Persones

El panda que pinta pissarres

Per a molts locals, la manera de cridar l’atenció dels vianants és una pissarra que li doni un toc personal, original, cridaner. Però hi ha molts pocs dibuixants de pissarres. Un d’ells és en Pandapissarres. Anem a pintar amb ell: a la pissarra!

per Paula Ericsson

El panda que pinta pissarres
En Germán és un dels pocs especialistes que es dediquen a pintar les pissarres dels restaurants. Les pissares, ara més que mai, són essencials per marcar la diferència. (Fotografies de Sira Esclasans)

Aquest és el teu article gratuït setmanal.

Fes-te subscriptor. Podràs llegir i fer possible tot el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi

Hi ha molts factors que et conviden a entrar a un bar: l’olor del teu plat preferit, els colors vius que veus des dels vidres de la porta o el caliu de la gent que riu en els tamborets de la barra. Quin altre element pot ser decisiu? Que el menú que hi ha a la pissarra de l’entrada li agradi al teu estómac. I què et seduirà més, una pissarra feta amb una cal·ligrafia bonica, o una on les lletres estiguin caient en diagonal? En Germán Benet Palaus (1986, Barcelona) sap la resposta. Ell és un dels pocs artesans que es dedica a pintar les pissarres dels restaurants.

“Abans tenies un restaurant al costat de casa, i t’era indiferent si hi havia una pissarra bonica o no, però ara, si vols marcar la diferència, fins i tot les pissarres importen”

Sap que les persones es fixen, cada vegada més, en els petits detalls. Perquè els clients han canviat. “Abans tenies un restaurant al costat de casa, i t’era indiferent si hi havia una pissarra bonica o no, però ara, si vols marcar la diferència, fins i tot les pissarres importen. Les pissarres són la cirereta d’un pastís”, explica en Germán a la barra d’un dels locals que ha pintat al barri de Sant Antoni (Bodega Santo Porcello). La llum del migdia tenyeix el local, que té el terra vestit de rajoles blanques i negres, el mateix color del logo del Germán Benet Palaus, sobrenom en honor als cognoms de les seves àvies i conegut artísticament com a Pandapissarres.

Amb discreció i constància, en Germán ha aconseguit la confiança de molts locals de Barcelona, als qual els dona el seu toc personal.

El sobrenom de Pandapissares té dues explicacions: el blanc i negre de les pissarres és el mateix que el de l’animal. Però, més enllà de la relació cromàtica, aquest mamífer té un vincle amb una part del Germán. “L’ós panda és l’animal antifeixista: és oriental, és blanc i és negre”, explica amb un somriure que eixampla el rostre emmarcat per una barba poblada. I és que en Germán ha militat durant molt de temps a l’esquerra independentista. Tot i que ara ja no hi participa activament, la seva forma de continuar-hi vinculat és amb la seva feina, ja sigui fent les pancartes del moviment, pintant la persiana de la seu nacional de la CUP o la del casal independentista de la Dreta de l’Eixample de Barcelona, La Cruïlla, el barri on s’ha criat.

No, no somia en pintar pissarres des que té cinc anys, però sí que era el típic nen que dibuixava bé a classe

Quan comença en Germán a convertir-se en un dels pocs professionals que es dediquen a quelcom tan específic? No, no somia en pintar pissarres des que té cinc anys, però sí que era el típic nen que dibuixava bé a classe. Amb els ulls petits però oberts, en Germán assegura que la vena artística li ve del seu avi matern, a qui li agradava pintar quadres de paisatges. Tot i això, els seus pares són molt de ciències (mare farmacèutica i pare físic), i l’obliguen a estudiar una carrera “seriosa”, així que fa arquitectura. L’any 2013, quan acaba la carrera, veu que no hi ha feina i que molts dels seus companys d’estudis cobren 700 euros al mes treballant 12 hores al dia. Ell no vol aquesta vida.

És al Black Lion, el primer pub anglès de l’estat espanyol, que en Germán pinta les primeres pissarres

En un clima de precarietat, en Germán treballa de moltíssimes coses, des de socorrista fins a cambrer i bàrman al primer pub anglès de l’estat espanyol, el Black Lion. És allà quan el seu cap, que sap que tenia traça amb els pinzells, li demana que pinti les pissarres del bar. “Vaig pintar tot el local”, recorda. És l’any 2015. I és a partir d’aquí que l’arquitecte comença a construir la vida que porta fins ara. El segon encàrrec que fa és a un local que ja no existeix, que es trobava entre Còrsega i Balmes. Altre cop, li toca pintar les pissarres d’un local sencer.

