Persones

El primer reggae català

Dr. Calypso introdueix els ritmes jamaicans a Catalunya als 80. La seva cançó ‘Aquesta nit’ és banda sonora d’una realitat: la guerra entre tribus urbanes de la Barcelona preolímpica a ritme d’un iniciàtic reggae

per Maria Fuster

El primer reggae català
Amb tots vostès... els Dr. Calypso: Xèriff amb camisa de quadres i Luismi amb caçadora texans, en primer pla i acompanyats de la resta de la banda. (Fotografia: Dr. Calypso)

Aquest és el teu article gratuït setmanal.

Fes-te subscriptor. Podràs llegir i fer possible tot el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi

Què tenen en comú l’ska, el rocksteady i el reggae? Doncs que tots tres són ritmes provinents de Jamaica i han arribat als Països Catalans de mans d’una banda pionera: Dr. Calypso. Però d’on ve? El pare de tots aquests ritmes és l’anomenat mento, gènere tradicional jamaicà que, com el blues als Estats Units, fou el mitjà d’expressió de la comunitat afrocaribenya. Com passa a molts altres països, la història de Jamaica es construeix a partir de la suor i la sang d’africans venuts com a esclaus en l’època colonial. Durant aquests anys, i fins a l’abolició de l’esclavitud el 1838, tots aquells que tenien aptituds musicals eren utilitzats per entretenir als colons anglesos a les festes i balls. Es tractava d’agrupacions d’entre tres i cinc músics que barrejava instruments acústics d’origen jamaicà, com la mbira o la sanza, amb d’altres d’origen europeu, com la guitarra, a més del banjo i diferents instruments de percussió.

Des de finals del s. XIX fins als anys 40 aquesta música va anar agafant entitat pròpia i va anar evolucionant en forma de música popular. Els seus anys de glòria foren la dècada dels 50, moment que es va fusionar amb una altra música folklòrica, el calypso, provinent de les illes de Trinidad i Tobago, fet que fa que molt sovint es confonguin els noms d’aquests dos gèneres. Segons els musicòlegs experts en la matèria, Byron Lee va ser el músic que va incloure el baix elèctric a aquest gènere, i ho va fer per la facilitat de transport que suposava en comparació al contrabaix. La introducció d’aquest instrument, juntament amb l’arribada de les ones d'emissores de ràdio americanes on s’escoltaven bandes de jazz i swing, foren els detonants per l’aparició del gènere ska, qui predominà durant els anys 60 i posar la llavor per l’aparició primer del rocksteady i posteriorment del reggae.

Tots aquests ritmes van arribar a Europa a través de diferents onades migratòries tal com explica en Sergi Monlleó, Xèriff, un dels dos carismàtics cantants de Dr. Calypso: “L’any 1962 Jamaica aconsegueix la independència d’Anglaterra i, com passa a moltes colònies, la població del país colonitzat comença a migrar a la ‘mare pàtria’ a buscar-se les garrofes. La primera onada de jamaicans arriba al Regne Unit als anys 50”. Jordi Manyà, guitarra i membre fundador de Dr. Calypso afegeix: “Amb els anys comencen a sortir grups influenciats per aquests ritmes com The Specials o Madness”. Aquests grups amb membres anglesos però d’origen jamaicà fan un estil molt diferent de l’original. Aquest nou estil fusiona els ritmes més autòctons de l’illa caribenya amb altres estils més europeus, com el punk o el pop, donant lloc a una nova branca musical anomenada 2 tone. Manyà afegeix que “les estructures musicals, la manera de tocar... tot és diferent de l’original. A més tenen aquest punt pop que fa que grups com Third World comptin amb autèntics hits a la seva discografia”.

Aquesta nova manera d’entendre la música va anar més enllà del camp estrictament musical i va crear tot un codi estètic al seu voltant que té l’origen a Jamaica. Els seguidors d’aquest moviment se’ls anomenava rude boys (o rudies ) i vestien sota una moda en la qual predominava la roba blanca i el negra, els barrets d’ala petita i les ulleres de sol estil Ray-Ban Wayfarer. La referència estètica més popular d’aquesta tendència és la parella musical i cinematogràfica dels Blues Brothers, tot i que la música que fan ells no té a veure amb l’origen de l’ska.

