Persones

La salut mental és, també, femenina

Una de cada deu dones patirà una depressió postpart, però quan la Lluïsa Garcia-Esteve va començar a exercir com a psiquiatra aquesta era una realitat poc estudiada. Per això, va decidir treballar per conèixer les malalties que afecten les dones

per Magda Gregori Borrell

La salut mental és, també, femenina
La psiquiatra Lluïsa Garcia-Esteve treballa per visibilitzar les malalties mentals que afecten les dones. Però visibilitzar és sinònim, també, d’aprofundir en l’estudi i la recerca per fer-hi front. (Fotografies de Jordi Borràs Abelló)

Aquest és el teu article gratuït setmanal.

Fes-te subscriptor. Podràs llegir i fer possible tot el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi

Ja ens coneixem. És la segona vegada que trepitjo el seu despatx a l’edifici de la Maternitat de l’Hospital Clínic. L’he entrevistat i, per tant, sé que la conversa fluirà sense fer gaires preguntes. És tan agradable com explicativa. Hi arribem juntament amb el fotògraf, i la psiquiatra Lluïsa Garcia-Esteve, ens rep amb molta cordialitat. Li dic que espero no robar-li gaire estona, però la xerrada s’allargarà dues hores. Difícilment pots aturar-la, parla amb vehemència, i tot el que comenta genera interès. Abans de començar em comenta que va dubtar entre els estudis de Filosofia i els de Medicina, però que al final es va decantar per una de les dues opcions: “Sempre m’he preguntat moltes coses i vaig fer Medicina amb una actitud concreta”. Potser aquesta manera de veure i entendre la vida va determinar la seva especialitat: psiquiatria. Potser això també explica el recorregut que ha fet dins d’aquest àmbit. Ella va impulsar el primer programa de psiquiatria perinatal de l’Estat espanyol.

Una de cada deu dones patirà una depressió postpart

“Començo a treballar a la Maternitat i només tractava amb dones. La majoria de consultes eren de prepart, de casos d’avortament, de problemes d’esterilitat. Em semblava estrany que ningú es preocupés del postpart”, explica la psiquiatra. Era a finals dels anys vuitanta, principis dels noranta. Va ser llavors quan la Lluïsa es va adonar que la medicina havia “minimitzat i negat” alguns dels problemes que només afecten les dones. Durant els seus anys d’estudi mai es va adonar que l’objecte de la ciència sempre ha estat l’home, però un dia va veure que calia capgirar la situació. “Com a metgessa resident vaig fer la formació estàndard, acadèmica, oficial, però és quan començo a atendre dones embarassades que veig que hi ha coses que no s’estan tractant com caldria fer-ho”, diu. Ho explica de manera clara, no hi ha marge per a les interpretacions. Una de cada deu dones patirà una depressió postpart; per tant, les xifres parlen per si soles.

Té les idees molt clares i les defensa aferrissadament. Aquesta és la seva manera de ser i de fer. És exigent amb els seus compromisos professionals, que són, alhora, personals.   
“Sembla que quan parlem de malalties que afecten les dones t’hagis de formar en sensibilitat, a ser molt simpàtica i a dir moltes vegades «gènere», «gènere», «gènere». I amb això ja en tenim prou? No! T’has de formar en coses que són la base per poder actuar”

“Per què la comunitat científica no reacciona?”, aquesta és la pregunta que la Lluïsa s’ha fet nombroses vegades. “Sembla que quan parlem de malalties que afecten les dones t’hagis de formar en sensibilitat, a ser molt simpàtica i a dir moltes vegades «gènere», «gènere», «gènere». I amb això ja en tenim prou? No! T’has de formar en coses que són la base per poder actuar. Per posar-ne un exemple: les depressions postpart afecten la salut de la mare, però també la del bebè. No tractar aquests temes no és una barrera, és una desatenció”, afegeix. En veure-ho, va agafar el bou per les banyes i s’hi va posar a treballar. I fins avui, que és la cap de la Unitat de Salut Mental Perinatal del Clínic i del Programa d’Atenció Integral a les Agressions Sexuals.

