Persones

Els evangelis del capellà-escriptor

Fa ficció de la dura realitat viscuda pel món. Predica i després escriu. Les novel·les són les benaurances d’aquest capellà-escriptor lliure. Pere Ortís, un represaliat espiritual que té fe en l’escriptura, en la humanitat i en el que no es veu però hi és

per Francesc Canosa Farran

Els evangelis del capellà-escriptor
Mirada de fe en el llunyà i el proper. Pere Ortís al peu de l’església de Santa Maria de Preixana (l’Urgell), on fa missa. Al costat hi ha la caseta blanca on viu i escriu. (Fotografies de Jordi Borràs Abelló)

Aquest és el teu article gratuït setmanal.

Fes-te subscriptor. Podràs llegir i fer possible tot el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi

Hi ha la caseta. Arrebossada d’aquell blanc desarrollista. Una caseta colonial, tropical. Una caseta que sembla de cap de setmana en un poble de dia a dia. Una caseta que podria ser en una d’aquelles urbanitzacions de costa que no veuen el mar. Una caseta que podria ser enmig d’una planura on bufen els vents dels destins sense bitllet. Una caseta que podria ser a tot arreu. Una caseta petita, de planta baixa. Un rectangle sense equivocacions. Fe planera, horitzontal. Tot és clar. Si no fos que a la vora, a tocar, a una esgarrapada d’ombra hi ha Santa Maria de Preixana.

Hi ha l’església. Cop de puny gòtic. I manetes barroques. Finestrals senyorius de petits plors. Un rectangle de pedres rumiades. El poder seu al banc dels segles. Fe vertical, d’alçar el dit. Omnipresent. Omniscient. Davant, una balconada d’aire que ho fa veure tot: Preixana, a la falda, i totes les estovalles de la planúria del gran Urgell: Bellpuig, Mollerussa, les Borges Blanques, Maldà... 360 graus d’esperança. Un cel a la terra. Sense aquest paisatge, real i espiritual, no hi hauria aquesta història. Hi ha dos portes per entrar-hi. La petita, la de la caseta, i la gran, la de l’església. Si piques a la petita surt l’escriptor. Si piques a la gran surt el capellà. Pere Ortís (Bellpuig, 1930). L’escriptor-capellà; el capellà-escriptor. Entre predicar i escriure. Entre la ficció i la realitat. Entre creure i viure. Entre dos evangelis. Piquem. I entrem per una altra porta. Aquella a través de la qual hi és tot.

Seiem. El Pere ens convida a un piscolabis de mig matí: galetes i coca-cola. I arrenca la seva història. Comencem! Escoltem-lo!
“Érem pobres, set germans; s’havia d’arrencar el negoci i durant la guerra el pare va estar amagat perquè el volien pelar els rojos”

—Per què es fa capellà vostè?

—Una pregunta ben interessant. Jo em vaig fer capellà bàsicament perquè un nen als nou o deu anys no té criteri, es guia per allò sensible que veu. Érem una família pastissera de Bellpuig, el meu pare era pastisser i ja de petitets ens tenien subjectes a la feina. Érem pobres, érem set germans; s’havia d’arrencar el negoci i durant la guerra el pare va estar amagat perquè el volien pelar els rojos. El pobre no es va posar mai amb ningú... Només perquè anava a missa.

—On s’amaga?

—El meu pare era molt, molt llest i es va construir uns amagatalls en què també va col·laborar la meva germana Maria Teresa, perquè la gran, l’Antonieta, era a la botiga. Hi havia el menjador, que era tot continu: menjador, sala d’estar i cuina. Hi havia uns armaris a la paret, però hi havia un buit entre tots dos, tapat amb una fusta, i ell movia l’armari i es posava darrere, en aquell buit. Ens van fer tres escorcolls i no el van trobar. Després va voler sortir de tantes angúnies i...

—Què va fer?

—A baix de l’obrador hi havia un soterrani. Va tapar una boca del soterrani amb llenya, un munt de llenya ben col·locadeta, per a l’hivern, i hi va penjar unes teranyines molt estratègiques com volent dir: “Això ja és vell, per aquí no hi teniu entrada!”. I a l’altra banda del soterrani hi havia una obertura. Ell la va tapar amb botes de vi i licor, que venia. En va deixar una de buida, que donava exactament a l’entrada aquesta, i fins i tot en una bota hi va posar vi, per si n’obrien l’aixeta.

