Persones

Alumnes de la mestra d’un país que no calla

Perquè tot un poble hi guanyi a vegades cal que algú hi perdi. I és deure social tornar tanta generositat. El grup Zoo ret homenatge a Marifé Arroyo, 'La Mestra', l’educadora valenciana que va trencar les normes i en va pagar les conseqüències

per Maria Fuster

Alumnes de la mestra d’un país que no calla
“La Mestra” és la cançó que el grup Zoo va dedicar a Marifé Arroyo. (Fotografia de Bernat Almirall)

Sentim el so d’uns infants cantant entre rialles i soroll de corredisses, com si fossin al pati d’una escola. A la cançó també hi distingim la veu d’una dona adulta que canta amb ells. La mestra, suposem. Però les mestres no sempre han cantat i els nens no sempre han rigut. L’escola no ha estat sempre un espai feliç on expressar-te lliurament amb la teva llengua.

Per sort, la història ens regala persones com Marifé Arroyo, pionera en la renovació pedagògica. Zoo, un dels grups referents de l’escena valenciana actual, li reconeix l’enorme tasca feta a La Mestra, cançó que els va valer el Premi Cerverí a la millor lletra en català. Però, qui és Marifé? “Poqueta cosa però tot nervi, amb una gran vitalitat i energia. Dona de molt caràcter, rebel i decidida. No entén la incongruència i quan creu en alguna cosa no hi ha qui la pare”. Així és com la defineix el seu company Josep Piera, poeta i escriptor de primera fila de les lletres catalanes, Premi Josep Pla i Creu de Sant Jordi.

Nascuda a la Font de la Figuera, poble situat a la comarca valenciana de la Costera, però vivint ja a Meliana, estudia magisteri a València. Ja treballant coneix el que serà el seu company, quan els dos formaven part d’un grup d’artistes de la ciutat. Els unia “l’esperança i la il·lusió  pels canvis que estaven per venir, la renovació social i ideològica, potser amb un punt d'innocència. Érem molt joves”, explica Josep. Era l’any 1969 i la societat valenciana semblava devastada per una postguerra massa llarga. “Veníem de mons totalment diferents, Marifé era filla de guàrdia civil i jo d’un republicà represaliat pel règim. Ens vam enamorar, i això era la mostra que nosaltres ja érem una altra generació que volia canviar les coses“, conclou Josep.

“València començava a fer pudor. L’odi cap al valencià anava en augment”

Però “les coses” no avançaven i la dictadura seguia estrenyent. L’any 1974 la parella decideix deixar la capital per anar a viure a la Drova, una urbanització residencial al costat del petit poble de muntanya anomenat Barx, a la comarca de la Safor.

Josep ens conta que “sí que és cert que vam prendre la decisió per motius professionals, però també n’hi va haver d’altres. València començava a fer pudor. L’odi cap al valencià anava en augment. Eren els inicis del que després s’anomenà la Batalla de València”, nom que se li va donar al conflicte de caire nacionalista i promogut pels sectors més reaccionaris que acusaven al valencianisme de pancatalanista, i fins i tot van cometre actes d’extrema violència com les dues bombes que van explotar a casa l’escriptor Joan Fuster l’any 1978.

Quan Marifé va arribar a Barx “no hi havia res. L’escola era un casalot a  tocar de la muntanya que feia anys que no funcionava com a centre i on encara es conservava un rètol on s’hi llegia ‘Escuela Nacional Miguel Primo de Rivera’. El primer que vaig fer va ser omplir la classe de pòsters del Raimon, de la Gallineta del Llach, dels Ara va de bo... I de flors, moltes flors i d’ocells. Volia una escola amb les finestres obertes, que connectés amb l’entorn”. Marifé i Josep formaven part del moviment de renovació pedagògica que es basava en la idea que l’escola havia de ser una continuació del context familiar, cultural i espacial de l’infant. El duo que formaven era molt potent: ell representava la part més teòrica del moviment, mentre que ella era la part pràctica. L’escola de Barx era una oportunitat única per implementar un nou projecte educatiu que tenia com a referents els models de Freinet, Ferrer i Guàrdia, Montessori o el grup de mestres de Rosa Sensat.

