Persones

Dr. Vida i Dr. Mort

El Dr. Narcís Bardalet és una mite de la crònica negra gironina. Jubilat com a forense, ara exerceix de pediatre. Una carrera que és tot un màster. Un màster autèntic, dels bons, per parlar sobre la vida i la mort

per David de Montserrat

Dr. Vida i Dr. Mort
El Dr. Bardalet, pediatre i forense, un metge que veu la vida i la mort amb els mateixos ulls. (Fotografies de Jordi Borràs)

Aquest és el teu article gratuït setmanal.

Fes-te subscriptor. Podràs llegir i fer possible tot el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi

Enfilo amb el cotxe cap a Figueres. Faig zàping radiofònic. No trobo cap emissora que digui res d'interessant. Cerco música. Enganxo una radiofórmula on sona U2. En acabar la cançó el locutor explica que Bono, el líder de la banda, assegura haver tingut una experiència propera a la mort i que això li ha fet replantejar-se moltes coses de la vida. “Li comentaré només d'arribar”, penso.

Arribo a la consulta del doctor Narcís Bardalet (Sils, 1953). Fa tres anys que es va jubilar de forense. És un mite de la crònica negra gironina. Ara segueix exercint, però de pediatre. Va estudiar en paral·lel les dues especialitats però haver presenciat amb 14 anys la seva primera autòpsia amb permís del seu avi que era jutge de pau de Sils el marcaria definitivament.

Té una agenda que fa por. De jubilat, no en té res. M'agrada treballar, tu! Què vols que t'hi digui”. Ara tracta amb mainada, abans amb cadàvers i víctimes. “El ying i el yang”, li comento. “Alfa i omega”, respon.

El seu despatx és petit, modest, però molt lluminós. Tants anys convivint amb la foscor. Ho trobo ben normal. Una mena de càpsula lluminosa on no té prou espai per penjar tots els títols i reconeixements que té.

Li comento això d'en Bono d’U2.

“Això són al·lucinacions. Tots diuen el mateix. Que si el túnel, que si la llum...”

Li trec el tema de l'obsessió pels tractaments antiaging i l'allargar la vida fins als 120 anys.

“Cuida't i sigues feliç i, si és necessari, de tant en tant fot el cap al congelador”

“Una pèrdua de temps. Res. Cuida't i sigues feliç i, si és necessari, de tant en tant fot el cap al congelador i anar fent anys. Ara quan surti de la consulta em cardaré un puro i ben sopat, un altre. En definitiva un puro és verdura. I els noruecs per conservar el salmó el fumen”.

Fumar puros, una manera curiosa de cuidar-se. M'assegura que no s'empassa el fum.

M'interessa saber què li han ensenyat els morts ja que un dels seus llibres es titula El que m'han ensenyat els morts.

“Moltes coses. M'han ensenyat sobre l'atzar de la vida. Puges a un avió i un ximple l'estavella. Si et sembla poc, m'han ensenyat a reflexionar. Que la vida és molt complicada... per a tothom”, i fa una pausa i reitera: “Per a tothom”.

La complexitat vital no entén de riquesa ni de pobresa, ve a dir.

“I m'han ajudat a comprendre. A comprendre que et pots equivocar. El cervell et pot enganyar perquè has begut, perquè emocionalment no estàs bé, perquè estàs cansat i fas una acció que comporta el que comporta”.

Es posa el fonendoscopi al cap. “S'ha d'escoltar el cervell”.Genial.

Sona el seu mòbil. Truca una mare per comentar la situació del seu fill. “Laxa'l”, respon el pediatre decidit, calmant-la. Seguim. De forense a pediatre. Del naixement a la mort, intento fer-li veure. I engega un gran monòleg.

“El naixement i la mort s'assemblen molt encara que pugui sorprendre. Quan naixem el pito no serveix per res, quan morim el pito ha deixat de servir”

“El naixement i la mort s'assemblen molt encara que pugui sorprendre. Hi ha coses molt semblants quan neixes i quan mors. Naixem i plorem. Quan morim plorem amb llàgrimes, o bé per dins, perquè veiem que se'ns acaba i també fem plorar. Quan naixem no caminem, quan morim en general solem morir enllitats. Quan naixem, naixem sense cabells, quan morim n'hem perdut molts. Quan naixem se'ns escapa el pipí i la caca, quan morim tenim incontinència urinària. Quan naixem el pito no serveix per a res, quan morim el pito ha deixat de servir. Quan naixem no tenim memòria ni coneixement, som un ordinador verge, quan morim hem perdut la memòria, l'ordinador ja no serveix per a res, ho hem oblidat tot. Quan naixem bevem lleteta i mengem papilles i acabem morint menjant sopetes”.

El Dr. Bardalet porta molts anys auscultant la vida i sap que l’inici i el final coincideixen: els nens i els morts no menteixen.

