Persones

Com s’arriba als 106 anys?

El Jaume Solé ho ha viscut tot. Va néixer l’any 1913 a Puigverd de Lleida. És un home valent, treballador, honest i de fortes conviccions. Com s’ho ha fet per ser un dels pocs catalans que ha arribat a aquesta edat?

per Magda Gregori Borrell

Com s’arriba als 106 anys?
La mirada del Jaume Solé transmet serenitat. Observa el seu entorn i només té paraules d’agraïment. És feliç al seu poble, Puigverd de Lleida, i envoltat de la seva gent. (Fotografies de Jordi Borràs Abelló)

Aquest és el teu article gratuït setmanal.

Fes-te subscriptor. Podràs llegir i fer possible tot el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi

L’any 1913 finalitza la primera guerra balcànica. Comença l’auge del moviment sufragista. El Tibet proclama la seva independència de la Xina. I a Catalunya neixen els escriptors Salvador Espriu i Bartomeu Rosselló-Pòrcel. També el 1913 arriba al món Jaume Solé Puig. El 8 de novembre, al petit poble de Puigverd de Lleida (Segrià), un vailet comença a treure el cap. Un nen que ho viurà tot amb esperit de lluita, esperança i llibertat. Un noi que esdevindrà jove, pare, padrí i besavi. Un home que encara avui, als seus 106 anys, mira la vida amb entusiasme i estima els dies com qui s’enamora de la senzillesa. I amb aquesta humilitat que el caracteritza ens rep a casa seva, a Puigverd, el poble de la seva vida. On jugant pels carrers es va esquinçar alguns pantalons, on feia d’escolanet cada diumenge a missa segona (la primera era massa d’hora i a ell se li enganxaven els llençols), on va conèixer la seva esposa i on ha vist créixer fills, nets i besnets.

“Cada matí, quan entràvem a l’escola, la primera assignatura era el Parenostre. Recordo bé l’últim mestre que vaig tenir, el Patricio; aquest en sabia bastant. Però als catorze anys es va acabar i cap a ajudar el pare al tros”
És un home xerraire i amb una memòria prodigiosa. Es recorda de tot i ho explica amb passió i vehemència. Els seus records expliquen un segle. 

Arribem a casa seva i ens rep amb un “bona tarda” i un somriure d’orella a orella. Fa cara de felicitat. El trobem assegut en una butaca al mig del menjador i ens mira, a través de les ulleres, amb uns ulls que transmeten serenitat i calma. Comença a enraonar i no pararà fins gairebé una hora després. Amb la seva memòria prodigiosa i 106 anys a les espatlles, una servidora emmudeix. Escoltar i aprendre, allò que agrada als padrins i que alimenta els més joves. “Cada matí, quan entràvem a l’escola, la primera assignatura era el Parenostre. Recordo bé l’últim mestre que vaig tenir, el Patricio; aquest en sabia bastant. Però als catorze anys es va acabar i cap a ajudar el pare al tros”, explica el Jaume.

I què us ensenyaven? “Una mica de comptes i a escriure una carta, no tan perfeccionada com ara, per això”, matisa. Sempre en castellà? “Sí, quan va venir la República, també hi havia mestres de català, però va durar quatre dies. I llavors jo ja no anava a escola”, comenta. Però amb el poc que va aprendre ha escrit cartes tota la vida i felicitacions per celebrar els aniversaris de familiars i amics. I en català! “Tinc un mestre que me n’ensenya, el meu net Xavier. De vegades, li pregunto com s’escriu una paraula. Prefereixo practicar el català. Alguna falta la faig, però que em perdonin”, comenta en un to que barreja satisfacció i ironia.

