Persones

Del 1913 al futur

Tres generacions, un bar i un barri. El Bar Colombia és molt més que un bar. És història viva de Sant Andreu de Palomar, i l’Albert Miró Pladavall l’ha viscut fora i dins de la barra. Però què passarà, quan ell ho deixi? Qui servirà al futur?

per Paula Ericsson

Del 1913 al futur
Amb les mans ben agafades a les cadires negres, l'Albert Miró Pladavall, propietari del bar Colombia des de fa 30 anys, ha conservat l'essència del local llogat per la seva família des de 1913. (Fotografies de Jordi Borràs)

Aquest és el teu article gratuït setmanal.

Fes-te subscriptor. Podràs llegir i fer possible tot el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi

Els ulls de l’Albert Miró (Barcelona, 1945) no paren mai quiets. Està assegut a una de les cadires negres del Bar Colombia. Amb les cames mirant cap a la barra, està preparat per aixecar-se i atendre a qualsevol veí del barri de Sant Andreu de Palomar que irrompi al bar. Té l’ofici a la sang. 10 minuts després de començar la conversa, acompanyats per la música d’ambient que surt de l’aparell de música Pionner, parem la gravadora. Un home entra per la porta, emmarcada de fusta vermella i vidre. “Cafè?”, pregunta apropant-se, una mica geperut, al taulell de fusta. “Sí”, contesta el veí de cabells castanys i veu tranquil·la. Mentre prepara el beuratge que desperta i enganxa a milions de persones al món, xerren de pressa i riuen baixet. Ho fan rodejats de desenes de fotografies, ampolles –algunes amb pols, d’altres no–, entrepans i bosses de patates recloses en un cub transparent, allargat i rectangular. El soroll estrident de la cafetera para. El líquid fosc cau en un got curt. Els diners canvien de mans. Els dos andreuencs s’acomiaden, i l’Albert torna a la taula rodona de marbre. El bar més antic de Sant Andreu, inaugurat pel seu avi el 1913.

Al bar hi comença a treballar quan té 18 anys, però des de ben petit ronda per les taules escoltant les converses que parlen d’amor, de música, de teatre, de guerra i de postguerra

El vermell de les parets i de les columnes ens rodeja. Unes parets tatuades amb fotografies en blanc i negre, sèpia i en color. L’Albert porta el cabell cap enrere, les celles despentinades i el davantal fosc amb ratlles fines i claretes. No se l’ha tret per a l’entrevista. Va per feina. Cada dia es lleva a les sis del matí. Entra al bar a les set. Obra els llums, les portes, i comença a preparar cafès. Rep la premsa (La Vanguardia, El Periódico, El Mundo i la revista Sant Andreu de Cap a Peus). Mentre espera les pastes i el pa, comença a despatxar. “A primera hora, la gent vol el diari i el cafè. Les pastes poden esperar, però el diari és primordial”, emfatitza amb una riallada breu. Com una guineu desconfiada, li costa mirar als ulls al principi. “Tu no ets de Sant Andreu?”, em pregunta sorprès. I és que ell, com el Colombia, porta tota la vida a aquest barri.

Amb una mirada esquiva però astuta, l’Albert vigila tots els raconets del seu bar, i està sempre atent a qualsevol petició que pugui tenir un dels clients, siguin nous o de tota la vida.

Al bar hi comença a treballar quan té 18 anys, però des de ben petit ronda per les taules escoltant les converses que parlen d’amor, de música, de teatre, de guerra i de postguerra. De fet, ell mai escolta les batalles de la Guerra Civil de la boca del seu avi. L’Albert Pladavall, fundador, junt amb la seva dona, del Bar Colombia, cau malalt després la Guerra Civil. Ella mor poc després. Els dos rondaven els 50 anys. Amb la seva mort, el negoci recau en el tiet, l’Albert Pladavall, i els pares, la Maria Pladavall i en Ramon Miró. Tres generacions d’Alberts produeixen una mica d’embolic, així que, quan l’home que tinc davant és petit, alguns dels clients el bategen com a Tito, d’Albertito.

