Persones

Aquí a la terra com en el cel

Es presenta a Twitter com a A + A + UP + A. Les matemàtiques són bàsiques en la seva vida. L’ordre dels factors no altera el resultat. O sí? Architect + Aviator + University Professor + Aerial Photographer = Jon Tugores, l’artista troposfèric

per David de Montserrat Nonó

Aquí a la terra com en el cel
L’arquitecte aviador Jon Tugores en fa prou, de volar per feina amb l’hipertecnològic Airbus 320, però admira i aprecia l’aviació més artesanal, com la d’aquest biplaça Piper Super Cub de 1973. (Fotografies de Jordi Borràs Abelló)

Aquest és el teu article gratuït setmanal.

Fes-te subscriptor. Podràs llegir i fer possible tot el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi

A Jon Tugores i Kirtley (Lancashire, 1968) el tenia vist del Twitter. Però no el tenia gens situat. Un dia el fotoperiodista i company de LA MIRA Jordi Borràs, que il·lustra aquesta entrevista, em va dir: “David, un dia has de fer una entrevista d’aquelles teves a en Jon Tugores, que és pilot d’avions, arquitecte i fot unes fotos aèries molt ben parides”. Caram! Fet!

Ens hem citat a l’aeroport de Sabadell. Avui és dimecres i el comandant Tugores no ha de volar fins dilluns vinent. Té programats vols a Florència i Londres. I concretament Florència perquè és dels pocs pilots de la companyia Vueling habilitats per operar a l’aeroport de la capital de la Toscana. “És un aeroport crític”, m’explica. La longitud de la pista florentina és la meitat d’una pista convencional com la de l’aeroport del Prat i, a sobre, acaba abruptament amb una muntanya.

Fa un dia assolellat i agradable per volar però restem a terra ferma. Hi ha ambient. Aviadors que volen per afició, escolars de visita, jets privats que venen a passar revisions i molts joves que es formen per ser pilots. Primer anem a un hangar a fer les fotos. Ens deixen una avioneta biplaça Piper Super Cub de 1973, tot i que el model és de fa una vuitantena d’anys. “És fet de tela i fusta!”, m’apunta en Jordi, que no para de xalar fent fotos. Pregunto als dos aviadors aficionats que ens acompanyen i que treuen la funda de l’aparell si surten sovint, a on van... M’expliquen que el que més els agrada és “remenar la xocolata” tot fent el gest com la Guillermina Motta cantant el “Remena, nena”. Remenar la xocolata, en argot aeronàutic, significa moure amb alegria la palanca de l’avió per fer una maniobra rere l’altra.

M’assec amb en Jon a la terrassa del bar de l’aeroport de Sabadell i els motors dels avions que van aterrant i enlairant-se són la nostra banda sonora. Mentre hem fet les fotos a l’hangar, segons els càlculs que faig, en Jon sense hac desprèn humor britànic en dues de cada tres frases aproximadament. Però ha arribat l’hora de parlar seriosament del seu món.

“Quan amb disset anys vaig visitar el castell de Sant’Angelo de Roma em vaig preguntar: «Si jo fos un arquitecte d’ara, com faria un castell de Sant’Angelo?». I aquesta pregunta em va transformar”

Com si escoltéssim aquella megafonia d’avió que fregeix i que no acabes mai d’entendre ben bé del tot què diu la tripulació, podríem dir... “Benvolguts lectors de LA MIRA, la durada prevista per a la lectura d’aquesta entrevista sense escales amb destinació Jon Tugores és d’uns vint minuts aproximadament. L’ambient és molt agradable, ara mateix la temperatura és de dinou graus. No es preveu cap turbulència. Esperem que la lectura els sigui agradable.” 

“Mira aquest, fa una passada baixa... Aquest en un segon gaudeix més que jo en sis mesos a l’Airbus”, explica el comandant Tugores.

A la vida és important tenir experiència, moltes hores de vol, com se sol dir. I en el seu cas són literals. 9.000 hores de vol i unes 360 ciutats passades per sobre. Mentre parlem es distreu amb una avioneta, i amb el seu accent mallorquí deixa anar: “Mira aquest, fa una passada baixa... Aquest en un segon gaudeix més que jo en sis mesos a l’Airbus”.

Com és que et dius Jon i no John?

“El meu pare, quan va anar al Registre Civil, el funcionari de torn li va dir que aquell nom no existia. Em va inscriure inicialment com a Jonathan i ha quedat legalment com a Jon. Però al final això facilita les coses a molta gent que no sap mai si la h va abans o després de la o.”

I tant! A mi em passa sempre. I d’on surt un anglomallorquí com tu?