“Una pissarra no es fa en cinc minuts. T’hi has de dedicar. Normalment són unes vuit hores de feina”

I com pinta? Quins materials utilitza? En Germán explica que hi ha retolistes que tenen el propi pinzell i utilitzen unes formes de treballar més tradicionals, i d’altres que opten pels retoladors. Ell barreja les dues tècniques. A més a més, celebra que les eines són molt econòmiques, i és això el que l’ajuda als inicis del seu recorregut professional. “Per 30 euros tenia una caixa de retoladors i podia començar a pintar”, recorda. I quant triga? Pot trigar un dia sencer per pintar una pissarra de 90x60cm. “Una pissarra no es fa en cinc minuts. T’hi has de dedicar. Normalment són unes vuit hores de feina”, afirma.

“Quan veus una pissarra és com organitzar la planta d’un edifici: perquè ha d’estar ben posat, ha d’estar centrat, ha d’haver-hi un equilibri entre el dibuix i el text”

El Pandapissarres treballa sobre segur: es prepara a casa, fa plantilles, es fa pautes o, en algun cas, amb el projector projecta i pinta a sobre. Precisió i dedicació. “Potser això té a veure amb la meva manera de ser i amb l’arquitectura”, apunta. Raona que, a la carrera, aprèn molts conceptes bàsics de forma, espai i organització. “Quan veus una pissarra és com organitzar la planta d’un edifici: ha d’estar ben posat, ha d’estar centrat, ha d’haver-hi un equilibri entre el dibuix i el text”, reflexiona.

Una altra cosa que li dona l’arquitectura és la capacitat de treballar moltes hores seguides. “Quan tenia projectes potser m’estava dos dies treballant. Normalment m’aixeco al voltant de les 7, a dos quarts de 8 estic a l’ordinador, imprimeixo, començo a passar pissarres, i m’hi estic 12 hores, parant per menjar. Potser m’estic cinc hores davant d’una paret”, explica. I quan treballa, ho fa amb música o en silenci? Si escull la música com a companya laboral, escolta des de bandes sonores de videojocs, sobretot la de Monkey Island, fins a Ska, reggae antic o punk. La música i la seva gossa, la Fosca, són l’única companyia que pot arribar a tenir durant una jornada.

A més a més de pintar pissarres, també decora parets, vidres i portes. No se li escapa cap detall.

Paradoxalment, mentre que ell pot estar gairebé tot un dia sol, la seva parella treballa de cara al públic. “Quan arribem a casa, jo li demano conversa, i ella em diu ‘No, deixa’m estar que he estat tot el dia amb gent!’ i jo li dic ‘Dóna’m conversa, perquè fa vuit hores que estic pintant una puta paret a un pam i no he parlat amb ningú!’, parlo amb la gossa. Em respon com pot”, bromeja.

Tot i que la feina és solitària, els dissenys i les pissarres depenen del client. “Em dona la idea que vol fer, jo li faig un Photoshop amb allò que vol i d’aquí treballem”, explica. Hi ha alguns que compren el material a un basar oriental i altres que encarreguen pissarres de fusta d’alta qualitat que poden arribar a mesurar 1,90 metres. I, quan arriba al local, ell observa i veu què pot encaixar al local. “Arribes, t’expliquen el projecte, entens què vol transmetre el client i després li fas una proposta que vagi en la línia. Per això jo mai he pensat que sóc un artista. Sóc més un artesà”, subratlla mentre fa un glop a la cervesa.

Quina diferència hi ha entre un artista i un artesà, per al Pandapissarres? “Són artistes perquè saben representar una idea i fer-la i plasmar-la en un paper”. “Però això últim no és el que fas tu?”, li pregunto. En Germán riu. “Potser sí que hi ha una línia molt fina. No sé, jo al final treballo i faig el que la gent em demana”, afegeix. “Però els artistes també van per encàrrec. Potser, com tu has treballat més colze a colze et costa emmarcar-te en una feina més elitista com la d’artista. T’agrada més definir-te com a artesà perquè així ets un més?”, insisteixo. Amb un altre somriure tímid, arronsa les espatlles i assenteix. “Potser sí. Jo no em veig especial, simplement treballo”, conclou.