“Recordo tots els clients. Nosaltres tancàvem a les tres de la matinada, però jo estava fins a les dotze aquí, i sentia les converses, perquè es reunia la gent i parlaven coses de la guerra, feien menjars, sortides, carreres ciclistes i tot això. (Els ciclistes) són aquells que hi ha allà”, afirma mentre assenyala una de les fotografies que decoren la paret que tenim just darrere. “Aquells són uns, aquests uns altres, aquests d’aquí són posteriors, de fa 10 anys”, explica mentre fa zig-zag amb el dit índex.

Al Bar Colombia venien molts ciclistes de carretera, i alguns d’ells no s’hi volien estar gaire estona. Havien de continuar pedalant. Precisament per a aquest tipus de clientela, explica l’historiador Pau Vinyes, deixaven obertes unes finestres petites, custodiades per reixes, que s’obrien en cas que els esportistes necessitessin carburant. “Qui eren aquests d’aquí?”, pregunto apuntant un grup d’homes elegants. “Ui, aquests d’aquí estan tots morts ja. Això era el dia del Corpus, que tothom anava amb traje. Jo sóc el que estic al costat”, afegeix amb un somriure tímid. Al principi no el veig, una columna me’l tapa, però giro el cap i detecto, a l’extrem superior esquerra de la imatge, un nen rodejat d’adults que dibuixa un somriure borrós i entremaliat.

El bar i el moviment obrer

El noi inquiet creix, i quan té 18 anys deixa els estudis de peritatge que cursa a l’Escola Industrial de Barcelona per dedicar-se plenament al bar familiar. Un establiment que canvia tres cops de nom i de mans. Als inicis, quan l’avi lloga el local el 1913, es diu Bar Kiosko. A l’inici de la Guerra Civil, el local es col·lectivitza i els treballadors marxen a un altre local fins que finalitza la guerra. Quan acaba, Albert Pladavall i companyia recuperen l’establiment. Sobre els anys 20 es passa a dir Bar Hispano, perquè en ple esclat industrial a Catalunya moltes fàbriques es comencen a instal·lar al barri de Sant Andreu de Palomar, entre elles la Hispano-Suïssa. Però al voltant dels anys 50, el nom de l’establiment canvia definitivament per Bar Colombia. “Pel cafè”, apunta l’home de mirada distreta i analítica a la vegada.

La neu col·lapsa la cantonada de la rambla Fabra i Puig amb el carrer Gran de Sant Andreu, localització del Bar Colombia, el vespre del Nadal de 1962. Imatge cedida per l’historiador andreuenc Pau Vinyes.

D’altra banda, el Tito afegeix que en aquella època estava de moda posar noms de països o ciutats estrangeres, com és el cas del Bar Versalles, el segon bar més antic del barri. Encara que no es pot assegurar la data de la seva inauguració, el primer article que hi ha sobre el Versalles és de 1915, explica l’historiador andreuenc Pau Vinyes. De fet, sobretot entre els 40 i els 60, hi havia una rivalitat entre el Colombia i el Versalles. “El primer era més pels pijos, per la gent benestant i per la part més bohèmia, i al segon hi anaven molts obrers de la Fabra i Coats”, exemplifica Vinyes.

“Hi havia molt moviment obrer. Aquí es feien reunions sindicals clandestines. Tu els veies reunits quatre o cinc, aquí, parlant baixet. Tots portaven papers... es notava de seguida”

Els anys passen, i el 1962 cau la gran nevada que paralitza Barcelona, una ciutat que gairebé mai veu la neu. Però, davant d’una imatge bucòlica o catastrofista, apareix el pragmatisme de l’Albert. “Nosaltres, que obríem fins a les tres de la matinada, vam estar oberts fins mitjanit i el dia de Sant Esteve van tornar a obrir”. Breu i sec. Ells llavis fins i premuts, com si cada paraula fos massa valuosa com per deixar-la escapar. A poc a poc, però, les deixa anar amb més lleugeresa. Abaixa la guàrdia com quan, en ple franquisme, es feien reunions clandestines al local i feia veure que no se n’adonava. “Aquí hi havia la Pegaso, la Enasa, la Maquinista, la Fabra i Coats, Can Pellicer. Hi havia molt moviment obrer. Aquí (al bar) es feien reunions sindicals clandestines. Tu els veies reunits quatre o cinc, aquí, parlant baixet. Tots portaven papers... es notava de seguida”, recorda mentre fa veure que escriu a l’aire amb un boli imaginari.

