Persones

“L’univers no m’ho ha posat fàcil, però ara soc on li vaig demanar ser”

A Rubió de Dalt, un petit poble de la serra del Munt, una remeiera del segle XXI difon els seus coneixements a través de les xarxes socials

per Laura Saula Tañà

“L’univers no m’ho ha posat fàcil, però ara soc on li vaig demanar ser”
Des de petita, la Marta ha viscut envoltada d’herbes aromàtiques i olis essencials, i aquí, en un petit poble de la Noguera, hi troba el seu lloc. (Fotografies de Jordi Borràs Abelló)

Aquest és el teu article gratuït setmanal.

Fes-te subscriptor. Podràs llegir i fer possible tot el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi

La carbassa i la ceba ja quasi estan cuites, m’anuncia la Marta mentre remena la crema. La dona, d’ulls blaus transparents, cabell ros rapat pels extrems i nas aguilenc, busca condiments entre les desenes de pots de vidre que té als prestatges de la cuina. En cadascun hi ha una espècia o una planta aromàtica. Se les coneix totes. “Hi posarem una mica de clau, que és un bon antiviral”, diu mentre atansa el nas a pocs centímetres de l’olla i s’apropa l’aroma amb la mà. La finestra emmarca un paisatge d’hivern, gris i adormit.

Internet per satèl·lit la connecta amb el món des del seu cau d’herbes, pedra i gats

Ens trobem a Rubió de Dalt, un poblet de poc més de 25 habitants del municipi de Foradada (la Noguera). Aquí hi viu la Marta Sunyer (Barcelona, 1964), que des de principis del 2020 ha obert Ca la Martona, un allotjament turístic rural “conscient”, on també té l’obrador de la seva marca de cosmètica natural i ecològica, Esencia de Madera. Uns productes que ven en tota mena de fires i també gràcies a Internet per satèl·lit, que la connecta amb el món des del seu cau d’herbes, pedra i gats. Una nova vida que només ha fet que començar.

Quan arribo a casa seva, la Marta duu una ventosa enganxada a l’espatlla dreta. “És medicina tradicional xinesa”, m’explica mentre dona menjar a diversos gats que volten pel seu jardí i trosset d’hort. “N’hi deu haver una quinzena per aquí”, riu. Li encanten. Fins i tot es podria dir que, sense voler, ha creat un petit santuari felí. Però a dins de la casa només en deixa viure dos, els seus, els que l’han acompanyat fins a  aquest indret perdut de la serra del Munt. I amb ells també han arribat tota mena d’olis essencials i productes naturals amb què la Marta elabora els seus sabons artesanals.

Entrar a casa de la Marta és com endinsar-se en un món d’essències i aromes. I a fora, un món de gats.
La fascinava un armariet de fusta que hi havia a casa l’àvia, amb tot de calaixets petits. “En cada calaixet hi havia una planta diferent, i totes les utilitzàvem a casa com a remeis naturals”

L’obrador és als baixos de la casa, a peu de carrer. Un petit espai de pedra on s’acumulen estanteries plenes d’essències i pigments naturals. I al fons, una taula de fusta on fa les elaboracions que li encarreguen, sovint en línia. La seva passió per les herbes naturals ja ve de quan era petita, m’explica mentre embolica amb delicadesa talls de sabó fets amb taronja, canyella o xocolata. Aleshores vivia a Poboleda, un petit poble del Priorat, i li encantava passar les hores rodejada de plantes i olors. Sobretot la fascinava un armariet de fusta que hi havia a casa l’àvia, amb tot de calaixets petits. “En cada calaixet hi havia una planta diferent, i totes les utilitzàvem a casa com a remeis naturals”, s’entendreix. “Quan l’obries et venia aquella olor d’herbes...: el romaní, la sàlvia, la farigola, la menta, la marialluïsa... I cada família tenia coneixements d’alguna planta en especial”, se li disparen els records. “La meva àvia tenia una botella de vidre amb tap de suro on tenia el seu alcohol de romaní. Com que era una dona molt gran, es feia fregues a les cames per alleujar els dolors.” La nena sempre observava el que feien l’àvia i la mare, que sabien utilitzar les plantes per guarir petits mals. “Era tot molt casolà, però hi havia una saviesa.”

