Persones

Els grans dies de Quim Hereu

La mida, per a Quim Hereu, sí que importa, i no per trencar cap rècord tot i que els seus quadres de 12x6 m són els més grans de la pintura catalana. Després d’anys d’ostracisme voluntari ha decidit il·luminar la seva trilogia estrambòtica

per David de Montserrat

Els grans dies de Quim Hereu
El pintor estrambòtic Quim Hereu va començar fa més de deu anys la seva trilogia. (Fotografies de Jordi Borràs)

Aquest és el teu article gratuït setmanal.

Fes-te subscriptor. Podràs llegir i fer possible tot el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi

El quadre més gran de la pintura catalana sempre havia estat El gran dia de Girona de Ramon Martí i Alsina, una obra del segle XIX de gairebé 5x11 metres que relata la resistència de la Ciutat Immortal contra l'exèrcit de Napoleó durant la Guerra del Francès. Quim Hereu (Girona, 1963) ha destronat aquest honor i ho ha fet per partida doble i d’aquí a tres o quatre anys ho haurà fet per partida triple, tot i que això és secundari. La mida, en aquest cas, sí que importa, i no pas per trencar cap rècord tot i estar entre els olis més grans del món pintats per un sol autor. El Guernica de Picasso, per exemple, fa 3,5x7,8 metres.

Si ara volgués explicar com comença el dia de Quim Hereu podria dir que a la panxa del bou on no hi neva ni hi plou, tot rememorant el conte d’en Patufet. No és un bou el que l’engoleix cada dia sinó la muntanya dels Sants Metges de Sant Julià de Ramis, coronada pel complex de La Fortalesa que engloba, per una banda, l’espai d’allotjament i restauració amb l’Hotel Sants Metges i el restaurant Atempo del xef Jordi Cruz i, per l’altra, tota una oferta cultural i artística amb el DOR Museum de joieria, i el propi Espai Quim Hereu.

Els quadres gegants de Quim Hereu se't tiren a sobre. Més que exposar-se ells a tu, t'hi exposes tu per tal de ser banyat per una obra que no deixa indiferent

L’Espai Quim Hereu és una mena de búnquer que guarda un tresor que ja n’hauríem de dir nacional. Quan hi baixes acabes en una gran sala amb tres quadres gegants que, amb la teva petitesa humana, sembla que t’abracin, que se’t tirin a sobre. Més que exposar-se ells a tu, t’hi exposes tu per tal de ser banyat per l’obra insòlita, que agradarà més o menys però que és impossible que et deixi indiferent. És el temple de l’estrambotisme, nom que pren una manera d’afrontar l’obra artística de la qual el seu creador, Joan Fuster i Gimpera (Torroella de Montgrí 1917-2011) en va fer hereu Quim Hereu, valgui la redundància.

Els grans dies de Quim Hereu es compten per milers. En porta uns 4.400 amb aquesta obra magna i els que li resten encara. Un miler llarg ben bo perquè el tercer el comença a pintar ara. Els grans dies de Quim Hereu no vol dir que necessàriament hagin estat plaents, però han de tenir necessàriament un punt de grandesa per no defallir i tenir clar on vols arribar. S’ha passat aquests més de 4.000 dies a l'ostracisme, accessible a pocs, en una nau industrial de Banyoles del segle XXI per saltar a una fortalesa del segle XIX. Projecte de futur, embolcallat de passat.

L’espai Quim Hereu es pot visitar els matins i a la tarda agafa pinzell i paleta i afronta la immensitat albina del seu tercer quadre de 12x6 metres. Així els visitants poden contemplar l’evolució del darrer quadre de la trilogia estrambòtica. Els dos primers, L'Estrambòtic Naixement de Venus (o La fàbrica del Temps) i La coronació d'Ermessenda (o 18 elefants embadalits amb les varius d'un ratolí) han versat sobre el temps, i el poder. I ara és el torn de la llibertat. I això el fa trempar, el procés creatiu obert al públic.

“Serà molt guapo. Normalment quan la gent va a un museu o el pintor ja és mort o les pintures ja estan acabades i la idea que ni el pintor estigui mort i sigui relativament jove i puguin veure el procés creatiu sí que és interessant i poc freqüent”. 

