Persones

La por infantil a la bata blanca

Estima una feina que li permet conviure amb infants i adolescents. La pediatra Clàudia Coderch veu créixer el present; aquell que volem fort, segur i saludable. I treballa perquè els nens no visquin amb neguit una visita mèdica

per Magda Gregori Borrell

La por infantil a la bata blanca
La Clàudia Coderch sap que, de vegades, quan un nen entra a la seva consulta, esclata a plorar. Els infants, davant la malaltia, poden sentir-se angoixats. Però coneix fórmules per controlar la situació, per suavitzar els neguits d’una exploració mèdica. (Fotografies de Jordi Borràs Abelló)

Aquest és el teu article gratuït setmanal.

Fes-te subscriptor. Podràs llegir i fer possible tot el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi

Una malaltia pot espantar-nos. Perquè ens situa en un terreny desconegut perquè ens deixa dèbils, perquè ens horroritza el dolor, perquè ens esgarrifa una bata blanca. Això pot passar-nos sempre, siguem grans o petits. Però la Clàudia Coderch, pediatra de l’Hospital de Terrassa, visita els més joves. Atén aquells nens o nenes que entren per la porta d’urgències. Els en fa el diagnòstic al mateix temps que intenta asserenar els nervis dels seus pares. Sempre té dos pacients: els infants i els seus familiars. I molts, en veure-la, esclaten a plorar. “Has d’intentar caure’ls en gràcia, però ja assumeixes que sovint és difícil. Veuen el metge com l’enemic”, comenta amb un somriure conformista. Ja ha assumit que la bata i el fonendoscopi no són pas vistos com una joguina adorada.

“Cal molta paciència, dedicació i mà esquerra amb els nens, però també amb els pares. Cal explicar-los molt bé les coses. I necessites fer el cor fort en situacions crítiques”

Encara no fa ni cinc minuts que conversem, però és fàcil detectar la seva capacitat d’empatia. Les paraules flueixen sense fer gaires preguntes. Realment pot semblar estrany perquè periodistes i metges sovint fem molts interrogatoris. Els necessitem per aconseguir informació valuosa, per fer una bona diagnosi, per valorar una situació. La Clàudia explica que sempre li han agradat els nens, ja de ben jove feia de monitora en grups d’esplai. I va decidir especialitzar-se en pediatria assumint que, algunes vegades, no seria gens senzill tractar-hi. Sabia que, per la seva condició de metge, hauria d’esforçar-s’hi de valent, per guanyar-se’n la complicitat. Tot i així, amb els anys de pediatra ha corroborat que els infants o adolescents tenen també el do de la sorpresa, són capaços de regalar-li un somriure quan menys s’ho espera. “Cal molta paciència, dedicació i mà esquerra amb els nens, però també amb els pares. Cal explicar-los molt bé les coses. I necessites fer el cor fort en situacions crítiques”, afegeix.

Normalment sempre segueix la mateixa pauta. Entra a la consulta i, si el nen ja té una certa edat, intenta parlar-hi directament. “Li pregunto què li passa i deixo que s’expliqui, perquè els pares estan tan preocupats que, de vegades, ho magnifiquen. Busquem respostes molt exactes: té febre?; quants dies fa que està així?; de l’1 al 10, quin és el grau de dolor? Sovint ho expressen molt bé. També hi ha nens que no diuen res; llavors necessites captar l’escala de dolor en funció de com el veus”, comenta.

Tracta els pacients més petits i ho fa amb delicadesa, però sent molt conscient que els ulls dels infants no poden debilitar-la. Ella, dins la consulta, actua amb fortalesa i determinació. Si no fos així, tot trontollaria. 

La Clàudia reconeix que la relació amb la família és indispensable en la majoria de casos. Perquè els pares, o en algunes ocasions els avis, són el nucli principal en l’atenció del nen, són els interlocutors amb qui la pediatra comenta el diagnòstic o els passos a seguir. Amb ells fa el seguiment del tractament mèdic i l’evolució del pacient. Una tasca que requereix dosis de paciència. Perquè, naturalment, els pares acostumen a estar preocupats i els comentaris es poden convertir en exigències o les incerteses poden expressar-se amb impaciència. Però la Clàudia treballa incansablement per establir una bona comunicació. Garantir una mínima confiança és imprescindible perquè la relació esdevingui còmoda per a totes les parts.

