Persones

Cremallera cap al cel

Aquesta no és només la història d’un tren que s’enfila muntanya amunt. També és la història sobre com els records familiars poden perfilar tota una vida. Pugem a les altures de Montserrat, per la via de la memòria

per Laura Saula Tañà

Cremallera cap al cel
I pugem cap al cel dins el cremallera. Joan González és net d’en Josep i la Roseta, encarregats de gestionar l’estació del cremallera de Montserrat entre el 1940 i el 1953. (Fotografies de Jordi Borràs Abelló)

Aquest és el teu article gratuït setmanal.

Fes-te subscriptor. Podràs llegir i fer possible tot el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi

Un xiulet estrident ressona entre els gegants cilíndrics del santuari de Montserrat, envoltat pel misteri de la boira i dels ancestres. Fins fa uns segons, només hi havia el silenci. Però ara una locomotora de vapor avança lenta, cansada, empenyent els vagons amb patiment mentre expulsa un fum negre i dens. TAC! Ta-ta-ta... TAC! Ta-ta-ta... TAC! Per les finestres, sense vidres, desenes de pelegrins s’emmirallen en la bellesa celestial del seu destí. Després d’hores de viatge per fi han arribat, ja són al cel amb la mare de Déu, a qui canten el seu himne solemne.

Les llàgrimes es contenen. Els ulls de Joan González (Manresa, 1949) estan negats de records. Records que en realitat són dels seus avis, en Josep i la Roseta, que entre el 1940 i el 1953 van ser els encarregats de cuidar l’estació del cremallera de Montserrat. Una vida solitària i aïllada, més enllà del ritme monacal que els envoltava. Una història que aviat em desvelarà el seu net, amb qui pujo al cremallera de Montserrat, més de mig segle més tard.

El trajecte serà curt, només tretze minuts. Res a veure amb el que havien de fer altres generacions

Són dos quarts i cinc de vuit del matí i gairebé no hi ha ningú a l’estació de Monistrol de Montserrat. Ens acompanya un dia gris de núvols baixos, però el verd lluent i impecable dels vagons del cremallera il·lumina l’andana. I per damunt de tot, s’alça el misteri de la muntanya. El trajecte serà curt, només tretze minuts. Res a veure amb el que havien de fer altres generacions, que durant una hora s’enfilaven per un paisatge de roques i horitzons infinits. Cada túnel, cada revolt, era una història, un punt marcat del camí.

Fum negre, olor de carbó i sons estridents; així era pujar en una locomotora de vapor.

I les olors. A la primavera els viatgers s’embafaven de les fragàncies de romaní, sàlvia o lilà que els entraven per les finestres. Una dolçor que es barrejava amb el fum negre i espès del vapor. El viatge encara es feia més èpic amb el so eixordador de la màquina, que grinyolava i tremolava sobre la via. Als túnels, els xiulets del maquinista acompanyaven els crits alegres dels passatgers. Pujar a Montserrat era un somni, una festa, una aventura.

El cremallera era el primer tren de muntanya d’aquestes característiques que es va instal·lar a tot l’Estat

El cremallera inicia el trajecte en silenci, lleuger i àgil. Lluny han quedat les primeres locomotores de vapor del cremallera, que es va inaugurar el 1892 i va funcionar fins al 1957. Aleshores no s’avançava a més de cinc o deu quilòmetres per hora. Però va ser tota una proesa: era el primer tren de muntanya d’aquestes característiques que es va instal·lar a tot l’Estat. Això va permetre transportar grans grups de viatgers i romeries que, amb poc més d’una hora, arribaven al monestir. Fins i tot podien anar i tornar des de Barcelona en un sol dia.

El 1892 van començar a pujar a Montserrat les primeres locomotores de vapor. Una aventura per a milers de pelegrins.

En Joan s’emociona quan el cremallera es comença a enfilar muntanya amunt. Durant molts anys les vies van ser abandonades, oblidades per uns visitants que preferien arribar al santuari amb la rapidesa dels cotxes, aliens a les pujades en comunitat que havien compartit els seus avantpassats. Però el cremallera mai va ser oblidat pels habitants de Monistrol, com en Joan. “El duem al cor, és la nostra identitat, el nostre passaport”, s’asseu al costat dret del vagó.

Després de moltes lluites, el 2003 es va inaugurar el nou cremallera, sobretot gràcies a l’empenta de l’Associació d’Amics del Cremallera, de la qual en Joan va ser president uns anys. Funciona el doble de ràpid que l’original i recorre cinc quilòmetres menys, però una part de la via passa pel traçat original. “Ara entrarem al túnel de l’Àngel”, m’indica. És un túnel que ja es va fer el 1892, per poder respectar un dels antics camins de pelegrinatge a Montserrat, que passa just pel damunt.

Són tretze minuts de trajecte els que fa ara el cremallera de Montserrat. Tretze minuts carregats d’història i de records.