“La maternitat és un tema molt idealitzat, però poc ben tractat. Per això, s’ha creat un paper d’embarassada perfecta i empoderada”

Què li passa emocionalment a una dona quan es queda embarassada? Ho pregunto i intueixo que la resposta tindrà molts matisos. “Cada dona té uns sentiments i uns pensaments diferents. Però el fet en si és un estressor neurobiològic importantíssim. Tot es disposa a canviar: el cos de la dona, però també el cervell, perquè es prepara per esdevenir la màquina més perfecta per crear un ésser viu. Per tant, es generen una sèrie de canvis físics, emocionals, psicològics i socials”, assegura la Lluïsa. Sembla evident que el cos de la dona es transforma, muta. I no només perquè a mesura que avancin els mesos la panxa de la futura mare anirà creixent. Ella patirà, també, canvis emocionals. “La maternitat és un tema molt idealitzat, però poc ben tractat. Per això, s’ha creat un paper d’embarassada perfecta i empoderada”, afegeix la psiquiatra. Amb aquestes paraules posa en evidència que canviar inèrcies no és fàcil. “Les dones en estat de gestació reben totes les atencions mèdiques, se sotmeten a proves molt protocol·litzades i fan cursos. Tot això genera un estrès important. I, de vegades, s’oblida la seva salut emocional i psíquica. Cal saber si té dubtes, pors, incerteses. Els hem de preguntar i ens n’hem d’ocupar”, subratlla.

Ella parla amb les pacients. Això li ha permès conèixer i aprendre totes les tècniques i eines que faciliten la creació d’un context agradable perquè una conversa flueixi.
“Hi ha hagut un llarg període de desinterès o, fins i tot, d’una certa negligència en tot allò que afecta l’estat emocional i les malalties mentals de les mares. I molts problemes s’han de començar a atendre durant l’embaràs”

Continuant amb la seva reflexió inicial, la doctora assegura que la cultura hospitalària és encara molt masculina: “Hi ha hagut un llarg període de desinterès o, fins i tot, d’una certa negligència en tot allò que afecta l’estat emocional i les malalties mentals de les mares. I molts problemes s’han de començar a atendre durant l’embaràs, no es poden deixar per a després. La salut de la mare o els seus problemes acabaran afectant el fill”.

Diuen que cada embaràs és un món i potser és cert, perquè cada dona té un entorn personal, social i familiar. “Hem de pensar en les embarassades amb problemes laborals, les que són maltractades per la parella, les que no tenen una llar. Aquest patiment les fa vulnerables, poden sentir-se culpables de no ser capaces de respondre a les necessitats del seu fill i acabar desenvolupant una depressió postpart.” Tot i així, la Lluïsa fa palès que les casuístiques són infinites i que totes aquestes mares necessiten un seguiment i un tractament mèdic personalitzat. Han de poder interioritzar els canvis, canalitzar les emocions i externalitzar les frustracions o les pors. Alhora, afegeix: “Hi ha també depressions postpart de dones que no tenien cap antecedent o problema de salut mental anteriorment i que després de parir no estan bé”.

Una pregunta esdevé indefugible: “Existeixen factors de risc per acabar patint una depressió postpart?”. “Sí, estan relacionats amb la salut mental de la dona o amb la de la seva família. Si hi ha hagut malalties depressives, bipolars o suïcidis. Aquests problemes ja són un senyal d’alerta. D’altra banda, patir ansietat de manera sostinguda durant l’embaràs o tenir pensaments negatius que no es corregeixen són indicis del que pot passar a posteriori. I també cal tenir en compte els dols perinatals”, comenta la Lluïsa.

“El dol perinatal és una situació emocionalment molt intensa i inesperada. Hi ha una sensació d’il·lusió i confiança, ens pensem que tot anirà bé i, de cop, aquestes perspectives s’esvaeixen”

Assenyala una situació que trasbalsa totes les mares a qui els toca viure-ho en pròpia pell: el dol perinatal. La Lluïsa, com a psiquiatra, també s’ha d’enfrontar a aquesta realitat: “La majoria de persones passem per diferents dols al llarg de la nostra vida. El dol perinatal és una situació emocionalment molt intensa i inesperada. Hi ha una sensació d’il·lusió i confiança, ens pensem que tot anirà bé i, de cop, aquestes perspectives s’esvaeixen. Hi ha un interès de la comunitat científica per atendre bé aquests dols i evitar que esdevinguin traumàtics o patològics. I això depèn també de com s’ha gestionat, com s’ha comunicat, com s’ha acompanyat. Segons com es faci, podem tranquil·litzar o generar més nerviosisme. Si el procés s’ha fet bé i la mirada ha estat centrada en la dona i en les seves necessitats, en aquell moment podem facilitar-ne l’evolució”.

Creu que s’ha idealitzat l’embaràs. Per això, intenta acompanyar les mares perquè puguin trobar nous espais de seguretat i confort.

L’objectiu de la Lluïsa és poder respondre a les necessitats de salut mental d’una dona. I, per aconseguir-ho, ha de diagnosticar cada problema i buscar-hi les possibles solucions. “A molts professionals els costa d’entendre que no només es tracta de trobar un fàrmac. Cal atendre tots aquells aspectes que contribueixen a la situació de malestar de la mare i que, si no s’aborden, poden dilatar la seva recuperació. A més, el seu patiment pot tenir unes conseqüències importants en la relació i el vincle que estableix amb el seu fill”, explica la psiquiatra perquè entenguem que res es juga a cara o creu. No es tracta de lluitar o rendir-se, sinó d’identificar els entrebancs i ser capaç de fer-los revertir.