“L'estrambotisme proclama l'alteració i la funció de les coses quotidianes i vaig començar per les mides. Un quadre està pensat per ser penjat a la paret amb unes mides contingudes jo les foto d'una mida estrambòtica i inimaginable”

Cada tarda fins que el pinzell aguanti encara que ja sigui matinada. Me l’imagino allà davant dels seus 72 metres quadrats de tela hores i hores. Un pla gairebé etern que faria les delícies del director de cinema Albert Serra. Davant de la dimensió de tot plegat hom ha de reconèixer que cal talent, coratge, paciència i força de voluntat. “Sóc un puto bacteri resistent”, em diu. I aquest bacteri té un nom: il·lusió. La il·lusió d’un esperit lliure. No parla de muses. Bé, sí que en parla, però en diu flaixos. Li poden aparèixer en qualsevol moment i situació del dia. Sempre porta fulls solts a sobre però curiosament quan la idea sorgeix l’escriu, no la dibuixa. Més que pintor gairebé podríem dir que és imaginador. Aquesta és la seva base, la seva ceba, la seva obsessió. “Una puta locura”, reconeix. Una imaginació desbordant i aferrant de la qual mai desconnecta.

Per què una trilogia i d'aquestes dimensions?

“Em va fer gràcia, em seduïa. La idea de fer una trilogia per presentar l'estrambotisme al món i les mides perquè descriguin el propi estrambotisme. La trilogia és el manifest visual de l'estrambotisme i com que el que proclama és l'alteració i la funció de les coses quotidianes a través de la imaginació vaig començar per les mides tenint en compte que un quadre està pensat per ser penjat a la paret amb unes mides contingudes doncs jo les foto d’una mida estrambòtica i inimaginable”. 

La imaginació desbordant de Quim Hereu és l’essència de l’estrambotisme que allotja la Fortalesa de la muntanya dels Sants Metges de Sant Julià de Ramis. 

Primer el temps, després el poder i ara a punt per començar la llibertat. Déu n'hi do quins temps per pintar sobre la llibertat. Et condiciona el que passa al món amb la llibertat?

“En principi, no”.

I cita John Lennon.

“‘La vida és el que passa mentre fas plans’ i jo vaig fer plans fa 12 anys: el temps, el poder i la llibertat. L'última cosa que em pensava és que ara que em toca pintar la llibertat està passant tot el que està passant. Però la meva pintura, l'estrambotisme, escapa a la realitat. Jo no vull ser altaveu de la realitat. La meva obra sempre ha volgut ser imaginària, escapa de la realitat. Però, és clar, no puc evitar aquesta sincronia. El quadres del temps i el poder tenen tots una figura central que els protagonitza. La Venus en el cas del temps i Ermessenda de Carcassona amb el seu cavall en el del poder. Però en el de la llibertat hi haurà un espai blanc. Cada parell d’ulls que mirin el quadre hauran d’imaginar què és per a ells la llibertat. M’escapo de la realitat també perquè no voldria fer un quadre oportunista pensant, per exemple, en els presos polítics només per haver posat les urnes”.

I és que vivim uns temps més estrambòtics que mai. Em comenta que va anar a la presó de Lledoners a fer una xerrada sobre la seva obra i vida artística.

“Va ser una flipada”.

No hauria dit mai que els presos comuns estiguin per un tema com el teu.

“Els reclusos terminals, entenent-se per terminals aquells que no es vol reinserir i ja anuncien que tornaran a delinquir quan surtin de la presó perquè no els interessa absolutament res de la psicologia aplicada, l’únic forat per on hi pots accedir és l’art. Són refractaris a tot però a través de l’escultura, la pintura, el dibuix... s’obre un canal per establir-hi un diàleg, una única finestra. Però clar, anar allà a parlar-los d’un quadre que va sobre la llibertat...”

Que la trilogia segueixi a Catalunya és un miracle i per poc no acaba a Mèxic. No seria el primer cas de patrimoni sentimental nacional que acaba fora del país

Gent retinguda en una cel·la i obres que costen de retenir. Que la seva trilogia segueixi a Catalunya és un miracle i va anar de poc que no acaba a Mèxic. No seria el primer cas de patrimoni sentimental nacional que acaba fora d’un país. La història n’és plena a cabassos i Catalunya no se n’escapa. Recordem tantes pintures de Dalí a mans de l’estat espanyol a Madrid, la Bíblia de Rodes a la Biblioteca Nacional de França, els claustres romànics al The Cloisters de Nova York...

