Persones

El metge de pianos

Raimon Corrales forma part de la quarta generació d’una família d’afinadors de piano, un ofici en perill d’extinció. Més enllà de reparar instruments, el Raimon els cura i els humanitza. Els dona vida

per Paula Ericsson

El metge de pianos
Amb cura i precisió, en Raimon revisa cada una de les tecles per comprovar que el piano no té cap malaltia. (Fotografies de Jordi Borràs)

Aquest és el teu article gratuït setmanal.

Fes-te subscriptor. Podràs llegir i fer possible tot el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi

Les mànigues rebregades per deixar els canells nuus, els dits col·locats sobre el teclat, els ulls clavats a la partitura. Amb cura, les tecles s’enfonsen i es crea la música. Les mans juguen sobre la pista de blanc i negre, però de cop paren. La pianista s’atura i arronsa el nas. “Això no sona bé”. A qui podria trucar la pianista si el seu piano està malalt? A Raimon Corrales (Barcelona, 1976).

Mentre que els músics tenen un coneixement més aviat epidèrmic del seu instrument, un afinador en coneix les entranyes

D’ulls dolços i tarannà tranquil però disciplinat, en Raimon traduirà tot allò que l’artista no entén. “El piano és el gran desconegut del pianista”, explica. En el seu taller, ple d’eines, pintures, vernís i pianos a cor obert, en Raimon observa, diagnostica i cura el silenci dels intèrprets monocromàtics. Mentre que els músics tenen un coneixement més aviat epidèrmic del seu instrument, un afinador en coneix les entranyes. Sense aquests tècnics de la música, els pianos s’extingirien.

Desxifrar els símptomes d’un instrument malalt

Dermatòlegs contra cirurgià. “A vegades t’expressen simptomatologies i tu has de determinar quin és el problema”, relata. Emfatitza que el més complicat, a vegades, és entendre què li estan dient. “Quan la gent parla de so fa servir paraules molt poc pròpies: parlen de textures, d’una cosa càlida, d’una cosa brillant, més aspra, o d’un so més dur”.

Amb unes mans precises com les d’un cirurgià i cansades com les d’un fuster, en Raimon afina, aproximadament, un piano o dos per dia.

Com ho fa, el doctor, per diagnosticar el seu pacient? “Els símptomes són molt genèrics i tant poden ser de ressaca com de tumor, i jo he de discernir de què estem parlant”, contesta amb ironia. És per això que s’ha d’avançar i anar més enllà de la descripció dels pares patidors: poden ser possibles desgastos, desajustos o solucions tan senzilles com netejar el piano per dins. “Aquesta és una de les coses més apassionants, perquè té una part de gràcia saber què t’està intentant dir”, afegeix mentre es recolza amb cura sobre un imponent piano de cua Yamaha.

“Tinc més relació amb pianos que amb persones. De fet, els pianos no estan fets de materials inerts, sinó de materials vius”

Tot i que la seva feina és tècnica i minuciosa, en Raimon veu la part humana de l’instrument de Chopin. El fa viure. “Actualment, tinc més relació amb pianos que amb persones. De fet, els pianos no estan fets de materials inerts, sinó de materials vius”, assevera. I també creu que, com els gossos, s’acaben assemblant als seus amos. “La gent que no vigila i que fot la calefacció i l’aire condicionat a tot drap provoca que els pianos quedin traumatitzats. En canvi, la gent que és més curosa i vigila les temperatures fa que els pianos estiguin més bé. Això té a veure amb les persones, però també té a veure amb els diners”, apunta amb un somriure tímid als llavis.

Com els humans, els pianos canvien al llarg de l’existència. Quan són nous, són incontrolables. És en aquest esclat adolescent que se’ls ha de domar. “Si fem una gràfica en la qual quan ets petit ets tot potència però cap control, quan creixes tens un altiplà. Si tens mala vida, decreix ràpidament; però si tu et cuides, vas a dormir d’hora i fas els deures, es prolonga en el temps. El mateix passa amb els pianos”, enraona.

