Persones

L’aprenent de Verne va en patinet

En Joaquim viatja des que té 16 anys. Sota la influència dels llibres de Jules Verne, ha donat la volta al món. Ara farà tres anys que recorre Barcelona en patinet. És un aventurer sense sostre. No té casa. La seva llar són el rock, el cel i l’asfalt

per Paula Ericsson

L’aprenent de Verne va en patinet
La música és una constant en la vida del Joaquim, és per això que no es treu l'auricular ni quan va en patinet. (Fotografies de Sira Esclasans)

Aquest és el teu article gratuït setmanal.

Fes-te subscriptor. Podràs llegir i fer possible tot el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi

La veu rasposa del tabac i de les nits a l’aire lliure. Les arrugues que marquen els 55 anys. El buf que utilitza com a diadema o per cobrir-se el coll. L’orella esquerra vestida amb dues anelles. La dreta, sense. La barba canosa. El riure a final de cada frase. Aquestes són les primeres coses que mostra en Joaquim Ferreira. Bé, això i el genoll adolorit. Plou, però tot i això ha decidit conquerir l’asfalt del Paral·lel amb un patinet. En un moment d’extrem èmfasi s’ha donat un cop i s’ha fet mal a la cama dreta. Riu. “M’he fotut una hòstia... bé, l’altre dia va ser pitjor, vaig acabar a l’hospital i tot! Va acabar en res, però quin mal!”, comenta mentre es refrega la zona afectada. Abans de fer l’entrevista, entra a la Fundació Arrels, on hi va dos cops per setmana a dutxar-se de forma gratuïta. Surt impecable i somrient.

L'acció de les novel·les surt disparada de les pàgines i envaeix el cos del Joaquim, qui iniciarà la seva volta al món particular amb 16 anys

L'accent del Joaquim delata el seu origen. Nascut el 1963 a Portugal, un dels mestres que li ensenyen a treure el seu esperit aventurer és l'escriptor francès Jules Gabriel Verne. L'acció de les novel·les surt disparada de les pàgines i envaeix el cos del Joaquim, qui iniciarà la seva volta al món particular amb 16 anys. El primer destí: Veneçuela. Allà hi viu fins als 19. Va d'aquí cap allà. No bada. Recorre Llatinoamèrica, torna a Europa, i aterra a França, on viu cinc anys. Però torna a marxar. És un cul inquiet. L'última parada: Barcelona. Ja fa tres anys i mig que viu a la capital catalana. En porta 10 dormint al carrer. “Porto uns 10 anys vivint d'una altra forma, amb unes altres regles”, explica assegut a l'asfalt del carrer Riereta del Raval de Barcelona.

Mentre es balanceja de davant cap enrere somriu quan parla d'una de les seves grans passions: el rock. Ha estat a tots els Rock Fest, el festival de música rock que se celebra a Badalona des de 2014. “He vist Iron Maiden, Dead Purple, Alice Cooper, Scorpions... un munt de bandes boges. Són tres anys consecutius que es fan aquest festival, i és una passada”, explica mentre sacseja el cap i esclata a riallades. Encara que és un gran fan de la música no sap tocar cap instrument. “M'encantaria aprendre a tocar la guitarra o la bateria, i tinc moltíssims amics músics, alguns són professors de música. Quan jo era més jove també tocava amb ells, però mai tenia temps ni paciència. Vocalista, no sé si ho faria bé... però crec que hagués pogut encaixar”.

Una de les coses que més agraïa de dormir a la platja de la Barceloneta era observar el sol

Hi encaixaria perfectament. La seva actitud de bon tio però canall, i el carisma que fa que vulguis parlar amb ell durant hores són característiques que trobaries al líder de qualsevol banda. I segur que amb aquesta gola rasposa faria uns crits que ni el vocalista d’AC/DC, Brian Johnson. A més a més, en Joaquim té un cantó romàntic que el converteix en un potencial compositor de balades. Tant és així que una de les coses que més agraïa de dormir a la platja de la Barceloneta era observar el Sol. “Jo veia el sol néixer cada dia. Veia a la nit com marxava, apareixia la lluna, com s'amaga, com torna. Veure néixer el sol al matí és una cosa impressionant. Hi ha dies en el quals no el pots veure, la llum és massa forta, però altres el pots mirar fixament. No et fa cap mal als ulls, el veus nítid, sembla inexplicable”.

La jaqueta d’en Joaquim està molla de la pluja que ha envaït Barcelona. Tot i això, la seva mirada continua impermeable.

Els seus ulls s'il·luminen. Fa temps que no pot llegir, perquè fer-se unes ulleres noves li surt molt car i té la vista cansada, però sembla que no s'hagi oblidat de fer literatura de la quotidianitat. Ja no dorm escoltant el Mediterrani, però segueix visitant-lo. "Vaig allí, vaig allà, vaig a la platja... tinc amics per tots arreu! Al Parc de la Ciutadella, on sigui", narra. Verne estaria orgullós del seu deixeble.