“Despertava més interès a fora que aquí i jo intentava que es quedés al meu país però no va ser possible. Pensa que el contracte ja estava signat. I en última instància ens coneixem amb el promotor de la Fortalesa i vam veure possible que els dos projectes encaixessin. I la sort és tenir el mecenes que tinc a Mèxic que em va dir: ‘No et preocupis, si vols que la trilogia es quedi a Catalunya i formi part de la Fortalesa anul·lem el nostre contracte’. Però si ell no l’hagués volgut anul·lar, ara tot això seria a Mèxic. He trobat bona gent”. 

Quim Hereu és un outsider del mercat artístic i es nega a participar de la mercantilització de l’art.

“El món de l’art avui dia és un comerç pur i dur. El 99,9% de les accions artístiques responen a accions comercials i quan un artista comença és molt fàcil dir-li: ‘Mira et pagarem 3.000 euros al mes i hauràs de treballar per nosaltres’. I l’atrapen. Però així li tallen la llibertat i el foten dins aquest cercle. Circuits comercials i llibertat són difícils de compaginar. I no hi tinc res en contra però a mi no m’ha interessat mai. Per què coi ha d’anar per punts un pintor? Un pintor ha d’anar per impulsos, per creació, pel que sent, no ha de tenir limitacions. Quan jo era adolescent vaig tenir la sort de conèixer grans pintors que jo admirava i que veia exposar a galeries de París, Barcelona, Madrid i els tenia com uns referents quan desconeixia com anaven les coses. Però quan vaig poder parlar amb ells em deien ‘desgraciat, no vulguis ser com jo que sóc un desgraciat perquè les galeries em diuen el que he de pintar’. I aleshores m'ensenyaven la seva vertadera obra, que pràcticament havien de fer d’amagat del circuit comercial, perquè no els ajudava a fer obra nova. I jo això ho respecto però no m’interessa. I vaig pensar: ‘Si la meva dependència econòmica depèn d’això tindré problemes i perdré la llibertat’”. 

Quim Hereu s’enfronta cada tarda a una immensitat blanca de 72 metres quadrats per abocar-hi pinzellades i pinzellades d’imaginació sobre la llibertat. 

L’aturo. No entenc això dels punts i li demano que m’ho expliqui. I resulta que si un quadre mesura tant val tant i si un mesura el doble val el doble. No hauria dit mai que la pintura hauria acabat a aquest punt de banalització, gairebé igualant les brotxes grosses amb les artístiques.

“Com si fos roba d’una cortina. A tant el metre, com si un quadre sortís del mateix teler. El món de la pintura vol que pintis sempre el mateix”. 

Potser hi ha un rerefons d’enfant terrible en la teva actitud envers el mercat artístic.

“No, de cap manera. Jo només vull fer el que he volgut fer des de ben petit. Imaginar, dibuixar i pintar. No tinc cap ànsia. Sóc el tio més normal del món”. 

No tinc gaire clar si per posar-se davant d’una tela de 12x6 metres en blanc es pot ser el tio més normal del món. Si a vegades amb un foli en blanc ja hom es col·lapsa, ara compta amb 72 metres quadrats.

“Sentia terror, pànic... però també hi ha inconsciència, molta rauxa. Però pensa que la base de l’estrambotisme és imaginar, el motor atòmic de l’estrambotisme és la imaginació, una locura infinita, hiperbòlica amb una mica de seny testimonial que et condueixi per evitar l’autodestrucció. Però la por que sentia estava compensada per les ganes irrefrenables de fer-ho. Aquests anys he hagut de fer front a multitud de problemes de tota mena que haurien pogut aturar el projecte. Pintar és una puta guerra. Ara ja tinc clar que la vida de l’artista neix del turment, del caos i la dificultat. Però et fa fort. I se m’ha creat una closca, una cuirassa que ja res em pot trencar. No té res d’idíl·lic posar-se a pintar un dia de sol a veure si ve la inspiració”.

Ho has passat malament.

“Sí, aquest projecte ha passat per moltes fases. No tot són flors i violes. Ha passat per problemes econòmics, de projecció, de suport... però sóc com un puto bacteri resistent. No hi ha alternativa, s’ha de resistir i no distreure’s d’allò que vols fer”. 

L’esbós del tercer quadre de la trilogia estrambòtica anuncia un univers pintat sota la nau gòtica de la Catedral de Girona.  