I quant dura, la vida d’un piano? Depèn, en part, dels seus propietaris. “La seva manera de viure i de tocar es trasllada als instruments”, apunta. “Lògicament un piano que està més mantingut estarà millor que un que ha rebut cops”. Un altre factor important és la gamma. Un Yamaha de gamma mitjana, per exemple, amb 30 anys estarà bé, però hauran decaigut molt les seves qualitats tímbriques, i mecànicament estarà tocat. Però marques més excelses, com ara Bösendorfer o Steinway & Sons (que poden arribar a costar un mínim de 40.000 euros, mentre que els preus de la gamma mitjana dels verticals Yamaha ronden els 6.000 euros), no pateixen tant com els pianos japonesos.

Tot i el somriure tímid, les mans fermes sobre les taules demostren que el taller és la segona casa del Raimon.

I quin piano té en Raimon a casa? “Allò que diuen ‘en casa de herrero, cuchara de palo’, et sona?”, respon amb un somriure entremaliat. Un Bösendorfer vertical, pel qual hi han passat les mans de tots els germans. Un instrument històric. Era el que estava a casa dels pares. És tan antic que no té ni rodes. “Clar, té la sort que té un tècnic que arriba cada dia amb la maleta i es posa a retocar coses, però ara posarem un altre piano vertical que es pugui silenciar, perquè ara que vivim en propietats horitzontals i tenim veïns, el piano és una cosa d’encaix difícil”, revela.

“Molts cops la gent no sap què li passa al piano i tu has d’anar una mica preparat per la Guerra Mundial”

I amb què cura als seus pacients? Com un cirurgià, sempre va una maleta plena d’eines, la qual està dividida en diversos departaments: un set de tornavisos bàsic, altre per als líquids, un altre d’eines molt específiques per al piano, altres per al so, i unes altres més genèriques, com ara alicates o un martell. “Molts cops la gent no sap què li passa al piano i tu has d’anar una mica preparat per la Guerra Mundial”, explica amb un somriure tímid. Però, entre tot el caos endreçat, hi ha una eina molt especial: la del seu besavi. “Nosaltres li diem cruixet, però perquè a casa tenim un argot poc usual, a la resta del món no sabem com es diu”, puntualitza mentre torna a guardar aquesta eina gairebé centenària.

Una passió heretada

“Pel que he llegit d’en Josep Pla no era una persona de tracte precisament amable, així que crec que devien congeniar amb el meu besavi precisament per això, perquè devien ser d’aquells catalans durs i difícils”

De mica en mica, Manel Corrales comença a guanyar fama i pianistes de la talla d’Arthur Rubinstein sol·liciten els seus serveis perquè els acompanyi durant les gires. “El meu besavi va estar en contacte amb grans pianistes perquè es va consagrar en cos i ànima al Palau de la Música”, explica. A més a més d’acompanyar grans músics, també va a cases particulars per escoltar, diagnosticar i curar els pianos. A poc a poc, el seu nom és conegut, i fins i tot l’escriptor Josep Pla parla d’ell en un dels seus llibres El meu poble. “El meu besavi era un home molt sever i sorrut de mena. Pel que he llegit d’en Pla no era una persona de tracte precisament amable, així que crec que devien congeniar precisament per això, perquè devien ser d’aquells catalans durs i difícils”, reflexiona.

L’any 1941, el besavi obre Corrales Pianos al carrer de Còrsega, 460 de Barcelona, un taller de reparació, afinació i lloguer de pianos. Posteriorment, amb la incorporació del seu fill Raimon Corrales Rovira, i el seu net, Joan Manel Corrales Ricol, amplien l’activitat comercial amb una botiga dedicada a la venda, que és on ens trobem. Aquí hi ha desenes de pianos de cua que et fan sentir petita davant de tanta majestuositat. L’elegància feta música.

