Per a la noblesa, actors i gent rica, molt rica, posar-se a l’altra banda del cavallet de Frederic Beltran Masses (Guaira de la Melena, 1885 – Barcelona, 1949) és com ara posar-se davant de l’objectiu d’Annie Leibovitz. Tenir un book públic de Leibovitz és ser alguna cosa més que ser sense més. Així ho entenen nissagues hipermilionàries com la dels Forbes, Guggenheim, Rothschild, Morgan o Peugeot però sobretot grans estrelles de Hollywood com Glòria Swanson, Joan Crawford, Douglas Fairbanks o fins i tot el “ciutadà Kane” d’Orson Wells, el mateix William Randolph Hearst Jr., rei del sensacionalisme, que també vol ser pintat a fons per l’art sensacional de Beltran Masses. I després diran que els catalans no pintem res al món.

El colorisme de Beltran ve matisat per un punt de foscor, de nocturnitat, d’una fredor que fa cèlebre amb els tons blavosos amb punts verdosos, l’anomenat blau “Beltran”

La seva obra, adscrita a cavall del simbolisme modernista i l’Art Decó, fa les delícies de la jet set i sets de rodatge de Hollywood. Els reis del cel·luloide busquen la postura per quedar ben retratats, i mai més ben dit. I els reis de debò, els de sang blava, exigeixen als seus ajudants de cambra que els deixin més impecables que mai per immortalitzar un regnat amb uns aires més cosmopolites.

Expert en retratar mataharis i femmes fatales, Beltran Masses veu passar per davant dels seus ulls la Belle Époque, el foxtrot, el xarleston, els pentinats “à la garçon”, festes, xampany... Èpoques, estils, diversió fins que el sol es pon sense solució de continuïtat. Xin-xin. Això no ho para ni la guerra. Almenys entre les elits i el poder, sigui de tron o de butxaca. I Frederic Beltran hi és. Hi ha de ser. Se’l reclama insistentment. Taps de suro que surten disparats, escuma que xiuxiueja. Pelis en blanc i negre, festes en colors. Colorisme, molt colorisme. L’aristocràcia i el show business no està per blancs i negres. El colorisme de Beltran ve matisat per un punt de foscor, de nocturnitat, d’una fredor que fa cèlebre amb els tons blavosos amb punts verdosos, l’anomenat blau “Beltran”.

Beltran Masses neix accidentalment a Cuba. A l’illa caribenya, encara ocupada per l’Imperi espanyol, el seu pare hi és destinat com a militar i allí es casa amb Mercè Masses i Olives, filla d’un doctor de Lleida. El 1892 tornen a Catalunya i ja en l’adolescència Frederic va a classes nocturnes de dibuix a l’Ateneu Obrer de Barcelona. El 1903 ja el trobem formant-se a la Llotja de Barcelona i més tard a Madrid amb mestres com ara Joaquim Sorolla. El 1911 es casa a Montserrat amb la vídua Irene Narezo Dragoné, també pintora i de la qual no se separarà mai més i amb qui no tindrà descendència.

A partir de la Biennal de Venècia de 1920 el pintor barceloní rep moltes comandes i no de qualsevol. La llista és llarga i el dia és massa curt per anar sucant el pinzell a la paleta

El 1915 una polèmica el taca i l’ofèn. Un quadre titulat La Maja Marquesa, suggerint el lesbianisme de la marquesa de Laguna i comtessa de Requena, és censurat. Beltran Masses fa botifarra a l’Oso i al Madroño i marxa a París l’any següent. Paradoxalment, l’any 1916, el rei Alfons XIII de Borbó assisteix a una exposició a Madrid i compra una obra del pintor català. A la Ciutat de les Llums Beltran arriba a director de la Societat Nacional de Belles Arts de França l’any 1919. El canvi d’aires a la riba del Sena no li va gens malament.

Però la primera pinzellada gruixuda arriba el 1920. A la Biennal de Venècia la seva carrera agafa més color que mai. I arriben comandes. Moltes i no de qualsevol. La llista és llarga i el dia és massa curt per anar sucant el pinzell a la paleta. Pius XII. Amén. Jordi VI del Regne Unit, Alfons XIII d’Espanya, el Xa de Pèrsia, Jordi II de Grècia, Humbert II d’Itàlia, el maharajà de Kapurthala, Jagatjit Singh, i el d’Indore, Yashwant Rao Holkar II. Entre tanta comanda i maharajà el pintor corre el risc de tornar-se “majara”. Per si no n’hi havia prou també s’hi apunten princeses, marqueses, comtesses, duquesses... Cua infinita. Cal agafar número i esperar el torn.

