Persones

El Geppetto de les maquetes

Fustes, metacrilats, plàstics, resines i metalls són materials que ajuden l’Eduard Grau a jugar entre la ficció i la realitat. Amb les mans reprodueix edificis, animals i objectes de tota mena. Però ell els dona vida, ell n’és el pare

per Paula Ericsson Navarro

El Geppetto de les maquetes
Amb concentració, passió i experiència, l’Eduard s’encarrega de modelar i maquetar tota mena d’éssers, estructures i coses, existeixin o no, que prendran cos en forma de maqueta. (Fotografies de Jordi Borràs Abelló)

Hem pogut explicar aquesta història gràcies a la col·laboració dels nostres subscriptors.

Tots fan possible el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi

El Geppetto tenia les mans gastades de treballar la fusta i els ulls cansats d’anys de revisar, fins a l’últim detall, la construcció de tota mena d’objectes. Objectes  que poden arribar a ser reals, com el Pinotxo, un nino de fusta convertit en un nen de debò. El Geppetto jugava amb la veritat i la mentida, joc al qual també entra l’Eduard Grau Molina (Barcelona, 1975), el responsable del taller de maquetes Grau Alcazar.

Als baixos del carrer Valldonzella, número 7, de Barcelona, hi ha una porta feta de fusta pintada de blau i de vidre. Quan la traspasses, centenars de figures t’omplen el cap de mons reals i fantàstics: un bust de John Lennon, un cocodril que presideix la taula, figuretes que descansen a l’estanteria i desenes d’estris que omplen les parets  de vida. És com endinsar-se al backstage d’una pel·lícula.

L’Eduard ens rep amb un somriure nerviós, com si fos la primera vegada que deixa entrar desconeguts al seu taller. “Està tot fet un desastre...!”

La finíssima pols blanca que cobreix la majoria dels objectes demostra que aquí s’hi treballa dia a dia. L’Eduard ens rep amb una cua, les ulleres tacades per la pintura i per la pols i un somriure nerviós, com si fos la primera vegada que deixa entrar desconeguts al seu taller. “Està tot fet un desastre...!”, s’excusa mentre es posa les mans a les butxaques. Però exagera: tots els estris estan ben col·locats i ell sap on són gairebé totes les obres. Fins i tot té guardats cargols dins d’antigues capses de pel·lícules de fotografia, aquelles cilíndriques de color negre i tapa grisa. Tot al seu lloc. Hi ha ordre dins del caos.

Sota un aparent caos, l’estudi Grau Alcazar Maquetas té una organització gairebé mil·limètrica, totes les eines tenen la seva funció. (Fotografia de Jordi Borràs)
Les maquetes són les seves primeres joguines. “Jo veia com els meus pares estaven aquí treballant i jo agafava retalls de plàstic i feia les meves històries”

Mentre s’asseu en un dels tamborets de fusta que hi ha al costat d’una de les llargues taules de suro, l’Eduard explica que el seu pare inaugura el taller el 1979, tot i que l’obre per primer cop als anys setanta, a prop de l’avinguda Tibidabo, degut al boom de la construcció que s’inicia en aquella dècada a l’Estat espanyol. L’Eduard té fotos jugant-hi. Les maquetes són les seves primeres joguines. “Jo veia com els meus pares estaven aquí treballant i jo agafava retalls de plàstic i feia les meves històries. Sempre m’han agradat els jocs de construcció”, declara.

Quan era més petit ajudava els pares a fer els arbres, a pintar els ninos, detalls més petits. La maqueta és un treball massa delicat perquè un nano ho faci tot sol. Ara bé, la seva curiositat infantil provocava algunes trapelleries. “El meu pare explica l’anècdota que alguna vegada, quan tenia la maqueta acabada, algunes tenien les meves empremtes perquè arribava aquí, m’hi enganxava i volia mirar”, diu mentre posa els dits a la vora de la taula. “Això ha estat el meu pati per jugar”, conclou mentre envolta el taller amb una mirada de 360 graus.

