Persones

L’home invisible que ho fa tot visible

El realitzador, la cara amagada d’un programa de televisió. Lluís Galter juga aquest rol a 'Salvados'. Ens ensenya Inés Arrimadas o Nicolás Maduro sense haver-los entrevistat. Construeix amb la càmera. No tothom sap qui és però tothom mira la seva feina

per Magda Gregori

L’home invisible que ho fa tot visible
El Lluís Galter mira des de darrere dels focus. Com a realitzador, coneix totes les confidències del programa 'Salvados'. (Fotografies de Jordi Borràs)

Aquest és el teu article gratuït setmanal.

Fes-te subscriptor. Podràs llegir i fer possible tot el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi

Caracas. L’equip de Salvados aterra per gravar una de les entrevistes més destacades de la temporada 2017-2018. Lluís Galter (Figueres, 1983) fa pocs mesos que treballa com a realitzador del programa i està nerviós, molt nerviós. És al Palau de Miraflores, seu del govern de Veneçuela. Han pactat una hora, però Nicolás Maduro no apareix. El Lluís aprofita per inspeccionar el terreny. Mira una sala, una altra i busca el millor espai per fer l’entrevista. L’espera es farà llarga, per tant, podrà mirar i remirar quina és la ubicació més encertada. Ja ho ha vist. Aquí! Una sala amb parets emmoquetades de colors granats amb tres quadres de Bolívar. Normalment, Maduro hi fa rodes de premsa. Avui se sotmetrà al cara a cara de Jordi Évole i la resta de l’equip. Les setmanes prèvies al rodatge, la redacció havia estat estudiant totes les entrevistes que havia fet Maduro en els últims anys, així com la manera de respondre. És la primera vegada que s’enfronta a un interrogatori diferent. Tot i així, no acudirà a la primera convocatòria. Els concedirà l’entrevista quan queden ja poques hores perquè l’equip hagi d’agafar el vol de tornada. Per sort, la fan. La conversa és intensa. Un pregunta; l’altre intenta desviar qualsevol resposta. Se li dona molt bé la retòrica. El Lluís capta, de seguida, que l’entrevista té ritme. El carisma de Maduro sap que l’ajudarà a l’hora del muntatge. Hi ha sis càmeres gravant. Tres de Salvados i tres del president. Per escollir l’escenari o per gravar, tot han estat facilitats. Cap veto. Però ara el temps corre en contra seva. Acaben l’entrevista. Queden 45 minuts perquè surti l’avió. Maduro n’és conscient i paralitza les carreteres que els han de dur fins a l’aeroport. Munta un comboi de motos que els van obrint pas. Tres, dos, un. S’enlairen. Queda molta feina per fer, però el Lluís sospira. Ja no hi ha marxa enrere. Si ha comès algun error l’identificarà ràpid quan arribi l’hora del muntatge.

Lluís Galter va aterrar fa un any a l’equip de Salvados. Des d’aleshores ha realitzat diferents programes, entre ells, l’entrevista al president Nicolás Maduro.

De Caracas a Esplugues de Llobregat, on l’equip té el centre d’operacions. És on tot comença i tot acaba. On neix una idea i on es fa l’últim visionat abans d'aparèixer en pantalla. El Lluís mai s’havia imaginat que faria Salvados. Havia tret tres pel·lícules abans que li proposessin sumar-se a l’engranatge del programa. “Jo? Per què jo?”, es preguntava. I s’ha descobert. Ha trobat facetes seves que no coneixia. Se’l veu feliç, no se’n amaga.

“La tele et posa l’ego ‘a lloc’. Fas molta feina, però no sempre té visibilitat’”

“No sabia si podria adaptar-me a un equip de treball tan gran i molt periodístic. Però és una gran sort. Aquí tot passa per moltes mans, hi ha molts punts de vista i és fàcil poder-hi dir la teva. Tu fas un programa que té una durada limitada: una hora. El millor és tot el que aprens les hores restants. Mostres una cosa, però n’has assimilat moltes més. I no només dels programes que surten a la llum, sinó de tots els temes que es queden al calaix i que l’equip de redacció porta setmanes o mesos investigant. Llàstima que, de vegades, sigui una feina tan estressant”, explica. És una reflexió que barreja orgull i humilitat. Diu que la tele et posa l’ego “a lloc”. Per què? “Fas molt feina, però no sempre té visibilitat”, assegura. Pel to que utilitza no diries que és un retret o una crítica, sinó una constatació que el reconforta, el tranquil·litza.