El devessall de noblesa fa que sigui reclamat per la Fàbrica de Somnis. La vida porta Beltran Masses a conèixer el mite del cinema Rodolfo Valentino. El 1924 coincidint de vacances a la Costa Blava l’escriptor valencià Vicent Blasco Ibáñez els presenta. Temps després tornen a coincidir a bord del transatlàntic Leviathan que els porta als Estats Units. Converses a coberta acaronades per la brisa marina que forgen una gran amistat. Beltran fa la seva primera exposició a Nordamèrica, a les Wildenstein Galleries de Nova York i segueixen exposicions a Palm Beach i Miami. No para de vendre. Els dòlars entren per centenars de milers.

Rodolfo Valentino arriba a confessar que prefereix gastar-se els seus diners en comprar les pintures de Beltran i Massés que no pas en menjar

Però la pinzellada de més traç i gruix, la definitiva, arriba el juny de 1925. Exposa a l’Hotel Ambassador de Los Angeles amb Stendhal Galleries. Un mes més tard, en una festa patrocinada per Rodolfo Valentino, la seva dona Natasha Rambova i l’actriu Marion Davies, és presentat a tot l’estrellat de Hollywood. Hi són Charles Chaplin, Mary Pickford, Douglas Fairbanks, Gloria Swanson, Barbara La Maar, el citat “ciutadà Kane” Hearst... Molts passen per caixa. I és clar, la cua es multiplica i els prínceps i princeses dels grans estudis de les majors com ara la diva del cinema mut Pola Negri, Joan Crawford o els citats Douglas Fairbanks i Gloria Swanson també agafen número. Beltran Masses té bon canell, cert, però també té clar que cal ser charmant. El pintor català cau bé. Un bon somriure pot fer meravelles.

Quan és a Califòrnia, Beltran Masses s’instal·la a cals Valentino. L’amfitrió li arriba a regalar un gos anomenat Hollywood. Valentino fa un gran favor a Beltran i Beltran li fa a Valentino. Agraïment d’anada i tornada. I és que quan Valentino se separa de la seva dona, Frederic esdevé un gran suport. Una de les maneres de fer-se passar el mal tràngol és aprenent a pintar de la mà de Beltran entre els lladrucs d’en Hollywood. El febrer de 1926 l’estrella de Hollywood escriu a Beltran i li arriba a dir que prefereix gastar-se els diners comprant les seves pintures que no pas en menjar.

El juny de 1929 exposa a les Burlington Galleries de Londres. Hi aporta una «Salomé» amb els pits ben visibles. Top-less igual a top-scandal. Les exigències de censura provoquen un efecte Streisand de manual. Només la influència de l’ambaixador espanyol, nebot del rei Alfons XIII admirador i comprador de l’obra de Beltran, salva la situació. En tres setmanes l’exposició rep 17.000 visitants pagant entrada bitllo-bitllo i ven 12.000 catàlegs. I el que compta més encara, encàrrecs. Lady de Rothschild és pintada com si fos una princesa egípcia. Cleòpatra arrufa el nas. Els Rothschild no pregunten ni el preu i paguen al comptat. Més bitllo-bitllo, però prèmium-prèmium.

No és fins ben entrat el segle XXI que diverses exposicions arreu del món com ara la del Centre Pompidou de París reclamen recuperar l’atenció sobre el pintor de les elits

Ja en plena dècada dels 30, els anys 1934, 1938 i 1940, Beltran encara exposa a Londres però els problemes de salut i especialment a la vista, amb encara no 60 anys, fan la guitza. Massa nit? Massa festa? Es limita a donar classes de dibuix i pintura. De fet, esdevé membre actiu de la delegació de la Falange a París on dirigeix l’acadèmia de pintura per a la colònia espanyola franquista. Beltran és catòlic i l’adscripció al règim de Franco s’esdevé en un moment en el qual tampoc compta amb un bon marxant, isolat com està, a la París ocupada per Hitler. Potser no es tracta tant de satisfer ideologies com de buscar complicitats per menjar? O és una espina clavada de quan ha hagut de marxar d’una Cuba perduda per independència vers l’Imperi espanyol? Ves a saber. Però el cert és que el 1943 Franco li obre les portes i fa exposicions a Madrid, Barcelona i la seva dona Irene col·labora amb Carmen Polo de Franco en activitats benèfiques. El 1946 torna definitivament a Catalunya per viure, ja molt delicat de salut, a l’habitació 501 de l’hotel Ritz de Barcelona.

Condecorat fins al capdamunt amb medalles i reconeixements com ara la Legió d’Honor francesa o la de Cavaller de l’Ordre de Malta, mor en un hospital de la Ciutat Comtal el 4 d’octubre de 1949 per problemes de fetge i cor, ben condecorat però oblidat. La memòria és prima i l’oblit gras com un toixó. Paradoxalment només se’n recorden a Cuba, on el 1950 el Liceu de l’Havana acull una exposició monogràfica. No serà fins ben entrat el segle XXI que diverses exposicions arreu del món –el Centre Pompidou de París l’inclou com a un dels referents per il·lustrar la pintura del segle XX– començaran a reclamar una mirada a l’obra del “Warhol de l’era del jazz” com l’ha definit el galerista londinenc Guy Stair Sainty.