“Soc fill del boom turístic dels seixanta. La meva mare era una «pija» que viatjava molt i a Mallorca va conèixer el meu pare, una hibridació del nas de Franco Battiato i els ulls de Paul Newman, que vivia en plena època de les pel·lícules de José Luis López Vázquez rotllo «¡ya están aquí las suecas!». Però era un tio encantador i ja varen estar junts tota la vida.”

Ara intento esbrinar què va ser, si l’ou o la gallina, és a dir, si primer l’arquitectura i després l’aviació o a l’inrevés, perquè en Jordi Borràs m’ha revelat abans de la conversa una dada biogràfica que, d’entrada, em sembla determinant. El primer vol “vital” que marca la vida de Jon Tugores és un Lancashire-Palma. Amb quatre anys s’instal·la definitivament a la capital mallorquina.

“Quan tenia disset anys vaig guanyar un concurs de pintura. Vaig pintar la catedral de Mallorca sense cap tècnica especial i vaig fer-ne una deformació, des de dins, com vista amb ull de peix. Jo anava al Colegio de los Padres Teatinos, on era escolà, titular indiscutible; allà vaig tenir una crisi d’aquestes acollonants en època preuniversitària i vaig pintar l’interior deformat de la Seu, de manera que es pogués interpretar com una crítica molt intensa al tema religiós. El premi va ser un viatge de deu dies a Itàlia.”

“En acabar Arquitectura vaig decidir que no acceptaria qualsevol projecte i va ser quan vaig decidir fer-me pilot per tenir llibertat econòmica”

Palma-Roma, segon vol “vital”.

“Allò va ser una hòstia brutal. Vaig estar a Florència i Roma, i al castell de Sant’Angelo de Roma vaig veure un buit per dins que era d’una modernitat acollonant. I veus allò i et preguntes: «Si jo fos un arquitecte d’ara, com faria un castell de Sant’Angelo?». I aquesta pregunta em va transformar.”

La revelació de Sant’Angelo.

“Quan vaig tornar a casa vaig dir als meus pares: «Vull ser arquitecte!». I vaig sortir de la Mallorca «pija» i religiosa que era on vivia jo. Va ser com alliberar-me.” 

Tercer vol vital: Palma-Barcelona. Li faig notar que ja és la segona vegada que surt el concepte “pija”. La mare “pija”, la Mallorca “pija”… I m’atura perquè vol matisar.

“El meu avi britànic es va retirar amb 46 anys...”

“Ara, ara...”, penso, “ara sortirà aquella dada biogràfica que em feia dubtar sobre si primer va ser l’arquitectura i després l’aviació o a l’inrevés”. 

“El meu avi era enginyer i va ser pilot de la Royal Air Force (RAF) durant la Segona Guerra Mundial i va bombardejar Alemanya i França. Després es va deprimir, va canviar el xip i va muntar una cadena de botigues d’electrodomèstics a finals dels anys quaranta. Les ràdios i teles que es començaven a comprar a Anglaterra en aquella època les venia ell. Perquè te’n facis una idea, l’IRA va posar tres bombes en propietats del meu avi. La meva mare va créixer amb una certa comoditat econòmica i es dedicava a viatjar.”

El comandant Tugores llegeix el cel i el territori i els fotografia des de la talaia privilegiada de la cabina.

Es va penedir, l’avi, de bombardejar?

“Sí, molt! De fet quan va començar a guanyar diners ell sabia quines rutes havia fet i va dedicar part dels seus guanys a fer donacions a Alemanya... i França, tot i ser zona ocupada. Pensa que el que havia de fer era fer retirar els alemanys.”

“El comandant mira al cel quan trepitja el carrer i mira avall quan travessa els núvols. Però és un home que, sobretot, toca de peus a terra, si per tocar de peus a terra entenem que no hi ha res com cercar la llibertat personal”

Així doncs, primer l’arquitectura.

“A la carrera vaig treure bones notes. Vaig acabar amb un 9 rodó! I vaig guanyar el premi Dragados de projectes de finals de carrera, però vaig decidir que no acceptaria qualsevol projecte i va ser quan vaig decidir fer-me pilot per tenir llibertat econòmica.”

M’explica que està fent un mòdul davant d’una casa per a un client expert en jazz i “el mòdul està dissenyat perquè amb la reverberació dins la casa s’hi escolti Thelonious Monk de collons!”. I entre mans també té un projecte d’una finca a Anglaterra que ha d’allotjar una vintena de cotxes de luxe per fer-hi un museu. Me n’ensenya la llista i hi surten ferraris, bentleys, porsches, maserattis... “Hi ha gent amb molts diners”, diu.