—No se’n van adonar mai, que era allà?

—El curiós del cas és que l’alcalde de Bellpuig, que era un bon home, pobret, va venir una vegada acompanyat dels del comitè roig del poble, que tenien el pare a la llista. Va avisar que venien a buscar el pare. I van entrar i la mare era al llit, que havia tingut la meva germana Àngels, estava malaltona encara. Li van aixecar els matalassos, van mirar si sota hi era. I van baixar cap baix. Van mirar-ho tot i no van trobar res. Llavors, la mare va recordar que hi havia els calçotets llargs d’hivern del pare penjats damunt de l’escala. Van passar, van apartar els calçotets... No s’hi van fixar. És a dir, d’acord amb els més religiosos: un miracle. I l’alcalde ho sabia, que el teníem allà. Pobre... Tot i que després els rojos el van empresonar.

“A un altre home del comitè, que va comunicar al meu pare que el tenien a la llista per pelar-lo, els rojos el van empresonar, i després de la guerra, els nacionals el volien matar”

—Com?

—Espera! A un altre home del comitè, que també va comunicar un cop al meu pare que el tenien a la llista per pelar-lo, els rojos també el van empresonar a Lleida, i després de la guerra, els altres, els nacionals, el volien matar. El meu pare i un oncle meu van anar a Lleida i van dir: “Aquest senyor no ha fet cap mal, ha fet el bé d’avisar i salvar-ne moltes, de persones!”. I el van salvar. Va venir a casa i es va agenollar als peus del pare: “Lluís, m’has salvat la vida”. I el pare diu: “Alça’t, home, que tu me la vas salvar a mi!”.

—Es fa capellà per tot això? Perquè persegueixen el pare, per la guerra...?

—Sí, però hem deixat de banda que jo ja m’escapo sempre. Com que a casa havies de treballar i veia el convent de Bellpuig, el pati que donava a la carretera, que hi havia la canalla jugant a futbol, i em deia: “Jo vull anar cap al convent!”.

—Pel futbol?

—Sí.

“Em cridava més el futbol que el convent, però quan ets allà entres a una olla de pressió, ja t’estàs atabalant que si surts, que si aniràs a l’infern”

—El cridava més el futbol que el convent?

—Exactament, aquesta va ser la motivació. La pilota. Els nens jugant allà i divertint-se i jo a casa netejant llaunes i oliant-les, i noi, vaig començar a pensar... Però quan ets allà entres a una olla de pressió, ja t’estàs atabalant que si surts, que si aniràs a l’infern...

—A quina edat entra al convent?

—Jo soc de 1930... Als nou-deu anys, després de la guerra.

Ortís, ulls de raig de sol. Paraules fletxa i de diana. Coherència personal i literària. A la recerca, permanent, de la llum de la llibertat. 

—Ja ho veu clar, això de ser capellà?

—Quan soc al convent, sí, per raó del bombardeig psicològic. Hi ha l’ideal de missioner, bé que està bé, això. Ho encaixes per grat o per força, no?

—Hi influeix molt el moment, oi? El franquisme, el nacionalcatolicisme...

—Jo estava molt mentalitzat pel franquisme. El mal que em va fer la formació eclesiàstica sota criteris del franquisme. I després ja quan vaig anar a l’Espluga de Francolí...

—Com?

—Vaig anar l’Espluga de Francolí per ser novici. Tenia quinze anys.

—I què passa allà?

—Teníem un superior mallorquí. Hi havia sa colònia mallorquina, que estaven tots... estaven afectats per la guerra. Quan va esclatar la guerra, la Generalitat va anar a conquerir Mallorca i van fracassar. Hi havia mallorquins que eren acèrrims de Franco i van concebre un odi a Catalunya; això era palpable allà, no toleraven que parléssim català. Aquest superior ens va imposar el castellà incondicionalment.

“Tot el que era oficial havia de ser «en castellano». I allà dintre el messies no era Jesucrist, no; era Franco”

—En tot moment?

