Persones

“No hi ha res que et doni més prestigi que un llibre, que la paraula escrita”

De ben petita devorava els llibres. Glòria Gasch va aconseguir convertir la seva passió en la seva professió. La feina d’editora li ha permès no desenganxar-se mai de la lectura per produir noves realitats

per Magda Gregori Borrell

“No hi ha res que et doni més prestigi que un llibre, que la paraula escrita”
Viu envoltada de llibres. Sempre ha estat així. I no s’imagina el seu dia a dia d’una altra manera. L’escletxa que es deixa entreveure entre llibre i llibre és un món, un univers. (Fotografies de Sira Esclasans Cardona)

Aquest és el teu article gratuït setmanal.

Fes-te subscriptor. Podràs llegir i fer possible tot el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi

És primera hora del matí. Algunes cares denoten son, d’altres vitalitat. Hi ha aquell que arriba mirant el rellotge, perquè potser se li han enganxat els llençols i fa tard a una reunió. I també el que entra amb els ulls enganxats al mòbil i, de sobte, deixa entreveure un petit somriure. L’edifici del Grup Planeta és un autèntic laberint. Un anar i venir de gent, un reguitzell de moviments. Però, malgrat tot, hi impera un silenci relatiu. Entre taules i cadires, en un petit racó, hi treballa Glòria Gasch, directora de Columna Edicions. Abans de saludar-la penso: quin original deu estar llegint? Quin llibre ens amaga? Perquè els editors sempre guarden secrets. I alguns no els desvelen fins poques setmanes abans que un llibre surti a la llum. Pocs dies abans que els llibreters i els focus mediàtics els donin vida i identitat. Aquesta és la màgia dels editors?, li pregunto per trencar el gel i arrencar la primera pàgina de la conversa. “La màgia de la nostra feina és que no es vegi. Malament si un editor és massa visible, crec que és un oxímoron”, deixa anar la Glòria. M’adono ràpid que el ping-pong de pregunta-resposta serà distret i tindrà un ritme especial. Veig que no és amant de les respostes breus i buides. Intueixo que entre arguments i raonaments trobarem l’autenticitat i l’essència de la seva feina. Arrenca a enraonar i decideix començar des del principi.

“Quan era petita, amb vuit anys, el meu pare em va prohibir llegir perquè m’hi passava moltes hores i em distreia. I va ser fantàstic, perquè vaig fer tot el contrari: llegir més”
La Glòria al seu despatx, repassant un original. Des d’aquesta taula imagina nous llibres, tanca acords amb autors i revisa textos abans de publicar-los. Una petita finestra que ens obre l’univers dels llibres.

Sap que un llibre necessita un bon inici, per arribar al nus i al desenllaç. Per això explica el seu: “Quan era petita, amb vuit anys, el meu pare em va prohibir llegir perquè m’hi passava moltes hores i em distreia. No em van prohibir la tele, em van prohibir els llibres! I va ser fantàstic perquè vaig fer tot el contrari: llegir més”. Reconeix que ve d’una família molt lectora i recorda joiosa que la seva àvia li donava els llibres “com si fossin tresors”. Abans que pregunti, rebla el clau: “Vaig tenir sort”. La sort de créixer envoltada de llibres, d’inundar la seva infantesa de novel·les, d’escriure les seves primeres pàgines devorant contes. Fins que va arribar el moment d’escollir carrera i, per tant, de seguir creixent en el món de les lletres. “Vaig estudiar Filologia. Rodejar-me de llibres era el meu somni. Cada dia em llevo i penso que soc una privilegiada”, comenta. Va acabar els estudis al mes de juny i a l’octubre de 1998 ja entrava a treballar al Grup 62. “Vaig començar editant uns llibres de rutes en família de la revista Descobrir”, explica amb un to que barreja vergonya, per la inexperiència d’aquell primer moment, i l’alegria impacient de qualsevol inici.