Marifé introdueix conceptes com l’autogestió, la corresponsabilitat o dinàmiques d'autoavaluació, fins aleshores desconeguts en el món educatiu: “Vam muntar una biblioteca i eren els propis alumnes els que s’encarregaven de la gestió. També vam fer una obra de teatre per tal de recollir diners. Els pares feien de xofers i la giràvem de poble en poble. Amb els diners arreplegats vam comprar un giradiscos. A partir de llavors, els alumnes treballen amb música i els Reis d’aquell any van portar flautes a tots els xiquets del poble”, relata Marifé.

En aquest model pedagògic era de vital importància que els nens i nenes poguessin parlar en la seva llengua materna. És llavors que Marifé, castellanoparlant d’origen, aprèn de manera activa el valencià, com ella mateixa relata “primer per poder comunicar-me amb els xiquets, la majoria monolingües, i després per activisme lingüístic“.  És així com Barx es converteix en una de les primeres escoles del país en introduir el valencià com a llengua vehicular a un centre educatiu.

Retrat d’una alumna que Zoo va utilitzar per il·lustrar la cançó La mestra. (Font: Zoo)

Comencen els problemes

Pares que només parlaven en valencià demanen que als seus fills se’ls eduqués en castellà

Durant els nou anys que va exercir a Barx, Marifé va revolucionar la manera d’educar. Però no a tothom li va agradar, i molt menys que es fes en valencià. Al principi la pressió era suau però a partir del 1981 va començar a endurir-se: inspeccions a l’escola, editorials a la premsa i cartes al director denunciant la situació. És llavors que alguns familiars, influïts i manipulats pel context, comencen a protestar. S’arriba a situacions absurdes com el fet  que pares que només parlaven en valencià demanen que als seus fills se’ls eduqués en castellà. El pressing psicològic al qual se sotmet a Marifé és dur. “Ella era una mestra vocacional, que es donava de cor i no entenia l'actitud d'alguns pares. Com ells no ens entenien a nosaltres. Quan explicàvem als pares que estàvem fent una experiència pedagògica, alguns contestaven que els seus fills no eren conillets d’índies per fer experiments. No ens enteníem. Parlàvem la mateixa llengua però en idiomes diferents”.

El 9 de març de 1982, Marifé rep l’escrit oficial de Nieves Escamilla, la inspectora de la zona on es trobava l’escola de Barx. En el llibre La persecució política de la llengua catalana, de Francesc Ferrer i Gironès, s’hi pot llegir part del document que ordenava: “Durante la jornada escolar, incluido los recreos, adoptaran el castellano como lengua oficial, tal como lo reconoce la legislación vigente”. L’assumpte arriba fins al Senat de la mà del senador Alfons Cucó. És llavors que la “conviden” a renunciar a la seva plaça prometent-li que així no hi hauria represalies. Com diu la pròpia Marifé, “la cançó de Zoo descriu molt bé la situació quan canta els versos: Arriba l’expedient disciplinari / volem que memoritzen / l’oració i l’abecedari, i a més volien que ho foren en castellà. Jo feia tot el contrari i ho vaig pagar”.

Ella, emocionalment abatuda, abandona. L’any següent ja comença a treballar, en comissió de serveis, al col·legi Roís de Corella a Gandia, a 13 quilòmetres de casa seva, on després fou directora durant més de 20 anys. Ens explica que, “cansada de fer autoestop a diari per baixar a treballar, finalment em vaig treure el carnet de conduir, i em vaig sentir una dona alliberada! No hay mal que por bien no venga”.

“Però el meu sogre em va donar un bon consell: ‘Marifé, vés pel poble amb la cara ben alta, i saluda a tot lo món’”

Marifé i Josep expliquen que va haver-hi gent que els va donar suport, “però ho feren en silenci. No es varen manifestar mai. La solidaritat i la comprensió va venir sobretot dels mestres de l'escola”. I la família, “la meua mare em va dir: ‘Marifé, esto en nuestra tierra no podria passar. Tu que has aprendido su lengua, ahora quieren echarte’”, i segueix: “però el meu sogre em va donar un bon consell: ‘Marifé, vés pel poble amb la cara ben alta, i saluda a tot lo món. Així ho vaig fer i he perdonat a tothom perquè crec que darrera d'aquelles actituds hi havia ignorància i manipulació’”.