Però és al local del taller, al carrer Còrsega, 460, on en Raimon comença a tocar les primeres tecles. Allà, els seus familiars li donen les eines de desmuntar pianoles, li etziben un “au, té, nen” i el deixen jugar amb les entranyes dels instruments. “Era la manera de tenir-me quiet i no pas empipant”, explica entre riures. La passió per l’ofici familiar ja corria per les venes del petit Raimon. “Va ser un camí pràcticament natural. Jo, al taller, era feliç”, puntualitza.

La fusta i les cordes, la matèria prima de l’aprenentatge

“Conèixer les coses de base fa que te les estimis i que en tinguis un coneixement potser més ampli que molta gent que no ho ha viscut de manera tan gradual”

Quan acaba l’escola i té un mes de vacances es passa el dia entre martells, pols i cordes. Amb 12 anys ajuda a fer les parts de moble, en les quals treballa amb un dels elements fonamentals: la fusta. Comença per la part més bàsica, més natural, més viva. “Conèixer les coses de base fa que te les estimis i que en tinguis un coneixement potser més ampli que molta gent que no ho ha viscut de manera tan gradual”, afegeix.

Després de la fusta, les cordes. “Podria dir que vaig començar a afinar quan encordàvem els pianos, quan fèiem reparacions i canviàvem els cordatges i clevilles”. I com es fa? Posant cordes i clavilles noves i fent treballs de tipus harmònic, ja que l’instrument necessita rebre tensió i pinçar-lo amb una pua, si no sonen totes les cordes com filferros. “Aquesta afinació és molt poc precisa, sobretot al principi, que has de carregar tensió i en realitat has de, simplement, donar l’altura tonal molt aproximada de cada nota”, relata.

Entre capses de martells i claus, líquids de neteja, diaris i antigues llaunes de Nesquik, la ràdio ressona en el taller Corrales, pel qual han passat quatre generacions de la mateixa família.

Entre altres feines, també elabora mosques i mosquits, que són peces de feltre o paper de diferents gruixos que serveixen per determinar l’alçada o anivellar el teclat. “Nosaltres encara tenim les eines, però avui en dia ningú es plantejaria fer-ho”, subratlla. De fet, en aquest taller, al ser centenari, en Raimon treballava amb operaris pràcticament centenaris que tenien una concepció antiga de l’ofici, així que hi havia feines que encara es feien. És des d’aquesta concepció antiga que a Corrales Pianos fan de servei tècnic i de venedors a la vegada. La cautela és l’element principal. No poden dissociar la venda de la cura de l’instrument.

La honestedat com a valor familiar

Tots els membres de la família Corrales (tant en Raimon com les seves germanes Sandra i Ester) han seguit aquesta tradició. “Nosaltres sempre hem sigut extremadament honestos perquè, a l’hora de vendre, saps que el que prometis hi ha de ser”. Expliquen amb detall cada piano, els seus avantatges, els seus defectes. Tot amb la finalitat que el client torni a casa amb la sensació (i la certesa) que no l’enganyen. Continuant amb l’herència del seu besavi, en Raimon s’ha dedicat a l’atenció al client, o com diu ell, “de trinxera”, on la casa del client és el front. “Quan venen a la botiga tenen moltes inquietuds i volen comprar el millor sense equivocar-se gens, però després a casa es relaxen i la gent és més com és”, explica l’afinador.

“Hi ha afinadors, afinadorets, estira-cordetes i cagamandúrries”

I quants afinadors hi ha, a Barcelona? Davant d’aquesta pregunta, en Raimon llança una mirada trapella i contesta com ho faria el seu pare: “Hi ha afinadors, afinadorets, estira-cordetes i cagamandrúrries”. “Hi ha molts més afinadors que tècnics. Amb una certa pràctica, hi ha molta gent que ho pot fer, però no tenen ni idea del que succeeix aquí dins”, apunta mentre mira l’interior del majestuós piano de cua. D’altra banda accepta que la divulgació del coneixement ja no és com abans, “que era tot misteri i secret”.