“He de dir que ara les companyes de feina més joves tenen les idees molt clares, però fan renúncies professionals quan tenen fills. Els homes encara no s’han posat a fer determinades coses, sobretot a casa. Encara hi ha barreres. Elles prioritzen la maternitat, la relació amb els fills, però fent sacrificis laborals. I això, en alguns moments, pot generar contradiccions”

“Una dona ha de compaginar el paper de mare amb el de professional, el de parella o esposa, el d’amiga o el de filla. I, sovint, se la qüestiona socialment”, explica la Lluïsa. Sap que hi ha elements de l’entorn que poden acabar determinant la nostra salut mental. En aquest moment sospira, sense que sembli un indici de resignació, i reprèn el fil: “He de dir que ara les companyes de feina més joves tenen les idees molt clares, però fan renúncies professionals quan tenen fills. Els homes encara no s’han posat a fer determinades coses, sobretot a casa. Encara hi ha barreres. Elles prioritzen la maternitat, la relació amb els fills, però fent sacrificis laborals. I això, en alguns moments, pot generar contradiccions. Per això, és important seguir la seva salut mental durant l’embaràs i després del part. Cal no ignorar cap senyal d’alerta. Sabem com identificar la depressió postpart; doncs busquem-la”.

Fa anys que treballa perquè les malalties mentals que afecten les dones “pugin al rànquing de primera divisió”

És una dona que transmet seguretat. Parla amb fermesa, aplom i convenciment. Aconsegueix captar tota la teva atenció. Fa anys que treballa perquè les malalties mentals que afecten les dones “pugin al rànquing de primera divisió”. I, per això, no eludeix la crítica constructiva: “A obstetrícia fins ara no hi ha formació específica en salut mental. En l’àmbit de la salut mental, de l’embaràs no se’n parla. A pediatria, la salut mental de la mare no es té en compte. Per tant, necessitem un model que posi en el centre la mare i el fill. Hi ha mares amb trastorns mentals greus que, durant un temps, es troben en situació d’impossibilitat per cuidar el nadó. S’ha d’atendre aquesta mare, però també, i sobretot, el nadó”.

“En temes de dones no s’ha estat rigorós, s’han fet les coses a l’engròs. Alhora, quan s’ha baixat a la ciència, ha resultat que no hi havia prou coneixement. Ningú ho havia investigat”

En aquest sentit, la psiquiatra admet que quan es parla de salut mental de la dona existeixen molts estigmes. Difícilment les mares són capaces de reconèixer que tenen un problema mental: “No és que no estimin el seu fill o que no els faci il·lusió l’embaràs; el que tenen és una depressió o un altre tipus de trastorn mental. Com que no hi ha hagut ciència i recerca, s’ha alimentat el mite que diu que l’embaràs protegeix del patiment psíquic, perquè totes les mares estan molt contentes i felices. En temes de dones no s’ha estat rigorós, s’han fet les coses a l’engròs. Alhora, quan s’ha baixat a la ciència, ha resultat que no hi havia prou coneixement. Ningú ho havia investigat”.

La Lluïsa sap que cal cuidar el cos i la ment per poder caminar amb seguretat i fermesa, per poder relacionar-nos amb les persones i amb l’entorn saludablement.

Ni es pot idealitzar l’embaràs ni s’ha de culpar només les hormones dels canvis emocionals que una dona pateix durant l’embaràs o el postpart. El que cal és, si sorgeix un problema, poder comptar amb la professionalitat de psiquiatres com la Lluïsa per reconduir la situació. Llavors ella recorda la xifra: “Una de cada deu dones patirà una depressió postpart”. I si això passa cal no ser esclaus dels tabús, que imposen barreres i dificulten el procés de superació. És necessari buscar solucions, caminar per dreceres transitables, recuperar espais de serenitat. 

L’equilibri entre el cos i la ment explica qui som, com actuem, com ens relacionem
amb l’entorn, com mirem el present. I la Lluïsa és una doctora que persisteix en l’objectiu: visibilitzar, estudiar i tractar els problemes mentals que afecten les dones. Diuen que la constància i la perseverança dona els seus fruits. I la Lluïsa ho té ben clar. Endavant. No hi ha excuses, no es poden fer renúncies.

Aquest és el teu article gratuït setmanal.

Fes-te subscriptor. Podràs llegir i fer possible tot el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi

Comentaris