“També notaves quan venia un policia. Venien quatre tios tot seriosos. Es posaven allà, en un racó”, explica mentre assenyala una taula de mabre propera a la barra. “Si venien cada dia, malament”, sentencia. El Bar Colombia, casualment, es va fundar el mateix any que se celebra el primer congrés de la Federació Nacional de l’Art Fabril i que la Federació de Sindicats d’Oficials i Peons de paleta de Catalunya. Tot i que el barri era un caldo de cultiu del moviment obrer, l’establiment es converteix en un refugi de persones de perfils molt diferents, molts d’ells dedicats a la cultura. I és que, tot i l’aparença una mica esquerpa, l’Albert té una gran passió per les arts. Sobretot per la música.

Les cames dirigides a la barra. La mà esquerra sobre la cama, preparada per donar-se l’impuls necessari per atendre qualsevol persona que passi per la porta.

L’art i el Colombia

“La música és el 50% del bar. Jo sempre tinc música en marxa. No tinc ni televisió ni màquina escurabutxaques. I han passat els anys i anem tirant”

Mentre recorda el passat, l’aparell de música Pioneer ens acompanya amb una música ambiental. És un aparell que fa anys que està al seu costat. “La música és el 50% del bar. Jo sempre tinc música en marxa. No tinc ni televisió ni màquina escurabutxaques. I han passat els anys i anem tirant”, explica. De fet, en Tito abans tenia dues botigues de vinils: la Rodons, al carrer Sant Ildefons, i El Disco. Aquesta última l’obre primer a Gràcia, al carrer Providència. Però quan el CD comença a matar el vinil, l’Albert trasllada la botiga a la part més baixa del Colombia, just on estem asseguts. Ho van anar deixant de mica en mica perquè la gent cada cop compra menys vinils. Com és un tancament gradual, no ho pateix tant, assegura. Tot i això, ell encara es manté fidel a la música analògica. “Aquí tinc 200 discos. És un carrusel, va donant voltes. Els discos poden sonar per grups o per cançons. Jo ho faig sonar aleatòriament, un darrere l’altre”, desenvolupa mentre mira el seu company de batalla.

“He servit a l'Ovidi Montllor. Anava a la seva història. L'Ovidi va venir amb una colla, amb l’Antoni Luchetti. Aquest sí que era amic meu. Em deia Tito perquè em coneixia de petit”

L’amor per la música no l’hereta pas dels pares, sinó de l’oncle Albert Pladavall, qui li mostra, sobretot, música clàssica i opera. A partir d’aquesta llavor comença a créixer un melòman omnívor, tot i que ara s’alimenta, sobretot, de jazz. L’Albert contagia a tot i tothom amb la seva passió pel quart art. Tant, que fins i tot els músics hi van. “He servit a l’Ovidi Montllor. Anava a la seva història. L’Ovidi va venir amb una colla, amb l’Antoni Luchetti, el que feia teatre. Aquest sí que era amic meu, perquè era de la Sagrera. Aquest em deia Tito perquè em coneixia de petit”, recorda mentre torna a riure d’aquella forma tan eixuta. Reviso les fotografies i reconec als Amics de les Arts i a Sílvia Pérez Cruz. “Els Tigres de Paper han sortit d’aquí. Són amics meus tots. Sant Andreu està ple de grups teatrals”, exclama orgullós.

Un dels que també ve molt pel Bar Colombia és l’actor Pep Munné. Casualment, protagonitza una de les escenes més complicades que ha viscut mai el local. “En el temps de Franco van agafar uns quants nanos d’aquí. Algú va trencar uns vidres del Banc de Santander. Ells estaven aquí i va venir la policia, i tots els que tenien carnet d’estudiant se'’s van emportar. Van estar un dia a presó perquè els pares es van moure molt per treure’ls”, recorda. L’Albert no hi era, quan va passar, però va arribar una hora més tard. “I aquests nens encara estan pel barri?”, li pregunto. “Aquests nens tenen 70 anys ja! Un d’ells era en Pep Munné”, puntualitza. A més a més dels actors, també hi ha dibuixants que freqüenten el bar, com ara en Jordi Bernet. El creador de Lola de Noche y Torpedo 1936 ha utilitzat el Colombia com a refugi més d’una vegada.