“Tenim casos de nens sobreprotegits. Crec que molts pares militen en la generació de la resposta ràpida i precisa. De vegades, protagonitzen situacions angoixants i els has d’acabar dient: «Un moment, necessitem tranquil·litzar-nos, calma». Gestionar això també forma part de la nostra feina”

“Hi ha pares que no et faciliten la feina i d’altres que t’ho agraeixen tot. Normalment el més important és poder-los rebaixar les inquietuds. Alhora, si aconsegueixes entrar amb simpatia al nen, ja tens els pares guanyats. Però sempre és important fer-los la mateixa pregunta: «Què us preocupa?». I així els pots guiar”, comenta la Clàudia. És important fer un diagnòstic, prendre decisions i acompanyar el nen i el seu entorn durant el procés. Feta aquesta radiografia, em fa l’efecte que té ganes de fer un aclariment, necessita buidar el pap: “Tenim casos de nens sobreprotegits. Crec que molts pares militen en la generació de la resposta ràpida i precisa. De vegades, protagonitzen situacions angoixants i els has d’acabar dient: «Un moment, necessitem tranquil·litzar-nos, calma». Gestionar això també forma part de la nostra feina”.

Per entendre una mica més com afronta la seva jornada laboral, intento formular una pregunta que requereix una explicació precisa: “Quins són els quadres més habituals amb què et trobes?”. “És molt complicat donar una resposta. També depèn de les franges d’edat. Però a l’hivern ens trobem febre, tos i mocs. Per tant, processos vírics. I a l’estiu tenim moltes lesions cutànies, infeccions i otitis. Ah, i els dolors abdominals! Els mals de panxa i vòmits sempre hi són”, explica. Però hi afegeix un aclariment: “Això no deixa de ser una generalització, perquè sempre hi ha casos més complexos”.

Mai abandona el somriure. Aquell que mostra passió i estima, respecte i compromís. Si no el pot amagar potser és senyal de sinceritat i llibertat. 

Queda clar que aquest interrogatori exigeix molts matisos i que detectar-los pot ser determinant. Que en medicina res es pot relativitzar i que cal estar molt atent als senyals d’alerta. “Veus patologies banals, però també hi ha nens que se’t moren. I això angoixa molt”, comenta categòricament. Impacta la contundència, però sembla indefugible. I detecto llavors que és pediatra, però també mare. No sé si ha estat una percepció intuïtiva o una mirada impossible d’encobrir. “Soc mare de dues criatures, de quatre i set anys. Hem tingut dos ingressos, per una bronquiolitis i una mastoïditis. I, per tant, crec que això et fa ser més curosa. Jo sempre ho dic a les famílies: «Si alguna cosa us preocupa, veniu». Crec que tenir els dos carnets et fa ser
molt més comprensiva”, assegura.

“Algunes vegades hem de dir: «Mireu, millor que hàgiu vingut, però el nen està bé». I no passa res. Tothom es queda més tranquil”

Tot i així, com a pediatra que és, no traspassa les línies vermelles i sap marcar distància. Perquè qualsevol signe de debilitat pot ser interpretat com una derrota. I rendir-se no és una opció, com a mínim a la feina. Els metges no poden defallir però els pares tampoc. “Quan s’ha d’anar al metge?”, pregunto gairebé retòricament. La Clàudia, que mai es dona per vençuda, entoma el repte: “No és el mateix un nounat o un lactant que un nen de set anys. Jo no et puc dir quan has d’anar al metge, perquè també dependrà de com vegis el teu fill, de si està molt xafat o decaigut. Algunes vegades hem de dir: «Mireu, millor que hàgiu vingut, però el nen està bé». I no passa res. Tothom es queda més tranquil. En canvi, també hi ha moments que penses: «Per què no heu vingut abans?». Llavors t’estiraries els cabells”. La pediatria, com la vida, és un joc que obliga a trampejar entre situacions i pacients, entre contextos i famílies.