“Si les escoles fossin capaces d’explicar el poder d’un llibre, seria impossible que la gent no llegís”

I quan parla es percep que, malgrat el pas del temps, mai ha abandonat aquell entusiasme. “El que he descobert amb els anys és que el llibre, com a objecte, és imbatible. No necessita que l’endollem, no se li acaba la bateria. La tecnologia no s’imposa. Em fascina que, fins i tot les generacions més joves, prefereixin el llibre en paper”, comenta. Malgrat que també té paraules més crítiques. S’empipa quan s’adona que molts nens i nenes no llegeixen: “Si les escoles fossin capaces d’explicar el poder d’un llibre, seria impossible que la gent no llegís. Sempre dic als meus fills: «Grans moments de la vostra vida els passareu llegint un llibre. Perquè us farà feliços o us permetrà viatjar a llocs o realitats insospitades. Un llibre us pot canviar la vida»”. I ella ho constata cada dia. Pensa, proposa nous títols, els construeix juntament amb els autors i els publica perquè en gaudeixi el gran públic. Demostra així que cada llibre és singular, especial, únic.

Durant la conversa, l’editora ens explica que la seva feina l’ocupa 24 hores al dia. Mai pot deixar de pensar en aquell títol o en aquella coberta.

“Els llibres són com els fills, no n’hi ha cap d’igual. Alhora, cada autor té la seva manera de ser i d’escriure. Jo m’acabo enamorant de cada autor i cada llibre. És fantàstic, i també esgotador”, explica tot somrient la Glòria. És fàcil captar que posa passió en tot allò que fa, perquè l’esforç sempre acaba comportant satisfaccions. Al final un llibre és un bumerang. “El més important és fer alguna cosa que t’apassioni. No que t’agradi, que t’apassioni. Si no és així, seràs esclau tota la vida”, diu taxativa. Ella és una dona apassionada, segura. Té les idees clares i es mostra convençuda de les seves decisions. I, segons confirma, idealista: “Que puguis imaginar un llibre que canviï la societat és una manera molt bèstia de pensar, però soc una idealista, i que em duri”. Després de confeccionar un llibre, quan acaba la seva feina acurada i es publica, l’idealisme es transforma, es multiplica, s’expandeix. “Quan veus que una novel·la arriba als lectors i aquests se la fan seva, la fan créixer, això és màgic. Perquè la novel·la navega per milers de cases i cadascú l’acull a la seva manera. Aquest és el poder de la literatura”, narra. En aquest moment m’adono que escoltar-la és gairebé hipnòtic. Perquè la vitalitat i l’entusiasme que destil·la t’atrapen, et segresten. Aquest és el valor de la paraula, sigui oral o escrita.

“L’autor està sol i necessita que l’acompanyis. Als editors ens haurien de donar el títol de psicòlegs”

Si és capaç de traspuar això en una conversa, em pregunto com deuen ser les que manté amb els seus autors. “Un escriptor està sol i necessita que l’acompanyis. Als editors ens haurien de donar el títol de psicòlegs —riu—. L’escriptura és un treball molt íntim i complex. L’autor es posa davant d’un mirall i ha de treure el millor i el pitjor d’ell mateix. De vegades, els arbres no li deixen veure el bosc i no s’adona que un paràgraf no funciona o un personatge no està ben plantejat. Per això és molt important que hi hagi una connexió amb l’editor. Nosaltres hi som per encoratjar l’autor, perquè segueixi, perquè no abandoni”, assegura.

I quin consell els dona? “Que no es traeixin a ells mateixos. Que no intentin ser una cosa que no són. Això és essencial. Perquè s’ha d’escriure des de dins. I, sobretot, que s’ho passin bé, que gaudeixin. Crec que normalment em fan cas.”