El comandant Tugores mira al cel quan trepitja el carrer i mira avall quan travessa els núvols. Però és un home que sobretot toca de peus a terra, si per tocar de peus a terra entenem que no hi ha res com cercar la llibertat personal.

Ets un esperit lliure.

“Absolutament. M’ho passo genial fent d’arquitecte, m’ho passo genial volant i m’ho passo genial fent fotos. Sempre m’ho passo molt bé. I a sobre em paguen per tot, encara que t’ho hagis de guanyar.”

I quan veus un dia d’aquells de núvols negres i saps que has de volar no penses: “I ara què coi hi he d’anar a fer allà dalt?”?

“En més d’una ocasió he baixat de l’avió amb les cames tremolant. De cada 100 vegades que voles 98 són collonudes però les altres... No molen gens! Però saps que has d’anar a un lloc. Els avions d’ara, però, tenen una resistència per a unes condicions d’aeronavegabilitat molt extremes. Encara que un avió d’avui s’assembli a un avió de fa quaranta anys, són meravelles hipertecnològiques, sistemes de navegació heretats del programa Apollo de la NASA, radars que detecten altres avions, tempestes, canvis bruscs d’aire...El tema és que quan saps que tens la tempesta a sobre de l’aeroport de destí, no agrada gens, i jo sempre he de pensar en aquell 20% de passatgers que tenen por de volar i has d’intentar fer un vol tan agradable com sigui possible per a ells. N’ets el responsable i estàs molt atent, portes més combustible del previst per esperar o anar a un aeroport alternatiu i controles. No és gens còmode i qui et digui el contrari és que és boig. Cada any em fa més respecte i he après a conviure amb això i a gestionar-ho.”

“Els enginyers ens van al davant. Estan aplicant hipertecnologia a tot arreu i encara estem fent els edificis amb totxos. No té sentit”

Cita’m edificis que admiris, d’aquells que clarament lamentes no haver creat tu.

“Ostres, és molt bona, aquesta.”

S’ho pensa...

“Va, em mullo. El Willis Faber & Dumas de Norman Foster a Ipswich (Anglaterra). És un edifici tan modern! És a-co-llo-nant! És una hòstia de modernitat conceptual, estructural i constructiva. És absolutament brillant. El Kunsthal Museum de Rem Koolhaas a Rotterdam, la Biblioteca Central de Seattle dels despatxos OMA i LMN  i l’església de Bagsvaerd de Jørn Utzon a Dinamarca, el mateix arquitecte que va fer l’Òpera de Sydney.”

Partidari de la hipertecnologia, Tugores observa amb respecte, però sense nostàlgia, l’aviació vintage

Seguim xerrant i veig que Jon Tugores és un arquitecte  avançat al seu temps i ell n’és plenament conscient.

“Els enginyers ens van al davant. Estan aplicant hipertecnologia a tot arreu i encara estem fent els edificis amb totxos. No té sentit. Aquesta hipertecnologia que molts sectors estan aplicant perquè aporta beneficis de tota índole, això, l’arquitecte no ho ha sabut fer. I quan hi ha hagut arquitectes que ho han intentat i han fet apostes hipertecnològiques sempre han estat extremament criticats. El Centre Pompidou de París té més de quaranta anys i és un dels edificis més magnífics que hi ha a Europa! Varen treure’n els budells a fora i varen deixar-hi la pell a dintre, brutal! Tot Cristo se’ls va fotre a sobre. O aquí, a Barcelona, amb l’edifici Media-TIC de l’Enric Ruiz. Molta gent se li ha tirat al coll! A ell li aplico una dita de l’aviació que diu: «Només estavella avions qui els fa volar». Si tu no t’arrisques no tens cap dret a criticar, per molta intel·lectualitat que tinguis darrere. En arquitectura, bàsicament, es fan reinterpretacions dels Beatles sense innovar i això es premia molt. Si John Cage —el músic nord-americà considerat dels més avantguardistes del segle XX— fos arquitecte, els fotria una hòstia, a tota aquesta gent. Hem de crear. Molt poca gent vol innovar en l’arquitectura. Jo soc un hiperconvençut de la hipertecnologia en l’arquitectura i hem de ser un punt de referència.”

“A mi m’és igual si vols tres habitacions. Si tu viuràs en un lloc jo he de saber com utilitzaràs la cuina o la sala d’estar, i és sorprenent perquè molta gent, quan has fet el projecte, no sabia que volia aquella casa”

Tens un mètode creatiu? Penses com faràs un projecte quan voles?