És amb aquesta humilitat que en Germán s’ha fet una clientela estable. La relació amb els clients fa la feina més humana del que sembla a primera vista. “Algun cop m’he trobat a penya a qui, un cop havia acabat de pintar el local, que m’han dit: ‘Hòstia, és que nosaltres en sabem d’art i creiem que el que ens has cobrat és massa econòmic. Et convidem a tu i a la teva xicota a sopar’”, apunta amb alegria. De fet, quan ha de pintar un local sencer, alguns li deixen les claus, com va fer el propietari del bar en el qual estem asseguts ara mateix, que el mira i riu quan en Germán ho explica. “Sóc comunista, i crec que si et portes bé amb tothom, després tothom se sol portar bé amb tu”, declara.

A més a més del boca-orella, una manera de guanyar-se la confiança i l’admiració d’altres clients és l’Instagram

Com en Pandapissarres és més aviat discret, la idea de picar a les portes a vendre el seu producte mai li ha fet massa il·lusió. És per això que, a més a més del boca-orella, una manera de guanyar-se la confiança i l’admiració d’altres clients és l’Instagram. Qui l’empenta a obrir-se un compte és la seva xicota. “A partir d’aquí, molta gent m’ha contactat per Instagram, perquè a part de postureig, et serveix per treballar. Si tens un restaurant que acabes d’obrir, el que fas és buscar què t’interessa, i en aquesta cerca et puc sortir jo”, assevera.

Els pinzells els guarda en un got on hi ha la imatge d’“acció antifeixista”. Els valors i les idees del Germán l’acompanyen dia a dia. 

A través d'aquesta xarxa social també rep consultes d’altres persones que es volen dedicar al mateix que ell. “Quan algú m’ha escrit sempre li he contestat i l’he intentat ajudar perquè em sembla que som pocs. Jo passo feina i em passen feines gent que treballa de coses semblants. Els veig més companys de feina que competència”, confirma. Ara bé, de Pandapissarres només n’hi ha un.

Encara que centra la seva feina en les pissarres de restaurants o cerveseries artesanes, també pinta murals. El més gran? El que pinta al restaurant del Campus de Sant Adrià del Besòs de la Universitat de Barcelona. “Potser són 30 metres quadrats de paret, és enorme. T’estic parlant d’una paret amb una bastida de tres pisos per pintar-la tota”, puntualitza.

“El que abans era una tenda de qualsevol cosa, ara és un bar o un restaurant. Tinc un nínxol de treball gegant: pissarres, murals, el que sigui: sempre hi ha restaurants a Barcelona”

I quin ha estat l’encàrrec més estrany que ha fet? Pintar maletes i taules de planxar. El propietari del restaurant volia que a la maleta s’hi posessin vins. La taula, que era antiga, de fusta i mesurava 1,80 metres, servia per escriure-hi les postres, i així el cambrer podria ensenyar-los d’una manera original. Detalls i detallets que abans, segurament, no haguessin tingut en compte. Però és que, tot i que també treballa per Sant Feliu de Llobregat o Tarragona, té la majoria d’encàrrecs a la capital catalana. “El que abans era una tenda de qualsevol cosa, ara és un bar o un restaurant. Tinc un nínxol de treball gegant: pissarres, murals, el que sigui: sempre hi ha restaurants a Barcelona”, confessa mentre mira la copa de cervesa buida.

Sortim del bar, i quan passem per davant d’un bar de la Ronda Universitat, s’apropa a la pissarra. Llegeix i diu: “Apa, aquest no el coneixia. És nou!”, exclama mentre assenyala la firma de l’artista. En Germán, en canvi, no signa mai. Altre cop, la discreció i la humilitat com a marca de la casa. Potser, la pròxima vegada que entreu en un bar o una cerveseria artesana ho haureu fet perquè les lletres i els detalls del Pandapissares hauran deixat petjada a l’entrada. Perquè les botigues tanquen, els bars obren, però les pissarres d’en Germán Benet Palaus estaran allà per donar-vos la benvinguda.

Aquest és el teu article gratuït setmanal.

Fes-te subscriptor. Podràs llegir i fer possible tot el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi

Comentaris

No hi ha cap comentari

Envia un comentari

Inicia sessió per a enviar un comentari.