Enfocament total. I allò que ha volgut fer no ho hauria pogut fer sense els seus mecenes. Primer em parla de la vessant més poètica de l’entorn, d’una altra mena de mecenatge, d’un mecenatge vital.

“Hi ha el mecenatge del teu entorn immediat, del suport que et comporta la família i els amics íntims que acaben essent com família. Tot aquest nucli se t’ajunta al voltant i també t’ajuda a resistir perquè és un nucli sòlid que et protegeix”. 

Però jo vull saber com són els mecenes del segle XXI.

“Els mecenes d’avui dia són gent discreta, adinerada i amb molta sensibilitat i es dediquen a protegir l’obra d’un artista. Res a veure amb un Borgia del segle amb un anell de la mida d'un meló”. 

Els seus mecenes, en el sentit estricte de la paraula, els que amollen, els que es retraten, els que arrisquen són dos. Un és un advocat mallorquí resident a Mèxic que fa prop de 30 anys que protegeix la seva obra i l’altre és un empresari joier i pare de la Fortalesa.

“Amb els mecenes s’estableix pràcticament una relació de parella” em diu. “T'ajuden, et protegeixen i et deixen llibertat”. 

Caldria afegir-hi l’adjectiu “sana”, al terme relació. No totes les parelles et deixen ser tu. I puntualitza.

“Aquesta relació ha de ser sincera, basada en l’amor a l'art, en la sensibilitat mútua que els fa sentir bé, sense tenir interès econòmic al darrera assumint un risc altíssim ja que potser allò mai tindrà un retorn”. 

El risc de no rendibilitzar-ho i el risc de veure com l’autoestima artística pot caure pel pedregar, penso. Gestionar l’ego no és fàcil.

“Com a artista assumeixes molt de risc. Pots morir sense reconeixement. Ja no et dic fama, que no és necessària i fins i tot perjudicial, però el reconeixement és essencial. L'artista el necessita com l’aire que respira. Ser famós és una cosa i tenir reconeixement, n’és una altra. El que passa és que has d’estar disposat a no tenir ni tan sols el reconeixement. Si vols fer una obra sincera amb tu mateix pot ser que no agradi als altres. I què faràs després? Fer una obra que agradi als altres però a tu no? Jo he mirat sempre de ser sincer amb mi mateix i si la meva obra no hagués agradat, ara la seguiria fent. La fama pot estar mancada de reconeixement i això sí que és gravíssim. El reconeixement és una cosa implícita a la naturalesa humana. A tothom li agrada siguis fuster, facis entrevistes i fins i tot al meu gos li agrada que li reconegui un gest”. 

“Has d'estar disposat a no tenir ni tan sols reconeixement. Si vols fer una obra sincera amb tu mateix pot ser que no agradi als altres”

Ell se’n sent prou reconegut però des que ha portat la trilogia a la Fortalesa potser al reconeixement hi sumarà la fama.

“No es pot negar. El projecte de la Fortalesa és brutal, ple de gent amb molt de talent, i això m’afectarà segur. He tingut el meu projecte tancat 10 anys en una nau industrial i volgudament, no me’n queixo. He esperat a tenir-ho tot ben posat per donar-ho a conèixer. I ara m’atrau molt la idea de difondre l'estrambotisme. Pensa que se l’inventa en Fuster els anys 70; som al 2019 i tot just ara l’estem començant a bellugar”. 

Servidor havia visitat la nau industrial de Banyoles on pintava Quim Hereu i li faig veure que em costava d’entendre aquella reclusió sense publicitat.

“També has de tenir en compte que ha costat molt trobar una sortida a quadres d’aquestes dimensions i les opcions no eren bones. I trobar suports costava molt”. 

Però estàs tenint un final feliç.

“I tant! Això és un puntasso! Es tracta de viure el present”. 

El present d'un llegat, del testament artístic del pare de l'estrambotisme Joan Fuster i Gimpera que deixa escrit:

“El teu nom premonitori
anuncia un testament
que jo, com pare conscient,
vull treure de l’escriptori.
Ets hereu des d’aquest moment,
d’un isme amb patrimoni
d’estrambot visionari,
d’un ideal sens precedent”

Joan Fuster i Gimpera – Al volgut amic i gran pintor Quim Hereu

 

Parlem del teu estil. Algú pot simplificar la lectura de l’estrambotisme a un surrealisme amb tints dalinians. Hi estaries d’acord?