“La meva feina mai ha de sobresortir per davant de tota la resta. Al final, la cara que ho representa tot és la de l’Évole. Per sort o per desgràcia tots els pals aniran cap a ell”

Fa una feina d’equip. Actualment,són tres realitzadors a Salvados (la Lupe Pérez, la Pilar Monsell i ell, i els van precedir el Víctor Morilla, el Jordi Call i el David Cabrera). Tots ells treballen per separat. Cadascú se centra en la seva història, entrevista o reportatge. Sense adonar-se, el realitzador esdevé el fil conductor entre la redacció i els muntadors, els altres grans invisibles. L’equip de redacció és, en la majoria dels casos, qui posa la llavor perquè tot arrenqui. I els quatre muntadors del programa acaben transformant una quantitat sovint ingent de material en allò que tot l’equip havia somniat abans que s’enregistrés la primera imatge i el primer so del programa. Això sí, ningú d’ells té l’última paraula. Com a tot arreu, el que diu direcció va a missa. “Tothom penca molt des de la seva trinxera. Jo potser vull posar una càmera en un lloc determinat o vull que soni una música, però la meva feina mai ha de sobresortir per davant de tota la resta. Al final, la cara que ho representa tot és la de l’Évole. Per sort o per desgràcia tots els pals aniran cap a ell”. Potser, per això, tothom té l’ego a ratlla.

Això significa controlar el camp d’actuació i deixar-se anar. El Lluís proposa, prova i arrisca. Sap que si traspassa alguna línia algú li pararà els peus. Per això, quan va saber que havia de realitzar el cara a cara d’Inés Arrimadas amb Marta Rovira de seguida va visualitzar l’escenari. “Volia un ambient distès, un restaurant. Però havia de ser un lloc una mica elevat per allunyar-les del poble”, explica. I va aconseguir que compartissin retrets en una taula llarga i amb llumetes de fons. Però no només va escollir el lloc, sinó també com havia d’arrencar el programa. Volia jugar amb els seus assessors de comunicació. Aquells que, com ell, normalment no es veuen. I així ho va fer. Va enregistrar què deien amb les polítiques un cop gravat el cara a cara i en el muntatge va posar aquests talls al principi. El Lluís veu l’altra cara de l’entrevista i l’executa. Crea relat. I ho fa amb imatges i silencis. Després de posar els comentaris dels spin doctors d’Arrimadas i Rovira... silenci. Així va ser el dia de la gravació i cal ser fidel al que va passar. Elles agafen posició, s’intercanvien dues paraules i emmudeixen. “Aquell silenci abans de començar el cara a cara és contingut. Explica la relació entre aquelles dues persones. Havia de posar-lo. Quan un silenci és gratuït o estètic, no el poses, cau pel seu propi pes. Però aquell representava la incomoditat”, explica.

Li agrada jugar amb els silencis si parlen per si sols, però xala quan és moment de posar música a un Salvados. Els 45 minuts que el separen de Vilassar de Mar, on viu, fins a Esplugues, on treballa, són font d’inspiració. Pot escoltar òpera, heavy, rock o el que faci falta. Va posar The Rolling Stones al programa de Maduro. Tot hi pot tenir cabuda. “Amb la música i el muntatge és on puc treure la meva part més personal. És quan dones ritme a un programa i pots dibuixar-ne el to. Sempre penso la música després de gravar. De vegades, vols una música ambiental i d’altres busques una lletra perquè funciona per contrast amb el tema que tractem”, assegura el Lluís. Per la cara que fa és fàcil deduir que se sent molt còmode fent de PD. Això ho pot controlar.

