Persones

“La roba costa, has d’encertar la talla, tocar els teixits; però ja tinc clientes que compren en línia cada temporada”

La Noni Barea decideix no marxar del seu Olot natal, on fa peces femenines, artesanals, d’edició limitada i sota comanda que la seva botiga a la xarxa porta a tot el món

per Laura Saula Tañà

“La roba costa, has d’encertar la talla, tocar els teixits; però ja tinc clientes que compren en línia cada temporada”
La Noni Barea és feliç dissenyant, cosint i tocant els diferents teixits. És així com aconsegueix oblidar-se de la resta del món. (Fotografies de Jordi Borràs Abelló)

Aquest és el teu article gratuït setmanal.

Fes-te subscriptor. Podràs llegir i fer possible tot el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi

El seu és un univers esquitxat de colors, teixits, màquines de cosir i una estufa de llenya que evoca el caliu d’un passat potser no tan llunyà, quan la costura i el patronatge eren una cosa que es feia a la llar, de portes endins durant les llargues tardes d’hivern. És l’univers de la Noni Barea (Olot, 1973), dissenyadora de la marca que du el seu nom i que se centra en la roba per a dona. I en moltes coses més.

El taller està ubicat en una antiga fàbrica de la capital garrotxina, en un carreró humit per la proximitat del riu Fluvià. Humit també per la pluja que comença a caure quan pico a l’intèrfon. Timbre sec, ràpid. Escales amunt, parets asèptiques. Tota una grisor que desapareix quan la dissenyadora obre la porta del seu món. Una sala àmplia i lluminosa, on grans finestres industrials són compensades per una gran diversitat de plantes d’interior. Un jardí entre teixits, on el blanc de les parets contrasta amb taules plenes de retalls de roba i estris de patronatge. I en un racó, a prop de la showroom, de la qual alguns dies obre les portes com si fos una botiga, reposen tota mena de joguines antigues que havien estat del seu fill, que ja té tretze anys. “Ho reciclo tot”, riu. “Així les mares es poden emprovar tranquil·lament la roba mentre els nens juguen.” En realitat aquest és un espai molt polivalent, perquè no només es crea la roba i es ven, sinó que també s’hi fan tota mena de tallers, xerrades, jornades de portes obertes i fins i tot algun concert. Un punt de trobada on l’art tèxtil es fusiona en aquest antic carrer industrial d’Olot.

Quan era petita, la Noni preferia cosir mitjons que sortir a jugar. “Suposo que ja ho portava a dins”, confessa.

La Noni es disculpa per tenir el taller tan desendreçat mentre intenta posar algunes coses a lloc. No sap per on començar, els objectes se li acumulen i les paraules se li enreden. “És que tinc tanta feina que... I val més així, eh!, tenir feina. Però, és clar, com més espai, més trastos hi vas posant.” Ella hi veu caos, però potser el que no veu és que hi ha com una màgia en tot aquest desordre, una delicada harmonia que és acompanyada per una cançó de bossa nova que sona de fons.

L’ambient és càlid i dolç, igual que la manera com s’expressa la dissenyadora. La seva àvia era modista. Havia vingut des d’Andalusia i sempre havia tallat la roba per als de casa. Històries que la Noni no va viure directament, però que havia escoltat de sa mare des de ben petita. I com un vel misteriós que plana sobre els llinatges familiars, algú havia de seguir la tradició. “Quan era petita ma mare em deia: «Surt a jugar», i jo li deia que no, que preferia que em donés mitjons o coses per cosir. Suposo que ja ho portava a dins”, diu, humil.

“No m’he vist mai vivint en un altre lloc”, confessa. Tampoc s’ha plantejat mai marxar de la seva terra, lluny de la família i dels seus orígens. Quin sentit tindria?

La seva vida és senzilla, però ella és un broll d’energia. El cap no li para mai, inquiet, imparable. Ella és feliç dissenyant, cosint, tocant els diferents teixits. I és així com, a través de la seva passió, aconsegueix oblidar-se de la resta del món. Un planeta amb epicentre a Olot, ciutat on ha viscut tota la vida. “No m’he vist mai vivint en un altre lloc”, confessa. Tampoc s’ha plantejat mai marxar de la seva terra, lluny de la família i dels seus orígens. Quin sentit tindria?

Sap que té sort de poder-se dedicar al que més li agrada sense haver d’arrancar les arrels. Una sort en què, en part, també han tingut molt a veure la seva aposta, ja fa uns anys, de crear una botiga en línia i la visibilitat que li donen les xarxes socials. La Noni veu que els petits negocis necessiten aquestes eines, però també assessorar-se, formar-se, trobar solucions personals a un univers amb molta potència i que considera indispensable si es vol projectar més enllà dels volcans de la Garrotxa.

