Persones

Ja ho faig jo, Míster Rockefeller

Dos es barallen i el tercer rep un encàrrec. I quin encàrrec! Hi ha catalans que acaben essent universals de retruc, per fílies i fòbies entre artistes i magnats. Que ho preguntin al muralista barceloní Josep Maria Sert, que és on toca quan toca

per David de Montserrat

Ja ho faig jo, Míster Rockefeller
El vestíbul de l'RCA Building, actual GE Building, del Rockefeller Center, a Nova York, aclapara només d'entrar amb el mural American Progress de Josep Maria Sert. (Fotografia: Jane Raynor)

Aquest és el teu article gratuït setmanal.

Fes-te subscriptor. Podràs llegir i fer possible tot el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi

Hi ha biografies que obliguen a preguntar-se d’on treu el temps la gent per a fer tant o, com a mínim, per plantejar-se quins són els límits de la capacitat de treball. Aquest seria el cas de Josep Maria Sert (Barcelona 1874-1945), pintor i decorador de qui enumerar la quantitat d’obres que arriba a acumular s’acabaria convertint en un repàs de guia telefònica.

Sert neix el 1874 al carrer de Sant Pere Més Alt de Barcelona i ell també pica alt. I no és una metàfora. De tota la seva obra n’hi ha una, la que el fa sens dubte un català universal, que cada any veuen centenars de milers d’éssers humans sense ser conscients de l’autoria. Parlem dels murals del vestíbul del Rockefeller Center de Nova York. Abans d’escarxofar-se amb ell perquè Sert acaba pintant per als Rockefeller tornem a Barcelona i anem a Nova York via París.

De tota l’obra de Sert, la que el fa un català universal, són els murals del vestíbul del Rockefeller Center de Nova York

Josep Maria Sert és fill d’una família de la indústria tèxtil. No manca plat a taula i es pot permetre formar-se amb serenor i comoditat a la Llotja de Barcelona. El 1899 es desplaça a París i es mou com un pinzell entre l’aristocràcia i el món artístic i intel·lectual del moment. Allà entra en contacte amb el moviment del col·lectiu artístic dels Nabis, que en hebreu significa ‘profetes’, i que es deslliga dels mètodes rígids de la pintura existents fins aleshores i s’inspira en figures com els pintors Gauguin i Cézanne, entenent que té en la decoració la seva funció principal més enllà d’un llenç per ser aplicada a escenografies, cartells, il·lustracions...

El 1900 rep l’encàrrec del bisbe Josep Torras i Bages de pintar la catedral de Sant Pere de Vic. Però Torras i Bages ja pot seure a la càtedra catedralícia perquè la cosa va per a llarg. Hi ha massa feina a París. El pintor barceloní no lliura l’obra de la catedral de Vic fins al 1929! Rics i nobles d’arreu d’Europa que van forts d’armilla, com els Rothschild o els March entre infinitat d’adinerats, fan cua per tal que Sert pinti els seus palauets. S’ha fet un nom decorant els plafons del pavelló d’Art Noveau per a l’Exposició Universal de París d’aquell mateix any 1900 o pintant els decorats de l’empresari fundador dels Ballets Russos, Serguei Diàguilev. Durant la Primera Guerra Mundial, Sert s’implica fent de mitjancer entre empreses catalanes i l’exèrcit francès per proveir-lo de subministraments a favor de la causa aliada, gest pel qual rebrà la Gran Creu de la Legió d’Honor de la República Francesa.

Retrat de Josep Maria Sert del pintor Ramon Casas que s’exposa al Museu Nacional d’Art de Catalunya (Fotografia: Viquipèdia)

L’artista català es casa el 1920 amb la pianista russa i mussa de quadres de mites com Renoir i Toulouse-Lautrec, Misia Godebska o Misia Sert com se la coneixia, després de 12 anys de convivència. Marcel Proust, amic de la parella, els acusa simpàticament de fer un gest tan gratuït com innecessari. El cercle d’amistats dels Sert és un reguitzell de mites i el matrimoni esdevé un puntal de suport tan anímic com creatiu de Coco Chanel afaiçonant-li el gust i l’elegància i remuntant-la després de veure com l’amor de la seva vida, Boy Capel, moria en accident de cotxe. És Sert qui decora el seu apartament de la rue Cambon de París, quarter general de Chanel. Proust no s’equivocava. Aquella unió esclata. Sert acaba tenint una aventura permanent amb l’amiga de la parella, la jove escultora i princesa georgiana Roussadana Mdivani, amb qui Sert es casa el 1925. Mdviani morirà el 1938 amb tan sols 32 anys. El muralista es consagra entre faldilles però també com a artista. El 1924 el galerista Wildenstein de Nueva York li munta una gran exposició monogràfica i el 1926 ho remata exposant al Jeu de Paume de París.