“Fèiem trobades ecologistes clandestines en un bar de la plaça Reial”

Durant uns anys, quan era adolescent, la Marta no en va voler saber res, d’aquestes coses. La família es va traslladar a viure a Barcelona i tot va canviar. Però sí que duia un tros de natura dins seu. Era l’època de la Transició i la jove, inquieta —“un trasto, com diu ma mare”—, es va començar a implicar en diferents moviments ecologistes i antinuclears. “Fèiem trobades ecologistes clandestines en un bar de la plaça Reial”, riu. Va córrer davant dels grisos i, més endavant, va agafar el bus cap a diferents llocs d’Espanya per manifestar-se contra el maltractament animal, com el torneig del Toro de la Vega. “Tinc aquesta mena d’esperit, però ara ja m’he quedat una mica més quieta”, somriu mentre segueix embolicant sabons.

“Veia, igual que ara, que la tradició de les remeieres s’estava perdent, i jo volia donar-ho a conèixer i traspassar aquest coneixement”

Un dia, quan la Marta ja havia de pensar més en el seu futur, va recordar l’armariet de fusta de la seva àvia, les seves olors, i va tenir la sensació que havia de retornar d’alguna manera tot el que havia après a casa. “Veia, igual que ara, que la tradició de les remeieres s’estava perdent, i jo volia donar-ho a conèixer i traspassar aquest coneixement”, explica. Per això, i per la seva connexió amb la muntanya i la natura, va decidir estudiar fitoteràpia i naturopatia. Fins i tot als anys noranta va obrir una de les primeres botigues herbolari de Barcelona al Mercat de Sant Antoni. “Em va costar molt convèncer la gent que era bo comprar coses ecològiques”, recorda. També era un temps en què organitzava sortides etnobotàniques per donar a conèixer les flors de diferents zones de Catalunya.

La creació de sabons naturals, igual que la cuina, és una alquímia que la Marta domina amb instint.

Tot i estar tan lligada a les plantes i als remeis naturals, la Marta seguia vivint a Barcelona. “Sempre tenia aquesta cosa dins meu que sabia que en algun moment havia de tornar a la muntanya, en un poble, com quan era petita”, confessa. Però aleshores va néixer el seu fill i es va quedar sola, així que va decidir quedar-se a la ciutat per estar a prop de la família. “Que me n’he penedit? Sí, moltes vegades”, riu. Però sovint la vida et fa desviar per altres camins fins que no arribes al teu lloc imaginat. “M’he hagut de replantejar diverses vegades la meva feina i el meu futur, i quan tens un nano també has de pensar en aquella personeta.”

“Anava amb targetetes i les deixava en botigues, però vaig veure que s’havia d’apostar per les xarxes socials”

Amb tot això va arribar la crisi del 2008 i cada vegada rebia menys consultes; s’havia de pensar en alguna cosa diferent. I així és com va començar a fer cursos de cuina vegetariana en diferents centres cívics. També va aprendre que, si volia ser vista, si volia que la gent s’apuntés als seus tallers, havia d’anar-la a buscar, i això només es podia fer a través del mòbil i dels ordinadors. “Fins aleshores anava amb targetetes i les deixava en botigues o fires, però vaig veure que s’havia d’apostar per les xarxes socials.” Ja no les ha deixat mai, primer Facebook, ara Instagram, sempre en línia. “Soc on faci falta.”

“Si no marxava en aquell moment, més endavant no hauria tingut ni l’energia ni la força per poder-ho fer bé”

Les seves mans, blanques i delicades, embolcallen els sabons, que arrenglera sobre la taula de fusta amb molta cura. M’explica que ella sempre demana coses a l’univers i, a canvi, en rep algun senyal. Un dia, quan el seu fill ja havia fet divuit anys, li va dir que ja havia arribat l’hora de fer un pas i marxar de la ciutat. “Sentia que si no ho feia en aquell moment, més endavant no tindria ni l’energia ni la força per poder-ho fer bé”, reflexiona. “Ell em va dir que li semblava bé, però que no em seguiria, el seu lloc era a Barcelona.” La remeiera va empaquetar tota una vida, va vendre el pis i va carregar la furgoneta. Se n’aniria a un caseriu del País Basc amb la parella que tenia aleshores i junts farien una casa rural i un obrador de sabons. Una aventura que va durar pocs mesos, la relació no va funcionar. “Em vaig quedar sense saber on anar ni què fer”, continua.

