La sort artística de Jaume Nunó (Sant Joan de les Abadesses 1824 – Nova York 1908) –o més ben dit Nonó ja que va signar amb dues os com la resta de familiars fins que va tenir almenys 37 anys– no la va trobar pas a la capital de l’Imperi espanyol sinó a l'altra banda de l'Atlàntic, especialment entre Mèxic i els Estats Units. Abans de triomfar, però, la vida de Nunó no va ser fàcil. Infantesa dura, la seva. Fill d’una família humil de teixidors, els seus pares moren en pocs anys de diferència. En faltar el pare quan el petit Jaume tenia cinc anys la seva mare decideix anar a viure a Barcelona on ella acaba morint de còlera cinc anys més tard. En Jaume queda orfe amb només 10 anys. El seu esdevenidor promet una banda sonora ben galdosa. Gràcies al seu oncle Bernat, advocat també establert a la capital catalana que li finança els estudis musicals, s’incorpora al cor de la catedral on romandrà set anys com a cantaire i intèrpret d’orgue.

El 1854 Nunó guanya el concurs per posar la música a la lletra de Francisco González Bocanegra i d'aquesta combinació en surt l'actual himne nacional de Mèxic

Les dots no se li discuteixen i amb 17 anys aconsegueix una beca que el porta a estudiar a Nàpols amb el mestre Saverio Mercadante. En tornar viu uns anys entre Sabadell i Terrassa dirigint formacions musicals militars. I és en aquesta darrera localitat del Vallès Occidental on coneix Dolores Taló i amb qui es casa el 1848. De la unió en neix Dolors Nunó Taló. La seva esposa mor el 1851, any en què Nunó és nomenat director de la Banda del Regiment de la Reina i deixa la filla, a qui no tornarà a veure fins al cap de 25 anys tot i mantenir la relació epistolar. En una gira a Cuba, aleshores encara espanyola, coneix l’home que li canviaria la vida i la fama: Antonio López de Santa Anna, un dels polítics i militars més polèmics de la història de Mèxic. Per a uns, un heroi; per a d’altres, un gran mesquí, egòlatra i totalitari. Santa Anna és considerat l’heroi de la batalla de Tampico per haver derrotat l’exèrcit espanyol a l’aleshores anomenada Nova Espanya. Si una cosa té Santa Anna, certament, és “molt caràcter” i la polèmica l'arrossega allà on va. I Jaume Nunó es veu compromès per Santa Anna, tant per a bé com per a mal.

Santa Anna, un dels pares de la República de Mèxic, arriba a exercir la presidència del país fins a 11 vegades acumulant 22 anys de mandat. La seva carrera política, del tot accidentada, fa que dos anys més tard torni al seu país natal i proposi a Nunó fer-se càrrec de les bandes militars mexicanes. El de Sant Joan de les Abadesses accepta i la seva arribada a Mèxic coincideix amb la voluntat governamental de fer un concurs públic per commemorar els 25 anys de la batalla de Tampico. Nunó guanya el 1854 i la seva proposta és la seleccionada per musicar la lletra de Francisco González Bocanegra, considerada molt violenta, i d'aquesta combinació en surt l'himne nacional de Mèxic. L'obra s'estrena el 15 de setembre de 1854 al Teatro Santa Anna de la capital i encara ara és vigent.

A Buffalo Jaume Nunó funda el Nuno Male Chorus i més tard el Nuno Ladies Chorus, dos dels conjunts corals més apreciats dels Estats Units

Amb el temps, Jaume Nunó veuria que anar de la mà de segons qui, en aquest cas de Santa Anna, pot portar èxits però també maldecaps dels grossos. Amb la revolta d'Ayutla l'estiu de 1855, el president Santa Anna es veu obligat a tornar a abandonar Mèxic i li va de ben poc que no hi és a temps. Es podria dir que ha de marxar cames ajudeu-me però no és el cas. I és que una de les cames de Santa Anna momificada a mode de relíquia i sepultada amb honors militars en una missa amb rèquiem després d’haver-la perdut en una batalla contra els francesos a Veracruz –per això des d’aleshores és conegut popularment com en Quince Uñas–, és desenterrada pels descontents i arrossegada pels carrers de la Ciutat de Mèxic.