“Arriba el moment en el qual t’adones que el que et crida del món del cinema són els efectes visuals, i això ja ho estava fent al taller”

La primera maqueta en què participa més professionalment és una reproducció del Parlament de Catalunya, la qual es troba al mateix edifici. Ell té quinze o setze anys. “Hi ha alguns esgrafiats a la façana i recordo haver-ne fet els dibuixos, així com haver-ne reproduït els bustos que hi ha”, apunta. Des de nen, l’Eduard reprodueix la realitat a petita escala, però també juga a crear objectes que no existeixen. Aquesta barreja d’aficions potencia la passió per la ciència-ficció. Quan veu vídeos que mostren el making of de les pel·lícules, s’adona que al seu taller, a casa seva, al seu pati, hi fan el mateix que a la gran pantalla. Això el motiva a estudiar imatge i so, però és una branca que acaba tallant aviat. “Arriba el moment en el qual t’adones que el que et crida del món del cinema són els efectes visuals, i això ja ho estava fent al taller”, raona. Així que deixa els estudis i torna als orígens amb nous horitzons: s’obre al món del cinema i de la publicitat. Eren portes que ja s’havien obert, al taller, però ell les obre de bat a bat.

Maquetar edificis històrics, com el Palau del Parlament de Catalunya, construït entre 1716 i 1748, és una altra de les feines que fan a l’estudi. (Fotografia cedida per Eduard Grau)
“Mitjançant les indicacions dels biòlegs fas una reconstrucció de l’animal, un Frankenstein. Has d’intentar imitar la natura, però també ha de quedar atractiu i que s’entengui què és”

Abans d’obrir-ne l’oferta, al taller comencen amb la maqueta bàsica: la d’arquitectura, l’aixecament en tres dimensions del projecte de la promotora immobiliària. Aquella que els clients veuen a l’aparador i que és decisiva per a la compra del pis. A poc a poc, però, el ventall és més plural. “A vegades és difícil ensenyar tot el que podem fer”, considera. En primer lloc, destaca les construccions històriques de poblats ibèrics dels quals només queden quatre restes. Fan viatges al passat amb fustes, metacrilats, plàstics, resines i metalls i reconstrueixen realitats de fa milers d’anys. “És molt maco perquè treballes colze a colze amb els arqueòlegs, que et donen les indicacions, i hi col·labores perquè la gent pugui veure com era això fa milers d’anys”, emfatitza. També fan rèpliques d’animals, alguns dels quals, prehistòrics, i han de parlar amb els biòlegs per tenir-ne la màxima informació possible. “Mitjançant les indicacions dels biòlegs fas una reconstrucció de l’animal, un Frankenstein. Has d’intentar imitar la natura, però també ha de quedar atractiu i que s’entengui què és”, assenyala.

“En un tema d’enginyeria o de disseny industrial són els clients els que et porten els plànols i tot molt mil·limetrat, però amb coses més artístiques moltes vegades pots ficar-hi cullerada”

El món de la ciència i el de la història no són els únics que modelen, també treballen amb enginyeria, publicitat i cinema. La diferència entre fer una maqueta d’enginyeria i una de més artística? La llibertat. “En un tema d’enginyeria o de disseny industrial sempre són els clients els que et porten els plànols i tot molt estipulat, molt mil·limetrat, però amb coses més artístiques moltes vegades pots ficar-hi cullerada”, explica. Encara que l’Eduard comença a liderar projectes l’any 2000, un dels primers encàrrecs que assumeix és la maqueta d’enginyeria d’una planta de la Repsol entre 1988 i 1989. “Era una maqueta amb tot de tubets, i l’enginyer et portava quatre plànols i tu havies de muntar tot el traçat de canonades que hi havia a la planta”, recorda. I no, no estava nerviós. Per a ell era una cosa normal. Ho havia vist tota la vida.