Però tot va començar molt abans, quan el món encara era analògic. Primer va estudiar una FP de patronatge i va voltar per diferents empreses, com una que confeccionava banyadors i amb la qual va poder viatjar arreu del món per veure fires del sector. Però sempre amb base a la capital garrotxina. Fins que un dia la Noni va canviar de rumb. Sense una idea gaire clara al darrere, va començar a fer roba de dona i de nens com a encàrrecs de les seves amigues. Al principi ho feia des de la seva habitació de casa, però a poc a poc va anar necessitant més espai, i de l’habitació va passar a una sala més gran, i d’allà va acabar al menjador. Fins que de sobte, la Noni gairebé havia creat tota una col·lecció. El volum de roba la va fer instal·lar en un taller als afores d’Olot i va crear la firma Nobale, a través de la qual feia roba per a dones i nens. Amb el temps es va traslladar al taller actual, més cèntric, i el 2020 va canviar el nom de la firma per Nonibarea, que ja només fa roba per a dona. “Al principi feia roba de nen perquè jo tenia un bebè, però ara ja ha crescut i he volgut tancar el cercle”, explica. Feina i vida interrelacionades. Una constant en el camí de la dissenyadora.

La dissenyadora aposta per una confecció completament artesanal i feta amb teixits de productors locals.

Potser un altre dels motius pels quals la Noni va deixar de fer roba per a nens és que el seu és un taller completament artesanal, pràcticament tot ho fa ella. Considera que la seva roba, cuinada a foc lent, és una resposta al consum desmesurat, i està adreçada a dones que tenen un compromís amb la sostenibilitat i que defugen els cànons i les temporalitats imposats. Per això les seves peces, que són d’edició limitada, estan fetes amb teixits d’alta qualitat i de producció local. Tota una manera de fer i de viure amb què es vol promoure un model de proximitat respectuós amb l’entorn i que realça tradicions, oficis i recursos locals.

Sobretot fa servir cotó de pelfa, mussolina i altres teles, sovint reciclades i de quilòmetre zero. Però no tots els seus teixits són orgànics, un tema que considera delicat perquè creu que és molt difícil que sempre pugui ser-ho tot completament. “Si resulta que un dels fils ja no és orgànic, aleshores ja no es pot dir que la peça ho sigui. Al final no hi ha tant teixit orgànic al món”, reflexiona.

A la Noni l’apassiona l’estil japonès i el nòrdic, que tenen peces senzilles, amples i que juguen molt amb els volums i les formes

La pluja rellisca amb delicadesa pels finestrals. La tardor garrotxina impregna l’estança, on l’estufa de llenya segueix crepitant amb la música de fons. La comarca influeix en el seu art, en el seu tarannà. Però, fins a quin punt? “Vaig començar a fer roba de dona bàsicament pensant en mi”, explica. “M’agradava un estil i un tipus de roba i quan vaig començar a fer-me coses i m’ho van veure, me’n van demanar; per això sempre intento fer el que a mi m’agrada”, simplifica. Un estil que defineix com a esportiu, per al dia a dia. A les últimes col·leccions, per exemple, hi ha barrejat vestits de teixit de plana amb dessuadores de punt o de pelfa de cotó. Però això no és tot. A la Noni l’apassiona l’estil japonès i el nòrdic, que tenen peces senzilles, amples i que juguen molt amb els volums i les formes. Un estil universal i atemporal amb què la dissenyadora vol que les dones se sentin felices i còmodes. Que puguin dur peces que superin l’estacionalitat i que es converteixin en clàssics moderns.

Acostuma a fer dues col·leccions cada temporada i amb sèries limitades de trenta peces, de les quals en fa només una de cada talla; la resta les confecciona segons les comandes, que sovint li arriben directament des de la seva botiga en línia

Acostuma a fer dues col·leccions cada temporada i amb sèries limitades de trenta peces, de les quals en fa només una de cada talla; la resta les confecciona segons les comandes, que sovint li arriben directament des de la seva botiga en línia, que assegura que li va molt bé, tot i que també té els seus impediments: “La roba costa, perquè has d’encertar la talla i vols tocar els teixits; però un cop ho proven sempre repeteixen, i ja tinc clientes que compren en línia cada temporada”. Algunes fins i tot són de fora del país, com del Japó.

De fet, hi va haver una època, quan encara treballava sota el nom de Nobale, que es va animar a promocionar la seva feina en fires de nens que es feien a Tòquio, Copenhaguen o París. Volia augmentar comandes, però al final el que li passava és que, com que els clients no veien el funcionament del seu petit taller, tan manual, li encarregaven uns volums de producció que no era capaç d’assumir. “Em sento més còmoda i a gust seguint un sistema més artesanal”, confessa.

Des d’aleshores, la Noni segueix treballant a petita escala al seu taller a la vora del riu Fluvià, on cuida cada peça com si fos una criatura única. Una obra que està viva i que necessita les seves cures i atencions. I mentre es fixa en cada detall, les hores volen entre teles i estisores, alienes, però alhora íntimament lligades a la màgia de les fagedes i els volcans que l’han vist créixer. La màgia d’un dolç oblit de tot el món.

Des del seu taller d’Olot, la Noni aconsegueix tenir visibilitat arreu del territori gràcies a la seva botiga en línia i a les xarxes socials, dos projectors que li permeten continuar treballant de manera artesanal.

 

Aquest és el teu article gratuït setmanal.

Fes-te subscriptor. Podràs llegir i fer possible tot el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi
Foto de perfil

Laura Saula Tañà

Redactora de LA MIRA

Comentaris