—Tot el que era oficial havia de ser “en castellano”. I allà dintre el messies no era Jesucrist, no; era Franco. Ara, nosaltres parlàvem en català.

—El tracte personal era en català?

—En català. Però, de fet, allí hi manava Franco, començant per la llengua. I després se li veia, a aquell superior, se li veia un favoritisme pels mallorquins, i hi havia uns quants personatges realment sinistres. Posar, per exemple, a un català, dintre la pastilla de sabó, navalles d’afaitar perquè es ferís rentant-se les mans.

—De veritat? Quants catalans eren?

—Érem una cinquantena de xicots, i de catalans... uns deu màxim. N’hi havia un que es deia Sebastià Solà, fill de Bell-lloc i germà del Joan Solà, el gran gramàtic. Doncs ell també ens va animar secretament amb el català i el tenien fitxat. Ell em va arrencar amb el català ben parlat.

“Jo al convent ja vaig concebre que, noi, Catalunya independent. Són els anys quaranta; llavors hi havia un gran fervor a Catalunya per Franco”

—Ja era conscient de la situació de la llengua?

—Home, jo tenia molt amor a la llengua, i potser alguna vegada vaig manifestar que volia la independència, perquè al convent de Bellpuig, que ens feien parlar també en castellà, ja vaig concebre que, noi... Catalunya independent! Són els anys 40, 41, 42; llavors hi havia un gran fervor a Catalunya per Franco, i els mateixos catalans eren oposats a la llengua, la tenien per una llengua... I jo, en canvi, la defensava.

—Com la defensava?

—Parlant i procurant parlar-la més bé.

—Això és el que fan el grup de seminaristes catalans a l’Espluga?

—Vam crear una revista... Mural.

—Mural? Per què es deia Mural?

—Perquè anava enganxada al mur. Amb cartolines. I escrivíem els textos en català, de coses de l’internat, acudits, del poble, el paisatge...

—Ho veia tothom, entenc...

—Sí. Ho veia tothom i fins i tot els mallorquins, perquè no hi tenien més remei. Ara, el superior... Nosaltres hi volíem posar un títol català, que ara no me’n recordo, de quin era, però era bonic, i ell ens diu: “Un que es pugui llegir bilingüe, que es pugui llegir en les dues llengües”.

—Els molestava que fos en català...

—Els molestava, sí. Molestava als mallorquins.

—Feien alguna cosa més?

—Home, no podíem fer res més. Llegir alguns llibres que hi havia en català... Era molt limitat, el nostre camp d’acció.

“Sí, a mi em tenien marcat per separatista i catalanista”

—Per tant, vostè ja estava marcat...

—Sí, a mi em tenien per separatista i catalanista, sí.

A poc a poc, artesanalment, Pere Ortís ha anat construint una obra literària de més d’una vintena de títols que van de la novel·la a l’assaig. Un literat rara avis dins de la literatura catalana. 

—Fins que l’ordenen...

—L’1 de maig de 1955, a Valls. Em va ordenar capellà el bisbe Laureano Castán Lacoma, un d’aquells imposats pel franquisme. Després d’ordenar-nos, quan vam acabar a mig juny la carrera, vam anar a rebre la destinació a la casa mare, a Barcelona. I allà em van dir: “Estàs destinat a Tegucigalpa, a Hondures, a fer de professor al seminari”.

—I com es queda vostè?

—Per mi va ser un sotrac.

—No s’ho esperava?

—No, no m’ho esperava. Jo tenia la il·lusió de quedar-me per aquí, a Catalunya, de predicador, perquè deien que predicava bé... Jo tenia aquell ideal.

“I em va dir: «Si t’arriben a veure més addicte al Movimiento no t’envien tan lluny de Catalunya». Ho va encertar”

—Com s’ho explica, que l’enviïn a Hondures?

—Perquè em van clavar puntada i cap allà s’ha dit. El poeta mossèn Ramon Muntanyola, de l’Espluga, era tan graciós, tenia uns acudits... Arribo a casa i me’l trobo que estava llepant un segell de Franco per empegar-lo al sobre i em diu, veient-me venir: “Fins quan t’haurem de llepar el cul, padrí?”. I em va dir: “Si t’arriben a veure més addicte al Movimiento no t’envien tan lluny de Catalunya”. Ho va encertar...