L’Albert coneix, fil per randa, totes les persones que apareixen fotografiades en el seu bar. Les enumera una per una.

Però, com el gust musical de l’Albert, la clientela del bar és diversa. Segons recorda l’andreuenc David Royo, els anys 90 van renovar l’edat dels clients habituals. Royo, quan tenia entre 18 i 19 anys, n’era un. “Els dijous a la tarda, els divendres a la tarda i el dissabte, per fer la prèvia abans d’algun concert”, relata. Com el local era molt petit (la part en la qual ara estem asseguts és fruït d’una ampliació que es va fer posteriorment), era un local més propens a les converses més curtes, més íntimes. De fet, d’allà van sortir diversos grups musicals, entre ells Exhaust, Els Impresentables, Kibutz i Membruts.

Un altre dels establiments que reunia més jovent era el Centre Cultural els Catalanistes. Entre aquests dos llocs, la gent jove anava i tornava. Però fa uns anys, la part de dalt del Colombia estava oberta. Si pujaves les escales, segurament hi trobaries membres de diferents esplais o caus, com ara l’esplai Sant Pacià o l’agrupació escolta Pare Bertran, entre d’altres. Ara, a causa de la normativa de l’Ajuntament de Barcelona que no permet tenir el pis de dalt operatiu perquè el sostre a la part de sota és massa baix, ja no hi ha res més que capses i mals endreços.

El jazz, al bar i al carrer

Des del caliu d’aquest petit bar, l’Andrea Motis ha crescut i s’ha convertit, a poc a poc, en una de les figures del món del jazz més conegudes a casa nostra

Però una mica més amunt, al pis de dalt del local, hi viu la cantant andreuenca de jazz Andrea Motis. L’Albert ho explica orgullós. Però frena l’explicació. “Aigua amb gas? Sense llimona ni res, oi?”, pregunta apropant-se a la barra. “Exactament”, afirma una dona de cabells blancs i ulleres rodones i metàl·liques. En aquesta petita pausa, em quedo mirant el pòster gegant que hi ha de l’Andrea Motis i del Joan Chamarro. Dues estrelles de l’escena jazzística.

“Que vols alguna cosa? Aigua? Coca-Cola?”, em pregunta mentre endreça els recipients buits de beguda. Al principi refuso l’oferta, però m’ho repenso i li demano una aigua amb gas i llimona. “T'hi hauré de posar gel perquè abans no he pogut omplir la nevera del tot!”, es disculpa. Clar, penso. Com he arribat deu minuts abans, ell no ha pogut acabar la feina. Però ell no guarda rancúnia, i em serveix en un got de J&B una aigua amb gas, llimona, i molt de gel. “L’Andrea Motis va començar aquí?”, pregunto. “Va començar allà cantant”, diu assenyalant la barra. “Llavors no era gaire coneguda. Va fer un concert el 2011, aquí, en petit comitè entre nosaltres. Ella cantava davant de la barra. El públic estava on ara nosaltres estem asseguts” especifica. Des del caliu d’aquest petit bar, l’Andrea Motis ha crescut i s’ha convertit, a poc a poc, en una de les figures del món del jazz més conegudes a casa nostra.

Els ulls de l'Albert han vist (i viscut) la història de Sant Andreu de Palomar, des de les trobades clandestines en temps de Franco fins a les manifestacions massives de l'11 de setembre.

De la llavor de l’Andrea Motis i l’amor pel jazz, l’Albert ha tret la música del local i l’ha portat al carrer. És per això que, un cop l’any organitza el Festival de Jazz de Sant Andreu. “Sí, ho fem una vegada a l'any, i més d’una vegada. Ho fem aquí, demanem permís a l’Ajuntament i tanquem el carrer. El concert és una combinació del Joan Chamorro i l’Andrea Motis. Ells porten els cantants i jo els venia discos i els ajudava. M’agradava la música i vam fer concerts aquí. Llavors no eren coneguts”, apunta. Ara bé, em reconeix que està cansat, perquè organitzar música al carrer no és pas fàcil. La burocràcia i el jazz no són un bon duo. Així que, tot i que el festival és un cop l’any, el Pioneer del Colombia té jazz els 365 dies. En aquest carrusel lleial hi sonen Manfred Mann, Sonny Rollins, Miles Davis i Andrea Motis, entre altres.

