Persones

“Imagina’t, jo aquí, en un poble amagat, com aquell qui diu, com ho podria fer per donar-me a conèixer?”

Des de les muntanyes de Rasquera un jove apicultor vetlla per vendre mel de proximitat arreu del territori gràcies a les xarxes socials i les plataformes en línia

per Laura Saula Tañà

“Imagina’t, jo aquí, en un poble amagat, com aquell qui diu, com ho podria fer per donar-me a conèixer?”
Quan va acabar els estudis universitaris, l’Aleix va tornar a casa seva, a Rasquera, per dedicar-se a la mel i a productes dels seus camps familiars, com l’oli d'oliva. (Fotografies de Víctor Seguí Pruñonosa)

Aquest és el teu article gratuït setmanal.

Fes-te subscriptor. Podràs llegir i fer possible tot el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi

L’Aleix Benaiges (Rasquera, 1994) encara recorda el dia que va arribar a Barcelona. El tren l’havia deixat a l’estació de Sants i, per primera vegada, es trobava sol a la gran ciutat, on hauria de viure durant els sis anys següents d’universitat. Amb la maleta agafada amb la mà, el jove riberenc intentava buscar l’estació de metro, però tot era en va. Ell només veia un gran rusc de persones que es movien de pressa cap a totes bandes. Frenètic, hostil. Res a veure amb el lloc d’on provenia i on havia viscut tota la vida: Rasquera. Un poblet que no arriba als mil habitants ubicat al peu de la serra de Cardó, a la Ribera d’Ebre. Allà se sentia segur, en pau, a casa.

Però ara es trobava perdut enmig d’una estació de tren de la gran capital. Una ciutat on no havia anat mai, més enllà d’alguna llunyana excursió escolar. No tindria més remei que descobrir-la a fons si volia estudiar Física i fer un màster en Meteorologia. Uns estudis que l’atreien, igual que el seu amor pel camp i la natura. “De petit m’encantava anar a buscar bolets i sempre tenia la curiositat de saber per què plou, com funciona tot”, explica des de casa seva, a Rasquera.

“Després de tants anys a la ciutat, volia saber com funcionava tot a casa.” Pels volts de novembre toca la collita de les olives. 

Van anar passant els anys d’estudiant i la ciutat no l’atrapava. No s’acostumava a agafar el metro a primera hora del matí, amb tot d’estranys amb cares llargues, ni li passaven aquells nervis de fons que li provocava la gran urbs. Sempre que podia tornava al poble, a la tranquil·litat de la seva terra. Primer van ser els caps de setmana durant la universitat, després tots els festius quan feia pràctiques al Meteocat. Fins que un dia, quan es va acabar el contracte, va decidir tornar-se a instal·lar a la llar familiar. Al poble. No sabia ben bé què fer, però tenia clar que aquell era el lloc on volia viure.

“Vaig comprar quatre ruscs d’abelles, quatre arnes, i vaig començar a llegir llibres, a informar-me una mica, perquè la dinàmica és complicada”

“Necessitava descansar”, reflexiona l’Aleix. Tot i això, hi havia una feina que l’estava esperant a casa i que havia cultivat des del 2010, quan tenia setze anys: l’apicultura. Comença l’operació retorn professional. A la seva família hi havia hagut alguna generació d’apicultors, però quan ell s’hi va iniciar pràcticament no sabia res del tema. “Vaig comprar quatre ruscs d’abelles, quatre arnes, i vaig començar a llegir llibres, a informar-me una mica, perquè la dinàmica és complicada”, explica. I dels seus inicis a l’institut, on va començar a buscar assessorament de professionals del Perelló —“on la majoria de famílies es dediquen a l’apicultura”—, amb els anys l’Aleix va anar comprant més arnes fins a comercialitzar mel al seu poble. Fins i tot el 2017 va guanyar el segon premi d’un concurs de tast de mels, en què competia amb experts del sector. Un premi amb què va aconseguir més visibilitat i, com que ja tenia carnet de conduir, el jove apicultor va començar a expandir el seu petit negoci i a buscar diferents floracions per tot el territori, com a l’alta muntanya; un coworking que fa de manera natural

Les seves arnes es troben als camps de Rasquera, però també les trasllada a diferents indrets del país, segons l’estat de les floracions.