En canvi, en Raimon s’intenta explicar de manera molt planera. “Suposo que, perquè ho he patit una mica, em desfaig amb explicacions perquè s’entenguin les coses”. De fet, està descobrint que no sap una cosa fins que no la sap explicar, i sospita que els seus mestres potser tampoc no en sabien, perquè hi ha aprenentatges tan graduals o automàtics en un mateix que a vegades costa trobar les paraules per parlar-ne. “És maco quan descobreixes perquè són així les coses. És màgic quan ho pots explicar així. Tot té un perquè però a vegades és difícil trobar-lo”.

Catalunya, Japó i Àustria com a escola

Un cop havent respirat el coneixement antic del taller, en Raimon fa la volta al món per aprendre coses que els seus mestres no li podien ensenyar: marxa sis mesos al Japó, a l’acadèmia de la fàbrica Yamaha a formar-se com a tècnic. Allà, a més a més d’ampliar la tècnica, es mimetitza amb els seus companys, fins i tot esmorzant peix sec amb arròs.

El que més destaca d’aquella estada és el que aprèn de la manera de fer (i ser) els japonesos. “Tenia un punt de vista molt poc realista del que són els japonesos, pensava que eren gent molt espiritual, i d’espirituals crec que no tenen res. Són gent d’una metodologia estricta”, confirma. A més a més d’anar al Japó, en Raimon també es forma a Dorfer, una fàbrica austríaca molt reconeguda. Allà, en comptes de centrar-se en la part tècnica, desenvolupa la part més artística. Blanc i negre. Negre i blanc.

L’interior d’un piano de cua és elegant, misteriós, i complexe. De fet, en Raimon triga aproximadament el doble en afinar un piano de cua que un de vertical. 

Encara que en Raimon defensa que no cal ser un expert pianista per a ser un tècnic expert, ell comença a tocar el piano amb 12 anys, tot i que ràpidament es decanta cap al saxofon. Amb una mirada entremaliada, explica que potser tira cap aquest camí per a rebel·lar-se en contra de la tradició familiar, tot i que reconeix que el saxofon era molt més fàcil de transportar per anar a tocar amb el seu grup d’amics, amb qui tenien un grup de música amateur.

Tot i la seva passió per la música, no ha continuat amb el grup, i tampoc amb la tradició del seu besavi d’acompanyar a grans artistes de gira. “És una part molt bucòlica i que ven molt. Però, contràriament al que la gent pugui pensar, treballar al Palau o a l’Auditori és on pitjor es treballa”, sentencia. “És una feina dura en aquests llocs. Et demanen l’impossible però sense facilitats. A vegades treballes amb artistes que són molt agraïts, però també hi ha pianistes que són difícils”, relata.

I com tindria el seu piano, Johann Sebastian? Estaria ple de cops, o el tindria net i cuidat? Prudent, en Raimon rumia una estona

Com que té dues nenes petites, i la feina d’afinador és molt sacrificada, no té gaire temps per anar a concerts, però sí d’escoltar música. Quan pot, escolta a Bach. I com tindria el seu piano, Johann Sebastian? Estaria ple de cops, o el tindria net i cuidat? Prudent, en Raimon rumia una estona. “Jo crec que, pel seu caràcter... no ho sé, no ho sé. Jo crec que ni molt bé ni molt malament. El tindria en un punt mig”, conclou.

Altre cop, la prudència, la sensibilitat i la serenor com a resposta. En Raimon no se la juga ni especula. Aquí es veuen els 20 anys de constància, disciplina i, alhora, creativitat. Ell treballa amb l’art de la precisió, i és per això que imagina, sent i cura, però no és capaç d’afirmar res que no tingui assegurat. Com un bon metge, no s’aventura a un diagnòstic precipitat. És per això que, si la pianista el truca, anirà amb la maleta de rodes plena d’eines, preparat per curar qualsevol malaltia.

Aquest és el teu article gratuït setmanal.

Fes-te subscriptor. Podràs llegir i fer possible tot el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi

Comentaris