Me l'escolto i penso que és un animal mediàtic desaprofitat. De moment. Si fos per mi com a mínim li faria un documental o un programa de ràdio nocturn.

“Amb els nens i els morts no existeix la mentida. I si n'hi ha és pietosa, en el cas dels nens. Els nens difícilment menteixen. Si per mentir s'entén la definició de mentir: dir el contrari del que hom pensa amb la intenció d'enganyar. Això és mentir. I per això ja hi ha els polítics. No necessitem pas nens ni morts, ja tenim els polítics. Un nen et diu que no li fa mal aquí i el veus caminar corbat i ho fa perquè no li facis una anàlisi. A un nen li preguntes si ha anat mai a sopar en un restaurant amb en Mickey Mouse i et diu que sí. La mentida en el seu procés d'imaginació”.

Quan el metge xerraire veu que la diu grossa o profunda fa un somriure murri com volent marcar-te el titular, deixant una sentència que deixi petjada.

“I els morts tampoc menteixen. Te'ls has de mirar, observar, reflexionar-hi, mirar-los de cara, de perfil, voltar-los... has de ser cabró”. I ric a base de bé i em diu “no riguis”. Però a ell també se li escapa.

“Amb tu sempre sobren titulars”, li dic.

“Tothom m'ho diu. Per què?”

“T'encanta xerrar”, responc.

“Xerro des de les set del matí. Mira, l'Adenauer –es refereix al qui fou canceller alemany entre 1949 i 1963– deia que tots els òrgans es fatiguen, menys la llengua. Se'm cansa el cap, els ulls, les cames, els braços però la llengua no se'm cansa”.

Li replico que és una celebrity forense.

“No. Jo sóc un tio senzill. Estic aquí tranquil, curo nens a punta pala”. M'ensenya l'agenda i va passant pàgines. Visites i més visites. A cop d'ull compto que veu ben bé una vintena de petits pacients que va marcant amb un puntet vermell així que surten de la consulta.

Li pregunto si els catalans tenim una relació sana amb la mort.

“És preocupant que un 50% de la gent no hagi vist mai un mort o no el vulgui veure o que un 90% no hagi tocat mai un mort”

“És preocupant que un 50% de la gent no hagi vist mai un mort o no el vulgui veure. És preocupant que un 90% de la gent no hagi tocat mai un mort. Es mor la teva filla, el teu pare, la teva mare. Són éssers estimats i et veus incapaç de tocar-los la mà. La mort és un tabú. S'aixeca un mur infranquejable. Aquí es mor algú i el primer que preguntem és a quina hora l'enterren. En canvi al Japó foten un autèntic ritual i et poden enterrar al cap d'un mes. I s'exposa, s'embalsama. A França passen fins a cinc dies. Ja saps.. .allò del muerto al hoyo y el vivo al bollo”.

Li reconec que jo ho he evitat sempre.

“És un fet biològic. La vida és un compte enrere. Hi ha moltes frases boniques i profundes sobre la mort. La mort és un poliedre. Com la mirem? Des d'un punt de vista biològic, antropològic, sociològic, religiós, psicològic…? Des d'un punt de vista biològic fins i tot ens pot fer contents. Mira ara mateix estan atropellant una rata a la Diagonal de Barcelona. Resposta unànime de tothom: “Millor”. La mort a vegades és festa, la matança del porc, els toros… la fiesta nacional. La mort és centrípeta, com més a prop ens toca més ens afecta. I la mort no sempre genera tristesa. A vegades genera expectativa, fantasia... Que es mor el president del Govern sobtadament i tothom diu “I ara, què?”. La mort és màgica en funció de qui afecta i en quin moment. Una frase sobre la mort que m'agrada molt és d'en Baltasar Gracián –jesuïta aragonès i escriptor del Segle d'Or – que deia “la muerte en una persona joven es un naufragio, en una persona anciana es un llegar a puerto”. O en Woody Allen! Quan diu: “M’he assabentat que la mort ens pot esperar a qualsevol lloc i jo procuraré no ser-hi”.

El tempo pausat de l'insigne doctor sempre t'atrapa. Les reflexions són llargues, profundes. I vincula el mort amb la història i ho vincula amb la tendència creixent a incinerar els morts per qüestions d'higiene i urbanístiques per estalvi d'espai.

"Si fots foc, cremes la història. Si els egipcis haguessin arribat a incinerar no hi hauria piràmides"

“Les grans civilitzacions, en general, no han incinerat. Mira els romans, les catacumbes, mira els egipcis amb les piràmides, els inques, les mòmies, els reis d'Espanya a l'Escorial, el cementiri d'Arlington a Estats Units on s'enterren els presidents embalsamats, els grans prohoms de la política nordamericana... els papes, embalsamats. El gran poder econòmic i polític s'embalsama. Els jueus i els musulmans no incineren. I què passa? Que a occident som més ben parits perquè incinerem? Observa que les grans celebrities de la història s'embalsamen i van al cementiri. A mi m'agrada saber on és la tomba de Carlemany o Napoleó i anar-hi. Si fots foc, cremes la història. Si els egipcis haguessin arribat a incinerar no hi hauria piràmides. Jo no tinc clara la incineració més enllà de dos fets irrefutables com són la higiene i l'espai. Però s'ha de respectar el que volia el mort. El mort volia ser cremat o el vols cremar tu perquè costa mil euros menys? Aclarim això. Perquè la festa es fa per al mort. No per a tu. Tu ja et moriràs i ja decidiràs si vols que et fotin als lleons”.