És impossible no aprendre al costat del Jaume. Les seves històries ens aboquen al passat, ens expliquen el present i ens dibuixen el futur dels que seguiran amb el seu exemple de compromís i amor per la feina ben feta. 
“Quan va arribar la guerra, demanaven voluntaris i vaig anar al bàndol republicà amb un company de la casa més devota del poble”

I continua la conversa. Hi ha fets que deixen cicatriu i que determinen l’evolució de moltes generacions. Un any després de néixer el Jaume va esclatar la Primera Guerra Mundial. Però ell era massa petit per ser-ne conscient. En canvi, per la Guerra Civil espanyola ja tenia 23 anys. I d’aquesta no se’n va salvar. “Quan va arribar la guerra, demanaven voluntaris i vaig anar-hi amb un company de la casa més devota del poble”, comenta. Amb els republicans? “Amb els republicans!”, exclama gairebé molest pel dubte. I afegeix: “Jo vaig estar sempre per Terol. I quan va acabar les vam passar una mica negres. Ens van fer presoners a València i després ja vam poder tornar a casa”.

“No vaig voler tornar a jugar a futbol, perquè al poble només hi havia l’equip de la Falange”

Aterrar altre cop al poble pot ser sinònim de respir, però el Jaume ja intuïa que arribava una llarga nit. “En la placidesa d’aquest repòs, de cara a un paisatge prou vast per a no encongir, prou suau per a no imposar, com és dolç de sentir! —sentir qualsevol cosa”, escrivia Màrius Torres el febrer de 1937, encara en ple conflicte. Però aquests mots, narrats des de la contradicció i la confiança en el demà, dibuixen també els anys del franquisme a Puigverd de Lleida. Fill de pares pagesos, d’una casa treballadora, el Jaume va arromangar-se per tirar endavant. I va haver de fer-ho renunciant a una de les coses que sempre l’han apassionat: el futbol. “No vaig voler tornar-hi a jugar, perquè al poble només hi havia l’equip de la Falange”, comenta el Jaume amb fermesa. Les seves paraules denoten l’orgull de tenir les idees clares i de defensar-les fins a les últimes conseqüències.

“Menjàvem el que hi havia. Les sardines o el bacallà era menjar de ric, però recordo que per Setmana Santa fèiem abadejo”

Però, malgrat els partits que no va poder jugar, sempre s’ha entrenat i mai s’ha donat per vençut. Ha trepitjat molts camps agrícoles del Segrià per tirar endavant la família: “A casa no teníem gaire terra, anàvem a jornal. I també teníem gallines, una cabra... El que hi havia era molta pobresa, molta”. No va passar gana perquè, per sort, podien fer una mica d’hort. “Menjàvem el que hi havia. Les sardines o el bacallà era menjar de ric, però per Setmana Santa fèiem abadejo”, comenta. Ho recorda tot i no es descuida cap detall.

Les mans del Jaume acumulen hores i hores de treball al camp. Ell va arrossegar mules i, per sort, anys més tard va veure l’arribada dels tractors. 
“Llavors segar i batre era pesat. Era una feina dura i sacrificada. No es pot comparar amb les màquines que hi ha ara. Tot ha evolucionat molt”

Però també sap que només una música podia irrompre en el silenci incòmode dels anys de la dictadura. Els balls de la festa major trencaven el ritme de feina i suor de la resta de l’any. Entre vals i vals, el Jaume va conèixer la Cecília. L’espurna de l’amor, la llum, el desig, el futur. I després d’uns anys de festeig, la jove parella es va casar. “Quan em vaig casar, me’n vaig anar a casa dels sogres. Ella era una pubilla”, exclama amb un somriure murri. I va treballar durant anys estirant mules. Sense tractors, ni segadores, ni cap de les facilitats que després li canviarien el treball, i la vida: “Llavors segar i batre era pesat. Era una feina dura i sacrificada. No es pot comparar amb les màquines que hi ha ara. Tot ha evolucionat molt”. Després del matrimoni, arribaren els fills, el Josep i la Teresa. I l’hereu va decidir quedar-se a casa, continuar, seguir cuidant la llavor sembrada pel pare. Amb ell arribaren també els primers tractors i la granja de vaques i de porcs. “Hem viscut per treballar i ens hem anat defensant. Ell s’ha pogut fer la casa nova. Si no et defenses, no hi ha res a fer”, reflexiona.