Amb l’experiència i moltes fustes, clients i serres a l’esquena, l’Eduard descriu la metodologia clàssica per fer una maqueta. “Allò que és bàsic és que t’arribi un client amb la idea, amb uns plànols i uns esbossos. Llavors fas un desglossament de com anirà aquest projecte, de quines necessitats té, quins processos, i veure una miqueta com aniràs muntant el trencaclosques. Al final és agafar la peça, desmembrar-la, fer-ne trossos i construir-la”, enumera de manera pausada i metòdica.

A l’estudi treballen molt sovint amb biòlegs que els ajuden a reproduir animals de tota mena i a fer-los tan realistes com sigui possible. (Fotografia cedida per Eduard Grau)
“Hem fet maquetes d’enginyeria de coses que encara no existeixen com a producte, com ara una nevera portàtil”

Ara bé, no totes les maquetes són iguals. I encara que no ho sembli, la creativitat també té cabuda en l’enginyeria. “Hem fet maquetes d’enginyeria de coses que encara no existeixen com a producte, com ara una nevera portàtil”, apunta aclucant els ulls, com si acabés de dir una trapelleria. Els dissenyadors del producte i els maquetistes es converteixen en un equip i treballen junts per aconseguir l’objectiu, però no és pas fàcil. “Treballem perquè el client pugui veure per primera vegada l’objecte amb volum i que vegi si li agrada el color, les formes... I a vegades fas la primera maqueta i després, si hi ha correccions, fas la segona o corregeixes la maqueta”, detalla.

I fins i tot els demanen fer escultures dels Beatles a Abbey Road a mida real per tenir-los en una discoteca de ressò internacional

Com que l’Eduard i el seu pare són treballadors i amb ganes de crear nous universos, diferents clients comencen a parlar de la seva traça i de les seves ganes d’endinsar-se al cinema i a la publicitat. I allà, la línia entre la ficció i la realitat és fina. En una ocasió, reprodueixen una andròmina que no existeix i que s’ha inventat el director d’art per a un anunci. En una altra, fabriquen una ampolla de dos metres d’alçària. I fins i tot els demanen fer escultures dels Beatles a Abbey Road a mida real per tenir-los en una discoteca de ressò internacional. “Tu has de fer una escultura que quedi realista i que agradi al client. És un repte: busca fotos dels Beatles, tots els angles possibles de la cara... Però, és clar, fotos de la mateixa època des d’altres angles no en trobes. Fer una escultura de la cara, després tot el cos, les arrugues de la roba...”, relata. No és fàcil reproduir un dels grups musicals més importants de la història, però ho aconsegueix. El bust de John Lennon que ens observa des del prestatge ho confirma.

George Harrison, Paul McCartney, Ringo Starr i John Lennon caminen des d’Abbey Road fins al carrer Valldonzella, encara que acabaran en una discoteca de fama internacional. (Fotografia cedida per Eduard Grau)
“Moltes coses continuen igual que el primer dia: se segueixen fent servir les serres, entren les taules, es fan a trossos i surten, però la informàtica ha evolucionat molt”

Però els anys passen, i la tecnologia avança. Ha suposat un problema, per al negoci? Hi ha hagut grans canvis? “Moltes coses continuen igual que el primer dia: se segueixen fent servir les serres, entren les taules, es fan a trossos i surten, però la informàtica ha evolucionat molt”, reconeix. Ara hi ha programes de retoc fotogràfic que poden crear fotografies d’un edifici i treure’n les proporcions per fer-ne els plànols. També hi ha el làser, que ajuda a tallar amb més precisió. Una altra de les revolucions han estat les pintures. “Abans tot era molt sintètic, trigava molt a assecar-se; ara tens unes pintures acríliques que són ràpides... Va millorant molt tot, i has d’estar constantment investigant o provant coses perquè no et pots quedar estancat”, afirma.