De cop agafa el ratolí de l'ordinador i obre unes fotos.

“Té, mira”, i m'ensenya la mòmia del general Prim, la qual va poder analitzar. “Un president del Govern espanyol assassinat el 1870 i embalsamat impressiona. Història pura”.

Li plantejo si es pot riure davant d'un mort.

“No te'n pots riure d'un mort però pots riure davant d'un mort. Recordo una vegada que varen trobar un mort davant d'una casa de putes i ens volien fer creure que havia tingut un infart al carrer. I quan el vam tenir sobre la sala d'autòpsies vam veure que portava un condó posat. I és clar, tu no surts de casa amb el condó posat, no? I aleshores això et fa somriure i et mires el cadàver amb simpatia, fins i tot i penses: ‘el Déu que t'ha parit, pillo!’ Pots riure de les circumstàncies però no de l'individu perquè tu no saps què t'espera. Els morts són sagrats”.

Entenc que aquest és un dels molts secrets de cementiri que diu que guarda i s’endurà a la tomba. És una llàstima. N'hi hauria prou de no revelar identitats o explicar-ho amb noms falsos. Addueix el secret professional, d'una banda, i, de l'altra, no agreujar el dolor de les famílies. Em comenta dos casos. Un, el d'un home mort en accident de trànsit que duia sota el seient un estoig ple de consoladors. “I a la vídua, què li dic?”, justifica. Remata amb un segon cas. Un noia que se suicida llançant-se des d'un pont i deixa una bossa amb una llibreta que era una mena d'agenda sexual on apuntava tots els homes amb qui es relacionava i què agradava a cadascú. “Què fem amb això? Penjo al Facebook la llista de tios que volien anar a sucar el melindro?”

Tampoc és això”, penso. Per coses secretes, o més aviat ocultes i misterioses que generen moltes preguntes de resposta altament complexa però que lliga vida i mort apunto el gran tema sobre la consciència dels éssers humans.

Pel metge cal saber mirar la vida, dosificar-la, perquè ja descansarem quan siguem morts.

Darrerament m'he interessat per la qüestió. Consciència, neurociència... Diuen que en realitat som consciència i que la vida en un cos és una etapa més i que la consciència sempre hi és, que mor el cos i la consciència, l'ànima, es manté.

"Jo crec que cada persona que va sorgint és un ésser irrepetible que s'extingeix. Som com les fulles dels arbres. Un arbre farà fulles cada any i cauran i en sortiran unes altres i unes seran diferents de les altres"

“No hi crec, en això. Jo crec que cada persona que va sorgint és un ésser irrepetible que s'extingeix. Som com les fulles dels arbres. Un arbre farà fulles cada any i cauran i en sortiran unes altres i unes seran diferents de les altres. Jo crec en un ésser superior. Només cal mirar el cel i les estrelles, cagondéu! Aquest merder perfecte que hi ha per aquí dalt. Ho veus una nit d'estiu estirat a la platja i dius... majestuós!”.

Una persona com ell que per raons òbvies, interpreto, deu valorar la vida més que ningú diu que és feliç perquè pot fer de metge, perquè té salut i veu que els seus estan bé i té els calés per anar tirant. “Sóc un tio senzill. Em conformo amb una truita de patates i per postres, un préssec. No necessito iots ni ferraris. Si mai els polítics em diuen que als 70 anys he de deixar de fer de metge, jo els diré que pels collons!”. Insisteix. “Jo, pels collons. Que em detinguin! Que no podré fer de metge?”. Fa veure que agafa un full de recepta i simula escriure-hi. “Esborraré pediatre, esborraré forense i posaré Narcís Bardalet i Viñals, sanador acreditat. Que no es preocupin els polítics que no faré de metge, però jo seguiré curant la gent i ajudant-la. Ni Déu em farà treure la medicina dels dits. Que m'agrada ser metge, cagondéu, i no faig mal a ningú. Això em fa feliç. I que el Figueres –club de Tercera Divisió que presideix– guanyi encara que sigui per 1 a 0”.

Tampoc demana res de l'altre barri.

Aquest és el teu article gratuït setmanal.

Fes-te subscriptor. Podràs llegir i fer possible tot el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi
Foto de perfil

David de Montserrat

Col·laborador de LA MIRA

Firma

Comentaris

No hi ha cap comentari

Envia un comentari

Inicia sessió per a enviar un comentari.