Persones

Un alcalde a la carretera

Joan Tor fa 4 dècades que és alcalde de Gisclareny, el poble més petit de Catalunya, amb 27 persones censades. La seva gran obra de govern, des del primer dia, és arribar a tenir una bona carretera

per Magda Gregori

Un alcalde a la carretera
Amb la muntanya del Pedraforca darrere, Joan Tor mira endavant, observa la carretera. La que separa Bagà de Gisclareny i que vol deixar en condicions abans d'abandonar l'alcaldia. (Fotografies de Jordi Borràs)

Aquest és el teu article gratuït setmanal.

Fes-te subscriptor. Podràs llegir i fer possible tot el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi

La carretera que va de Bagà a Gisclareny fa pujada. Has de resseguir un camí estret, ple de revolts però agraït a la vista, farcit d’arbres que, de vegades, deixen entreveure el verd dels camps. El Berguedà més autèntic. Als peus de les serres del Cadí i del Moixeró i davant de la muntanya del Pedraforca. Un paisatge que conjuga amb les cases de pedra de Gisclareny. És difícil perdre-s’hi. Un sol carrer ordena el poble més petit de Catalunya, amb 27 persones censades. I dos edificis donen la benvinguda: l’església i l’ajuntament. Allà ens espera el seu alcalde, en Joan Tor, que des de fa 40 anys dirigeix el municipi. “Tenia 23 anys quan vaig entrar a l’ajuntament. Vaig anar a la mili i quan vaig tornar es van celebrar les eleccions del 1979. M’hi vaig presentar i fins ara”, explica només saludar-nos. Aquesta llarga dedicació al consistori només es va interrompre durant 8 anys perquè va anar a treballar fora del poble, però després va recuperar la cadira d’alcalde. I des de l’inici amb una missió: la carretera. 

“El problema més fotut d’un poble petit és que et quedis sense aigua"

S’hi estarà fins que pugui posar punt i final a la seva gran obra de govern. Fins que aconsegueixi que el camí que separa Bagà de Gisclareny estigui cent per cent arreglat. I aquesta sí que ha estat una travessa llarga, plena de corbes i entrebancs. “Quan vaig començar no hi havia ni un tros de quitrà, era un camí de terra”, va comentant el Joan. Ho diu amb aquell cara que barreja satisfacció i neguit. Se’l veu content per la feina feta, però sap que encara no està acabada: queda l’últim tram, la rematada final. Però confia que arribarà aviat.

Sap, per experiència, que tot necessita temps, constància, dedicació. Perquè la carretera ha estat un dels seus maldecaps, però també l’aigua. “El problema més fotut d’un poble petit és que et quedis sense aigua. Aquest és un problema que, per fi, hem pogut solucionar. Però ens ha costat i hem hagut de fer inversions molt importants per a un municipi tan petit”, assegura.

Gisclareny, als peus de les serres del Cadí i del Moixeró, és el poble més petit de Catalunya. Només hi ha 27 persones censades. Aquí tothom es coneix, aquí tothom treballa pel municipi. 

Invertir i repartir els diners. Aquesta és una de les tasques de l’alcalde. El pressupost que gestiona el Joan és d’uns 250.000 euros: “Amb això ens hem d’apanyar. I no ens hem endeutat mai. Si un poble petit i amb aquests ingressos s’endeuta, ja no ho torna a superar. Això sempre ho he tingut molt clar i, per tant, la qüestió és anar fent amb el que tens”. En Joan ho explica orgullós i afegeix: “Les coses més essencials podríem dir que ja les tenim”. Una carretera mig arreglada, aigua i llum. Això sí, no hi ha botigues, ni escola, ni dispensari mèdic i les telecomunicacions són, si fem un símil econòmic, deficitàries.

La cobertura sempre els ha fet males passades. I aquesta és una qüestió que també dificulta la feina de l’alcalde. “Amb la signatura electrònica, de vegades, per quatre papers t’hi pots estar una hora. Quan ho feia amb un bolígraf no tenia aquest problema”, diu el Joan. La tecnologia, els avenços, poden frenar l’activitat municipal d’un poble que per les seva situació geogràfica no té bona senyal de comunicació. Contradiccions. Metàfores que es produeixen quan internet no és sinònim de més agilitat o rapidesa administrativa.