“Jo he tornat a néixer. Això d’Internet, que ho fa córrer tot per tot arreu i sense fils, ho trobo estrany. Però m’agrada”

Veient la manera com parla, una pregunta, encara que sigui òbvia, pot ser oportuna: hauria fet una altra feina? “No. I amb els trastos d’ara, no ho canviaria pas.” Als 65 es va jubilar, però no va deixar de treballar. “No va parar”, comenta el fill, al qual, malgrat escoltar la nostra conversa, fins ara no havíem sentit la veu. El Josep ha seguit el camí obert pel pare, però els nets han decidit agafar altres dreceres. Li sap greu? “No. Tenen uns altres estudis. El saber no ocupa puesto”, comenta. Amb nous coneixements i amb l’aparició d’algunes tecnologies tot s’ha capgirat: “Jo he tornat a néixer. Això d’Internet, que ho fa córrer tot per tot arreu i sense fils, ho trobo estrany. Però m’agrada. I si convé, agafeu un avió”. Vostè ha agafat un avió? “No, mai. Els avions que vaig veure només portaven bombes i ara els agafeu per fer quilòmetres i quilòmetres”, explica amb una veu tremolosa, però joiosa.

Mira la vida i sap que només pot fer una cosa: viure. Seguir acumulant vivències. Seguir gaudint del dia a dia. Seguir esperant el proper aniversari per bufar les espelmes de l’esperança. 

Ha vist tots els canvis. Ha viscut tots els conflictes. La Primera Guerra Mundial (1914-1918), el naixement de la Mancomunitat de Catalunya (1914), la dictadura de Primo de Rivera (1923-1930), la Segona República Espanyola (1931-1939), la Guerra Civil espanyola (1936-1939), la Segona Guerra Mundial (1939-1945), el franquisme (1939-1975), la Transició espanyola i l’arribada de la democràcia. Ha protagonitzat tots els moments del darrer segle. Però diu que ja no veurà “la Constitució”, com ell anomena la independència de Catalunya. Tot i així, ell sí que té clara una cosa: l’únic que es pot fer és continuar, mirar endavant. I encara més si ja tens 106 anys.

“No em puc queixar de res. Només puc intentar passar les hores tan bé com pugui. I, sense ser beat, prego cada dia perquè la família també pugui viure molts anys amb salut”

Segons dades de l’any 2017 facilitades per l’Institut d’Estadística de Catalunya, hi ha unes 780 persones (140 homes i 640 dones) que han arribat als 100 anys. Però només 100 tenen 105 anys o més (25 homes i 75 dones). I el Jaume n’és una. Es pensava que arribaria als 106 anys? “No, però ara ja puc anar als 107.” I què ha fet per aconseguir-ho? “La família, que m’ha cuidat. Si no es recorden de tu, no viuràs.” Vostè tampoc en sap la fórmula? Somriu i etziba: “No, això no és màgia. Em llevo, em dutxo, esmorzo, escolto la ràdio. Intento saber si el Barça ha guanyat i, si és així, engego la tele i miro el partit en diferit. Soc feliç. No em puc queixar de res. Només puc intentar passar les hores tan bé com pugui. I, sense ser beat, prego cada dia perquè la família també pugui viure molts anys amb salut”.

El rellotge marca les hores. El temps sempre corre, però el Jaume no ho viu amb impaciència, sinó amb la tranquil·litat d’haver fet tot allò que creia necessari en cada etapa de la vida. 

Ara només pot fer una cosa: viure. I seguir gaudint del tresor dels dies amb l’amor i l’estima dels seus. Dels qui saben que és difícil que s’apagui la flama d’un home treballador, lleial, senzill, afable i compromès. “Ara esperarem els 107!”, ens diu abans de posar punt final a la nostra conversa. Li assegurem que el tornarem a visitar quan els hagi complert i ràpidament respon: “Oh, i tant. Si estic bé, ja podeu venir”. Tornarem a Puigverd de Lleida amb el desig de compartir una altra estona amb el Jaume. Perquè entre records i records s’hi amaga la tendresa, la veritat, l’eternitat, la vida.

Aquest és el teu article gratuït setmanal.

Fes-te subscriptor. Podràs llegir i fer possible tot el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi

Comentaris