I mentre cada dia es professionalitza una mica més en el món de les abelles, l’Aleix també aprèn tot el que cal saber per continuar les feines del camp, molt lligades a la família. “Després de tants anys a la ciutat, volia saber com funcionava tot a casa”, explica. La seva família sobretot té camps d’oliveres, ametllers i cirerers. “Són diferents collites a l’any. Si en falla una, sempre n’hi ha una altra que va millor.” I entre els camps, una petita feina que va tenir al Consell Comarcal de la Ribera d’Ebre i la mel, un dia es va adonar, gràcies a la directora del coworking Zona Líquida, a Riba-roja d’Ebre, que existeixen unes subvencions per a joves emprenedors. “Com que sabien tot el que feia amb la mel, em van animar molt a presentar-m’hi per ampliar el negoci.” I el van convèncer. Des d’aleshores es dedica a l’apicultura, amb la marca Mel Benaiges Lliberia, i a comercialitzar els productes que fan a casa seva, com l’oli d’oliva.

“En una ciutat molta gent desconeix com es fa la mel, i si ho ensenyo per les xarxes, també és una manera d’apropar-me als consumidors”

Uns productes que ven a través de la venda directa i, sobretot, amb les comandes per Internet. I, per fer-ho, té eines a mà, a prop de casa. Encara que no disposa de pàgina web pròpia, sí que té xarxes socials, i els seus productes es poden trobar en diferents plataformes i cooperatives que enllacen els consumidors directament amb els productors locals, com ¡La Colmena que Dice Sí!Oidà.

El que un dia va començar amb el boca-orella al seu poble i entre els seus companys d’universitat, després ha acabat arribant a una cadena molt més llarga i a botigues d’arreu del país

Algunes d’aquestes comandes li arriben directament al seu WhatsApp, i d’aquesta manera pot concretar personalment com fer l’enviament al consumidor final. “En aquest sentit, Internet va molt bé per difondre el teu producte. Perquè tu imagina’t, jo aquí, en un poble amagat, com aquell qui diu, al final de Catalunya, i on hi ha molts altres productes, com ho podria fer per donar-me a conèixer?”, reflexiona. I el que un dia va començar amb el boca-orella entre la gent del seu poble i els seus companys d’universitat, després ha acabat arribant a una cadena molt més llarga i a botigues d’arreu del país. D’altra banda, el jove apicultor també aprofita les xarxes socials per mostrar als seus seguidors com s’elabora la mel. “En una ciutat molta gent desconeix com es fa, i si ho ensenyo per les xarxes, també és una manera d’apropar-me als consumidors i que sàpiguen què estan consumint. Dones més fiabilitat i proximitat”, explica.

Un portàtil i connexió a Internet és l’únic que necessita l’Aleix per poder vendre els seus productes de proximitat.
“Les floracions comencen de la costa cap a l’interior i cada vegada més tard. Però si, per exemple, hi ha una gelada a Lleida, aleshores la gent d’allà no pot produir res. No ho saps mai”

Així, a través del seu Instagram, es pot veure el seu dia a dia cuidant unes 160 arnes, com a l’hivern, quan aprofita que les abelles estan menys actives per preparar noves caixes, nous ruscs i ceres. Després arriba la primavera, i amb la pujada de les temperatures comença la floració, moments en què se n’ha d’anar controlant l’evolució. I també és temps de collita de les cireres. Un cop arriba l’estiu, la feina es tranquil·litza. És aleshores quan l’Aleix carrega un remolc en el qual caben unes vuitanta arnes i les trasllada al Pirineu, on les temperatures són més fresques i hi ha més flors i pluges. No és una feina complicada, però el jove apicultor sap que en un dia et pot canviar tot. “Les floracions comencen de la costa cap a l’interior i cada vegada més tard. Però si, per exemple, hi ha una gelada a Lleida, aleshores la gent d’allà no pot produir res. No ho saps mai.” En aquest sentit, els seus estudis en meteorologia l’ajuden perquè pot anar controlant on ha plogut més o menys i si li interessa buscar llocs nous.

