Persones

El bàrman de Hemingway

Que Hemingway entrés al Floridita de l’Havana a brindar pel Premi Nobel de Literatura de 1954 seria plausible. Tant com trobar a faltar al seu bàrman preferit, Constantí Ribadaigua i Vert (Lloret de Mar 1888 - L’Havana 1952), el pare de la cocteleria

per David de Montserrat

El bàrman de Hemingway
A partir de 1915, amb Constantí Ribalaigua rere la barra, comença la llegenda del Floridita de l'Havana. (Wikimedia Commons)

Aquest és el teu article gratuït setmanal.

Fes-te subscriptor. Podràs llegir i fer possible tot el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi

Hemingway viu a finca Vigía. A Cuba hi viurà una vintena d'anys. No és gens agosarat pensar que obre la porta del Floridita i que més enllà d'un “bon dia”, un “bona tarda” o un “bona nit” –perquè l'escriptor hi podia passar en qualsevol moment–, no li calgui dir res més. Fets, no paraules. A la barra ja se sap què vol. El daiquiri glaçat fa les delícies de Hemingway i com deia ell mateix: “Em convertia en amic de tota la Humanitat”. Rom blanc –Bacardí, del sitgetà Facund Bacardí, per cert–, suc de llima, xarop de canya de sucre, uns gotes de Marraschino, gel picat… i xac-xac!

Ep, no! A Mr. Hemingway cal corregir-li la recepta. No suporta endolcir les combinacions amb sucre. Constantí pren nota. Així doncs doble de rom blanc Bacardí, suc de llima, uns gotes de Marraschino, gel picat… i xac-xac! Que al Floridita et facin un còctel amb el teu nom vindria a ser com si a Catalunya et fessin un caganer amb la teva figura. Cal ser algú. Neix el Papa Doble o el que és el mateix l’E.Hemingway Special. Els daiquiris de Hemingway, sempre la mà de Constantí. Ho tenia clar: “My mojito in La Bodeguita, My daiquiri in El Floridita”, apunta una frase amb aires de llegenda urbana. Un client constant, tan constant com el sacsejador a qui els cubans varen passar a anomenar Constante. Mite de les lletres a una banda de la barra, mite de la cocteleria a l'altra: Constantí Ribalaigua.

Doble de rom blanc Bacardí, suc de llima, uns gotes de Marraschino, gel picat… i xac-xac! Els daiquiris de Hemingway, sempre de la mà de Constantí

Hemingway va arribar a tal punt que va tenir la necessitat d'immortalitzar al seu bàrman català. A la novel·la Illes a la deriva (1972), publicat ja com a obra pòstuma, el protagonista de la novel·la es deleix a la barra del Floridita: Hi havia begut daiquiris dobles molt gelats, d'aquells grandiosos daiquiris que preparava en Constantsense que s'hi notés l'alcohol i que, en beure'ls, donaven la mateixa sensació que la que produeix esquiar vessant avall per una glacera coberta de neu pols...”

Però, com arriba Constantí Ribalaigua a ser propietari del Floridita? Aquest local de peregrinació per a qualsevol visitant de l'Havana i situat a una cantonada de la plaça Montserrate –alerta amb les ressonàncies del nom–, es deia La Piña de Plata i havia obert 100 anys abans. Conegut també pels catalans com el Cafè d'en Cotorra, des de principi de segle XX va passar a anomenar-se Florida un cop Cuba mira cap als Estats Units després de la Guerra d'Independència contra Espanya. Però popularment va acabar adoptant el nom de Floridita per distingir-se d'un bar d'un hotel amb el mateix nom.

L'escriptor nord-americà va arribar a tal punt que fins i tot va tenir la necessitat d'immortalitzar al seu bàrman català a la novel·la ‘Illes a la deriva’

Com molts dels indianos de Lloret de Mar, Ribalaigua, fill del mariner Salvador Ribalaigua, creua l'Atlàntic amb 11 anys al llindar del canvi de segle. El 1901 ja figura a la Societat de Beneficència de Naturals de Catalunya de l'Habana. No n'hi ha per a menys. Ha quedat orfe de la mare, Cristina Vert, i dels seus dos germans grans, Narcisa i Salvador. Aquest darrer també mor essent encara un nen. S'estableix al carrer de Monserrate, 71, una de les artèries de la capital cubana. Ribalaigua no tornarà mai més a Catalunya. L’exèrcit espanyol, encara escaldat per la pèrdua de la colònia cubana, el declara pròfug el 1909 quan ell ja fa més de 10 anys que és a Cuba.