—Vostè creu que el van enviar tan lluny per...

—Jo crec que sí, perquè era molt catalanista.

—Puntada a Tegucigalpa. Aterra allà i què s’hi troba?

—Faig de professor dos anys en un seminari interdiocesà. Ensenyava als nens matemàtiques, que no en sé gens. I després, filosofia en llatí. També em van posar de professor de literatura hispanoamericana. Després vaig demanar el trasllat i em van enviar a la costa nord. Vaig ser dos anys vicari a Tela, port de mar. Són quatre, dos a Tegucigalpa, dos a Tela, i sis de rector de Villanueva de Cortés. Deu anys en total, per obligació, perquè era la norma dels paüls.

—Dedueixo que la seva experiència a Hondures el transforma...

—Sí.

“La meva experiència a Hondures em desfanatitza i em civilitza. Perquè era un cafre, era groller”

—El desfanatitza?

—Em desfanatitza i em civilitza. Perquè era un cafre, era groller. Un exemple, per entendre-ho: en una de les parròquies que tenia, davant de l’església, a l’altra banda de la plaça, hi havia el cabildo, que és ca la vila, i al costat un bordell, una casa de barrets. Hi havia una noia que es deia Josefina que es mostrava molt en públic. Jo no vaig parlar mai amb ella. Un dia me la veig asseguda davant meu, allà a la parròquia, amb una altra senyora molt digna, i em diu: “Padre, venimos a bautizar”. Jo ja em vaig posar en guàrdia. I diu: “Ella, Josefina, será mi madrina”. I jo recordo allò del dret canònic: un pecador públic no pot ser padrí per decència. Normes carques del dret canònic. I escolta, jo, com que era un novici, no estava civilitzat, li dic: “Lo siento, pero no la puedo recibir”. Totes dues van abaixar la cara, pobres, i se’n van anar. Aquella noia, la Josefina, després d’uns anys, quan vaig tornar a Hondures, vaig preguntar per ella. Amb molta discreció, perquè no es pensessin que la sol·licitava. I els deia: “La busco para que me escuche, pobrecita, para pedirle perdón”.

—La va trobar?

—No la vaig trobar mai. Més em va doldre quan vaig saber que, amb el seu negoci, suportava la seva germana amb quatre o cinc fills, deixada pel marit. D’aquestes coses després me’n vaig penedir.

—Es va penedir de moltes?

—Ai, aquesta gent, senzilla, sobretot la dona hondurenya, que és molt, molt especial. A mi em van civilitzar. Hi ha tants casos! Era a la meva parròquia. En una habitació, molt petita. Assajava amb les catequistes, que estaven assegudes en un banc. Entra un xicot, tot demacrat, blanc, i davant meu em diu: “Padre, ayúdeme, vea que estoy hambriento y no tengo nada para comer”. I a mi m’entra el Pere groller i incivilitzat i li dic: “No, hombre, no. Un hombre joven no pide, vive de su trabajo”. Pobre xiquet, abaixa la cara avergonyit i se’n va. I com ell, la van abaixar totes les noies catequistes. Quan el noi va desaparèixer una em diu: “Padre, esto no se hace”. I jo vaig pensar: “Tens tota la raó, coi”. Cosetes així em van civilitzar.

—Per tant, és a Hondures on xoca amb la realitat...

—Exacte.

Llatinoamèrica, els Estats Units... el marquen com a capellà, l’obren com a persona i posen la llavor de l’escriptor. Primer la realitat, després explicar-ho amb la veritat de la ficció. 
“És que els capellans ens posem a dictaminar sobre el matrimoni i no en tenim cap experiència. Ni coneixem què és una dona i què és un home”

—Allà és el miracle...

—Sí. Els homes i les dones d’aquest planeta, que no en tenia cap noció. És que els capellans ens posem a dictaminar sobre el matrimoni i no en tenim cap experiència. Ni coneixem què és una dona i què és un home...

—I també es posa malalt...

—Sí.

—I torna a Bellpuig...