I ara sí, tornem a Nova York. Manhattan ha petat. I molt fort. Crac del 29. A la borsa de Wall Street no queda ni una acció amb capacitat de donar alguna alegria als gràfics de cotització. Cal posar-se dret i el 1930 l’amo del petroli americà John D. Rockefeller Jr. aixeca un complex de 14 edificis a la Cinquena Avinguda, creant un pol d’activitat econòmica i d’oci a Manhattan, amb oficines, comerços i equipament culturals com ara el Radio Music City Hall. La perla de tot plegat és l’RCA Building, un toca núvols de 70 pisos que es va fent a tota castanya mentre els icònics obrers que tots guardem a la retina, seuen a les bigues penjades a les grues amb el temps just per dinar un entrepà. L’RCA es converteix en un dels miradors de referència de la Gran Poma i cal que llueixi per fora però també per dins ja només d’entrar al vestíbul.

El 1929 Sert ha pintat i decorat el saló Sert del mític Hotel Waldorf Astoria on anys més tard hi tocaria regularment amb un èxit absolut l'orquestra de Xavier Cugat

A cals Rockefeller qui remena les cireres artístiques és Abby, muller de Rockefeller, que el 1929 ha promogut el Museu d’Art Modern de Nova York (MoMa). Els amos del 95% del negoci del petroli dels Estats Units la saben molt llarga. Més enllà de postureig i d’adulacions més o menys honestes vers l’art, saben que a vegades importa més qui pinta què, que no pas què pinta qui. Som a l’any 1931. Fins al moment només l’impressionista Henry Matisse ha exposat individualment al MoMA i el segon a ser convidat és el mexicà Diego Rivera. Els Rockefeller tenen clar que Rivera és un comunista aplaudit a la plaça Roja de Moscou però, què coi, Rivera és un must de l’art contemporani i Abby el té entre la seva llista de preferits. Mentre Abby busca, contempla, compra i col·lecciona, John va de cara a la pela. Rockfeller aixeca edificis i Abby els fa bonics encarregant-se de la decoració dels vestíbuls. Matisse? Picasso? Si naps i cols, cap dels dos es fa càrrec de l’encàrrec i Rivera esdevé la solució.

En plena Gran Depressió cal veure cap on tira el món. Hi ha incertesa però cal esperança. Però quina és la via per dur la Humanitat a un futur esplendorós que deixi enrere els suïcidis de Wall Street? Rockefeller té al cap temes com la ciència, el treball, l’educació, els viatges, la comunicació, l’humanitarisme, les finances, l’espiritualitat...

Resultat: un fresc, a tot color i amb figures com ara Trotsky, Lenin, Marx Engels i el propi Rockefeller bevent xampany en plena Llei Seca envoltat de dones de moral distreta

Les clàusules per crear L'home en l’encreuament de camins, el mural que pintarà Rivera, són ben clares: pintar sobre tela, en blanc i negre i respectant l’esbós pactat prèviament. Resultat: un fresc, a tot color i amb figures com ara Trotsky, Lenin, Marx Engels i el propi Rockefeller bevent xampany en plena Llei Seca envoltat de dones de moral distreta. Un retrat lacerant sobre el capitalisme que encara sent el cruixir d’ossos de la patacada borsària. Tot esclata quan el New York World Telegram deixa anar: “Rivera perpetra escenes d’activitats comunistes als murs de l‘RCA i Rockefeller Jr. paga la factura”. I ja hi som pel tros.

La provocació és tal com si un pintor independentista pintés un gran mural al Tribunal Suprem amb els presos polítics amb samarretes grogues i un president català a l’exili oferint una garrafa d’aigua al Manneken Pis perquè no pari de pixar-se sobre la Constitució espanyola. Rivera és comminat a esborrar els rostres dels personatges amb nom propi però s’hi nega. El seu grau de pactisme només arriba a concedir dibuixar la figura d’un heroi del capitalisme amb la cara del president Abraham Lincoln.

