Persones

“L’arqueologia descobreix coses que els vencedors no haurien volgut que tu sabessis”

Xavier Rubio es passa la vida responent preguntes transcendents. I això que no és filòsof. És informàtic, però una mica especial. No gestiona Big Data per preveure el futur sinó per respondre al passat. Coses d’arqueòleg computacional. Un pioner català

per David de Montserrat

“L’arqueologia descobreix coses que els vencedors no haurien volgut que tu sabessis”
Xavier Rubio a les restes soterrades del Mercat del Born de Barcelona, paradigma d'arqueologia rebeladora. (Fotografies de Jordi Borràs)

Aquest és el teu article gratuït setmanal.

Fes-te subscriptor. Podràs llegir i fer possible tot el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi

Ens trobem a les restes del Mercat del Born de Barcelona, l'anomenada Zona Zero de l'11S de 1714. M'ho va suggerir ell. “Potser és un tòpic, però...”, em va dir. En qualsevol cas és terreny abonat i ric per al tema que ens ocupa i per a les fotos quedarà millor tot plegat. Xavier Rubio (Barcelona, 1981) és professor d'arqueologia de la Universitat d'Edimburg, tot i que el que fa ell és arqueologia computacional. Déu-n'hi do. Paraules majors. Li comento que la gent del carrer segurament no entén exactament què fa. “Sí, i tant. Fins i tot hi ha gent de l'arqueologia que no ho acaba d'entendre”. No se'l veu gens preocupat ni incomprès. Des de 2016 viu a la capital escocesa amb un gat i una gata que com a mínim es deuen dir Tutankamon i Nefertiti, imagino.

Aquest arqueòleg computacional és víctima de la seva pròpia carrera. Una mena de fashion victim, history victim, heritage victim… S'està en una caseta protegida amb jardí d'una colònia obrera. La caseta i l'hortet a l'escocesa. El nivell de protecció és tal que no es poden posar finestres del segle XXI sinó les mateixes del segles XIX. Eficiència Energètica 0 – Riquesa Patrimonial 10. Fred del segle XIX. Mori el doble vidre! Conyes al marge, s'ha de dir que parlem d'una ciutat que, tota ella, és Patrimoni de la Humanitat.

De camps de treball arqueològic com els del Mercat del Born en surten multitud de dades que Xavier Rubio analitza per respondre preguntes del passat. 

Penso en quan vaig estar a Edimburg i no puc estar més d’acord amb ell.

“És una ciutat que m'encanta. Ara quan vinc a Barcelona trobo a faltar el verd d'allà i allà el menjar d'aquí. Sort de la cervesa”.

Entenc que la tria de la capital d’Alba deu tenir motius extracervesers.

“Jo estava al Barcelona Supercomputing Centre i em sentia sol. Tenia clar que si anava al Regne Unit havia d'anar a Londres o a Edimburg. Vaig anar-hi per canviar de context, treballar amb gent amb interessos similars als meus i per poder fer classes. Si jo vull canviar aquesta disciplina però em limito a publicar molts articles científics i no formo més gent, l'impacte de la meva feina serà limitat”.

“Si tu has heretat una cosa de les generacions anteriors a la teva, no tens cap dret a destruir-la sinó la obligació de transmetre-la a les generacions futures”

Pinta que el Regne Unit és el Silicon Valley de l'arqueologia.

“Sí. Metodològicament són una potència i saben que un dels futurs de l'arqueologia va de la mà de gent amb perfils com el meu. I per això m'agafen a Edimburg, per formar més arqueòlegs computacionals”.

Un català creant planter a Escòcia. Ets un tipus d'interès.

“Al Regne Unit suposo que sí”.

Li demano que aparqui la modèstia i si acceptaria reconèixer que a Catalunya no hi ha ningú com ell. Somriu.

“Hi ha gent amb el meu perfil però porto més anys fent això i jugo amb avantatge perquè jo vinc de la informàtica i passo a les humanitats i no a la inversa. Penso que la corba d'aprenentatge és més fàcil en el meu cas que no pas algú que ve de l'arqueologia i s'ha de posar a aprendre matemàtiques, estadística…”

Insisteixo i vaig més enllà. Li pregunto si seria exagerat dir que ets el pioner de l'arqueologia computacional a Catalunya? Deixa anar un renec com volent dir: “no em facis això”.

“Que consti que treballo amb més gent però suposo que no és exagerat”.

I si és informàtic li plantejo què coi se li ha perdut en el món de l'arqueologia. Riu.

“Aquesta és «la» pregunta. Jo m'avorria molt fent d'informàtic en el món privat i fora d'horari laboral em vaig posar a programar un videojoc sobre història amb batalles navals i després vaig veure que hi havia un grup a la Universitat de Barcelona que es diu DIDPATRI (Didàctica del Patrimoni) encapçalat pel professor Francesc Xavier Hernández. Gràcies a ell vaig aconseguir una beca per acabar fent una tesi sobre matemàtiques i arqueologia. Me la vaig jugar perquè vaig deixar la feina sense saber si em donaven la beca”.

Un cas paradigmàtic sobre què vol dir sortir de la zona de confort, penso.

“Tot i que em varen dir que essent el primer de la meva promoció d'informàtica segurament me la donarien”.

Tot i així, segueixo pensant que va sortir de la zona de confort.

Al primer arqueòleg computacional del país apassionar-se parlant del passat li costa ben poc. 

Tinc la sensació que al Regne Unit l'obsessió i respecte pel patrimoni col·lectiu és molt superior a la de Catalunya.