—Sí.

—I després torna a Hondures...

—Sí.

—I més anar i tornar, i més malalt...

—Sí, hi havia alguna cosa dintre la meva biologia que em deia no, i va rebentar en un estat de nervis i de dispèpsies que em va molestar molt. Vinc aquí, em poso bé, torno a Hondures i em poso malament. Dic: “Això no té remei, me n’haig d’anar pel meu compte”, perquè havia de demanar quatre o cinc o sis permisos. Vaig fer una carta al superior general de París, la casa mare, i li vaig dir: “Me’n vaig per raons de salut, doni’m la dispensa dels vots”. Em va contestar: “Tant de bo que trobi la felicitat que busca”. I jo li vaig contestar: “No cerco cap felicitat, senyor. Cerco normalitzar-me i cerco llibertat, perquè no soc ocell de gàbia”.

—I la llibertat?

—Llavors me’n vaig als Estats Units, el 1969.

—Com a capellà lliure?

—Lliure.

—A on va?

—Vaig dir: “Mira, me n’aniré cap a Nova York perquè allà hi ha hispans i vaig aprenent anglès a poc a poc”. Deu anys seguits a Brooklyn.

—Fa de capellà dels hispans?

—Jo serveixo la missa en espanyol, els atenc quan venen, que els americans no parlen ni gota d’espanyol, l’americà només parla anglès. Faig tot l’apostolat hispànic; si hi ha un malalt el visito, perquè els americans no hi van. Fins i tot també m’endossaven els negres.

“Nova York em continua desfanatitzant. I crec que ja no faig tantes marranades com a Hondures”

—Hondures el desfanatitza. I Nova York?

—Home, em continua desfanatitzant. I crec que ja no faig tantes marranades com a Hondures. A aquella pobra gent la vaig maltractar, sobretot els primers anys. I sí, vaig aprenent anglès. Uns bons trenta anys als Estats Units, també entre anar i venir.

—Sempre a Nova York?

—Després vaig passar a Long Island. I també alguns anys a Geòrgia.

—Comunitats hispanes?

—Sí. I americans també, d’aquests rancis, tradicionalistes. Molt col·laboradors, gent rica... Allà feien unes col·lectes fantàstiques.

Sempre mira més enllà i té els ulls a Catalunya, als Estats Units o a Hondures. Durant l’any mai sabreu on el trobareu del planeta.

—Quan torna cap a Catalunya?

—El 1989. Però passo cada any mesos als Estats Units i a Hondures.

—I tot això que explica, després de viure, vostè es posa a escriure-ho. A escriure novel·les...

—Sí.

—Té una necessitat?

—Sí.

—Pel que ha viscut? Per aquestes realitats llatinoamericanes i hispanes als Estats Units, tan dures? Per això ficciona la realitat?

—Exacte.

“Aquestes novel·les són la meva manera de predicar al món”

—Aquestes novel·les són la seva manera de predicar al món?

—Sí, això sí. No de predicar en un convent, perquè tots s’esgarrifarien i sortirien corrents, ni en una congregació de beates, de cap manera. Ara, per al gran món, sí; per als homes forts i als que els agrada un llenguatge realista, grosser. Perquè a les novel·les hi surten expressions com hijo de puta...

—Estem parlant de títols com La pell de la iguana, El clam de l’asfalt, El crit del guacamai... Tot això és una mena de realisme màgic en català, no?

—Sí, és com dius... Història i ficció.

“Escric per al gran món, perquè em llegeixin creients i no creients, comunistes i no comunistes. Jo escric per al gran món”

—A qui s’agafa? A qui imita? Qui l’influencia?

—Quan vaig escriure La pell de la iguana acabava de llegir El Crist de nou crucificat, de Nikos Kazantzakis, que és premi Nobel. La vaig trobar forta i bona, coi, ben humana, ben sincera. Aquell home té un esperit tan fort... I em vaig influenciar amb aquesta una mica. Les beates me la van tirar pel cap, es van escandalitzar. Una beata de Bellpuig em va dir: “Vostè no parla així”, i una altra beata hondurenya em va dir: “Padre, ¿así nos ve usted? ¿Con eso sale usted, que nos echa estos sermones tan lindos y tan espirituales?”. I dic: “Dona, jo aquí no escric per a vosaltres; escric per al gran món, perquè em llegeixin creients i no creients, comunistes i no comunistes. Jo escric per al gran món”.