És en l’estil 2 tone que s’inspira Aquesta nit, una de les cançons emblemàtiques de Dr. Calypso i que ha esdevingut himne de diferents generacions. Manyà explica que “aquest tema està en l’onda del reggae europeu, més tirant al que feia Bob Marley que no pas al reggae d’arrel. Està construït sobre la línia del baix, cosa que fa que tingui aquest groove, aquest caminar de la cançó, molt propi de bandes com Steel Pulse”.

Estem davant d’una de les primeres cançons de Dr. Calypso i, si no del primer, d’un dels primers reggaes en català de la història

Però què té d’especial Aquesta nit que fa que li dediquem tot un article? “És el primer reggae que vam fer”, aclareix el Xèriff. Tenint en compte que Dr. Calypso, juntament amb Skatalà, va ser pioner en introduir aquests gèneres a casa nostra i de fer-ho en la llengua d’aquí, estem davant si no del primer, d’un dels primers reggaes en català de la història.

La cançó pertany al disc Original Vol. I , el primer LP de la banda que es va publicar el 1993 a través del segell Tralla Records. “Va ser una de les primeres cançons que vam fer, un dels primers temes propis, perquè al principi fèiem només versions de les nostres bandes preferides”, aclareix en Manyà, i el Xèriff afegeix: “Quan vam gravar aquest disc el nostre públic ja se sabia totes les cançons perquè havíem anat fent concerts des de l’inici de la banda. La gent gravava cassets dels nostres directes i se’ls anava passant, quan arribaven a un concert les podien cantar perquè ja se les sabien. És per això que vam incloure un subtítol al nom de l'àlbum fent que el títol complet fos Original Vol. I, 10 hits a l’estudi”.

“Llavors encara érem tres cantants, perquè molta gent no sap que vam començar cantant tres”

Al formar la banda, els barcelonins van tenir molt clar que el seu terreny era el directe i l’entrega per part del públic va ser total des del principi. El Xèriff explica que “quan van començar a tocar, ho fèiem amb bandes de rock o punk que no tenien res a veure amb el concepte de banda que teníem nosaltres. De cop i volta sortien 12 tios a l'escenari. En aquella època encara érem dos més que posteriorment amb quatre vents i dos teclats... La gent no estava acostumada a això i flipaven. A més, compensàvem la falta de tècnica musical –cap de nosaltres havia sortit d’una escola de música– amb una gran dosi d’actitud. L’energia i la passió pel que fèiem es contagiava”. “El primer concert el vam fer el 1989 a Sant Boi”, segueix el Xèriff, “a un local de carretera d'aquests que venien ceràmica i nans de jardí... Tenien un local molt gran i com que havien tancat l'empresa ho llogaven per fer festes. Nosaltres ho vam muntar i organitzar tot”, explica el Xèriff, i afegeix: “Llavors encara érem tres cantants, perquè molta gent no sap que vam començar cantant tres”.

Molta gent no sap que als seus inicis Dr. Calypso comptava amb tres cantants: Sergi Monlleó, Xèriff, a l’esquerra, Carles Closa, Txarly Brown, al centre i Luís López, Luismi, a la dreta.

Qui era aquest tercer? Què va passar amb ell? Per què no va poder seguir? Parlem amb en Carles Closa, Txarly Brown, dissenyador gràfic de professió i dinamitzador cultural i musical de vocació. Avui en dia ja és un personatge emblemàtic de la ciutat. “Jo era la tercera veu. Tot va començar quan uns quants seguidors del grup Skatalà, el Jorgito i el Jordi Manyà, van formar una banda. Eren de Gràcia i es reunien a un local del carrer Perill. Jo era amic del Xèriff i no tinc clar quin va ser el nexe d’unió... El cas és que ens van dir que s’estava muntant una banda d’ska i, com sabien que ens anava aquest rollo, que hi anéssim. Un dia ens vam plantar allà el Luismi, el Xèriff i jo i vam començar a cantar. Ja ens sabíem els temes perquè al principi només feien versions. En aquells moments encara es deien Interpol. Jo vaig fer el primer bolo a Sant Boi i després següent, que va ser al Guinardó, ja em van dir: ‘Nen, la teva veu és horrible’ i jo vaig haver de donar-los la raó i deixar-ho córrer... El meu fort no era cantar... Llavors em vaig dedicar a tota la part gràfica de la banda, fent els cartells dels bolos i a muntar-los i a fer les de discos. També em dedicava a fer un fanzine dedicat a l’ska que es deia FBI (Fuentes Bien Informadas) i muntava festes que fèiem al Fist bar, al barri de la Ribera”.