“Això ho deia en Joan Fuster i no ho sé perquè ho deia però ara malauradament ja és mort i no es pot expressar. Jo no ho sé ni m’ho plantejo ni és la meva obligació plantejar-m’ho. De fet no hauria de parlar de cap isme, jo. Però arriba un dia que em parlen de l’estrambotisme i que neixi a l’Estartit, que me'n facin hereu, que ho deixin a les meves mans i jo ho pugui potinejar com vulgui em fa molta il·lusió. A mi se me n'ha fotut sempre qualsevol cosa que acabi amb isme. Se me'n fotia un pito el realisme màgic, el puntillisme i el neoclassicismeperquè són coses del passat, caduques. El surrealisme va néixer a París fa més de 100 anys, per tant, a mi què coi m'expliquen. Jo he pintat com m’ha semblat sempre, evidentment influenciat per tots els pintors que he vist”. 

I em cita de Chirico, el Bosch, Delvaux, Bouguereau...

“El naixement del meu estrambotisme és molt pur. Ho faig per ganes, per trempera i per il·lusió. Si s’assembla o no a altres moviments que l’hagin precedit m’és igual. Ja hi haurà gent que si vol ho estudiarà, tot i que no hi estic massa d’acord. L’art no l’has d’encaixonar, l’has de viure. Si no seràs un lloro que recita una poesia però no plora perquè no la sent. L’estrambotisme és molt suau, molt clar d’entendre. No hi ha manifestos complicats. Tu prova de llegir el manifest del surrealisme i no en trauràs l’aigua clara, no l’entendràs. Ja ho estudiaran els altres si els ve de gust i es dedicaran a fer paranoies i debats. A més, pensa que el surrealisme és l’anul·lació de la voluntat, l’artista no pren part del procés creatiu deixant que coses que estan a dins seu surtin sense cap control. L’estrambotisme, el meu estrambotisme, és justament el contrari. És, per tant, una branca del surrealisme? Collons, no! L’aparença pot ser-hi, i d’aquí la confusió, però el procés creatiu que és tan important per a l’artista és ben diferent. Jo mai he pintat un quadre que he somiat, ni he anul·lat la raó per pintar”. 

Quim Hereu té ben bé tres o quatres anys de feina per davant per acabar el tercer quadre però ja té la mirada posada en altres manifestacions de l’estrambotisme. 

M'encurioseix saber com es queda algú després d’haver-se passat tres o quatre anys pintant un quadre. Aquell darrer dia. Com deu ser aquella darrera pinzellada? Buidor? Plenitud?

“El dia que el firmo fem un sopar amb els amics. La relació amb el quadre es va diluint. Potser encara penses que hi falta alguna cosa, però no em sento orfe. Els quadres han de fer el seu camí com el fem tots. És com un fill”. 

Ni quan acabis la trilogia no serà un moment de buidor? Després de tants anys...

“No. Després vull fer les escultures exteriors. Tinc moltes idees. Jo sóc pintor però de tant en tant m’agrada l’escultura”. 

Els primers esbossos que veig pinten la mar de bé. Certament donaran molt caràcter a l'espai de Quim Hereu.

“Tinc moltes idees relacionades amb l'estrambotisme. M’agradaria molt fer la trilogia en realitat virtual però costa molts diners. Ja tinc preparats els guions. Penso que serà molt divertit, entraràs a dins el quadre i hi volaràs com un ocell i podràs parlar amb la Venus que t’explicarà què és l’estrambotisme”. 

Novament la llibertat. Què és la màxima expressió de la llibertat sinó volar com un ocell? Li confesso que els seus quadres m’evoquen escenografies operístiques i li pregunto si no li ha passat mai pel cap.

“Ostres, no! Mai hi havia pensat. Ara que ho dius, ja m’agradaria! Algun dia ho farem. Ja ho veuràs”. 

La conversa amb Quim Hereu, d’estrambòtica, no n'ha tingut res. Hi he detectat molt més seny que rauxa, però ja és això, la rauxa se l’ha de guardar per pintar. I abandono el temple i deixo enrere la tela blanca de 72 metres quadrats. Buf! Queden milers i milers de grans dies estrambòtics per davant.

Aquest és el teu article gratuït setmanal.

Fes-te subscriptor. Podràs llegir i fer possible tot el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi
Foto de perfil

David de Montserrat

Col·laborador de LA MIRA

Firma

Comentaris

No hi ha cap comentari

Envia un comentari

Inicia sessió per a enviar un comentari.