“Volia imitar en català aquests autors sud-americans: Jorge Luis Borges, Gabriel García Márquez...”

—La primera, La pell de la iguana, 1975. Això és el que va veure i viure a Hondures. Aquí hi és tot, els problemes estructurals de l’Amèrica llatina: pobres, rics, abusos de poder, la dualitat de l’Església...

—Sí, senyor. La pell de la iguana la vaig escriure quan vaig arribar a Brooklyn. Volia imitar en català aquests autors sud-americans: Jorge Luis Borges, Gabriel García Márquez... M’inspiraven molt.

—Però vostè sempre ha escrit en català. Autors catalans que llegia?

—Josep Pla ha estat un dels meus més influents. Tant és així que quan vaig fer La pell de la iguana, el Jordi Pàmies, el poeta de Guissona, va dir: “Se li nota molt la influència de Josep Pla”. Josep Pla m’agrada molt, i Gaziel.

—I després, El clam de l’asfalt, de 1977, igual. El món marginal de Nova York: els hispans, els negres, la droga, el racisme, les sectes... Mons duríssims. Al límit gairebé cada dia. S’empelta de la realitat...

—I ho revesteixo de ficció.

—Quin impacte tenen aquestes obres als anys setanta a Catalunya?

—No causen cap impacte.

—Ho dic perquè és molt diferent del que s’estava publicant en català...

—Potser, sí. Però no... El meu germà em va dir una vegada, que em sembla que era a La Vanguardia, que hi sortia, i em diu: “Home, m’afalaga molt que et posin en la línia dels grans escriptors catalans”. Però això no ho he constatat mai.

“Crec en la literatura. Crec en la humanitat; pot ser bona, pot ser molt positiva, però la humanitat és molt totxa, és molt bèstia, fa malbé”

—Però vostè té molta fe, perquè escriu molts més llibres... Té fe en l’escriptura, en la literatura?

—Crec en la literatura. Crec en la humanitat; pot ser bona, pot ser molt positiva, però la humanitat és molt totxa, és molt bèstia, fa malbé.

—I de l’altra? Continua tenint fe?

—Tinc fe, tot i que tinc els meus límits i dubtes. Jo us diria que no hi ha ningú que estigui completament convençut del que creu, completament, al 100%; jo crec que menteixen. No hi ha ningú ateu, descregut, que estigui ben, ben convençut d’allò en què no creu. Estem en una situació de dubte, som limitats. I sí, tinc fe, i sobretot tinc fe en la bondat; per a mi l’evangeli és, més que res, les benaurances, que és a força d’amor, reconciliació, humanitat, compassió, d’entendre els altres... Què més volem? Aquest és el meu Crist i la meva fe més fonamentals.

—Més fes... És fidel a la llengua. A vostè el preocupa. Té fe en el català?

—Sí. Però això ja és una altra mena de fe.

—Ens en sortirem, amb la llengua?

—Jo ho veig molt negre, que puguem redreçar la llengua, perquè els criteris no l’afavoreixen gens. Un dia estava amb un noi que em deia que els canvis en la llengua són evolució de la llengua i dic: “Escolta, no són evolució, sinó corrupció”. L’evolució una llengua la fa en segles, no d’un dia a l’altre, o en quaranta anys de dictadura. El que tu en dius «evolució» és corrupció, i els criteris així no ajuden els catalans. Tenim molta culpa de ser esclaus de Castella; els catalans en tenim molta culpa perquè estem atordits, estàvem sobretot, després de la guerra; el català estava degradat completament.

—I fe en el país?

—Sí.

A Preixana hi té el seu refugi, però també vola, ja que al llarg de l’any passa temporades a l’estranger fent de capellà. 

—Creu que algun dia Catalunya serà lliure?