El passat, el present i el futur del Colombia

“Fas amics i a vegades surts amb ells. És una cadena. El ‘roce’ fa l’amistat. Això és com l’amor!”

Palets d’escuradents en gots, flors artificials en gerros, un ventilador al sostre i copes de gintònics penjades a la paret. Alguns d’aquests objectes hauran vist el pas del temps en aquest establiment, d’altres potser setmanes. Com els clients que venen al bar. “Ve gent de mitjana edat”, diu. “Quants anys, més o menys?”, demano. “Uns 60”, contesta. Tot i que no ve gaire gent jove, l’Albert defensa que això pot canviar en qualsevol moment. De fet, David Royo recorda que sobre els anys 90 la clientela es va renovar amb molta gent jove. Però aquesta gent jove deuen tenir uns 40 anys.

Potser pot tornar a venir una altra onada de joventut que baixi una mica aquesta mitjana. De moment, però, l’Albert està content amb la seva clientela. “Fas amics, i a vegades surts amb ells. És una cadena. El roce fa l’amistat. Això és com l’amor!”, exclama mentre riu. Alguns venen dues vegades al dia, d’altres de tant en tant. La majoria demanen cerveses, cafès i cigalons. “Cubalibres res. Algun gintònic a la nit sí, però com que tanquem a les 10 no acostumen a demanar-ne gaires”, especifica. Com el 1913, el menú es basa en entrepans. El més especial és el que fan de sobrassada i formatge al forn. “En diem suflé”, apunta. L’únic ingredient que ha canviat ha estat el pa. “Abans ho fèiem amb pa rodó, ara amb pa llarg o amb baguette”, especifica.

“Quan van començar, els comercials de Coca-Cola anaven uniformats. Amb corbata i tot! Ara ve un majorista i ho deixa tot aquí en un racó”

Encara que moltes coses continuen com el 1913, hi ha hagut algun petit canvi. Un d’ells és la barra. Abans era de marbre i ara és de fusta. Però l’Albert, que va comprar el local fa uns 30 anys, ha fet els canvis subtils, intentant conservar l’essència de l’establiment que ha heretat de la seva família. A la part del local on abans hi havia la botiga de vinils, ara hi ha una saleta amb cadires i taules. Això sí, la música continua allà, ja que és en aquesta sala nova on està el Pionner. També ha canviat el terra, l’habitació dels mals endreços i ha tret els divans. Canvis superficials. L’essència persisteix. Hi ha altres canvis que no depenen d’ell, com ara els proveïdors. “Quan van començar, els comercials de Coca-Cola anaven uniformats. Amb corbata i tot! Ara ve un majorista i ho deixa tot aquí en un racó”, exemplifica.

El cafè és una de les begudes que més demanen els clients del Bar Colombia. Potser és per això, que té tantes tasses apilonades sobre la cafetera, llestes per a ser omplertes.

Tot i la passió que té per aquesta feina, l’Albert té més de 70 anys. Hi haurà un dia en el qual haurà de deixar de treballar. I què passarà, amb el Bar Colombia? Té dos fills, dos possibles hereus: l’Albert (29) i l’Anna (28). L’Albert no vol continuar amb el negoci, és informàtic. Descartat. L’Anna, en canvi, encara no ho té clar. Només treballa al matí. L’Albert sap que la restauració és dura i no vol aclaparar-la. Com en una cançó de jazz que escoltes per primer cop, el futur del Bar Colombia és una incògnita. Però això no l’atura. Ell continuarà atenent a cantants, veïns i estrangers que passin per la barra de fusta. Encara que no sàpiga el seu futur, continuarà servint al present.

Aquest és el teu article gratuït setmanal.

Fes-te subscriptor. Podràs llegir i fer possible tot el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi

Comentaris

No hi ha cap comentari

Envia un comentari

Inicia sessió per a enviar un comentari.