No va poder seguir la seva carrera de cantant, però en Txarly sempre ha estat vinculat a Dr. Calypso i ha estat una de les figures clau de l’escena skatalítica catalana.

L’skazine FBI va néixer de la mà de Txarly Brown l’any 1988 i va ser la primera publicació d’aquest estil musical que va haver-hi al nostre país

També és mèrit seu el fet que Dr. Calypso, una banda nascuda a finals dels 80, tingui una imatge gràfica identificativa i immutable al llarg dels anys quan aquesta part del màrqueting encara no s’havia generalitzat. Txarly explica: “Vaig entrar a treballar a un estudi de disseny als anys 90 i una de les coses que vaig aprendre és que perquè les coses funcionin els has de donar temps. Si et canses a la primera corba, ja l'has cagat. Els grups que comencen a canviar de logo cada 10 minuts s’equivoquen, perquè la gent no fa l’associació imatge-concepte. Amb Dr. Calypso hem fet versions del mateix logo, ara més arrodonit, ara amb angles rectes... però sempre el mateix perquè és el que ha perdurat en l’imaginari col·lectiu.

Evolució del logo de Dr. Calypso feta pel dissenyador gràfic Carles Closa, Txarly Brown.

El Txarly confessa d’on va treure la idea d’un dels logos més reconeixibles que ha tingut la música catalana: “Abans de començar a treballar a l'estudi vaig estar a Libros y Revistas Bruguera, al carrer Unió. Allà tenia un munt de llibres de Vampirella i en un hi apareixia un anunci d’un tal Dr. Cyclops, que no se ben bé que era. El cas és que les lletres em van agradar i eren quasi les mateixes que calypso, així que les vaig convertir en logo. De totes maneres, el moment que va sortir el disc de Volum I  va coincidir amb una època que jo no anava tant amb ells i la portada i el logo d’aquell àlbum els va fer l’Oriol Flo i no va utilitzar el meu logo tot i que ja estava fet. Tota la part gràfica de després, però, ja és tota meva”.

Però tornem a la cançó. De què parla la seva lletra? Ombres blanques i ombres negres... Els bons i els dolents... És evident que hi ha un clar enfrontament de conceptes però, quins? Parlar amb el Xèriff pot aclarir les coses perquè “tot i que la lletra la va començar el Serra, el primer bateria de Dr. Calypso, la vaig acabar jo”, confessa.

Per entendre-la cal posar-se en context. Imagineu una Barcelona dels 80, moment en què l’auge del moviment punk arriba al seu punt àlgid. Al mateix temps i a la mateixa ciutat comencen a sorgir un grup de joves que es rapen el cap, calcen botes militars i escolten música Oi! Es tracta dels skinheads, un moviment protagonitzat per les classes obreres del Regne Unit de finals dels 60. Amb una estètica agressiva i una actitud violenta, aquesta nova tribu urbana apareix com a resposta al pacifisme dels hippies. Tot i que el principi no té una postura política definida, més endavant sorgeixen dues branques oposades: per una banda, els skins més esquerranosos, coneguts com redskins, amb posicions antifeixistes i antiracistes influenciades per l’origen immigrant del moviment, que comptava amb molts nouvinguts jamaicans a Anglaterra. Per l’altra, els skins d’ultradreta, anomenats boneheads, majoritàriament afins a la ideologia neonazi i profundament racistes i xenòfobs. Redskins i skins neonazis, antirracistes i xenòfobs, comunistes i feixistes... Dues subcultures tan radicals com antagòniques compartint espai i temps. Una bomba de rellotgeria.