El seu és un somriure sincer i agraït. Es pot dedicar a la feina que sempre havia desitjat: els llibres. La passió per la lectura l’ha acompanyada sempre.
“Aquesta dita que diu que cal plantar un arbre, tenir un fill i escriure un llibre ens ha fet molt mal. Escriure un llibre no és un procés fàcil i no està a l’abast de tothom”

És en aquest moment quan s’apressa a fer una nota a peu de pàgina i deixo que parli, que s’expliqui: “Aquesta dita que diu que cal plantar un arbre, tenir un fill i escriure un llibre ens ha fet molt mal. Escriure un llibre no és un procés fàcil i no està a l’abast de tothom. Però també tinc clar que no hi ha res que et doni més prestigi que un llibre, que la paraula escrita”. Ella escull molt bé què vol publicar i què no, encara que sap que rebutjar una proposta és un procediment feixuc, sempre suposa una galleda d’aigua freda per a l’escriptor. Ella està programada per vendre llibres; per tant, ha de perfilar bé el seu catàleg: “Els llibres hi són per llegir-los, no per guardar-los en calaixos. No té cap sentit publicar-los si no es llegeixen. És com si ets cuiner i ningú es menja els teus plats”.

Diferents originals damunt la taula. Per les seves mans hi circulen centenars de papers que després s’acaben aglomerant en un llibre. Aquells folis després ens permeten descobrir noves realitats i endinsar-nos en aventures insòlites.
“L’únic que trobo a faltar en aquest ofici és llegir en format llibre, sempre tinc originals. Un dia la meva filla petita em va dir: «Quantes vegades t’has llegit aquest llibre, mama?». Sempre em veia amb galerades i es pensava que mai canviava de lectura”

La Glòria cuina milers de plats cada any amb l’únic objectiu d’omplir les prestatgeries de les llibreries d’àpats saborosos i suculents per als lectors. Ho fa perquè creu en l’ofici i perquè treballa incansablement totes les hores del dia. “De vegades, un original t’arriba sense títol o amb un que cal canviar. I, per a mi, el moment més creatiu és quan em poso al llit. Al moment del presomni, quan la ment no té sorolls, està gairebé en blanc. Llavors tanco els ulls i vaig pensant. És quan em surten les millors idees. Si un títol se’m resisteix sempre dic: «M’esperaré a veure si el coixí m’ho soluciona».” Se’n va a dormir i es desperta pensant en els llibres. Perquè en sortir de casa ja té calculat quantes pàgines d’un original podrà llegir durant el trajecte fins a la feina. Els llibres, o els originals, són els seus companys de trajecte, de camí, de vida. “L’únic que trobo a faltar en aquest ofici és llegir en format llibre, sempre tinc originals. Jo no me n’adonava fins que un dia la meva filla petita em va dir: «Quantes vegades t’has llegit aquest llibre, mama?». Sempre em veia amb galerades i es pensava que mai canviava de lectura”, comenta. Per això agraeix les vacances d’estiu, quan pot assaborir els llibres que han editat altres companys. Encara que no pugui evitar identificar aquelles coses que hauria canviat o esmenat. Defecte, o virtut, professional.

Si la Glòria avalua la seva feina se sent satisfeta i feliç. Mira a l’horitzó amb ganes de seguir creant, de seguir editant, de seguir publicant.

La seva energia i el seu entusiasme ens mantindrien hores i hores conversant. Però quan ja estem a punt d’acabar la conversa, ella mateixa es reafirma en tot el que m’ha explicat: “Soc una afortunada. Sempre he pensat que és un privilegi rodejar-se d’autors interessants i potents. Jo puc despenjar el telèfon i dir a una persona: «Anem a dinar que et vull parlar d’un llibre». Després sortirà o no, però jo ja l’hauré conegut. I segur que m’haurà aportat coses. Poder conèixer gent preparada sempre és meravellós”. Com gratificant ha estat poder compartir aquesta conversa. Perquè la Glòria, amb el valor de la paraula, ha evidenciat el poder dels llibres. Ens ha recordat el plaer de viure, d’existir, de sentir a través de la lectura. 

Aquest és el teu article gratuït setmanal.

Fes-te subscriptor. Podràs llegir i fer possible tot el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi

Comentaris