El jove Constantí no està per fer el soldat sinó per batallar a peu de barra. Treballa al Café Central i res fa pensar que transcendeixi. Però una mort ho capgira tot. Serafí Parera, un altre dels catalans que ha fet fortuna a Amèrica, en aquest cas a Mèxic, mor a l'Havana sense descendència i els seus nebots, els germans Narcís i Francesc Sala Parera, esdevenen els hereus. Destinen l'herència a adquirir el Floridita el 1915 i agafen en Constantí de bàrman. Entre el personal del Floridita hi ha un altre mite de la cocteleria catalana, Miquel Boadas Parera, també fill de lloretencs emigrats a Cuba, que el 1922 tornaria a Catalunya i acabaria muntant un altre local d'absoluta referència. Efectivament, el Boadas, que inaugura el 1933 al carrer Tallers de Barcelona amb un aire inspirat en el Floridita.

El lloretenc va convertir el daiquiri en un dels combinats més preuats de la cocteleria mundial. (Tales of the Cocktail Foundation)

No serà fins tres anys després, el 1918, quan a Constante li sorgeix la possibilitat de quedar-se el Floridita fent-se càrrec de les participacions dels Sala Sureda però també d'un munt de deutes. El Big Constante, com també l'anomena Hemingway, és més gran que mai i entoma el repte amb la butxaca. La feina mal feta no té futur, la feina ben feta no té fronteres. I Constantí prova, degusta… mmm i, sobretot, perfecciona. El daiquiri, nom d'una platja i una mina de ferro cubana, és un còctel que té els precedents en la canchánchara, un combinat calòric a base de mel, suc de llimona aiguardent de canya de sucre i gel, que prenien els soldats insurrectes contra l'Imperi espanyol per fer-se passar el fred nocturn durant la Guerra d'Independència.

Si a la creativitat hi afegim l'art en la preparació i el saber estar, la combinació de tots els elements fa de Constantí un còctel professional que el corona com a rei de la cocteleria del segle XX, amb més de 150 creacions.

Constantí viu una època en la qual, per als nord-americans, emigrar a Cuba una estona és gairebé una necessitat. Als Estats Units impera la Llei seca i no tothom hi planta cara com Al Capone. Ribadaigua es fa portar dels Estats Units una màquina de picar gel Flak Mak i, entre les seves combinacions i correccions i la fredor del glaç esmicolat i conservat en sec, aconsegueix fer el daiquiri frappé, el deliri líquid a “La cuna del Daiquiri” com pregona una inscripció a la barra del local.

Si a la creativitat hi afegim l'art en la preparació i el saber estar, la combinació de tots els elements feia de Constantí, tot ell, un còctel professional que el convertiria en el rei de la cocteleria del segle XX, amb més de 150 creacions al seu currículum. El periodista cubà Fernando G. Campoamor recorda la seva entrada en acció, quan“a l'hora fixa es presentava en Constante i pujava a l'estrada de la barra com un malabarista que surt a la pista: pantalons negres, camisa blanca, llacet, jaqueta curta esmòquing amb davantal, és a dir, l'etiqueta gastronòmica. A partir d'aquí, xac-xac. Màgia.

 Hemingway ha romàs al Floridita com esperant eternament que torni el sacseig  del seu bàrman Constante. (Frederic Schmalzbauer – Wikicommons)  

Constantí Ribalaigua mor el 1952 i Hemingway escriu:“Ha mort el mestre dels cantiners”. Un any més tard la revista norda-mericana Esquire reconeixeria el Floridita del lloretenc constant com un dels set millors bars del món. L'adoració per Constantí Ribalaigua és tal encara ara que quan el 2017 el Floridita va celebrar el bicentenari, bàrmans cubans i nord-americans van brindar amb daiquiris a la tomba del bàrman malabarista al cementiri de Colón de La Havana.

Com era d'esperar confrontar llavis famosos amb la vora de les copes dels combinats que anava creant en Constantí no es reduiria a la figura del Nobel de Literatura i pel Floridita hi han passat altres mites de tota mena: Gary Cooper, Tennessee Williams, Spencer Tracy, Ava Gardner, Graham Greene, Jean-Paul Sartre, Marlene Dietrich, Barack Obama, Giorgio Armani Paco Rabanne, Francis Ford Coppola... Tots van tornar a casa, Hemingway s'hi va quedar. Allà, en un raconet, materialitzat en forma d'estàtua de bronze recorda de manera constant la seva admiració pel bàrman de Lloret de Mar. Xac-xac.

Aquest és el teu article gratuït setmanal.

Fes-te subscriptor. Podràs llegir i fer possible tot el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi
Foto de perfil

David de Montserrat

Col·laborador de LA MIRA

Firma

Comentaris