“No. El que és cert és que t’agafa on mai te l’esperes. En el que no he cregut mai és en aquesta gent que diu: «Quedem un dimarts a les deu i fem un brainstorming». Ostres, no! Jo aquell dia potser tinc ganes d’esmorzar. Però quan he estat en un projecte molt interessant he arribat a no dormir i llevar-me a dibuixar. El meu pare sempre parlava de l’efecte coctelera i a mi sempre m’ha agradat aquesta teoria. Encara que et suposi més feina, hi has de posar molts més ingredients a dintre. A la coctelera de la creativitat hi has de posar ingredients objectius, subjectius, poètics, decisions del client, economia del client, normatives... I això et portarà menys rendibilitat econòmica, però més satisfacció vers el projecte, i això el client ho nota.”

Tugores confessa que actualment un pilot, bàsicament, és un gestor de la informació que li facilita tot l’equipament de l’aparell per seguir una ruta molt predeterminada per la companyia per buscar la màxima eficiència. 

I en aquest punt descobreixo el mètode Tugores, que és molt més que un simple mètode creatiu. És sensibilitat, humanitat...

“A mi m’és a priori igual si ve un client i em diu: «Vull tres habitacions, una cuina i quatre banys». Al despatx hi tinc una bateria de 25 preguntes en les quals pregunto coses com ara quin llibre t’agrada més, què t’agrada menjar, si vas al cinema i coses més íntimes, i en funció de les respostes d’aquesta primera bateria en faig un segon full on cerco respostes. Si tu viuràs i/o treballaràs en un lloc jo he de saber com utilitzaràs la cuina o la sala de reunions. Les respostes d’aquesta segona bateria només les veig jo, cap dels meus col·laboradors. És una informació que jo garanteixo que no veurà ningú més. I quan ja tinc això vaig a passar un dia sencer amb el client al lloc del projecte, tant si he d’agafar un cotxe com un avió. Ens estem allà i els dic que caminin i m’expliquin coses. Afegeixo tota aquesta dada a la coctelera, tot! És sorprenent perquè molta gent, quan has fet el projecte, no sabia que volia aquell edifici.”

És “la” seva casa.

“És clar! Si tu vols que et faci una casa, jo no et puc fer una casa que ja he fet.”

En el fons els abstreus una casa del subconscient.

“Sí. Ja ho deia Plató del demiürg: «Les idees són anteriors a les coses i en són causa». La resposta ja la tens, el que cal són les preguntes oportunes.” 

Ets un psicoarquitecte.

“No, no, i ara! És que em sembla molt frívol preguntar, quan projectes un habitatge, quantes habitacions vols i si tens cotxe, un quatre per quatre o quatre motos. La gent viurà en aquella casa, potser hi morirà algú, s’estimaran en aquella casa... M’explico? Jo afectaré la vida d’aquella gent. Si aquell nen s’aixeca amb llum de l’est damunt del llit cada matí, imagina’t quina satisfacció és, que no pas que li entri llum per un lloc no controlat! Quan jo passava tardes a casa de l’Utzon a Portopetro (Mallorca) sempre em deia: «Has d’aprendre com mirar i remirar una altra vegada».”

És evident que al comandant Tugores els núvols se li posen bé, diuen “Lluíííís” i... clic!

I si alguna cosa ha aguditzat Jon Tugores és la mirada. No només quan mira els seus clients, sinó quan mira des de la cabina de l’Airbus 320. Recordo una vegada, tornant de Praga, que el vol que havia d’aterrar a Barcelona va passar per sobre del cap de Creus. Era un dia assolellat, net i clar. Soc dels de seure a finestra i pregava perquè l’aparell em deixés el cap de Creus ben enquadrat per poder fer-ne alguna foto. I així va ser. Em va fascinar. Ja m’agradaria a mi tenir el privilegi de Jon Tugores de prémer el botó del pilot automàtic i esplaiar-me, per exemple, fent aquest time lapse que en trenta segons et porta de Palma a Barcelona. O per veure aquestes composicions ennuvolades. És evident que al comandant Tugores els núvols se li posen bé i diuen “Lluíííís”. Clic.

Tot i rebutjar l’etiqueta de psicoarquitecte, el cert és que Jon Tugores mira el subconscient dels seus clients per entendre quin habitatge desitgen en realitat, perquè el lloc on visquin els afectarà de ple la vida. 

A vista d’ocell en Jon llegeix el món. El llegeix i el fotografia. Gairebé el radiografia, es podria dir, perquè moltes de les seves instantànies retraten pell, arrugues, nervis de la capa de la Terra.