Sembla que el seu caràcter afable i obert fa que tingui amics arreu. Tot i així, té una certa aversió a la rutina, es cansa de pressa de conèixer sempre la mateixa gent, els mateixos carrers, la mateixa ciutat, i és per això que es planteja marxar de la capital catalana en un parell d'anys. "Em passava el mateix a França, a Portugal, perquè la gent, les coses, et comencen a estressar. La vida aquí és fàcil, és bona, tens de tot, però al mateix temps et canses de la vida que ja has construït".

Tot i el seu rebuig a la rutina i la fidelitat a la novetat, en Joaquim troba, en l'esport, la lleialtat. Ha jugat a futbol sala, futbol 11, ha fet boxeig i, actualment, practica entrenaments Made in Joaquim. "Faig entrenaments mig militars i mig inventats per mi", remarca orgullós. Entrena als parcs i als espais lliures, aplica dinàmiques que ha après de tots els esports que ha fet. A més a més de practicar-lo, també li agrada veure tota mena de disciplines esportives: Fórmula 1, motociclisme, tenis o patinatge artístic són només alguns exemples. Encara que presumeixi de no voler tenir vincles massa forts, sí que està vinculat a l'equip de futbol sala de l'equip d'Arrels. Compromís i amistat.

“Ja no estic tan bé. Tinc altres perspectives. Porto massa temps sent un rodamon. Massa bona i mala vida al mateix temps”

De sobte, el seu discurs optimista es tenyeix de gris. En Joaquim comença a cansar-se del seu estil de vida. “Ja no estic tan bé. Tinc altres perspectives. Porto massa temps sent un rodamon. Massa bona i mala vida al mateix temps“, apunta. En Joaquim també coneix una de les cares més fosques de no tenir sostre: havia consumit drogues pesades, addicció que va trencar amb la seva aventura sense espines. “Sé què és estar al carrer amb vicis; ho passes fatal cada dia”. Ara ja fa temps que ho ha deixat, i viure aquesta experiència li ha fet empatitzar amb les persones que viuen al carrer perquè no tenen més remei o que tenen dependència a l'alcohol o altres drogues.

Encara que en Joaquim presumeix de no tenir por de viure al carrer, assegura que en els dos últims anys la seguretat a la capital catalana per a les persones sense llar ha disminuït. “Aquí, actualment, la nit és una merda, perquè Barcelona està infectada de lladres. La gent més fràgil ho pateix més. A mi ja m'han robat molts cops no estant present. Avui en dia no es pot estar tranquil dormint al carrer”, protesta.

De les 956 persones que dormen el carrer a Barcelona, 30,5% han patit agressions verbals o físiques

Segons xifres recollides el 2018 per la Fundació Arrels, el 30,5% de les 56 persones que dormen el carrer a Barcelona han patit agressions verbals o físiques. “Viure al carrer exposa a la persona a situacions de violència i a situacions en les quals poden posar en perill la seva seguretat o fer coses contra la seva voluntat”, assegura l'organització. Per sort, en Joaquim no forma part d'aquesta estadística, però ho lamenta per les persones “que no es poden valdre per si mateixes”.

I on vol marxar, l'aprenent de Verne? Què voldrà fer després de tenir Barcelona com a casa durant anys? Doncs, com tota oreneta, volarà fins a casa. Quan torna al seu passat abaixa la veu i un somriure una mica més discret s'instal·la a les comissures. En Joaquim és el petit de cinc germans. Una de les seves germanes viu a Veneçuela des de fa més de 40 anys, i les altres tres, a Portugal. Ell ha heretat la casa dels seus pares, situada a Santa Maria da Feira, a prop de Porto. En el mateix terreny estan construïdes les cases de les seves germanes. Conviuen en un petit poble, rodejat de mar i muntanya. Com Barcelona.

Agafa el seu patinet i vola coix sobre l'asfalt. Podríem constatar que la seva vida encarna una frase del Senyor dels Anells: “No tots els que vaguen estan perduts”

Però encara no vol canviar el Mediterrani per l'Atlàntic. Encara no vol viure rodejat de la seva família. Encara no està llest per abandonar la zona de confort. Abans voldria anar a Tailàndia, a Estats Units i a Austràlia. “M'encanta viatjar. Si tingués vida suficient, no pararia mai en cap lloc més d'un mes”. La pluja ja ha parat, i el sol surt, tímid, entre els núvols. Encara no podem afirmar si avui és un d'aquells dies en què mirar-lo directament ens podria deixar cecs. Ara bé, mentre el nostre aventurer agafa el seu patinet i vola coix sobre l'asfalt, podríem constatar que la seva vida encarna una frase de l'autor del Senyor dels Anells, John Ronald Reuel Tolkien: “No tots els que vaguen estan perduts” I és que cada passa que ha fet en Joaquim ha tingut un sentit: fer reals les històries que llegia de petit. No sabem a quina banda del Mediterrani seguirà les seves aventures, però segur que ho farà al ritme de la cançó d’Scorpions Rollin’ Home.

Aquest és el teu article gratuït setmanal.

Fes-te subscriptor. Podràs llegir i fer possible tot el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi

Comentaris

No hi ha cap comentari

Envia un comentari

Inicia sessió per a enviar un comentari.