Orgànic i ecològic. La Marta intenta fer de la seva feina i de la seva llar un espai “conscient”.
Internet és el seu gran aliat: penja anuncis a les xarxes, hi difon tallers de sabons i hi ven els productes. “Si no ho fes, la gent no sabria ni que existeixo ni on és el poble”

Tocava mirar el mapa de Catalunya i escollir un lloc on tornar a iniciar la seva vida. Un lloc on, ara sí, faria el que sempre havia somniat. I l’univers l’ha portat fins a Rubió de Dalt. “Ha estat com tornar a les arrels”, somriu la Marta, que explica que la seva mare havia nascut en un poble de la zona. Però els somnis no sempre es compleixen com un voldria, i poques setmanes després d’obrir el seu allotjament rural i obrador, comença la pandèmia del coronavirus. Un nou repte. I com ja li va passar amb els cursos de cuina, Internet és el seu gran amic i aliat: a través seu penja anuncis a les xarxes, hi difon tallers de sabons i hi ven els productes a la botiga en línia. “Si no ho fes, la gent no sabria ni que existeixo ni on és el poble. Fins i tot els mateixos transportistes m’han trucat alguna vegada perquè no sabien com arribar-hi”, explica. La xarxa posa el poble i els seus productes a la vista de tothom. 

“Les «bruixes» tenien una saviesa, com les remeieres en una casa pairal, on tot es transmetia de l’àvia a la filla, a les netes”

I és així, abraçada per la solitud i l’amor a la natura, com la Marta segueix aprenent de les plantes que l’envolten. I també del seu entorn, una terra que sent amb una energia especial. Em parla de Montmagastre, un poblet proper on hi ha unes restes d’un castell que era “un punt de trobada de dones”. En altres paraules, les mal anomenades “bruixes”. “No eren res més que dones que tenien el coneixement, com les remeieres”, lamenta. Dones que estaven empoderades i que acostumaven a viure soles i apartades del poble. Sanadores, xamanes que tenien els seus cants i les seves danses. “Tenien una saviesa, com les remeieres en una casa pairal, on tot es transmetia de l’àvia a la filla, a les netes.” El mateix compromís que té la Marta amb les seves avantpassades.

Natura i tecnologia es fusionen a l’obrador de sabons i cosmètica natural de la remeiera.
Aquí pot tornar a ser la nena que obria els calaixets de l’armari de l’àvia i es meravellava amb les fragàncies del camp

Un lligam familiar que ha trobat el seu lloc en aquest poblet de Foradada. “No tinc la intenció d’anar-me’n a cap altra banda”, assegura. Aquí pot tornar a ser la nena que obria els calaixets de l’armari de l’àvia i es meravellava amb les fragàncies del camp. A la nit també es pot encisar mirant la lluna i els estels, aquells astres als quals sempre demana consell i envia desitjos. “L’univers no m’ho ha posat fàcil, però de moment ara ja soc on li vaig demanar ser”, somriu.

La crema de carbassa ja és a taula. Com si fos alquimista, la Marta l’ha estat cuinant a foc lent perquè és hivern, i en aquesta època de l’any les coses s’han de fer amb calma, de manera pausada. Igual que els nutrients dels aliments, que en temps de fred han d’estar ben concentrats. Embolcallada amb el seu jersei polar, la remeiera es menja lentament la crema, degustant-ne cada cullerada. Les aromes de plantes i herbes aromàtiques l’acompanyen. Són la seva vida, el seu missatge, un coneixement que vol difondre abans que es perdi per sempre. És la xarxa que connecta amb la natura i la humanitat. 

Des del seu cau amagat a Rubió de Dalt la Marta vetlla perquè els coneixements i la saviesa de les remeieres no caiguin en l’oblit.

 

Aquest és el teu article gratuït setmanal.

Fes-te subscriptor. Podràs llegir i fer possible tot el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi
Foto de perfil

Laura Saula Tañà

Redactora de LA MIRA

Comentaris