Tot i la duresa de la situació, quan se’ls pregunta què farien si poguessin tornar enrere, la resposta és clara i contundent: “Ni ella ni jo no ens penedim de res. Hi ha coses molt importants a la vida que s'han de fer quan s'han de fer, és la nostra responsabilitat”, conclou Josep.          

La mestra Marifé Arroyo donant classe. Aquesta imatge va il·lustrar el llibre que va donar a conèixer la seva història.

El llibre

Existeix un llibre que recull tots aquests fets. L’autor és Víctor Gómez Labrado, qui treballà a Barx el curs del conflicte i amb qui Marifé i Josep travaren una bona amistat. Un dia parlen de la necessitat de posar per escrit l’experiència viscuda a Barx, i Labrado es compromet a fer-ho. L’any 1995 apareix en Edicions 3 i 4 la primera edició de La mestra, llibre que es llegeix a molts instituts valencians. Així és com molts nois i noies arriben a conèixer la història i Marifé passa a ser una figura de l’imaginari col·lectiu. I després arriba la cançó.

L’Homenatge de Zoo

No és cap secret que Zoo és un dels col·lectius musicals més preocupat per qüestions polítiques, socials i lingüístiques. Les seves cançons, barreja de hip-hop, rap, rock i electrònica al més pur estil valencià, parlen de temes tan transcendents com la llibertat d'expressió, la corrupció, la perversió del capitalisme o la defensa de la llengua.

Zoo neix l’any 2014 a Gandia quan publiquen un clip d’una cançó anomenada Estiu que es va fer viral entre les xarxes socials d’àmbit valencià en temps rècord. És a finals d’any que decideixen publicar el seu primer àlbum, Tempestes vénen del sud. A partir d’aquí la seva carrera només ha anat amunt: concerts a dojo esgotant entrades, encapçalant cartells de grans festivals i publicant un segon àlbum, Raval, on s’inclou la cançó de La mestra.

Panxo, pseudònim de Toni Sánchez, líder del grup i ex-membre d’altres bandes mítiques com Orxata Sound System o Sophy Zoo, n’és l’autor i ens desvetlla com va sorgir: “Durant els anys d'institut ens fan llegir La mestra. Jo en aquell moment no li pare cap atenció. Fa tres anys o així, en unes converses amb amics, parlant sobre la problemàtica lingüística que hem viscut i que vivim al País Valencià, ix en la conversa el llibre de La mestra i jo sent curiositat per rescatar-lo. Busque el llibre en la biblioteca i el llisc. La història em crida molt l'atenció i em ve la idea de fer una cançó”.

“Al País valencià passa una cosa molt comuna que és el factor d’autoodi. Jo he tingut i tinc amics que quan érem xicotets i anava a casa seua, veia que els seus pares parlaven en valencià però ell ho feia en castellà”

En aquella època, Panxo ens explica que estava fascinat per la figura del contrabandista. “El contrabando era un fenomen sociològic molt estès i, al País Valencià, per les  seves característiques orogràfiques, ha sigut un lloc on aquestes pràctiques han estat molt difícils de controlar, ja que hi ha territoris molt escarpats i molts amagatalls” explica. “Així doncs, vaig intentar arrencar en un inici en la figura del contrabandista i vaig trobar interessant la metàfora de tota la gent que havia hagut de parlar valencià amagant-se”. El contraban de l’idioma, haver-te d’amagar de la teva pròpia llengua i, fins i tot, algunes vegades avergonyir-te’n. Tal com explica Panxo, “al País valencià passa una cosa molt comuna que és el factor d’autoodi. Jo he tingut i tinc amics que quan érem xicotets i anava a casa seua, veia que els seus pares parlaven en valencià però ell ho feia en castellà. I jo preguntava: ‘por qué hablas castellano?’ El que passava era que els propis pares consideraven que la seua llengua era de paletos, una llengua menor, i que si el seu fill volia ser algú en la vida havia de parlar castellà“.  I segueix, “per això em va venir la figura de Marifé, perquè lluny d’avergonyir-se, la va aprendre i en va ser una contrabandista brutal: la va implantar a l’escola i la va fomentar, cosa que estava perseguida”.