“Sí, i tant. Al Regne Unit, culturalment, el tema de preservar el passat i portar-lo a les noves generacions està molt més implantat. Si tu has heretat una cosa de les generacions anteriors a la teva, no tens cap dret a destruir-ho sinó la obligació de transmetre-ho a les generacions futures”.

Suposo que això s'arregla amb educació, reflexiono.

“Educació, diners i model de teixit econòmic. Si el teu model es basa en el totxo, l'arqueologia només es veu com un factor de retard en el progrés. Quina idea de progrés tenim aquí? Edificis moderns”.

“Falten dades però una de les preguntes que genera molt debat és si l'Ebre era una frontera entre neandertals i sapiens”

Té raó. Em venen al cap les cantonades a l'Eixample, prèvia destrucció de joies del Modernisme.

Explica'm què fas perquè ho pugui entendre.

“En arqueologia tenim dades complicades de treballar perquè són molt fragmentades. La gent ja és morta i no els podem preguntar res, però tenim els objectes que ens han deixat i necessites algun mètode avançat per fer un anàlisi científic. Ara, per exemple, estic involucrat en un projecte que vol entendre l'economia de l'Imperi romà. Sempre hi ha hagut un debat per saber si es tractava o no d'un mercat lliure, pseudocapitalista per entendre'ns. Si a la Gàl·lia faltava blat i a Egipte hi havia excedent estaven connectats els dos mercats? I aleshores tens milers i milers de dades de la gran quantitat d'excavacions que s'han fet a Europa i al nord d'Àfrica i l'única manera d'abordar això a gran escala és amb estadística avançada i simulació. Ara estem veient, per exemple, que podem resoldre el dubte que hi havia sobre si les rutes comercials es feien pels rius Roina i Rin o per l'Atlàntic, cosa fins ara es posava en dubte perquè es considerava que la tecnologia naval romana no era prou avançada per a l'oceà. Però ens hem anat trobant estructures portuàries al cantàbric i a la costa atlàntica de la Gàl·lia i amb els segells de les àmfores que, per als arqueòlegs, són com l'ADN humà ja que identifiquem al comerciant o productor i podem traçar la seva activitat. Hem pogut determinar una ruta que passa per l'Atlàntic i arriba a Britània, Germània i remunta el Rin. Hem resolt un debat que fa cent anys que existia. L'oli d'oliva, per exemple, anava per l'Atlàntic”.

Per a Xavier Rubio Catalunya hauria d’emmirallar-se en el Regne Unit per tenir més sensibilitat en la preservació del patrimoni. 

Entenc que amb això que m'explica deu ser molt difícil no apassionar-se. M'ho corrobora.

“Hi ha un camp brutal per recórrer. Hi ha moltes dades i sorgeixen moltes preguntes i com que molt poca gent s'hi ha posat fins ara és com un joc, pots fer el que et roti. Gaudeixo molt”.

“Hi ha una qüestió molt interessant d'estudiar com és saber si es va practicar el genocidi sistemàtic a l'Imperi romà o si es produïa aculturació”

I a Catalunya què hem d'investigar amb arqueologia computacional?

“Falten dades però una de les preguntes que genera molt debat és si l'Ebre era una frontera entre neandertals i sapiens”.

M'estalvio de fer el comentari polític però jo mateix estic per confirmar-li que sí sense fer més excavacions. Però el deixo fer.

“Hi ha una qüestió molt interessant de mirar, tornant a l'Imperi romà, i és saber si es va practicar el genocidi sistemàtic i s'anava fent cau i net i portant gent nova a tots els territoris que s'anaven conquerint o si es produïa aculturació”.

Oh, “aculturació!”, penso. Finalment topo amb algú que fa servir aquesta paraula tan transcendental. Només cal anar a Lloret de Mar, Salou, Empuriabrava o a la Feria d'Abril i a les botigues de records de Barcelona per entendre que és l'aculturació.

“L'arqueologia democratitza. La història és bàsicament de classes altes, de l'elit, però l'arqueologia t'ho explica tot. El punt democràtic de l'arqueologia m'encanta”

Parlant de genocidis i aculturacions em ve al cap l'afirmació del pare de la Matemàtica de la Història, Alexandre Deulofeu, quan deia, absolutament desconsolat, que la Humanitat no progressa. Ho deixo anar.

“Fa dècades que se'n parla. La idea de progrés és un invent del segle XIX. En les cultures anteriors la idea de progrés no existia. En el fons és progrés tecnològic però que no implica res, ni de qualitat de vida, per molt que es parli de longevitat, ni culturalment. Tu pots tenir una cultura profundament tecnològica però si la seva societat tendeix a destruir el planeta, des d'un punt de vista evolutiu és molt mediocre perquè s'acabarà extingint a si mateixa. Tecnològicament estem avançant a un ritme i socialment a un altre i això genera uns conflictes brutals”.

Li pregunto si em pot confirmar que la història l'escriuen els vencedors.

“Sí, però l'arqueologia democratitza. L'arqueologia descobreix coses que els vencedors no haurien volgut que tu sabessis. La història és bàsicament de classes altes, de l'elit, però l'arqueologia t'ho explica tot. El punt democràtic de l'arqueologia m'encanta”.

Ara sí que penso que el Born era un bon lloc per fer l'entrevista. M'encanta saber que som a un lloc on tres-cents anys després hem descobert allò que els vencedors no haurien volgut que sabéssim.

Per cert, els gats es diuen Newton i Leia. Ciència i ficció.

Aquest és el teu article gratuït setmanal.

Fes-te subscriptor. Podràs llegir i fer possible tot el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi
Foto de perfil

David de Montserrat

Col·laborador de LA MIRA

Firma

Comentaris

No hi ha cap comentari

Envia un comentari

Inicia sessió per a enviar un comentari.