“Amb Maduro els millors moments és quan agafava una tovalloleta que tenia a la taula i s’eixugava la suor. Però saps que això no pots posar-ho”

Però un programa de televisió és ple de sorpreses. El Lluís pot decidir on vol gravar una entrevista però gairebé mai coneix el convidat abans de començar un rodatge. I això, segons confessa, de vegades és un problema. “M’agradaria poder fer un cafè abans amb l’entrevistat. Així podria saber com és, com actua, quins gestos fa. Seria més fàcil adequar l’espai o l’ambient”, explica. Durant els rodatges el Lluís perd el món de vista. Passa molts nervis i sovint no és conscient de tot el que està passant. Fins que no s’asseu a mirar amb calma les imatges, no sap què té per crear un programa. I és en aquest moment quan arriben les sorpreses. Gràcies a la col·laboració dels muntadors, veu aquell gest que no havia percebut o aquella declaració que té tanta força. O descobreix les imatges que haurà de censurar: “Poden ser lapsus o una persona tocant-se el nas. Amb Maduro els millors moments és quan agafava una tovalloleta que tenia a la taula i s’eixugava la suor. Però saps que això no pots posar-ho”.

“Pot haver-hi una posada en escena molt bèstia, però la gent habitualment es fixarà amb quines preguntes fa l’Èvole i quines respostes dona l’entrevistat. En el millor dels casos, la nostra feina incidirà de forma inconscient sobre l’espectador”

Si traspassés aquesta línia, tot serien retrets. “Twitter embogiria”, assegura. Una de les coses que més l’han sorprès de treballar a Salvados és les poques crítiques que es fan de programes de televisió. Pensava que n’hi hauria més, acostumat com ell estava a les valoracions cinematogràfiques. Alhora, reconeix que pràcticament mai es jutja la feina del realitzador. “Bàsicament es mira el contingut. Pot haver-hi una posada en escena molt bèstia, però la gent habitualment es fixarà amb quines preguntes fa l’Èvole i quines respostes dona l’entrevistat. En el millor dels casos, la nostra feina incidirà de forma inconscient sobre l’espectador. En el cinema hi ha la cultura de fixar-se en els detalls; a la tele, no tant”, explica.

I cuidar els detalls vol dir escollir un ambient, posar-hi una determinada música i calcular la llum. “Perquè no hi hagi llum has de posar-n’hi molta”, confessa el Lluís. Sembla una contradicció, però explica que la lluminositat és un element clau per crear un clima i mostrar la faceta de cada personatge. Reconeix que, com en moltes altres qüestions que passen per les seves mans, el més important és que la llum estigui ben dosificada. I és ell qui ha d’aconseguir la quantitat adequada. Ho ha après dels seus companys de l’equip de càmera. Un focus més o un menys pot capgirar el resultat final.

El Lluís sap que la seva feina, sovint, és molt invisible. A través de la càmera construeix, posa música i dona veu als silencis. 

La llum, la col·locació de les càmeres en un rodatge, l’espai escollit o la música són l'empremta del realitzador en un Salvados. L’objectiu del Lluís sempre és que, cada programa, tingui una cosa seva. “Necessito aquell moment o escena que jo firmaria a cegues. Que me’l sento meu d’una manera diferent, més íntima que la resta del programa. No és fàcil quan és un programa que fa un equip de gent tan gran, però aquest és un dels meus reptes. Amb la feina que porta, si no és així és molt trist. Per sort, no m’ha passat mai”, explica. Sap que deixa rastre. Que els Salvados tenen la seva identitat. És un treball a moltes mans, però les del Lluís donen ritme i prescriptiva. Mil cares expliquen una entrevista. Una és la del realitzador. El perfil invisible que ho fa tot visible.

Aquest és el teu article gratuït setmanal.

Fes-te subscriptor. Podràs llegir i fer possible tot el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi

Comentaris

No hi ha cap comentari

Envia un comentari

Inicia sessió per a enviar un comentari.