Per tant, el primer germen de la cançó va ser la tornada, que arranca amb el vers “Contrabandista de verbs clandestins”, que segons la opinió de Josep Piera “és un decasíl·lab perfecte, amb un sentit del ritme ben trobat”. A més, ens desvela un secret: “Hi ha un vers de la tornada (‘si del carrer i el corral és l’ama’) que juga amb una cançó de bressol valenciana anomenada La meua xiqueta es l’ama i Panxo ho aplica a la llengua. Aquesta referència és un encert estilístic i em va tocar la fibra profunda”, ens confessa en Josep i afegeix: “La qualitat de la lletra és indiscutible. Funciona perfectament com a poema. Té força i és fresc. Més enllà de la connotació emocional que jo puga donar-li, és una lletra excel·lent”.

Tot i la bona crítica d’un gran poeta com és en Josep Piera, Panxo confessa que “no la recordo com una lletra especialment difícil de fer. Al tenir la tornada vaig crear les estrofes ja basades explícitament amb la història de Marifé, i quan tens una temàtica aixina, tan concreta, es fa més fàcil escriure”.

També explica algun detall amagat a la tornada que escaparia a qualsevol: “Quan parle de senders infinits em referisc al camí que hi ha de Barx fins a Gandia, un port de muntanya de molts revolts. Quan hi vas pots entendre què significava fa gairebé 40 anys pujar i baixar d’aquell poble. Si ara tardes 25 minuts, llavors tardaves una hora”. Un camí que Marifé va haver de fer a diari després de la seva expulsió. “El vers Pobles vius fa referència a la impossibilitat de controlar i reduir l’ús d’una llengua quan la població la usa i ho vol fer“.

“La cançó és com una mena d'homenatge que li arribava a Marifé molts anys després”

Quan Panxo va tenir acabada la cançó va anar a parlar amb Marifé i Josep per tal de preguntar-los si podia citar-los com a referents inspiradors de la cançó: “Jo la cançó la faig en abstracte, sense parlar de Marifé explícitament, sense anomenar-la, però abans de publicar-la decidisc contactar amb ells per fer-los sabedors que l’havia escrita inspirant-me en ells i per si d'alguna manera els importava. Tot i que la cançó ja estava escrita, volia saber si podia presentar-la com un homenatge a ells o si per contra preferien mantenir-se en l'anonimat, que és com s’han mantingut després de tots els fets ocorreguts”.

Marifé ens confessa que “la cançó per mi va ser una gran sorpresa. No en sabia res de res. Primer va venir el senyor Panxo a dir-nos que havia fet una cançó sobre La mestra i ens va prometre que mos la portaria. Quan vaig llegir la lletra em vaig emocionar molt”, i Josep afegeix que “és com una mena d'homenatge que li arribava a Marifé molts anys després”.

Quan Panxo afirma que va escriure la cançó en abstracte indica que, tot i que darrera hi ha una persona amb noms i cognoms, ningú podria arribar a la conclusió que aquesta persona és Marifé Arroyo. Per què? Perquè al País Valencià hi ha moltes marifés, “persones que van lluitar en els anys més durs, enfrontant-se al franquisme i postfranquisme en un context cultural advers. Nosaltres ara en recollim els fruits”, o com canta la cançó en un dels versos preferits de la Marifé, “d’aquella mestra/ hui som alumnat/ avantatjat.”

 

Hem pogut explicar aquesta història gràcies a la col·laboració dels nostres subscriptors.

Tots fan possible el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi
Foto de perfil

Maria Fuster

Col·laboradora de LA MIRA

Firma

Comentaris

No hi ha cap comentari

Envia un comentari

Inicia sessió per a enviar un comentari.