“Ara els indepes van amb bolsos de Tous, en aquella època eren anarcos”

Txarly Brown recorda aquella època: “Els pitjors anys van ser entre el 1985 i el 1990, perquè en un bàndol hi havia els brigades blanquiazules, seguidors de l’Espanyol, i per l’altra tots els skins de Santa Coloma, Gràcia, etc... que eren del Barça. Hi havia hagut persecucions, pallisses i, fins i tot, alguna ganivetada. Hi havia el tema del futbol, però també posicions ideològiques. De fet, la base del conflicte era la mateixa que ara: catalans contra espanyols. Els brigades proespanyolistes i la resta érem indepes, quan ser indepe estava malvist. Ara els indepes van amb bolsos de Tous, en aquella època eren anarcos”.

La revista El Temps va publicar un article titulat Botes i Tirants, firmat per Aleix Salvans, on s’explica amb més detall els dos moviments a través de dos dels seus protagonistes: Decibelios, liderat per Carles Fray Treviño, i Skatalà, amb Quique Gallart, i que segons Salvans “van compartir moltes coses en els seus orígens però van seguir camins divergents fins al punt que, en el cas dels primers, fa dècades que se’ls considera responsables de la proliferació dels skins neonazis. Dr. Calypso era afí als segons, “amb un públic molt variat que anava des dels punks als mods passant pels (red)skins. Venien de diferents bandes però sempre des de la Barcelona undergound real”, afageix el Txarly.

Aquesta nit es va inspirar en aquesta guerra encoberta i les traïcions i canvis de bàndol que va comportar. “Hi havia hagut gent, potser no directes del nostre entorn però molt a prop, que un dia estaven amb tu i l’endemà, de sobte, s'havia passat a l'altre bàndol. S'encaputxava i, com sabien on vivies, et venia a fotre una pallissa. La cançó recull aquestes situacions absurdes en les quals amics nostres havien patit que col·legues seus de sempre, de cop, els giraven la cara i es feien nazis” explica Jordi Manyà.

‘Aquesta nit’ serà sempre el reggae que recordarà que una vegada, a Barcelona, hi va haver una guerra oberta entre dos pols oposats, entre dues maneres d’entendre la vida del tot irreconciliables

“La cançó es va inspirar una mica en aquesta situació concreta, però es pot aplicar en altres contextos. El que ve a dir és que no cal que m'expliquis qui ets o com penses, ja ho sabré a través dels teus actes. Seria un ‘no m’expliquis cuentus que la teva actitud et descriu millor que les teves paraules’. Això es pot aplicar a tothom, skins i punks o polítics i banquers. El que fa aquesta cançó és extrapolar d’un cas concret una veritat universal”, conclou el Xèriff.

Els anys 90 i la promesa d’unes olimpíades va canviar del tot l’escenari. En Txarly Brown fa memòria i conta que “nosaltres, que sempre estàvem a l’Andy Capp, a l’Aritjol o al Bellabestia ho vam notar moltíssim. De cop les batudes als bars eren continues. Ja no podies fumar porros enlloc. Van netejar moltíssim la ciutat. No els interessava tenir una colla de ‘xungos’ campant a sus anchas i buscant bulla contínuament. Els skins neonazis es van retirar del mapa o es van reciclar en seguretat privada, on molts encara hi treballen, o en policies”. Però Aquesta nit serà sempre el reggae que recordarà que una vegada, a Barcelona, hi va haver una guerra oberta entre dos pols oposats, entre dues maneres d’entendre la vida del tot irreconciliables, de les quals, Dr. Calypso tenia clar on es posicionava sense necessitat de verbalitzar-ho en paraules: “El més xulo de tot”, explica el Xèriff, “és que Aquesta nit és un reggae i això ja dona una connotació concreta a la cançó. Fer música negra, originària de Jamaica i importada per immigrants és com dir ‘ei, que nosaltres som en aquest bàndol’, sense necessitat de fer un discurs pamfletari”. I és que a bon entenedor... amb un reggae li basta.

Aquest és el teu article gratuït setmanal.

Fes-te subscriptor. Podràs llegir i fer possible tot el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi
Foto de perfil

Maria Fuster

Col·laboradora de LA MIRA

Firma

Comentaris

No hi ha cap comentari

Envia un comentari

Inicia sessió per a enviar un comentari.