“Si  pots tenir un nino que parla, encara que hi hagi un paio a dins movent-lo, l’actor hi interactua millor que imaginant-se l’àlien. Perquè amb CGI... on és l’alien? On miren?”

Reconeix que en algun moment, sobretot quan surt alguna nova tecnologia, el negoci s’ha vist afectat, però han estat davallades passatgeres. “La gent es llança perquè ho veu molt nou, molt maco, però passen uns anys i la gent torna”, assevera. Un dels exemples és l’ús de la CGI (imatge generada per ordinador) al cinema, la qual s’utilitza per crear digitalment una imatge com si fos real, però és un recurs que s’empra en postproducció, no pas durant el rodatge. “Si tu pots tenir un nino que parla amb l’actor, encara que hi hagi un paio a dins movent-lo, l’actor hi interactua millor que imaginant-se l’àlien. Perquè amb CGI... on és l’àlien? On miren? Què fan?”, defensa.

L’ astronauta, que és un bust animatrònic que mou els ulls, la boca i les celles, és un projecte que l’Eduard ha realitzat a principis de 2019. 

Els arquitectes també van utilitzar molt la CGI, i també es van trobar amb limitacions. “Si la senyora que t’ha de comprar el pis no veu si des del balcó veurà el seu nen jugar al parc..., tenim un problema. Això és decisiu perquè comprin el pis, i això el món virtual no ho té”, destaca. Tot i així, l’Eduard reforça que “hem de conviure amb les noves tecnologies i adaptar-les. Són eines que ens ajuden. No són l’enemic, però tampoc la solució per substituir-ho tot”, conclou.

Torna a donar un cop d’ull a la petita cova i, a sobre d’un dels prestatges de la seva esquerra, hi ha una màscara de l’Iron Man. No és cap encàrrec. És una maqueta que va fer per gust, puntualitza mentre assenyala una fotografia de la disfressa sencera. “És una cosa que te la fas tu per afició i per gust, i hi dediques les poques hores lliures que tens. Si t’estàs mesos fent-ho no passa res, aquí no tens deadline ni plànols a seguir, sinó que t’has d’informar pel teu compte”, desenvolupa.

La samarreta tacada de pintura blanca, igual que la pols sobre els objectes, demostra que les mans de l’Eduard no paren mai quietes. 
“Alguna maqueta d’alguna nau que es fes servir per rodar en una pel·li, o la rèplica d’algun neandertal. Aquest seria el meu somni”

Amb totes les eines darrere seu, amb tants projectes a l’esquena…, quina seria la maqueta que encara li queda per fer, al Geppetto de Barcelona? “Ja me’n queden poques per fer!”, exclama amb un somriure breu, com amagant l’orgull de qui porta anys d’expertesa. Rumia una mica, però troba la resposta ràpidament, encara que contesta amb una mica de vergonya. “Alguna maqueta d’alguna nau que es fes servir per rodar en una pel·li, o la rèplica d’algun neandertal. Aquest seria el meu somni”, confessa. El maquetista de mans cansades no revela els secrets de cada maqueta, però els seus ulls inquiets sí que expliquen que la passió que ha conreat durant anys continua intacta. Ens acompanya fins a la sortida i, quan marxem, fa la sensació que
abandonem un espai on el temps i la realitat no existeixen. Allà dins, tot és nou i per sempre.

L’edifici de l’aparador és la Casa de les Punxes. Tant el drac com la casa són projectes que han elaborat per tenir mostres de coses que poden fer, i que conviuen amb tot tipus de criatures i construccions: és un món, un planeta propi. 

Hem pogut explicar aquesta història gràcies a la col·laboració dels nostres subscriptors.

Tots fan possible el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi

– continua després de la publicitat –

– continua després de la publicitat –

Foto de perfil

Paula Ericsson Navarro

Col·laboradora de LA MIRA

Comentaris