“Arribo a la fotografia donat que soc un arquitecte que vola, em dedico a l’aviació per ser lliure en l’arquitectura. Accepto menys encàrrecs com a arquitecte però faig projectes més interessants. Trobaràs fotògrafs magnífics que fan fotos d’avions, de núvols... I a mi, que he volat per mig planeta, em té enamorat el territori. A sobre, essent arquitecte amb formació urbanística fas unes lectures del territori acollonants, sigui per la natura o per la manipulació de l’home. Jo anava fent fotos fins que amics i grans arquitectes com Carles Llop i Vicente Guallart, a qui jo deixava fotos per a les seves conferències, em varen dir: «Tio, s’ha de fer un llibre sobre tu!!». Em vaig ruboritzar perquè jo només tinc una càmera molt bona que supleix les meves carències tècniques. El que passa és que estic en un lloc força privilegiat.”

Però aquesta és la teva gràcia, no?

“Sí, és clar. Però m’ha costat assumir-ho. Em fa com vergonya que em diguin fotògraf. Però bé, mira, amb molta humilitat... varen decidir treure el llibre.”

El llibre és excels. Es titula Barcelona by Jon Tugores. Una delícia per volar pàgina rere pàgina que exemplifica fins a quin punt arriba aquest triangle amorós de passions del fotògraf ruboritzat.

Volant deus veure imatges que deuen emocionar. Has plorat mai?

“Plorar, no. Però sense perdre la perspectiva de la responsabilitat del que estàs fent, sí que hi ha moments que quedes absolutament captivat. Una vegada va pujar a l’avió el pintor Miquel Barceló —el mateix que va decorar l’absis de la catedral de Mallorca, sembla tot connectat—; anàvem a París. Eren dos quarts de set del matí i el vaig convidar a entrar a la cabina perquè, si les coses havien d’anar com jo preveia, amb la sortida del sol es veurien uns colors impressionants. «M’arrisco molt a dir-li això, a vostè», li vaig dir. Però va venir i travessem els Pirineus i de sobte va sortir un sol que va tenir compassió de mi. Quin sol! Uns colors absolutament divins! I em va posar la mà a l’espatlla i em va dir: «Tenies raó, quina sort de veure aquest cel».”

El fotògraf celeste obre la tauleta i deixo anar un “hòstia!” de manual. M’ensenya un paisatge desèrtic molt a l’estil dels Monegres...

Això és Egipte.”

Bufa!

“Això és natura pura. Fixa-t’hi, semblen les venes del cor, els capil·lars... que van cap on hi havia hagut aigua fa temps.”

Me n’ensenya una altra i deixo anar un “ooooh” fins a tres vegades. “I com vols que no et diguin fotògraf, després?”, li retrec. És una Barcelona emboirada des del límit entre la Selva i el Vallès Oriental d’on pràcticament només endevinem la Torre de Collserola de Norman Foster i el Sagrat Cor del Tibidabo.

És la foto de la coberta del llibre, una foto molt treballada. Molt meritòria. En Jon m’explica que aquell dia no li tocava volar, però que, veient les condicions meteorològiques, intuïa que podria fer una foto així. Els pilots, entre ells, es porten de franc a la cabina. Va anar al Prat i va trobar un company que volava a París i, sabent que la ruta de tornada passaria per on ell volia fer la foto, no s’ho va pensar dues vegades. I de tornada la va clavar.

“Només estavella avions qui els fa volar”, diu l’arquitecte aviador, per a qui l’arquitectura, en general, ha quedat endarrerida en la voluntat d’innovar.

Encara me’n mostra una altra. Aquí deixo anar un renec important. Això és una foto? Pregunto si és una foto perquè em sembla un fons d’escriptori fet amb Photoshop.

“És a sobre de Kuwait. Jo anava cap a Grècia i veig que em passarà per sobre aquest avió d’Emirates Airlines i l’hi vaig passar per Bluetooth. Flipant!”

Deixem la terrassa, caminem per l’aeroport fins al pàrquing, com a l’escena final de Casablanca. Certament no és de nit, ni hi ha boira, ni jo em dic Rick ni porto barret i gavardina, ni ell és el policia Louis, tot i ser capità, però estic per dir-li: “Jon, crec que aquest és el principi d’una bonica amistat”.

Si haguéssim de titular la història de Jon Tugores com el títol d’un llibre de la saga Millennium podria molt ben ser “L’home que va perdre una hac i volia ser arquitecte, però que alhora es va convertir en aviador i més tard també en fotògraf humil”. Jon Tugores, tot ell, un caràcter best-seller.

Aquest és el teu article gratuït setmanal.

Fes-te subscriptor. Podràs llegir i fer possible tot el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi

Comentaris