“Hi ha pares a qui els costa molt enfrontar-se als seus fills. M’he trobat famílies que em qüestionen si realment cal fer una analítica al seu fill i l’única explicació que et donen és: «Pobret. Segur? Li farà por la punxada». Aquestes situacions em costen molt d’entendre”

“A vegades, també hem de renyar els pares. Perquè si cal mirar-li el coll, a un nen, cal mirar-li el coll. No hi ha alternativa. Tu pots intentar raonar-los-ho, però si es posen a plorar o agafen una gran marraneria, els pares no poden consentir-los. Els nens tenen por de tot allò que els és desconegut, però hi ha pares a qui els costa molt enfrontar-se als seus fills. M’he trobat famílies que em qüestionen si realment cal fer una analítica al seu fill i l’única explicació que et donen és: «Pobret. Segur? És que em sap tant greu. Li farà por la punxada». Aquestes situacions em costen molt d’entendre. Renyant-los els estem educant. I això no ens pot fer pànic”, comenta. Se la veu molt convençuda, en les seves reflexions. Es nota que no són fruit de la improvisació del moment.

Però evidentment cada família és un món. “Hi ha pares que veus que ho passen malament, però si els dius que cal fer una prova, doncs es fa. La majoria de nens, si els expliques les coses, ho entenen. «Mira, ara et posaré això per mirar les orelles. Si em fas una boca gran de lleó, jo no et poso el pal.» Ja sé que no agrada, el pal, però jo no puc deixar de fer la meva feina perquè a un nen li faci por la bata blanca”, comenta. Sembla tan ferma com comprensiva, tan impertorbable com indulgent.

Potser aquest és el secret per conviure amb infants i adolescents. Potser és la virtut que els pediatres necessiten conrear per afrontar aquells problemes que cada cop afecten més nens. “Ara hi ha molta més incidència dels trastorns mentals i també ens trobem amb més casos de depressions o crisis d’ansietat. Una possible explicació? Les xarxes socials, perquè els aboquen a una gran pressió externa. Cal respectar els drets i les opinions dels nens, però també cal establir límits. No dic que sigui fàcil, però és important”, comenta tot subratllant que és complicat i exigent.

Té les idees molt clares i les exposa ordenadament. Defuig les lamentacions i se centra en els pacients per aconseguir el diagnòstic correcte, per trobar la millor solució. 

El fet de ser mare diu que li va canviar la manera de coexistir amb la medicina. Sobretot davant de casos que no acaben bé, dit eufemísticament. És a dir, quan un nen mor. Com s’afronta com a pediatra? “Uf. Et quedes feta una merda. És així. Només hi ha una cosa que et tranquil·litza: saber que has fet tot el que has pogut”, comenta, i sembla que necessita uns segons per seguir. Em confessa que fa pocs dies se’ls va morir un nen a l’hospital i inevitablement se li ha aparegut, de nou, el seu cas. És massa recent.

“Ara intentem que els pares vegin tot el que fem, estiguem intubant o fent un massatge cardíac. Jo crec que ho porten millor i ho agraeixen”

Deixo que respiri. Finalment, agafa aire i continua: “Ara intentem que els pares vegin tot el que fem, estiguem intubant o fent un massatge cardíac. Jo crec que ho porten millor i ho agraeixen. Hi ha qui no vol ser-hi, perquè poden produir-se situacions dramàtiques. Però, en general, si ho han presenciat i han vist com has treballat fins al darrer moment, això els ajuda. Perquè davant d’una desgràcia el que necessiten és trobar culpables o negar aquell fet. He de dir que per a tot el personal és un grau de tensió i de responsabilitat molt important. Hi ha algú que observa tot el que fas. Però has d’aprendre a viure amb això”.

Per les seves mans passen, cada dia, diferents nens i nenes. I aquestes serveixen per diagnosticar, però també per acompanyar. Per examinar un mal de panxa o per tranquil·litzar uns pares. Uns dits que poden aportar calma i esperança davant del desconcert. 

Quan estudiava, a la Clàudia no li van dir que, a més de salvar moltes vides, algun dia en perdria alguna davant dels seus ulls. Però, malgrat tot, estima la feina. La que li permet conviure amb infants i adolescents, que l’obliga a empatitzar amb ells i els seus familiars, que afronta cada dia amb aplom i respecte. Perquè veu créixer el present, perquè adoba el futur. Aquell que volem fort, segur i saludable. Aquell que avui té por de la bata blanca, però que a poc a poc anirà coneixent que darrere s’hi amaga una pediatra capaç de resoldre els problemes i de trobar-hi solucions. Només cal temps per corroborar-ho, perquè un fonendoscopi o un pal de fusta no es vegin com a elements horripilants. Això significa créixer, fer-se gran. La vida són aprenentatges. També dins d’una consulta mèdica.

Aquest és el teu article gratuït setmanal.

Fes-te subscriptor. Podràs llegir i fer possible tot el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi

Comentaris