Un cop el vagó torna a l’exterior, travessem el pont de l’antic pas a nivell, que salva la carretera per la part superior. Des de la finestra, veiem a sota nostre un revolt de carretera amb un cartell informatiu. Res fa sospitar que en aquest mateix punt antigament s’hi trobava una de les principals atraccions de la ruta: el gos guardabarrera. La història és que abans el tren travessava la carretera i hi havia un home guardabarrera que protegia la circulació amb una cadena. Eren moltes les hores que passava allà dalt tot sol, amb l’única companyia d’un gos. Un dia el va començar a ensinistrar i a disfressar com si fos un altre guardabarrera, amb uniforme, barret i fins i tot ulleres. De seguida es va fer famós entre els passatgers.

“No ens consta que hi hagi hagut cap altre gos guardabarrera al món”

De fet, la tradició es va mantenir durant moltes generacions, fins al punt que a l’auca de Montserrat es diu: “Ja ve el gos de la casilla, prepareu la calderilla”. I, en efecte, l’emoció era tan gran que quan el cremallera passava per davant del gos, havia de disminuir la marxa perquè tots els passatgers s’amuntegaven a les finestres per saludar-lo i tirar-li monedes. “No ens consta que hi hagi hagut cap altre gos guardabarrera al món”, assegura orgullós en Joan.

Els monòlits imponents de Montserrat i la serra de Sant Llorenç formen part del paisatge del cremallera.

És el moment d’asseure’s a la banda esquerra del vagó, on es comencen a alçar majestuoses les vistes a Monistrol i a tota la serra de Sant Llorenç. A l’altra banda, el cremallera perfila la muntanya en una gran corba cap a l’esquerra que puja imparable cap als cims de monòlits. Estem arribant al cel a gran velocitat.

“En èpoques de festes hi havia tants visitants que sortien trens cada cinc minuts”

Gairebé no tenim temps de veure el tram de doble via per on, ja en temps passats, es creuaven els trens que pujaven i baixaven. “Al començament i al final de la doble via hi havia una caseta on es trobava el guardaagulles”, m’explica. Aquell era un pas estratègic, perquè aleshores, en èpoques de festes, com la de la Mare de Déu de Montserrat o la de Pasqua, hi havia tants visitants que sortien trens cada cinc minuts. “Anava un tren darrere l’altre, amb només 500 metres de diferència.” Era com una serp negra i allargada que s’enfilava muntanya amunt, carregada d’humans plens de somnis, il·lusions i prometences.

El cremallera forma part de la identitat dels habitants de Monistrol i de tots aquells viatgers que un dia es van emocionar sobre les seves vies dentades.

I per fi els passatgers arribaven a l’últim tram d’aquest viatge èpic, el túnel dels Apòstols. Uns segons de foscor abans de deixar-se meravellar per l’abadia de Montserrat i els seus gegants cilíndrics. Per a aquells viatgers, el santuari era veritablement un palau que s’alçava al cel, un dels indrets més elevats on segurament havien estat mai. I allà, a l’estació, els esperaven en Josep i la Roseta. Els avis d’en Joan.

El seu avi va començar a treballar a la brigada del cremallera cap al 1919, amb quinze anys o setze. La seva feina era netejar les vies de les pedres que hi anaven caient. Més tard va ser guardaagulles i cada dia, abans que pugés el primer tren, havia de caminar gairebé fins dalt del monestir per fer el canvi d’agulles

“De vegades no sé si els records són meus o els he adquirit de tant sentir-los”, comença a relatar. A casa seva la paraula cremallera era una constant, era el centre de les seves vides. El seu avi, Josep Aragonès, era de Monistrol de Montserrat i va començar a treballar a la brigada del cremallera cap al 1915, amb quinze anys o setze. La seva feina era netejar les vies de les pedres que hi anaven caient. Més tard va ser guardaagulles i cada dia a primera hora, abans que pugés el primer tren, havia de caminar gairebé fins dalt del monestir per fer el canvi d’agulles. Després va ser ajudant del cap d’estació, però la seva gran feina va començar després de la Guerra Civil, quan el 1940 el van fer cap d’estació del cremallera. No hi va anar sol; la seva dona, Rosa Armengol, s’hi va instal·lar amb ell i junts van dedicar més de deu anys de la seva vida a vetllar per l’arribada i la sortida del cremallera des de l’abadia de Montserrat.

Brigada de treballadors del cremallera el 1915. Josep Aragonès Bargés és el quart començant per la dreta, a la filera dels que estan drets. A baix a la dreta es pot veure un gos guardabarrera. (Arxiu de la família Aragonès)

Poques distraccions tenia el matrimoni al seu racó de les muntanyes. Els seus veïns, a banda de la família que guardava l’estació de l’aeri, eren els qui formaven l’orde religiós. “Cada dia l’avi anava a veure l’ofici de les vespres”, recorda. La seva filla Carme, la mare d’en Joan, vivia a Monistrol, però cada dia pujava i baixava amb el cremallera per veure els pares i cosir per a les monges. “Ells vivien al pis de dalt i a baix hi havia la sala de passatgers, unes oficines petites i el despatx del cap d’estació. També tenien un petit hangar on guardaven un tren”, explica.