L’alcalde puja cada dimecres a l’ajuntament. És el dia que hi ha la secretària i que es despatxen la majoria de qüestions. Els problemes polítics es resolen els dissabtes, el dia que se celebra el ple municipal.
“És una política familiar. En els pobles petits tothom hauria de passar per l’ajuntament. Així la gent sabria què és el que hi ha. No és tan fàcil”

Perquè a Gisclareny els processos, sovint, estan marcats per una temporalitat setmanal. Els dimecres és el dia que puja la secretària a l’ajuntament i, per tant, quan es despatxen la majoria de qüestions. Cada setmana, els tràmits burocràtics i cada dos mesos, els galimaties polítics. Sí, cada dos mesos se celebra el ple municipal. I tenen lloc un dissabte a les 9 del matí. Ben d’hora, ben d’hora els veïns es reuneixen i decideixen. Funcionen en un règim de consell obert, l’assemblea veïnal és qui actua com a ple. “És una política familiar. En els pobles petits tothom hauria de passar per l’ajuntament. Així la gent sabria què és el que hi ha. No és tan fàcil”, etziba el Joan.

L’església i l’ajuntament són els dos únics edificis del poble.  I tots segueixen un mateix patró: són de pedra per conjugar amb el paisatge. 
“Jo he estat traient neu durant anys perquè la carretera no quedés tallada”

El Joan sí que ho sap. Ha fet tots els papers de l’auca, en el sentit literal i figurat. “Jo he estat traient neu durant anys perquè la carretera no quedés tallada. Primer teníem un Jeep i hi vam posar una pala. Després vam aconseguir un llevaneu”, narra el Joan. La carretera sempre l’ha encaboriat. I l’aigua! “Tenim un conveni amb la Diputació per fer les analítiques d’aigua, però jo, per si de cas, miro el clor cada dia”, afegeix. Aquests són rols que també ha de representar l’alcalde. Però, quan toca, surt als escenaris. Dos fets centren l’agenda cultural de Gisclareny: la festa major, que se celebra a la tardor, i l’obra de teatre. “Fem una representació sobre fets que han passat al poble anys enrere. Se’n cuida un historiador i durant l’any prepara l’obra. Una denúncia, una baralla, contes de bruixes... han sortit moltes històries. Hi participa molta gent. I l’alcalde també”, diu amb una rialla.

El poble de Gisclareny forma part del parc natural del Cadí-Moixeró. Les pastures formen part del seu paisatge, són la seva identitat. 
“Jo de promeses no en faig. Si estem treballant tots junts i fem el que podem, doncs és inútil fer propostes”

Tothom s’uneix i participa. En un poble petit, el color polític que representa l’alcalde no té importància. “Aquí es vota la persona”, diu taxatiu el Joan. Per això, les llistes fantasma que alguns partits presenten en les eleccions municipals són motiu de befa entre els veïns. En un poble com Gisclareny, quan arriba una convocatòria electoral, no cal prometre res. El Joan és molt clar: “Jo de promeses no en faig. Si estem treballant tots junts i fem el que podem, doncs és inútil fer propostes. Després de les eleccions, ens reunim a l’ajuntament i diem: ‘Qui vol ser el tinent d’alcalde? Qui vol ser el dipositari?’. I ja està. Ens posem a treballar”.

El Joan diu que fa molts anys que és alcalde i que ja hauria de tenir relleu. Però espera. Plegarà quan hagi complert la seva promesa. 
“M’hi estaré fins que la carretera estigui en condicions. Com a mínim, que l’obra més important s’hagi acabat”

La feina és col·legida, però, alhora, solitària. El Joan sap que té una missió, una responsabilitat i, per tant, serà alcalde fins que hagi fet la feina. Fins que, en aquest cas sí, hagi complert la seva promesa. “M’hi estaré fins que la carretera estigui en condicions. Com a mínim, que l’obra més important s’hagi acabat”, diu. Sap que ell és i serà l’alcalde que sempre està a la carretera. 

Aquest és el teu article gratuït setmanal.

Fes-te subscriptor. Podràs llegir i fer possible tot el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi

Comentaris

No hi ha cap comentari

Envia un comentari

Inicia sessió per a enviar un comentari.