No és una cosa patològica. I, en general, tots tenim recursos propis per sortir-nos-en”

No hi ha res que ens garanteixi una mort serena, però sí que hi ha aspectes que ens poden ajudar que així sigui. I això és important per a la persona que se’n va, però també per als familiars o amics que es queden. “El dol és un procés dolorós, però és un procés. No és una cosa patològica. I, en general, tots tenim recursos propis per sortir-nos-en. La mort és com una ferida, necessita el seu temps per cicatritzar. I no es pot córrer. De vegades, hi ha qui em diu: «Fa quatre mesos i encara estic així». El dol sol durar entre un i dos anys”, comenta.

“Sovint el que necessita un malalt de pal·liatius és fer balanç de la seva vida. Saber quines coses han estat importants per a ell, quins valors l’han guiat i de què se sent més satisfet”

I, com reconeix la Dolors, tot dependrà també de com s’hagi viscut el camí fins a la mort. Perquè no és el mateix saber que tens un càncer que acceptar que és terminal, que no hi ha res a fer, que et moriràs. “Sovint el que necessita un malalt de pal·liatius és fer balanç de la seva vida. Saber quines coses han estat importants per a ell, quins valors l’han guiat i de què se sent més satisfet. A molts malalts els ajuda conèixer que han estat bones persones, que han cuidat els seus fills o que han treballat molt. Tot i que la feina no acostuma a ser el més crucial”, afirma. En aquest moment, tinc la sensació que s’ha despertat el meu jo més transcendentalista i pregunto: “Què acostuma a ser el més important per als humans quan estem a punt de morir-nos?”. Ella, que cada dia veu persones que tenen la mort ben a prop, potser és capaç de donar-me una resposta. I, com m’imaginava, no s’arronsa, no s’intimida i sentencia: “Depèn molt de cadascú, però, en general, la família, els amics, haver estat una persona honesta o, simplement, haver fet aquelles coses que una s’havia proposat”.

Anem posant punt final a la conversa, però no vull fer-ho sense preguntar-li si és important acomiadar-nos dels éssers estimats abans de morir. “De vegades, algunes malalties o morts no t’ho permeten o no et donen marge per fer-ho. Però si tens temps, sí. Crec que redueix el patiment i és una manera de tancar el cicle. No és imprescindible, però ajuda.” I què passa quan els familiars no volen dir al malalt que està a punt de morir-se? “Pot fer que aquella persona pateixi molt i en silenci. De vegades, aquesta incomunicació dificulta el benestar de tots els altres. Per això, nosaltres hem d’acompanyar, hem d’intentar que flueixi la informació.”

“Jo convisc contínuament amb la mort, però tampoc sé com l’afrontaré el dia que em toqui. La meva feina no és garantia de res; quan t’hi trobes i ho vius en pròpia pell tot és diferent. Només espero tenir algú al costat que m’ajudi a portar-ho millor”

Ara sí. Faig el gest de recollir la llibreta i d’aturar la gravadora, que ha anat enregistrant la conversa. I m’adono que la Dolors necessita dir alguna cosa, potser com si es tractés d’un últim pensament: “Jo convisc contínuament amb la mort, però tampoc sé com l’afrontaré el dia que em toqui. La meva feina no és garantia de res; quan t’hi trobes i ho vius en pròpia pell tot és diferent. Només espero tenir algú al costat que m’ajudi a portar-ho millor”. Ho diu i sembla alleugerida. Potser perquè de la mateixa manera que no sabem quin dia morirem, també desconeixem com reaccionarem si som conscients que estem esgotant les darreres hores de la nostra existència. Al final hi ha elements incontrolables, atzarosos, imprevisibles, incalculables, que no són ni a les mans dels professionals sanitaris. La vida és, potser, una excursió fortuïta.