—Sí, ho crec. Hi ha raons perquè Catalunya sigui lliure: primer, la llei natural, els drets humans... Aquests de Madrid que diuen: “Es que el derecho a decidir no está en ninguna constitución”. Si un s’hi fixa, això no és cap raó, perquè les constitucions estan escrites pels estats i els estats no posaran una clàusula en contra seu, però la llei natural, que no la pot contradir cap llei positiva, humana, diu que els pobles, si volen ser lliures, les nacions, poden ser lliures. Hi tenen tot el dret.

—Catalunya és una causa de fe?

—Sí. Però no religiosa. Sant Pau diu que la fe és creure allò que no es veu. Això és fe. La resta és patent, no necessita fe, sinó coneixement.

—Ja, però sembla que Déu només sigui espanyol o castellà...

—Un dia, un tal bisbe Cañizares va dir que “ser catalán separatista y católico no era posible”, i ho vaig rebatre, això. Què s’ha cregut, aquest senyor? És completament fals! Jo soc catòlic i soc separatista i soc nacionalista.

—Però hi ha bisbes que diuen aquestes coses...

—Això és una bajanada, ja ho deia jo. Déu diuen que ha creat l’home i que ens deixa fer segons la nostra norma. Som lliures de ser bons, de ser dolents, de pensar això, de pensar allò altre. No ens treu la llibertat; si no, no tindríem mèrit, seríem uns autòmats prefabricats.

—Què creu que en pensa, Déu, de tot això?

—Home, no ho sé. Jo no puc arribar tan amunt.

—Déu és autodeterminista...

—Sí. Hi ha aquella teoria que Déu és el que ens empeny quan fem una cosa, un desig, una acció; Déu ens mou. N’hi ha que diuen que no, que som totalment lliures.

“Sí, he estat un represaliat espiritual. Obligat a creure el que després poso en quarantena i en dubte”

—Però vostè ha estat un represaliat espiritual?

—Sí. Tens tota la raó de dir-ho. Obligat a creure el que després poso en quarantena i en dubte. Obligat a creure.

—És antisistema, eh!

—Sí i no. Preater és un adverbi llatí que vol dir “prescindim-ne”. Hi va haver un mossèn que em va definir molt bé, em va dir: “Tu vas a la teva”. I crec que té raó, perquè, escolta, jo no hauria fet el que he fet a la vida, jo he estat a tot el món pràcticament.

—Com és que a vostè li deixen fer el que vol?

—Ho faig, no m’ho deixen fer.

—Per això és aquí, a l’església de Preixana?

—Jo soc aquí des de l’agost de 2015.

—Com és que va venir aquí?

—Perquè aquesta casa havia quedat buida i hi havia uns estadants que no eren eclesiàstics, una família.

—No hi havia capellà?

—Fa temps que no n’hi ha, fa temps. Jo no soc rector, jo soc un capellà que no sabia on caure mort.

—Hi està d’ocupa?

—Sí.

—Només té aquesta església?

—Jo no en tinc cap. Estic aquí de refugiat, com a mossèn sense ofici.

—Però hi fa missa?

—Sí, la faig normalment aquí. De vegades faig de suplent a un altre lloc. 

—D’oficial només en fa aquí?

—Sí. Jo no tinc obligació de res.

Sortim per la porta de la caseta blanca. De patac a la porta de l’església de Santa Maria de Preixana. Però la porta que ara obre en Pere Ortís és una altra: la que tenim davant. La que tots tenim davant. És immensa, gegant, infinita. El tot. No sabem si hi entrem veient les estovalles virolades ondulants de la planúria del gran Urgell. Tampoc si hi entrem mentre la frontissa de l’horitzó que lliga cel i terra es belluga lentament. Segurament no veiem el mateix. Ni de la mateixa manera. Ni ens fixem en el mateix. Però, indubtablement, ja som dins. I quiet, agafat a la barana de ferro, el Pere camina, lliurement, amb els ulls. I no sabem si resa o escriu. Potser és el mateix. Som, i serem, el que encara no hem vist, ni escrit. 

Lliure, mirant la gran planúria de l’Urgell des de l’església de Preixana. Mirant el cel, mirant l’infinit, mirant la llibertat que sempre vol veure. 

 

Aquest és el teu article gratuït setmanal.

Fes-te subscriptor. Podràs llegir i fer possible tot el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi

Comentaris