En Joan va passar els primers tres anys de la seva vida pujant i baixant cada dia amb el cremallera

Va ser en aquesta estació on la mare va donar a llum el seu germà gran. Més tard, el 1949, va néixer en Joan, que va passar els primers tres anys de la seva vida pujant i baixant cada dia amb el cremallera. “Pujar a l’estació era com si fóssim a casa”, s’emociona. Un dels seus primers records, que li venen com flaixos, és el d’ell intentant aprendre a caminar per un llarg passadís. Aleshores l’estació era damunt de l’estació actual, que queda soterrada. “La van enderrocar el 1960”, lamenta; “era maca”.

L’estació actual del cremallera és just per sota del que era l’antiga estació, on vivien els seus avis.

El seu avi era un bon home, una persona confiada. Un dels records familiars que conserva en Joan és el d’un dia que un capellà jesuïta d’El Paso (Texas) va arribar alterat a l’estació dient que no trobava la cartera i que no sabia com tornar a Barcelona. En Josep el va tranquil·litzar i li va dir que no es preocupés, que ell li donaria un bitllet per arribar a Barcelona i ja li tornaria els diners quan pogués. “Durant anys, aquell capellà li va enviar cada Nadal una felicitació amb un dòlar. Encara en guardo un”, s’emociona.

Un home s’havia de dedicar, cada dia, a anar greixant les vies amb un pinzell i una llauna d’oli fins a arribar a dalt de tot de Montserrat

Conscient de la duresa que suposava la feina de guardaagulles, que havia fet durant la joventut, quan en Josep va ser cap d’estació també es va oferir per canviar les agulles del primer i de l’últim tren del dia ell mateix. Eren feines molt manuals, de molta duresa. Com una de les tasques més primerenques de la història del cremallera, quan un home s’havia de dedicar, cada dia, a anar greixant les vies amb un pinzell i una llauna d’oli fins a arribar a dalt de tot de Montserrat, a finals de setmana. “Aleshores tornava a començar”, relata. Era l’esforç humà davant de la maquinària.

Per a Joan González, arribar a Montserrat és com arribar a la seva llar d’infància. Un món que sempre més ha dut a dins.

I pel camí, en Joan ha passat anys lluitant perquè el cremallera tornés a circular. Conscient que sovint la nostàlgia és creadora de records més grans del que eren, se sent afortunat de poder tornar a pujar a Montserrat tal com s’havia fet durant generacions. Només lamenta que no sigui amb una locomotora de vapor, com sí que es fa en altres trens turístics de Suïssa o Àustria. Quan puja en un d’aquests vells cremalleres de vapor se li acceleren els records. “D’entrada, guanyes una cosa que per a la memòria és molt interessant: l’olor. Aquella olor de sofre, de carbó, de fum”, se li il·luminen els ulls.

“Les locomotores tenen alguna cosa viva, com de fera”

Igual que aquell dia que, de jove, va anar a visitar l’últim tren de vapor que hi havia a Espanya, a Ponferrada. “Quan vaig arribar a l’estació hi havia quatre o cinc locomotores de vapor funcionant i em va venir una olor que jo l’havia sentit aquí. Van ser uns segons en què, de sobte, jo era aquí, a Montserrat. L’olor és una part de la nostra memòria”, reflexiona. Com els sorolls de les locomotores, que aleshores eren petites, però molt potents. “Per això hi ha tanta gent a qui els agraden, perquè tenen alguna cosa viva, com de fera.”

“Hi ha molt pocs cremalleres al món, i el de Montserrat és un cas únic, perquè va deixar d’existir i, més de quaranta anys més tard, va renéixer”

El cremallera d’aquest mil·lenni és silenciós, ràpid i asèptic, però en Joan està satisfet: “Hi ha molt pocs cremalleres al món, i el de Montserrat és un cas únic, perquè va deixar d’existir i, més de quaranta anys més tard, va renéixer”. És com la muntanya de Montserrat, que sempre ha estat un mirall de la manera de créixer del país, “sempre endavant, endavant, endavant”. Igual que les velles locomotores de vapor, que arribaven al santuari amb el so estrident del xiulet i els rostres plens d’emoció dels passatgers. Havien arribat al seu tros de cel.

Fins a quin punt els records són reals o adquirits? Per a en Joan, són una part de la seva vida i de la seva memòria familiar, que venera cada cop que torna a casa seva, a l’estació del cremallera.

Aquest és el teu article gratuït setmanal.

Fes-te subscriptor. Podràs llegir i fer possible tot el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi
Foto de perfil

Laura Saula Tañà

Redactora de LA MIRA

Comentaris