El mural que Diego Rivera va veure destruït al Rockefeller Center va acabar essent pintat de bell nou el 1934 al Museu de les Belles Arts de Mèxic DF reanomenat L'home, controlador de l'Univers. (Fotografia: Museu de les Belles Arts de Mèxic)

Lenin-Lincoln, ruble-dòlar, comunisme-capitalisme, totalitarisme-democràcia... un festival de dilemes i dicotomies que només es resol amb allò del “qui paga, mana”. Amb tres-quartes parts del mural fet, el 1933 Rockefeller fa baixar Rivera de la bastida, li endossa un xec de 21.000 dòlars i chinga tu madre, güey! que ja trobarem algú. Aquest algú és Sert. Passa el tren i ell hi puja. De fet, no és gaire lluny. El 1929 ha pintat i decorat per 150.000 mil dòlars, una autèntica milionada a dia d’avui, el saló Sert del mític Hotel Waldorf Astoria on anys més tard hi tocaria regularment amb un èxit absolut Xavier Cugat i la seva orquestra. Els Rockefeller ja el tenen clissat. Sert complau a cor què vols els Rockefeller prèvia destrucció de mural de Rivera a cop d’escarpa i martell. Rivera clama el cel davant d’un acte de “vandalisme cultural”, com ell mateix definiria l’incident. I el mural de Sert, American Progress, majestuós, impressionant, aclaparant... encara ara llueix com un homenatge a la potència dels Estats Units. Rivera trist, Sert content, però pagats tots dos. Lenin absent, Lincoln present.

El Govern de la República Espanyola proposa Sert per pintar la Sala del Consell de la Societat de Nacions a Ginebra amb al·legories sobre la guerra i la pau, el progrés de la Humanitat, el dret i la justícia

Després d’aprofitar l’oportunitat americana, el Govern de la República Espanyola el proposa per pintar la Sala del Consell de la seu de l’antiga Societat de Nacions a Ginebra, avui utilitzada per a la Conferència de Desarmament de l’Organització de les Nacions Unides. Sert hi desenvolupa entre 1935 i 1936 al·legories sobre la guerra i la pau, el progrés de la Humanitat, el dret i la justícia. Són els anys àlgids de la carrera de Sert que es veurà sacsejada, tot un clàssic, per la Guerra Civil, un drama que el fa anar de corcoll tant ideològicament com artística. Els rojos maten el seu amic canonge Jaume Serra i cremen la catedral de Vic i els seus murals tenen una fi clavada a la del de Diego Rivera. Quines coses. Després d’haver pintat el mural de la Societat de Nacions per a la República Espanyola, ara passa a donar suport al feixisme signant el Manifest d'adhesió dels intel·lectuals francesos a Franco mentre decideix dedicar-se a reconstruir la seva obra a la catedral osonenca. Així com Picasso i Miró exposen al Pavelló de la República a l’Exposició Universal de París de 1937, Sert ho fa al Pavelló del Vaticà. Si en primera instància col·labora en la salvaguarda de les obres del Museu del Prado de Madrid durant la Guerra Civil sota els auspicis de la Societat de Nacions, després del conflicte ho fa en sentit contrari de retorn a l’Espanya franquista. Un cacau de sentiments, anades i vingudes ideològiques que potser han relegat la seva valuosa obra a ulls dels catalans.

Finalment, el pas del temps, tot sovint creador de paradoxes capricioses, ha acabat provocant que els estirabots artístics entre Rockefeller i Rivera hagin regalat a la Humanitat dues obres magnífiques. I és que gràcies a les fotografies del mural de Rivera, el pintor mexicà el va tornar a pintar el 1934 al Palau de Belles Arts de Mèxic DF sota el títol L'home, controlador de l'Univers. Que visqui el renyir!

Aquest és el teu article gratuït setmanal.

Fes-te subscriptor. Podràs llegir i fer possible tot el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi
Foto de perfil

David de Montserrat

Col·laborador de LA MIRA

Firma

Comentaris

No hi ha cap comentari

Envia un comentari

Inicia sessió per a enviar un comentari.