Normalment les seves abelles fan mel de mil flors i de romaní a les muntanyes de Rasquera, en uns camps de la família. “Intento amagar les arnes perquè hi ha molts robatoris”, lamenta. La resta del temps busca finques privades on deixar els ruscs, com quan cap a finals d’abril comença la floració del taronger i el mandariner. Una feina col·laborativa. Aleshores agafa el remolc i condueix de nit, quan les abelles descansen dins les arnes, per traslladar-les a uns camps de Tortosa envoltats de mandariners. Més tard, a finals de maig, les puja cap al Pirineu, a prop del parc nacional d’Aigüestortes, a 1.900 metres, on el paisatge ja està en plena floració. “I així vaig fent tota la ruta fins que a l’hivern les torno a deixar a Rasquera i torna a començar el cicle”, resumeix.

“Cada vegada es complica més i no saps fins a quin punt serà viable dedicar-se a aquest ofici”

L’Aleix té una relació especial amb les seves abelles. Bé, fins a un cert punt. “No seran mai domesticables”, adverteix. Després d’anys de cuidar-les, sap que elles sempre s’intentaran defensar. “A l’hivern, quan els portes un suplement perquè aguantin més el fred, igualment et volen picar”, explica. Un fet que no li molesta; més aviat l’entén. “És un animal salvatge que només es vol defensar, però en realitat és molt inofensiu; només protegeix la seva casa perquè se sent amenaçat”, aclareix. Li sap greu que sigui un animal tan mal vist només perquè pica. “Només ho farà si passes per davant del seu rusc o si, sense voler, culls una flor i l’has tocat.” Un animal molt indefens que ara, amb el canvi climàtic i l’aparició de les vespes carnisseres asiàtiques, que porten malalties i paràsits, està més amenaçat que mai. “Cada vegada es complica més i no saps fins a quin punt serà viable dedicar-se a aquest ofici”, lamenta.

“Les abelles no seran mai domesticables”, assegura l’Aleix, que les considera inofensives.
Hi ha empreses que tenen fins a 5.000 arnes, una indústria d’explotació amb què no se sent a gust. “He vist com van els ruscs i no miren des de l’abella, sinó que van per feina”

Tot i això, a l’Aleix li agradaria poder-se dedicar a l’apicultura durant molts més anys. “Com a mínim m’agradaria tenir unes quantes arnes per a mi”, somriu. Sap que si es volgués dedicar a vendre mel amb els màxims rendiments, hauria de tenir com a mínim 300 arnes. I hi ha empreses que en tenen fins a 5.000, una indústria d’explotació amb què no se sent a gust. “He vist com van els ruscs i no miren des de l’abella, sinó que van per feina. Si se’n moren unes quantes mentre estan revisant-ho, no passa res”, explica. A ell potser li costarà tot més hores de feina, però li agrada fer-ho amb cura, vetllant pel benestar de l’abella i evitant que cap se li mori. A més, li agrada poder comercialitzar al detall i tancar tot el cicle fins a arribar al client, i que aquest pugui veure que tot el procés ha estat de proximitat. “Són coses que cada vegada es valoren més”, considera.

I mentre el canvi de les estacions va passant pels boscos de Rasquera, pels camps de Tortosa i per les muntanyes del Pirineu, l’Aleix és feliç amb el que més li agrada: la tranquil·litat i la desconnexió a prop de la natura. Durant unes hores, només existeixen ell i les seves abelles. Lluny de les presses de la gran ciutat i de les cares del metro a primera hora del matí. Ell és, per damunt de tot, una persona de camp, d’exterior, que vola, com les abelles. 

L’Aleix és un home de camp. Tot i haver estat més de sis anys vivint a Barcelona, mai s’ha acostumat a viure lluny de la seva terra i de tot el que li ofereix la natura.

 

Aquest és el teu article gratuït setmanal.

Fes-te subscriptor. Podràs llegir i fer possible tot el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi
Foto de perfil

Laura Saula Tañà

Redactora de LA MIRA

Comentaris