Jaume Nunó s'ho mira entre negres i blanques, fuses i semifuses, però no se sent segur. Té por que la seva integritat física, total o parcial, també vagi de bracet a la de Santa Anna i l'octubre de 1856 marxa als Estats Units. S’hi passa quinze anys. De gira en gira fins a establir-se el 1869 a Buffalo, on segueix la seva intensa activitat musical fundant el Nuno Male Chorus i més tard el Nuno Ladies Chorus, conjunts que segons la premsa de l’època segurament eren un dels millors grups corals dels Estats d'Units.

El 1873, entre els més de 800 alumnes que passen sota la seva batuta, en sobresurt una, la seva alumna predilecta, 30 anys més jove: Katy Cecilia Remington. Katy és membre de la nissaga dels fabricants d'armes Remington, en plena efervescència al Far West. Amb ella serà pare de tres fills més, Cecilia, Christine i James. Però també arriba l’hora de fer justícia amb la filla terrassenca, també músic i cantant, i el 1874 Jaume Nunó torna al Vallès Occidental per veure-la i emportar-se-la als Estats Units on ella, abans de tornar a Catalunya, també actuarà fins l’any 1883.

Des de 1942 les restes de Jaume Nunó són a la Rotonda dels Homes Il·lustres de Mèxic DF

Els dies mexicans semblen quedar definitivament enrere i només pot imperar la llei de la casualitat. Buffalo acull el 1901 l’Exposició Panamericana. Un periodista mexicà que en fa la cobertura llegeix en una placa: “James Nunó Studio”. I lliga caps i es pregunta si no serà el mateix Nunó que pràcticament mig segle enrere va vestir de gal·la musical la república mexicana. La troballa arriba al despatx presidencial i el músic santjoaní és convidat a dirigir diversos concerts de bandes militars i a rebre homenatges multitudinaris entre 1901 i 1904. Encara voldrà tornar-hi el 1810 per commemorar el centenari de la independència, però ja no hi serà a temps.

Jaume (Nonó) Nunó, delicat, afectat de diabetis, mor amb 84 anys el 18 de juliol de 1908 a Bayside, a l'actual barri de Queens de Nova York, on havia decidit instal·lar-se amb la família en una llar més modesta ja que els ingressos dels darrers concerts a Mèxic ja no donaven tant de si. Tot i així és enterrat a Buffalo, al panteó dels Remington, on hi descansarà en pau, no pas per sempre més, i amb un deute pendent de cobrar. I és que un altre president de Mèxic, en aquest cas Manuel Ávila Camacho, fa que el 1942 les restes mortals de l’autor de l’himne del país siguin traslladades a la Rotonda dels Homes Il·lustres de Mèxic DF, al costat del poeta Francisco González Bocanegra. La recepció de les restes acompanyades pels familiars esdevé absolutament multitudinària, omplint de gom a gom la plaça del Zócalo, i serveix finalment per passar comptes i que la família vegi els pesos del concurs que aquest il·lustre català mai havia arribat a veure.

I anualment, els mexicans, quan celebren l'aixecament contra l’Imperi espanyol amb el Grito de Dolores, també honoren al músic de Sant Joan de les Abadesses on cada any els santjoanins s’hi afegeixen esgargamellats cridant “¡Mueran los gachupines! (espanyols)” perquè els sentin a l'altra banda de l’Atlàntic, a la ciutat agermanada de San Luis Potosí, on va néixer Francisco González Bocanegra.

Al Palmàs, el centre cultural de la vila ripollesa, s’hi pot visitar l'exposició permanent sobre aquest il·lustre més conegut a Mèxic que a Catalunya. Catalans i himnes nacionals. Himnes nacionals i catalans. Ja no és tan sols la història de Jaume Nunó a Mèxic, sinó també la de Ramon Carnicer i Batlle (Tàrrega 1789 – Madrid 1855), responsable de la música de l’himne nacional de Xile o de Blai Parera i Moret (Múrcia 1776 – Mataró 1840) que va compondre el d’Argentina, tots ells encara vigents. Els catalans del segle XXI seguim tractant aquests catalans universals com si portessin sordina.